La funció de l’aparell reproductor és aparentment simple: transmetre els gens a la següent generació. Per què doncs presenta formes tan diferents i curioses en tot tipus d’animals? No seria suficient amb un simple canal emissor d’esperma i un simple receptor? Descobreix en aquest article les diferents formes i estratègies reproductives d’aus i peixos. Si vols conèixer els dels amfibis, rèptils i mamífers visita aquest article.
LA VIDA SEXUAL DELS ANIMALS
Els animals presenten diferents estratègies de reproducció. A primària vam aprendre que la fecundació (trobada dels gàmetes masculins -espermatozoides- i femenins -òvuls-) pot ser:
- Externa (fora del cos de la femella)
- Interna (dins del cos de la femella)
I segons on es desenvolupa l’embrió les espècies són:
- Ovípares: en un ou que eclosiona fora del cos de la mare (la majoria de peixos, amfibis i rèptils)
- Ovovivípares: en un ou que eclosiona dins de la mare (taurons, escurçons, boes …)
- Vivípares: en un úter dins del cos de la mare.
A secundària vam aprendre que hi ha espècies estrategues de la:
- r: no tenen cura de la descendència, que pateix una elevada mortalitat només néixer. Per compensar, posen moltíssims ous. Solen ser animals de vida curta que arriben ràpidament la maduresa sexual (invertebrats en general, peixos, amfibis …)
- K: dediquen més energia a la cura de la cria, per la qual cosa asseguren la seva supervivència i per tant el nombre de cries en cada posta o part. solen ser animals de vida més llarga (gos, elefant, humà…)
Però si analitzem amb detall la reproducció, no és tan simple com això. La vida sexual dels invertebrats està plena d’estratègies inversemblants per assegurar la fecundació, però parlarem d’elles en una altra ocasió i ens centrarem ara en aus i peixos.
L’EVOLUCIÓ DELS GENITALS
Els òrgans reproductors aparentment són dels que més han variat i més ràpidament al llarg de l’evolució, donant lloc a estructures de gairebé totes les formes i mides imaginables. Si creiem que l’única funció és donar esperma, rebre-l i transportar-lo fins l’òvul ens pot arribar a sorprendre tanta diversitat. En realitat, l’aparell reproductor fa molt més que això i és per això que l’anatomia és tan diferent entre diferents grups animals.
Alguns insectes per exemple, utilitzen el seu penis per al festeig, altres l’utilitzen per fer so i transmetre les vibracions a la femella durant l’aparellament. Si a la femella li agrada la música, permetrà al mascle tenir cura de la seva descendències. Les femelles també tenen adaptacions per administrar l’esperma, com algunes mosques, que poden guardar el de diferents mascles en diferents receptacles del seu aparell reproductor.
La utilització del penis en el festeig i aparellament per part del mascle i la pròpia administració de l’esperma en les femelles serien dues raons que explicarien la complexitat de formes de genitals animals. La competència per assegurar que l’esperma d’un mascle sigui realment el que fertilitza tots els ous de la femella, seria una altra, amb estratègies tan radicals com taponar els conductes de la femella un cop inseminada perquè cap altre mascle pugui accedir-hi.
Ens centrarem en aquest article en els genitals de peixos i aus, no et perdis el següent article sobre amfibis, rèptils i mamífers.
GENITALS EN PEIXOS
Tot i que en la majoria de peixos la fecundació és externa, alguns posseeixen estructures o pseudopenis per dipositar l’esperma dins la femella.
TIBURONS I RAJADES
Tenen les aletes pèlviques modificades en dos apèndixs anomenats pterigopodis o claspers, amb els quals introdueixen l’esperma a la femella.
Durant la còpula només s’utilitza un, que s’omple d’aigua gràcies a una estructura anomenada sifó per expulsar-la pressió barrejada amb l’esperma. Segons l’espècie, les cries poden néixer del cos de la mare o bé d’un ou.
PEIXOS POECÍLIDS
Els peixos de la família Poeciliidae (guppys, mollys, platys, xhipos …), ben coneguts en acuarofília, tenen l’aleta anal modificada en una estructura copuladora anomenada gonopodi. No posen ous sinó que neixen les cries directament del cos de la mare.
PEIXOS PRIAPIUM
Es tracta d’una família de peixos (Phallostethidae) que presenten l’òrgan copulador sota del cap. S’aparellen cara a cara amb la femella, un cas gairebé únic a animals que viuen sota l’aigua. Amb el priapium s’ancoren a la femella i fertilitzen els òvuls internament durant un temps més llarg que l’habitual en altres espècies.
Altres curiositats en peixos són la possessió de tots dos sexes (hermafroditisme) o el canvi de sexe, com en els peixos pallasso.
PEIXOS LOFIFORMES
El representant més conegut dels Lophiiformes és el rap. En aquest ordre de peixos, els mascles tenen una mida molt inferior a la femella i s’adhereixen a ella amb les dents. Donada la dificultat de trobar parella en els fons abissals, amb el temps el mascle queda fusionat físicament a la femella. Perd els ulls i els seus òrgans interns excepte els testicles. Una femella pot portar sis o més mascles (parells de testicles) fusionats en el seu cos.
GENITALS EN AUS
La majoria de les espècies d’aus (97%) no tenen penis i la fecundació es realitza amb el contacte claveguera-claveguera (petó cloacal o aposició cloacal), conducte que s’utilitza tant com aparell reproductor i excretor.
Hi ha diferents hipòtesis per les quals es creu que les aus van perdre el penis durant l’evolució (ja que els seus avantpassats reptilians sí que en tenien): per alleugerir el pes durant el vol, per evitar infeccions, per casualitat durant el procés evolutiu o perquè les femelles tinguessin un millor control sobre qui reproduir-se. Sembla que aquesta última seria la més acceptada, ja que per exemple els ànecs volen llargues distàncies i posseeixen penis grans i pesats.
Però algunes aus si que tenen penis, que a diferència dels mamífers i rèptils, entra en erecció a omplir-se de limfa, no de sang.
GENITALS DE LES AUS AQUÀTIQUES
Ànecs, oques i cignes són de les poques aus que presenten penis. La vagina dels ànecs té forma d’espiral en el sentit de les agulles del rellotge, de tal manera que quan el mascle penetra la femella amb el seu penis també espiral en sentit antihorari, si a ella no li interessa flexiona els seus músculs vaginals i el penis surt del seu cos.
El vertebrat amb el penis més llarg en proporció al seu cos és precisament un ànec, l’ànec malvasia argentí (Oxyura vittata). El guarda enrotllat al seu interior, però en erecció pot ser el doble de llarg (42,5 cm) que el seu cos (20 cm).
Els penis dels ànecs, a més dels seus diferents mides i curvatures, poden ser llisos o tenir espines o solcs. Aquesta variabilitat és deguda a la pressió competitiva per superar la vagina de les femelles. Els dos aparells genitals doncs, són un clar exemple de coevolució. Si vols saber més sobre la coevolució visita aquest article.
Vagines amb conductes cecs, penis amb espines per extreure esperma de còpules anteriors… la de les ànecs és una veritable “guerra” pel control reproductiu. En espècies monògames com oques i cignes, els aparells reproductors no són tan complexos, però en espècies més promíscues, com els ànecs, són més complexos i amb penis més llargs perquè es pugui garantir que el mascle que ha fertilitzat els òvuls és qui tindrà cura també dels pollets.
GENITALS DEL BUFALER BEC-ROIG
Aquest passeriforme africà (Bubalornis niger) té un pseudopenis de 1,5 cm. No posseeix vasos sanguinis ni espermàtics, de manera que pel que sembla la seva funció és la de donar plaer a la femella i afavorir l’atracció del mascle per part de la femella. Els mascles en colònies tenen pseudopenis més llargs que els que viuen sols, per la qual cosa l’evolució d’aquest apèndix també es podria explicar per competència mascle-mascle.
GENITALS D’ESTRUÇOS I PARENTS
Els estruços africans (Sthrutio camelus) són de la família Ratites, que també inclou els kiwis, nyandús (estruços americans), tinamús (martinetes o mal anomenades perdius), emús i casuaris. Tots ells posseeixen penis, i excepte els tinamús, es caracteritzen per ser aus corredores.
Els genitals del casuari són realment molt peculiars. Ja vam descobrir en aquest article com n’és d’excepcional aquest animal, però els seus genitals mereixen un capítol a part. Tots dos sexes posseeixen un apèndix d’aspecte fàl·lic, però no està connectat a cap òrgan reproductor. En el cas dels mascles, està invaginat cap a dins en una mena de “cavitat vaginal”. En el moment de la còpula, surt a l’exterior (com si giréssim el dit d’un guant), però l’esperma surt de la cloaca, és a dir, per la base d’aquest pseudopenis, no per la punta. En el cas de les femelles, l’apèndix fàl·lic (de vegades referit com a clítoris) és una mica més petit que en els mascles.
Aquestes característiques mascle-femella han donat lloc a rituals i creences en el folklore de Nova Guinea. que el consideren una criatura andrògina o de gèneres barrejats, per tant poderosa per tenir els atributs de tots dos sexes. La remota tribu Bimin-Kuskusmin (Nova Guinea Central), celebra rituals on a les persones intersexuals se les considera representants d’aquests animals, pel que són reverenciades i poderoses. D’altra banda, la gent Mianmin explica històries sobre una dona humana amb un penis que es va transformar en un casuari.
Subscriu-te al bloc i als nostres xarxes socials per no perdre’t la segona part sobre els genitals animals!
REFERÈNCIES
- The evolution of animal genitalia
- It’s official: genitals *do* evolve faster!
- Descubren un pez cabeza-pene en Vietnam
- Extraños penes animales
- Why do sharks have two penises
- New species of priapiumfish
- Anglerfish (National Geographic)
- Lef-handed bears and androgynous cassowaries
- Avian reproduction
- Scienceblogs: The birds do it…
-
Sex War and Promiscuity: Why Ducks Have the Largest Penises in the World
- Foto de portada
En la fecundació, al ajuntar-se l’òvul i l’espermatozou (ambdós haploides, amb n nombre de cromosomes cadascun) s’obtindrà un individu amb material genètic únic, fruit de la combinació de l’ADN del pare i de la mare (diploide, amb dues còpies de cada cromosoma, 2n cromosomes a cada cèl·lula). Els animals triploides (3n) o tetraploides (4n) es donen en espècies híbrides asexuals, tot i que en molts casos no solen ser viables. Imatge de 
Colònia d’abelles carnolianes (Apis mellifera carnica), una subespècie d’abella de la mel de l’est d’Europa. Foto de 
Esquema del cicle vital d’un rotífer, en el que s’alterna la reproducció asexual amb partenogènesi en períodes de bones condicions ambientals, amb la reproducció sexual amb un mascle haploide quan les condicions no són òptimes. Imatge extreta de 
Llangardaix cua de fuet de l’espècie Cnemidophorus uniparens que, com el seu nom indica, és una espècie partenogènica en que tots els exemplars són femelles. Foto de 
Cria de dragó de Komodo (Varanus komodoensis) nascuda per partenogènesi accidental al Zoo de Chester. Foto de 
Esquema de la formació dels cossos polars durant la oogènesi, els quals poden ajudar als rèptils partenogènics a recuperar la diploïdia. Esquema de 
Exemplar de serp cega de brahmin (Ramphotyphlops braminus), l’únic ofidi unisexual conegut, en el que tots els individus trobats fins ara són femelles. Foto extreta de 
Tres espècies de llangardaixos cua de fuet. El del mig, Cnemidophorus neomexicanus és una espècie unisexual partenogènica, resultat de l’hibridació de dues espècies bisexuals, C. inornatus (esquerra) i C. tigris (dreta). Foto de 
All you need is Biology 