Arxiu d'etiquetes: ramaderia

El llop ibèric: lleis i conservació a Espanya

El llop és un dels carnívors més emblemàtics, sobretot a Espanya. Tot i això, una mala fama injustificada es cobra centenars d’individus a l’any. Coneix més a fons aquest meravellós animal i els esforços de conservació que es realitzen actualment amb el llop ibèric.

QUANTES ESPÈCIES DE LLOP HI HA?

La classificació de les espècies i subespècies del llop encara no és clara, tot i que podem considerar segons la majoria d’autors que existeixen 7 espècies de llop: el llop gris (Canis lupus), el llop vermell (Canis rufus), el llop etíop (Canis simensis), el llop de l’Est (Canis lycaon), el llop daurat (Canis aureus), el llop de l’Himàlaia (Canis himalayensis) i el llop indi (Canis indica). Encara que algunes característiques són comunes a totes les espècies, ens centrarem en el llop gris i concretament en la subespècie llop ibèric (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol

EL LLOP

El llop o llop gris (Canis lupus) és el membre salvatge més gran de la família dels cànids. Era el carnívor amb l’àrea de distribució més gran del món, però en l’actualitat s’ha reduït dràsticament per la pressió humana. Canis lupus compta amb unes 32 subespècies i està considerat com preocupació menor a la Llista Vermella de la IUCN a nivell mundial, però a nivell regional està llistat com en perill o amenaçat . Com vam veure en un article anterior, el gos (C. lupus familiaris ) és una subespècie del llop gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribució del llop (Canis lupus). Font: IUCN

ORGANITZACIÓ SOCIAL I CAÇA

Els llops són animals socials: la seva supervivència i gran èxit com a depredador depenen de la seva organització en grups (entre 8 i 12 membres). La jerarquia dins del grup es basa en una parella reproductora (generalment de per vida) i la resta de membres coopera en la caça i cura dels joves.

Els membres del grup mantenen territoris extensos mitjançant marques olfactives i acústiques. L’udol del llop serveix per anunciar la seva presència i defensar territoris. Es pot escoltar fins a 10 km de distància i permet que els grups rivals es mantinguin allunyats i evitin enfrontaments. També els serveix per comunicar-se i reforçar llaços amb la seva llopada i expressar emocions.

Llop udolant. Foto: UK Wolf Conservation Trust [/ caption]

Estan adaptats a caminar i trotar llargues distàncies a la recerca de preses per gran varietat de terrenys (bosc, prat, neu…) i també són bons saltadors en carrera. El seu gran olfacte, bona vista (tant diürna com nocturna gràcies al tapetum lucidum) i la seva imponent dentadura els converteix en depredadors eficaços. A més, el fet de caçar en grup els permet cobrar preses fins a 10 vegades el seu pes, i un cop abatuda, els membres esperen el seu torn després de la parella dominant per alimentar-se’n. En cas d’escassetat d’aliment, els llops poden menjar animals morts i fins i tot practicar el canibalisme.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Llopada amenaçant un bisó. Font

REPRODUCCIÓ

De gener a abril, la femella dominant pareix entre 4 i 7 cadells. Després d’un mes d’alletament, els cadells surten del cau i s’alimenten d’aliment regurgitat pels seus pares i altres membres del grup. Si l’aliment és abundant, després de 3-5 mesos els cadells ja estan a punt per viatjar amb la resta del grup i per a la temporada de reproducció, alguns juvenils hauran abandonat la llopada a la recerca de parella i territori.

EL LLOP IBÈRIC

El llop ibèric es troba exclusivament a la Península ibèrica. El seu nom científic “signatus” fa referència als signes en el seu pelatge que el diferencien de llop europeu (Canis lupus lupus).

 llop europeu
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto: Quartl

 

 signatus_modelo
Pelatge del llop ibèric (Canis lupus signatus). Font

Els grups de llop ibèric consten de menys individus (fins a 7 i sovint només una parella amb un subadult) a causa de la menor grandària de les preses i disponibilitat d’aliment (cabirols, ovelles, muflons, conills).

Si vols saber més sobre el llop ibèric et pots descarregar l’aplicació iFelix des d’aquí.

DISTRIBUCIÓ I PAPER DEL LLOP A L’ECOSISTEMA

A principis del segle XX el llop es trobava distribuït pràcticament per tota la península. Actualment ha quedat pràcticament restringit al nord-oest peninsular i s’estima que queden uns 2.800 individus en total. L’any 2000 el llop va reaparèixer a Catalunya, el que podria donar a pensar que el llop ibèric s’estava expandint, encara que anàlisis genètiques en un estudi del 2011 van demostrar que provenien de l’estirp italo-francesa i només es van identificar 13 individus diferents.

 Mapa de distribució del llop ibèric. Font
Mapa de distribució del llop ibèric. Font

Els grans depredadors són imprescindibles per a la supervivència de la biodiversitat dels ecosistemes. El llop és una espècie clau en aquest paper, ja que la seva influència és major que la d’altres espècies. Això és degut a la seva capacitat de modificar la densitat i comportament de les preses i les interaccions amb altres espècies, com els carronyers. Serveixi d’exemple aquest vídeo viral en què la presència del llop va portar en última instància a la modificació del curs del riu a Yellowstone:

AMENACES DEL LLOP IBÈRIC

Les amenaces del llop ibèric són bàsicament a causa dels humans:

  • Pressió humana cada vegada més gran que envaeix els seus hàbitats originals
  • Incendis forestals
  • Competència amb ramaders i caçadors (interessos econòmics, desconeixement i supersticions).
  • Fragmentació de l’hàbitat a causa d’autopistes i vies de tren (que a més provoquen atropellaments)
  • Desinterès de les autoritats competents
    Cadàvers de llops apareguts a Astúries. Les tensions entre ramaders i administracions han generat en els últims mesos imatges macabres com aquestes (Tiós, 2015). Diverses fonts

    SITUACIÓ LEGAL DEL LLOP A ESPANYA

    Segons el Llibre vermell dels vertebrats a Espanya el llop està catalogat com a vulnerable . Tot i això, les poblacions al nord del riu Duero poden ser objecte de caça controlada i es permeten batudes en casos excepcionals, fins i tot en època de cria. Només el municipi de Muelas de los Caballeros vol prohibir la seva caça per considerar-la “espècie emblemàtica”. A Portugal la conservació és una mica més gran, però quan els llops traspassen la frontera són caçats indiscriminadament a Galícia i Zamora, inutilitzant els esforços conservacionistes del país veí.

    Per contra, les poblacions del sud del Duero estan protegides per la Directiva Hàbitats de la CEE i per diverses lleis de l’estat espanyol. Tot i això, a l’abril de 2016 el Govern va suggerir treure aquesta protecció, tot i que de moment no ha prosperat. És a dir, un riu separa els llops que es poden caçar i perseguir dels que estan protegits. Però si ens fixem en el mapa de distribució, pot ser que aquesta protecció al sud del Duero sigui inútil, ja que probablement no quedi cap llop en aquesta zona.

    LES JUNTAS DE EXTINCIÓN DE ALIMAÑAS

    Les Juntes d’Extinció d’Animals Nocius van existir a Espanya entre 1954 i 1968. El seu objectiu: oferir recompenses econòmiques per eliminar espècies que eren perjudicials per a la caça i la ramaderia. En aquest període es van matar 196.147 animals (que segur van ser més que els reportats), entre ells 1.470 llops. Avui en dia encara hi ha gent que reivindica la volta dels alimañeros al camp.

    Actualment es calcula que a l’any moren uns 500 llops a causa de la caça legal, il·legal, enverinaments i atropellaments. El major enemic del llop és la por atàvica i odi que suscita entre les persones que conviuen amb ell, i l’escàs o nul interès de les administracions que no destinen prou diners per pal·liar les pèrdues econòmiques que el llop pugui ocasionar a aquestes persones.

    PÈRDUES ECONÒMIQUES EN RAMADERIA

    Com hem vist, gairebé el 90% de la població es troba a Castella i Lleó i Galícia. A Galícia viu en zones amb gran densitat humana, el que els obliga a alimentar-se principalment de bestiar i restes d’escombraries. Hi ha la creença que els llops maten per matar, ja que en atacs a ovelles un sol llop mata més de les que es poden alimentar. Que els llops matin per plaer és totalment fals. Segons alguns autors, això respon a un comportamento ancestral, encara no perdut, de previsió de reserves alimentàries per períodes d’escassetat. Altres autors sostenen que respon al fet que quan el llop es prepara per a la caça entra en un estat de tensió i excitació necessari per abatre animals salvatges, però quan es troba amb ovelles que no fugen ni es defensen allibera aquesta excitació de l’única manera que coneix.

    EN CONCLUSIÓ

    Així com l’ós i el linx tenen diversos plans de conservació, el llop no en té cap. La majoria de comunitats autònomes amb presència de llop ibèric té reserva partides per subvencionar ramaders que pateixen pèrdues a causa del llop. Així i tot, algunes compensacions arriben fins a quatre anys més tard o no són executades i les autoritats no atenen les demandes dels ramaders. Per contra, alguns ramaders recorren a fraus per aprofitar-se d’aquestes compensacions. Són necessàries doncs polítiques de conservació reals per assegurar la pervivència del llop ibèric a Espanya i l’aplicació de subvencions i sancions per a un animal que cada vegada té les poblacions més delmades.

    REFERÈNCIES

Anuncis

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira