Coneix als micromamífers

Felins , llops , elefants , simis … coneixem els grans mamífers però, i els més petits? Què és una almesquera o un almiquí? Segueix llegint per conèixer els mamífers de talla petita i la seva importància.

QUÈ ÉS UN MICROMAMÍFER?

La paraula micromamífer no té valor taxonòmic , és a dir, no es tracta de cap nom que la biologia utilitzi en la classificació dels mamífers. Tot i així, aquest terme col·loquial, igual que el mot “dinosaure“, sí que s’utilitza en publicacions científiques per agrupar diversos ordres de mamífer de mida petita, tot i que en un mateix grup taxonòmic hagi espècies de grans dimensions. La consideració de què és o no un micromamífer doncs, pot variar segons els autors.

L’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), un micromamífer. Fuente

En general, es consideren micromamífers els individus dels següents grups:

• Quiròpters (ratpenats)
• Rosegadors (rates, ratolins, esquirols, marmotes, castors, gossets de les praderies, hàmsters, lemmings, jerbus, talpons, xinxilles …)
• Lagomorfs (conills, llebres i piques)
• Insectívors (musaranyes, eriçons, talps, almesquera…)

RATPENATS (QUIRÒPTERS)

Com vam veure en un article anterior, els ratpenats són animals imprescindibles per als ecosistemes, a més de posseir certes característiques peculiars que els fan mereixedors de diversos rècords: són els únics mamífers capaços de volar activament, estan distribuïts per gairebé tots els continents, no solen emmalaltir… per conèixer-los a fons, entra a Per a què serveix un ratpenat?

Cries de guineu voladora rescatades per l’Australian Bat Clinic després de les inundacions de 2010. Font

A la Península Ibèrica habiten vuit espècies. Pots conèixer més d’elles a la pàgina de Fauna Ibèrica.

ROSEGADORS

Els rosegadors són l’ordre més nombrós de mamífers: representen més del 40% del total i habiten en tots els continents excepte l’Antàrtida. Alguns rosegadors no es consideren micromamífers per la seva gran grandària, com les capibares que habiten a Sud-Amèrica o els porcs espins. La majoria són quadrúpedes amb cua llarga, urpes, bigotis llargs i grans dents incisives de creixement continu. Això els obliga a rosegar constantment gràcies a les seves mandíbules especialitzades per desgastar-los i mantenir-los sempre afilats. Els seus sentits sols estar desenvolupats, especialment l’olfacte i oïda, així com el sentit del tacte en els seus bigotis. Es comuniquen per l’olor i vocalitzacions diverses.

Talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz

La majoria de les espècies són socials i formen grans comunitats. La seva anatomia està més generalitzada que la d’altres mamífers, cosa que els permet adaptar-se en hàbitats diferents. Sumat a l’alt índex de natalitat, poden mantenir les poblacions estables en condicions adverses. La rata negra per exemple, pot tenir ventrades cada mes de més de 10 cries a partir dels 2 mesos d’edat.

Liró gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega

Alguns rosegadors, sobretot rates i ratolins, ocupen els mateixos hàbitats que els humans i són considerats una plaga: a més de consumir aliments humans, poden contaminar-los amb la seva orina i femta i són transmissors de més de 20 malalties, entre elles el tifus i la pesta.

Esquirol comú (Sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming

A la Península Ibèrica habiten unes 23 espècies, repartides en 5 famílies:

• Cricetidae : talpons (8 espècies), rata d’aigua meridional i rata mesquera (aquesta última al·lòctona).
• Gliridae : liró gris i rata cellarda.
• Sciuridae : esquirol comú, vermella o europea.
• Muridae : ratolins (ratolí de camp, ratolí domèstic, ratolí comú…) i rates (rata comuna, rata negra)
• Myocastoride : coipú (al·lòctona)

Coipú (Myocastor coypus). Foto: http://www.simbiosisactiva.org

CONILLS, LLEBRES I PIQUES (LAGOMORFS)

Al contrari del que creu molta gent per la seva anatomia i costums, els conills i llebres no són rosegadors, sinó que pertanyen a l’ordre dels lagomorfs . A diferència d’ells, tenen la cua petita i rodona, potes amb pell espessa i pèls a les plantes que ajuden a l’adherència mentre corren.

Pica de Ili. En perill d’extinció, va ser vista novament després de 10 anys desapareguda. Foto: Li Weidong

Totes les espècies són terrestres i es distribueixen per gairebé tot el món. Es troben entre els animals més caçats, per la qual cosa el seu cos presenta adaptacions per eludir als seus depredadors:

• Orelles llargues per a una bona audició
• Ulls a la part alta del cap amb una visió de gairebé 360º
• Potes posteriors allargades per arribar fins a 56 km/h

Igual que els rosegadors, els incisius també són de creixement continu, però darrere d’ells hi ha un altre parell més petit ( “dents de clavilla”) i també tenen altes taxes de reproducció (algunes espècies poden concebre una segona ventrada abans de parir la primera), maduresa sexual als pocs mesos de vida i gestacions curtes.

Comparació entre el crani dels lagomorfs (a dalt) i rosegadors (a baix). Font

Els lagomorfs són herbívors. Practiquen la cecotròfia: les substàncies que no poden digerir les evacuen per l’anus en forma de boles toves que es tornen a menjar, per a que pateixin una segona digestió. Si tens un conill com a mascota, ¡aquest comportament és completament normal!

A la Península Ibèrica habita el conill de camp i 4 espècies de llebres (ibèrica, europea, del piornal i del Cabo (al·lòctona).

Conill (esquerra) i llebre (dreta)-. Font

MICROMAMÍFERS INSECTÍVORS

Actualment l’ordre Insectivora està en desús i els micromamífers que s’alimenten d’insectes (i altres animalons) els podem classificar en 5 ordres:

• Eriçons i rates lunars o gimnurs (Erinaceomorpha)
• Musaranyes, talps i almesqueres, solenodonts o almiquís (Soricomorpha).
• Tenrecs, musaranyes-llúdriga africanes i talps daurats africans (Afrosoricida)
• Musaranyes elefant (Macroscelidea)
• Tupaies (Scandentia)

Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

Es consideren dels mamífers més primitius. Moltes espècies es caracteritzen per:

• Morro allargat, prim i mòbil. Tenen bon olfacte
• Orelles i ulls petits o subdesenvolupats en algunes espècies, com en els talps
• 5 dits amb urpes a cada pota
• Cos allargat (musaranyes llúdria), cilíndric (talps) o rabassut (eriçons)
• Són plantígrads (es desplacen col·locant la planta i el taló del peu al mateix temps)
• Algunes espècies, com eriçons i tenrecs, presenten pues
• Els solenodonts, musaranyes i musaranyes aquàtiques són dels pocs mamífers verinosos que existeixen. Llegeix aquest article per saber més.

Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

La majoria són nocturns i la seva dieta es basa en insectes, aranyes i cucs, encara que també consumeixen plantes i altres animals. A més, no són els únics mamífers que mengen insectes.

Tenrec ratllat de les terres baixes (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel

A la Península Ibèrica habiten l’almesquera, 2 espècies d’eriçó, unes 5 espècies de musaranyes, 2 espècies de musaranya aquàtica i el talp ibèric. Si vols conèixer més sobre l’almesquera, a la pàgina de El Bichólogo trobaràs més informació.

Almesquera (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez

IMPORTÀNCIA DELS MICROMAMÍFERS

• En paleozoologia, els fòssils de micromamífers aporten molta informació ja que solen trobar-se més sovint en els jaciments que els d’altres mamífers. A més, moltes vegades els seus ossos es troben acumulats a causa dels costums dels seus depredadors. Aporten valuosa informació sobre el clima de temps passats (paleoclimatologia) i sobre la classificació de les roques en estrats segons la seva presència en forma de fòssils (bioestratigrafia ).
• Malgrat la seva mala fama, algunes espècies de rosegadors són beneficioses, controlant poblacions d’insectes i destruint males herbes, contribuint a la salut dels boscos escampant fongs… encara que el seu ús actualment està qüestionat, també els devem avenços mèdics a causa de la investigació en laboratoris.
• Moltes espècies són responsables de la dispersió del pol·len o llavors.
• Són vitals en estratègies de conservació i manteniment de les seves espècies depredadores en declivi, com el mussol pirinenc ( eferència ) o el linx ibèric.
• Com que alguns viuen en caus (conills) o són excavadors, contribueixen a la ventilació dels sòls i a la seva fertilitat.

Esperem que a partir d’ara, quan pensis en mamífers, ja no només et vinguin a la ment dels més emblemàtics, sinó que els de talla petita també tinguin el protagonisme que mereixen.

REFERÈNCIES

• Clutton-Brock, Juliet et al. 2002. Animal. Pearson Educació
• Diversidad con los micromamíferos de la Sima del Elefante (Atapuerca, Burgos)
• Fauna ibèrica
• Botanical-online
• Per què és tan important el conill?
• Font imatge de portada (Talp de musell estrellat)

5 experiències en un centre de recuperació de fauna salvatge

Si ets un antic, present o futur estudiant de biologia això t’interessa. Una de les experiències laborals més gratificants que he tingut mai va ser treballar en una estació biològica de recuperació de fauna salvatge. En realitat, vaig estar en qualitat de pràctiques d’auxiliar tècnica veterinària, però em va permetre conèixer el funcionament d’un centre d’aquestes característiques (dirigit per un biòleg) i tenir contacte directe amb fauna autòctona. Aquestes són només 5 experiències i aprenentatges d’aquella aventura.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ DE FAUNA AUTÒCTONA O SALVATGE?

Són instal·lacions on s’acullen animals salvatges ferits o malalts i se’ls procuren cures veterinàries i aliment fins que són capaços de valer-se per si mateixos. Llavors, se’ls allibera al seu hàbitat. Són d’una gran importància per a la conservació de les espècies, sobretot les que es troben en perill d’extinció o vulnerables. El contacte amb els animals ha de ser el mínim per evitar la humanització dels mateixos i no modificar el seu comportament perquè puguin sobreviure un cop reintroduïts a la natura.

En alguns centres, com en el que vaig estar, també es crien espècies en perill d’extinció, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) per intentar recuperar les poblacions salvatges introduint les cries a la natura.

Àguila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto presa de Murcia enclave ambiental

Desgraciadament, alguns animals són irrecuperables, a causa de les seves ferides o comportament, així que al centre hi havia alguns exemplars de rapinyaires, com l’astor (Accipiter gentilis) per ser exemple en educació i sensibilització ambiental.

Si et trobes un animal ferit, MAI intentis quedar-te’l o intentar tractar-lo ni alimentar-lo: probablement causis un mal major. Avisa sempre a un d’aquests centres o a les autoritats locals. Aquí tens una llista dels centres de recuperació de fauna salvatge de tota Espanya. Ells tenen les instal·lacions i coneixements adequats per tractar aquests animals.

1. NETEJAR, NETEJAR… I MÉS NETEJAR

La primera informació que em van donar quan vaig ingressar al centre va ser: “el 80% del temps d’aquest treball és netejar les instal·lacions dels animals. Però el 20% restant és tan gratificant que val la pena”.

El director tenia raó. És un treball en el que et tacaràs, i si ets una mica aprensiu, no és per a tu o t’hi hauràs d’acostumar (i creu-me, a gairebé tot s’acostuma un, netejar no va ser el més dur al que em vaig enfrontar). Però veure com tira endavant un animal del que n’has tingut cura, no té preu.

2. LA MERAVELLA DE TREBALLAR EN PLENA NATURA

El somni de la molts biòlegs és treballar en contacte directe amb la natura. Aquests centres solen estar situats a la natura o molt a prop, el que dóna la possibilitat de treballar a l’aire lliure, lluny de l’estrès i contaminació de la ciutat. De vegades plou, fa un sol de justícia o les baixes temperatures et gelen les mans i et tallen la pell. Però els moments bons són terriblement reconfortants. A molts ens compensa suportar de tant en tant condicions meteorològiques adverses en lloc d’estar tancats en una oficina sense finestres durant 8 o més hores.

En el meu cas a més, hi havia un parell d’instal·lacions adjuntes fora del centre a les que calia anar diàriament fent una passejada pel bosc, amb l’atractiu i adrenalina afegida (sobretot si et trobaves amb un senglar) de veure animals i vegetals en el seu hàbitat.

Parc Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El treball de camp es completava amb el de laboratori i sala de cures: anàlisi de femta, sang, múscul… per detectar la presència de paràsits, tant en animals acabats de arribar, futurs reintroduïts i morts: les autòpsies permeten tenir un registre sobre possibles malalties i epidèmies de la fauna local.

3. DONAR VIDA… PERÒ TAMBÉ TREURE-LA

A més de mantenir les condicions higièniques adequades, la principal ocupació que vaig tenir va ser alimentar els animals. En aquell moment hi havia mamífers com eriçons, teixons o guineus als quals s’alimentava amb pinso i suplements com cucs per als eriçons.

Per a les aus rapinyaires, uns dels inquilins més freqüents, la dieta es basava sobretot en pollets i ratolins. Els pollets es compraven congelats, simplement calia planificar la descongelació i deixar-los en les seves instal·lacions. En un cas vaig haver de alimentar mà un xot (Otus scops) amb l’ala trencada, de manera que el contacte amb l’animal va ser inevitable. I no us penseu, donar de menjar a un rapinyaire nocturn amb pinces, per petita que sigui, és tasca complicada la primera vegada!

Xot (Otus scops). Foto de Mario Cea

Els ratolins en canvi, els manteníem vius. Per ètica i risc que danyessin l’animal, calia matar-los amb el menor patiment possible abans de servir-los com a aliment. Aprendre la tècnica i realitzar-la correctament, crea un sentiment de contradicció, de manera que el millor és enfocar l’atenció cap a l’animal que intentes salvar, com un falcó pelegrí (Falco peregrinus), un escurçó (Vipera aspis), un gamarús (Strix aluco), xoriguers (Falco tinnunculus), un astor (Accipiter gentilis)… Per als herbívors, com les tortugues mediterrànies (Testudo hermanni ), era molt més fàcil preparar el seu aliment. I el més bonic, donar biberó (bé, xeringa) a una cria d’esquirol (Sciurus vulgaris).

Infermera alimentant una cria d’esquirol. Foto d’Ezequiel Becerra

El moment més dur és el que has de eutanasiar a un animal. Malauradament, alguns arriben en tan mal estat, que no es pot fer res per salvar-los. En altres casos, si es tracta d’espècies no prioritàries (com gavines, coloms, espècies invasores…) la manca de recursos i/o legislació deixen com a única sortida l’eutanàsia. Per a això s’anestesia primer a l’animal per evitar-li un patiment innecessari, i després s’eutanasia amb una xeringa directament al cor perquè sigui el més ràpid possible. Trobar el cor amb l’estetoscopi i haver de comprovar que ha deixat de bategar és una de les experiències més punyents que vaig haver de viure-hi.

La mort doncs també està present en aquests centres. Causa frustració i tristesa veure morir un animal que intentes tirar endavant, o haver de eutanasiar-lo per evitar-li patiment, però és una de les dificultats a les que cal enfrontar-s’hi.

4. NOSALTRES, EL PRINCIPAL MOTIU DE L’INGRÉS D’ANIMALS FERITS

Els animals arribaven al centre a través dels forestals, amb els quals es té comunicació constant, associacions o altres institucions o particulars. En alguna ocasió també ens desplaçàvem perquè era impossible moure l’animal: un senglar (Sus scrofa) de grans dimensions atropellat per un tren. Els atropellaments són una de les causes principals de mort d’animals salvatges. La situació no podia ser més dantesca: pluja, l’animal a la cuneta en un bassal de fang i la seva pròpia sang. Van ser moments difícils ja que vam haver de aplicar-li dosis d’eutanàsia més altes del normal perquè s’aferrava a la vida, a més d’haver de vetllar per la nostra pròpia seguretat. Per fi, el sofriment va acabar per a tots. Bruts i tristos, vam pujar al tot terreny de tornada al centre.

Guineu atropellada. Foto presa de 20 minutos

El mascotisme (tinença d’animals salvatges com a mascotes) provoca accidents per negligència o ignorància dels seus propietaris: va ser el cas d’una àguila a la qual van tallar les plomes primàries perquè no pogués volar quan va deixar de ser un pollet inofensiu. Va haver de passar per quiròfan per fer-li un empelt i esperar que les plomes creixessin en la següent muda i aprendre a volar.

Els mateixos animals domèstics també són causants de ferides greus: no eren rars els casos de tortugues i altres rèptils mossegats per gossos.

Les trampes, enverinament i trets directes de caçadors, fins i tot sobre espècies protegides com rapinyaires, és una altra de les causes de tenir animals allà. Les aus a més, s’enfronten a perills com cables elèctrics, torres d’alta tensió, aerogeneradors, tanques de filferro… trampes mortals per a molts d’ells.

Radiografia d’una àliga morta degut a un tret de perdigons. Foto presa de Quo

Eren pocs els casos en que les causes d’ingrés al centre eren naturals o impossibles de determinar. De fet, en no recordo cap.

5. AQUESTA SENSACIÓ A VEURE UN ANIMAL RECUPERAT VOLAR CAP A LA LLIBERTAT

El moment més meravellós és aquell en el qual l’animal està preparat per al seu retorn a la natura. La planificació del com i on es farà, el viatge fins al lloc, la insepecció in situ del terreny (i si hi ha sort, amb l’albirament d’altres espècies) el moment en que obres la gàbia… i veus aquells dos xoriguers que has estat alimentant durant mesos, elevar-se ansiosos cap al cel, tu amb els prismàtics en mà per veure’ls allunyar-se cap a la immensitat fins a esdevenir diminuts punts negres… fins a desaparèixer. Mai abans vaig veure materialitzada de manera més clara la metàfora del que és la llibertat. Aquest sentiment, com l’amor, no es pot explicar.

Potser és que és amor, al cap i a la fi.

 

Foto de portada: Mireia Querol. Voltor comú (Gyps fulvus) en vol sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

* Les fotografies d’aquest article no pertanyen als animals del centre de recuperació, s’han buscat a tall d’exemple de les espècies esmentades en l’article.

Rapinyaires nocturnes: l’òliba, les seves llegendes i mites

Les rapinyaires nocturnes han patit des de temps immemorials una injusta mala fama, que les ha portat en alguns casos a ser perseguides i odiades. Quines són aquestes supersticions? Quin és el seu estat de conservació? Què pots fer tu per elles? En aquest article descobriràs a les rapinyaires nocturnes i a l’òliba comuna (potser l’espècie més arrelada en el nostre imaginari) i les llegendes associades a ella.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES RAPINYAIRES NOCTURNES

Com el seu nom indica, les majoria de rapinyaires nocturnes (òlibes, mussols, gamarussos…) tenen hàbits nocturns o crepusculars. Són carnívores, amb uns becs i urpes (dos dits cap endavant i dos cap enrere) adaptats per esquinçar la carn de les seves preses (petits mamífers, aus, rèptils, grans insectes …).

EL SENTIT DE L’OÏDA

Les rapinyaires nocturnes tenen generalment una forma arrodonida i un aparent gran cap, amb les plomes de la cara formant l’anomenat disc facial. El disc facial fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap les oïdes. L’obertura de l’orella és de grans dimensions i amb un plec de pell (halda preaural), que funciona com un pavelló auditiu i és mòbil com en alguns mamífers.

Orella de mussol acadià (Aegolius acadicus). (Foto de Jim McCormac).

La posició de cada orella és asimètrica en algunes espècies (una està més alta que l’altra), de manera que algunes -com l’òliba- poden localitzar preses en la més absoluta foscor: una orella percep el so abans que l’altra, de manera que el seu cervell pot calcular el lloc exacte on està la presa (escolta direccional).

Crani de mussol pirinenc (Aegolius funereus) on s’aprecien les obertures auditives asimètriques i els anells escleròtics oculars. (Foto presa de Jim Williams)

EL SENTIT DE LA VISTA

La visió de les nocturnes està molt desenvolupada. Els ulls, a diferència de la majoria de les aus, estan en posició frontal, cosa que els permet un càlcul perfecte de la profunditat i visió tridimensional. Per contra, són tubulars (no són esfèrics com els nostres) a causa de la gran grandària de la còrnia i lent, cosa que els impedeix moure els ulls dins de les conques. A més, posseeixen un anell ossi protector al voltant dels ulls (anells escleròtics) que també impedeixen el moviment. Per solucionar aquest problema, són capaces de girar el cap fins a 270 graus. Es pot considerar que veuen en blanc i negre (perceben millor canvis de llum que colors), la pupil·la es dilata moltíssim en condicions de poca llum (l’iris queda ocult) i són les úniques aus en que la parpella es tanca de dalt a baix. També posseeixen un “parpella” transparent que humiteja i protegeix l’ull, anomenada membrana nictitant.

Visió binocular d’una rapinyaire nocturna. Els humans tenim un camp de visió de 180 graus (140 dels quals son visió binocular). (Imatge de The Owl Pages)

EL PLOMATGE

Les rapinyaires nocturnes, a diferència de les diürnes, tenen unes plomes de vol amb una estructura especial, amb serrells (barbicel·les) a la superfície superior i contorn. La fricció entre elles i amb l’aire queda esmorteïda, aconseguint un espectacular vol silenciós impossible de detectar per les preses.

Ploma d’òliba (Tyto alba) i xot ( Otus scops),on s’observen les barbicel·les. (Foto presa de Pedro Montoya).

L’ÒLIBA

L’òliba (també anomenada  xibeca, babeca, meuca o mifa), Tyto alba, és inconfusible: posseeix un disc facial de color blanquinós, molt ben delimitat i en forma de cor. El dors és de color gris amb taques daurades i fins punts blancs i negres.

DISTRIBUCIÓ  I COMPORTAMENT

Viu en gran part del món (exceptuant l’Antàrtida, nord i est d’Europa i gairebé tota Àsia) en camps oberts, sovint conreats. No construeix niu, sinó que posa els ous en forats d’arbres, forats a la roca o en edificacions humanes (graners, golfes, masies, castells, esglésies …).

Per què l’òliba té aquesta fama negativa que ha provocat la seva persecució en molts llocs del món i d’Espanya? Les causes són diverses, alimentades totes per la por humana:

• Poden nidificar en llocs abandonats o sagrats com esglésies (algunes amb el seu respectiu cementiri).
• Hàbits nocturns
• Són sendentàries, poden quedar-se al mateix vedat de caça durant anys fins que l’aliment escasseja.
• Aspecte fantasmal a causa dels seus colors i vol suau i sigilós.
• Per les seves vocalitzacions (en tenen 17 de diferents) semblants a crits humans i esbufecs peculiars. Escolta unes òlibes defensant-se en el següent vídeo:

L’ÒLIBA A LA CULTURA POPULAR. CREENCES, SUPERSTICIONS, MITES I LLEGENDES

A la Península ibèrica es creia que les òlibes es bevien l’oli dels llums de les esglésies, deixant els sants a les fosques (quan els veritables lladres eren els sagristans). En posar-se sobre els llums o fregar i vessar l’oli, es creia que odiaven la llum, com si fossin esperits malignes. De fet,  el seu nom en català, òliba, fa referència a aquest mite. Van ser caçades i penjades mortes de les portes de les esglésies i graners per espantar al foc i el llamp.

Les vocalitzacions de les òlibes també s’interpreten com anuncis de la mort, i hi ha la creença (sense cap fonament) que si se sent una durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdrà aviat la vida.

Òliba (Tyto Alba). (Foto de Kerkuil André).

En altres cultures també existeixen llegendes negatives sobre les nocturnes en general: a Àfrica que són enviades per bruixots per matar gent o dimonis malignes que anuncien desastres, en les pampes argentines que són germanes del dimoni, a Sicília, mort o malaltia, a Xile, bruixes que es metamorfosejaven per celebrar aquelarres … per totes aquestes raons han estat assassinades i torturades.

Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Actualment encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.

Euro grec. (Font: RTVE)

ESTAT ACTUAL DE CONSERVACIÓ I AMENACES

Actualment l’òliba es troba en estat de retrocés i amb un futur incert a causa de les transformacions introduïdes pels humans en el medi rural, com els canvis de cultiu o l’ús de pesticides i rodenticides, que causen la mort de les seves preses (ratolins) o indirectament de les aus mateixes. Les obres i remodelacions d’edificis on solien nidificar també interfereixen en la seva reproducció. Sol ser un au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió. La subespècie canària (Tyto alba gracilirostris) està desapareixent per la fragmentació d’hàbitats i el baix nombre d’individus de les seves poblacions.

Òliba en un filferro d’espines. (Foto de PacoT).

Està catalogada com “En perill” en el Llibre Vermell de les aus d’Espanya i inclosa en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades en la categoria “D’interès especial“.

QUÈ POTS FER TU PER LES ÒLIBES?

Tracta d’informar-te sobre aquestes magnífiques aus i dóna-les a conèixer en el teu entorn proper desterrant falsos mites, sobretot si vius a prop de les seves zones de nidificació i alimentació. Si tens cultius, intenta minimitzar l’ús de plaguicides: una parella d’òlibes cacen de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, sent per tant beneficioses fins i tot per als humans.

Si trobes una òliba o qualsevol au ferida, cal recollir-la amb cura (utilitzant una tovallola o jaqueta) per evitar ferir-la o que ens faci mal a nosaltres i deixar-la en un lloc fosc i tranquil dins d’una caixa foradada perquè pugui respirar. No se li ha de donar menjar. A continuació posa’t en contacte amb un centre de recuperació de fauna salvatge de la teva regió.

REFERÈNCIES

• Pestana Salido, Antonio J. 2009. Ed. Tundra. Las aves ibéricas en la cultura popular.
• Nicolai, Jürgen. Ed. Everest. 1995. Aves rapaces diurnas y nocturnas.
• Búhos, lechuzas y leyendas
• Brinzal. Centro de recuperación de rapaces nocturnas
• Seo Birdlife
• The Owl pages
• Cim d’Àligues
• Apunts del guió de monitors de Cim d’Àligues (2004).
• Imatge de portada per Luc Viatour

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. T’animem també a comentar les teves experiències amb les aus rapinyaires. Coneixes a algú que encara cregui en aquestes llegendes? N’havies sentit a parlar mai d’elles?

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.