Arxiu d'etiquetes: reproducció

Genitals animals: aus i peixos

La funció de l’aparell reproductor és aparentment simple: transmetre els gens a la següent generació. Per què doncs presenta formes tan diferents i curioses en tot tipus d’animals? No seria suficient amb un simple canal emissor d’esperma i un simple receptor? Descobreix en aquest article les diferents formes i estratègies reproductives d’aus i peixos. Si vols conèixer els dels amfibis, rèptils i mamífers visita aquest article.

LA VIDA SEXUAL DELS ANIMALS

Els animals presenten diferents estratègies de reproducció. A primària vam aprendre que la fecundació (trobada dels gàmetes masculins -espermatozoides- i femenins -òvuls-) pot ser:

  • Externa (fora del cos de la femella)
  • Interna (dins del cos de la femella)

I segons on es desenvolupa l’embrió les espècies són:

  • Ovípares: en un ou que eclosiona fora del cos de la mare (la majoria de peixos, amfibis i rèptils)
  • Ovovivípares: en un ou que eclosiona dins de la mare (taurons, escurçons, boes …)
  • Vivípares: en un úter dins del cos de la mare.

A secundària vam aprendre que hi ha espècies estrategues de la:

  • r: no tenen cura de la descendència, que pateix una elevada mortalitat només néixer. Per compensar, posen moltíssims ous. Solen ser animals de vida curta que arriben ràpidament la maduresa sexual (invertebrats en general, peixos, amfibis …)
  • K: dediquen més energia a la cura de la cria, per la qual cosa asseguren la seva supervivència i per tant el nombre de cries en cada posta o part. solen ser animals de vida més llarga (gos, elefant, humà…)
Estrateg de la r (ostra, 500.000.000 d’ous per any) VS estrateg de la K (goril·la, 1 cria cada 5 anys). Font

Però si analitzem amb detall la reproducció, no és tan simple com això. La vida sexual dels invertebrats està plena d’estratègies inversemblants per assegurar la fecundació, però parlarem d’elles en una altra ocasió i ens centrarem ara en aus i peixos.

L’EVOLUCIÓ DELS GENITALS

Els òrgans reproductors aparentment són dels que més han variat i més ràpidament al llarg de l’evolució, donant lloc a estructures de gairebé totes les formes i mides imaginables. Si creiem que l’única funció és donar esperma, rebre-l i transportar-lo fins l’òvul ens pot arribar a sorprendre tanta diversitat. En realitat, l’aparell reproductor fa molt més que això i és per això que l’anatomia és tan diferent entre diferents grups animals.

Alguns insectes per exemple, utilitzen el seu penis per al festeig, altres l’utilitzen per fer so i transmetre les vibracions a la femella durant l’aparellament. Si a la femella li agrada la música, permetrà al mascle tenir cura de la seva descendències. Les femelles també tenen adaptacions per administrar l’esperma, com algunes mosques, que poden guardar el de diferents mascles en diferents receptacles del seu aparell reproductor.

Penis amb punxes de l’escarabat Acanthoscelides obtectus. Font

La utilització del penis en el festeig i aparellament per part del mascle i la pròpia administració de l’esperma en les femelles serien dues raons que explicarien la complexitat de formes de genitals animals. La competència per assegurar que l’esperma d’un mascle sigui realment el que fertilitza tots els ous de la femella, seria una altra, amb estratègies tan radicals com taponar els conductes de la femella un cop inseminada perquè cap altre mascle pugui accedir-hi.

Ens centrarem en aquest article en els genitals de peixos i aus, no et perdis el següent article sobre amfibis, rèptils i mamífers.

GENITALS EN PEIXOS

Tot i que en la majoria de peixos la fecundació és externa, alguns posseeixen estructures o pseudopenis per dipositar l’esperma dins la femella.

TIBURONS I RAJADES

Tenen les aletes pèlviques modificades en dos apèndixs anomenats pterigopodis o claspers, amb els quals introdueixen l’esperma a la femella.

Tauró mascle (esquerra) i tauró femella (dreta). Font

Durant la còpula només s’utilitza un, que s’omple d’aigua gràcies a una estructura anomenada sifó per expulsar-la pressió barrejada amb l’esperma. Segons l’espècie, les cries poden néixer del cos de la mare o bé d’un ou.

Naixement d’un tauró i ou fertilitzat. Font

PEIXOS POECÍLIDS

Els peixos de la família Poeciliidae (guppys, mollys, platys, xhipos …), ben coneguts en acuarofília, tenen l’aleta anal modificada en una estructura copuladora anomenada gonopodi. No posen ous sinó que neixen les cries directament del cos de la mare.

Diferència entre guppy mascle i femella. Font

PEIXOS PRIAPIUM

Es tracta d’una família de peixos (Phallostethidae) que presenten l’òrgan copulador sota del cap. S’aparellen cara a cara amb la femella, un cas gairebé únic a animals que viuen sota l’aigua. Amb el priapium s’ancoren a la femella i fertilitzen els òvuls internament durant un temps més llarg que l’habitual en altres espècies.

Mascle de Phallostethus cuulong, descobert al Vietnam. Font

Altres curiositats en peixos són la possessió de tots dos sexes (hermafroditisme) o el canvi de sexe, com en els peixos pallasso.

PEIXOS LOFIFORMES

El representant més conegut dels Lophiiformes és el rap. En aquest ordre de peixos, els mascles tenen una mida molt inferior a la femella i s’adhereixen a ella amb les dents. Donada la dificultat de trobar parella en els fons abissals, amb el temps el mascle queda fusionat físicament a la femella. Perd els ulls i els seus òrgans interns excepte els testicles. Una femella pot portar sis o més mascles (parells de testicles) fusionats en el seu cos.

Lophiiforme amb mascle fusionat. Font

GENITALS EN AUS

La majoria de les espècies d’aus (97%) no tenen penis i la fecundació es realitza amb el contacte claveguera-claveguera (petó cloacal o aposició cloacal), conducte que s’utilitza tant com aparell reproductor i excretor.

Esquerra: esquema de l’aparell urogenital del mascle: F) testicle, B) conducte deferent, A) ronyó, E) urèter, C) urodeum de la cloaca. Dreta: esquema de l’aparell urogenital de la femella: A) ovari amb fol·licle madur, F) infundíbulo, E) oviducte, B) ronyó, C) urèter, D) urodeum de la cloaca. Font

Hi ha diferents hipòtesis per les quals es creu que les aus van perdre el penis durant l’evolució (ja que els seus avantpassats reptilians sí que en tenien): per alleugerir el pes durant el vol, per evitar infeccions, per casualitat durant el procés evolutiu o perquè les femelles tinguessin un millor control sobre qui reproduir-se. Sembla que aquesta última seria la més acceptada, ja que per exemple els ànecs volen llargues distàncies i posseeixen penis grans i pesats.

Però algunes aus si que tenen penis, que a diferència dels mamífers i rèptils, entra en erecció a omplir-se de limfa, no de sang.

GENITALS DE LES AUS AQUÀTIQUES

Ànecs, oques i cignes són de les poques aus que presenten penis. La vagina dels ànecs té forma d’espiral en el sentit de les agulles del rellotge, de tal manera que quan el mascle penetra la femella amb el seu penis també espiral en sentit antihorari, si a ella no li interessa flexiona els seus músculs vaginals i el penis surt del seu cos.

Vagina (esquerra) i penis (dreta) de ànec collverd o blau (Anas platyrhynchos). Font

El vertebrat amb el penis més llarg en proporció al seu cos és precisament un ànec, l’ànec malvasia argentí (Oxyura vittata). El guarda enrotllat al seu interior, però en erecció pot ser el doble de llarg (42,5 cm) que el seu cos (20 cm).

Mascle de Oxyura vittata amb el penis fora. Autor desconegut

Els penis dels ànecs, a més dels seus diferents mides i curvatures, poden ser llisos o tenir espines o solcs. Aquesta variabilitat és deguda a la pressió competitiva per superar la vagina de les femelles. Els dos aparells genitals doncs, són un clar exemple de coevolució. Si vols saber més sobre la coevolució visita aquest article.

Vagines amb conductes cecs, penis amb espines per extreure esperma de còpules anteriors… la de les ànecs és una veritable “guerra” pel control reproductiu. En espècies monògames com oques i cignes, els aparells reproductors no són tan complexos, però en espècies més promíscues, com els ànecs, són més complexos i amb penis més llargs perquè es pugui garantir que el mascle que ha fertilitzat els òvuls és qui tindrà cura també dels pollets.

GENITALS DEL BUFALER BEC-ROIG

Aquest passeriforme africà (Bubalornis niger) té un pseudopenis de 1,5 cm. No posseeix vasos sanguinis ni espermàtics, de manera que pel que sembla la seva funció és la de donar plaer a la femella i afavorir l’atracció del mascle per part de la femella. Els mascles en colònies tenen pseudopenis més llargs que els que viuen sols, per la qual cosa l’evolució d’aquest apèndix també es podria explicar per competència mascle-mascle.

Bufalero piquirrojo. Foto de Reg Tee

GENITALS D’ESTRUÇOS I PARENTS

Els estruços africans (Sthrutio camelus) són de la família Ratites, que també inclou els kiwis, nyandús (estruços americans), tinamús (martinetes o mal anomenades perdius), emús i casuaris. Tots ells posseeixen penis, i excepte els tinamús, es caracteritzen per ser aus corredores.

Estruços a punt d’aparellar-se. Font

Els genitals del casuari són realment molt peculiars. Ja vam descobrir en aquest article com n’és d’excepcional aquest animal, però els seus genitals mereixen un capítol a part. Tots dos sexes posseeixen un apèndix d’aspecte fàl·lic, però no està connectat a cap òrgan reproductor. En el cas dels mascles, està invaginat cap a dins en una mena de “cavitat vaginal”. En el moment de la còpula, surt a l’exterior (com si giréssim el dit d’un guant), però l’esperma surt de la cloaca, és a dir, per la base d’aquest pseudopenis, no per la punta. En el cas de les femelles, l’apèndix fàl·lic (de vegades referit com  a clítoris) és una mica més petit que en els mascles.

Casuaris aparellant-se. Mira el vídeo aquí

Aquestes característiques mascle-femella han donat lloc a rituals i creences en el folklore de Nova Guinea. que el consideren una criatura andrògina o de gèneres barrejats, per tant poderosa per tenir els atributs de tots dos sexes. La remota tribu Bimin-Kuskusmin (Nova Guinea Central), celebra rituals on a les persones intersexuals se les considera representants d’aquests animals, pel que són reverenciades i poderoses. D’altra banda, la gent Mianmin explica històries sobre una dona humana amb un penis que es va transformar en un casuari.

Subscriu-te al bloc i als nostres xarxes socials per no perdre’t la segona part sobre els genitals animals!

REFERÈNCIES

Anuncis

Immaculada Concepció… en rèptils i insectes

El pont de desembre i les festes de Nadal tenen en comú que ambdues celebren el que anomenem la Immaculada Concepció. El fenòmen biològic pel qual una femella té descendencia sense que hi hagi aparellament amb un mascle s’anomena partenogènesi i, tot i que no hi ha cap prova que en demostri l’existència en éssers humans, els naixements virginals són un fenòmen força estès en el regne animal. En aquesta entrada veurem com ocorre aquest fenòmen tant increíble i algunes espècies en les que es dóna.

QUÈ ÉS LA PARTENOGÈNESI?

La partenogènesi és un tipus de reproducció asexual en la que la descendència prové d’un òvul sense fecundar. Al no haver-hi fecundació (unió del material genètic de l’òvul amb el de l’espermatozou) la descendencia no presentarà ADN del pare (si és que hi ha pare). Els fills resultants seràn còpies genètiques (clons) de la mare.

532px-Haploid,_diploid_,triploid_and_tetraploidEn la fecundació, al ajuntar-se l’òvul i l’espermatozou (ambdós haploides, amb n nombre de cromosomes cadascun) s’obtindrà un individu amb material genètic únic, fruit de la combinació de l’ADN del pare i de la mare (diploide, amb dues còpies de cada cromosoma, 2n cromosomes a cada cèl·lula). Els animals triploides (3n) o tetraploides (4n) es donen en espècies híbrides asexuals, tot i que en molts casos no solen ser viables. Imatge de Ehamberg.

En el cas dels animals partenogènics s’ha de suplir la falta de material genètic patern, ja que en moltes espècies els individus haploides no solen ser viables. En aquestes espècies es sol reestablir la diploidia (2n cromosomes) mitjançant un procés anomenat automixis. En algunes espècies però, els individus partenogènics amb genoma haploide són viables i no tenen cap problema per sobreviure.

Resulta impossible posar un exemple general de reproducció asexual,  ja que aquesta es troba molt estesa entre grups d’animals molt diferents i els casos són molts i molt diferents entre sí. A continuació us presentem uns quants exemples de diferents estratègies utilitzades pels animals per a reproduïr-se asexualment.

HAPLODIPLOIDIA EN ABELLES I VESPES

La haplodiploidia és un fenòmen que s’observa en dos ordres d’insectes, els himenòpters (abelles, formigues i vespes) i els tisanòpters (trips o xinxes del mal temps). En aquest sistema de determinació sexual, si l’òvul és fecundat naixeran femelles diploides, mentre que si no és fecundat naixeran mascles haploides.

Apis_Mellifera_Carnica_Queen_Bee_in_the_hiveColònia d’abelles carnolianes (Apis mellifera carnica), una subespècie d’abella de la mel de l’est d’Europa. Foto de Levi Asay.

En l’abella de la mel, quan l’abella reina es reprodueix amb un abellot (abella mascle), tots els individus diploides (2n) es convertiran en femelles, amb ADN combinat de la reina i l’abellot. En canvi, els abellots neixen per partenogènesi, en que un òvul de la reina es començarà a desenvolupar en un abellot haploide (n). Això implica que els individus d’una colònia descendents d’una mateixa reina estiguin molt més emparentats entre ells que els germans normals (els abellots porten el 100% del ADN matern). Això es creu que va ajudar al desenvolupament de conductes eusocials en els diferents grups d’himenòpters.

PARTENOGÈNESI CÍCLICA

Aquest tipus de partenogènesi es troba en diferents grups d’invertebrats que poden alternar entre la reproducció asexual i la reproducció sexual al llarg del seu cicle vital, depenent de les condicions ambientals.

1471-2164-14-412-1-lEsquema del cicle vital d’un rotífer, en el que s’alterna la reproducció asexual amb partenogènesi en períodes de bones condicions ambientals, amb la reproducció sexual amb un mascle haploide quan les condicions no són òptimes. Imatge extreta de Hanson et al. 2013.

Alguns grups d’invertebrats com els àfids, presenten reproducció asexual partenogènica desde la primavera fins a principis de tardor, quan les condicions són favorables. En moltes poblacions durant aquesta etapa només hi trobem femelles que pareixen més femelles.

Vídeo a càmera ràpida en que es veu com quan hi ha bones condicions ambientals els àfids aprofiten per augmentar ràpida i eficaçment el nombre d’individus asexualment. Vídeo de Neil Bromhall.

Al acostar-se la tardor, les femelles partenogèniques comencen a parir mascles i femelles sexuals. Els dos sexes es produeixen per partenogènesi i porten el 100% de l’ADN de la mare. Els individus sexats i alats es dispersen per evitar reproduïr-se amb els seus germans. Aquests copularan i les femelles pondran ous resistents que passaran l’hivern. A la primavera aquests ous donaran lloc a una nova generació de femelles partenogèniques que tornaran a començar el cicle.

PARTENOGÈNESI AUTÈNTICA EN ESCAMOSOS

L’únic grup de vertebrats en que s’observa partenogènesi autèntica és en els escamosos, amb unes 50 espècies de llangardaixos i una espècie de serp sent partenogènics obligats. Aquestes espècies són unisexuals, essent tots els individus femelles que es reprodueixen asexualment sense la intervenció de cap mascle. A més hi han bastantes espècies que, tot i reproduïr-se sexualment, poden reproduïr-se asexualment en absència de mascles (partenogènesi facultativa).

DesertGrasslandWhiptailLizard_AspidoscelisUniparensLlangardaix cua de fuet de l’espècie Cnemidophorus uniparens que, com el seu nom indica, és una espècie partenogènica en que tots els exemplars són femelles. Foto de Ltshears.

Hi ha casos aïllats taurons, serps i dragons de Komodo femelles en captivitat que s’han reproduït sense que hi hagués fecundació o còpula amb un mascle. Això però, es coneix com a partenogènesi accidental, ja que la alta mortalitat de la descendència (sobrevivint entre 1/100.000 i 1/milió) fa que probablement es degui a un error de l’organisme, més que no pas a un fenòmen adaptatiu.

ParthkomodoCria de dragó de Komodo (Varanus komodoensis) nascuda per partenogènesi accidental al Zoo de Chester. Foto de Neil.

Les femelles de les espècies realment partenogèniques produeixen òvuls haploides (amb n cromosomes) que es tornen diploides (2n cromosomes) mitjançant dos cicles de divisió consecutius durant la meiosi (automixis). En les espècies que presenten partenogènesi facultativa, la diploidia s’aconsegueix mitjançant la fusió de l’òvul amb un cos polar haploide que es forma durant la meiosi.

Oogenesis-polar-body-diagramEsquema de la formació dels cossos polars durant la oogènesi, els quals poden ajudar als rèptils partenogènics a recuperar la diploïdia. Esquema de Studentreader.

Partenogènesi autèntica és especialment coneguda en la serp cega de brahmin (Ramphotyphlops brahminus) i en moltes espècies de sargantanes. En aquestes espècies les femelles generen clons d’elles mateixes. Les espècies de sargantanes partenogèniques (igual que en molts amfibis) probablement es van originar per un fenòmen d’hibridació entre dues espècies sexuals. Molts llangardaixos cua de fuet (gèneres Cnemidophorus/Aspidoscelis) presenten espècies unisexuals en que no existeixen mascles, fruit d’un procés d’hibridació.

Ramphotyphlops_braminus_in_Timor-LesteExemplar de serp cega de brahmin (Ramphotyphlops braminus), l’únic ofidi unisexual conegut, en el que tots els individus trobats fins ara són femelles. Foto extreta de Kaiser et al. 2011.

L’espècie Cnemidophorus uniparens és una sargantana partenogènica unisexual fruit de l’hibridació entre C. inornatus i C. burti. L’híbrid resultant es va reproduïr de nou amb C. inornatus, formant l’espècie triploide (3n) partenogènica C. uniparens. La presència de genomes triploides, tetraploides, etc. és freqüent en rèptils unisexuals, ja que el seu origen híbrid fa que a vegades els genomes no es puguin barrejar .A més, el tindre més varietat cromosòmica compensa la manca de recombinació genètica.

En aquesta espècie, tot i ser unisexual, també s’observen conductes reproductores semblants a les de les espècies sexuals. En C. uniparens s’han observat conductes sexuals en les que una femella fa de mascle i “monta” a una altra femella, ajuntant les seves cloaques. S’ha vist, que les femelles que són muntades augmenten la quantitat d’ous que produeixen després d’aquesta còpula simulada. Es creu que d’un any a l’altre les femelles fan torns sobre quines munten i quines són muntades, alternant d’un any a l’altre la quantitat d’ous que produeixen.

Cnemidophorus-ThreeSpeciesTres espècies de llangardaixos cua de fuet. El del mig, Cnemidophorus neomexicanus és una espècie unisexual partenogènica, resultat de l’hibridació de dues espècies bisexuals, C. inornatus (esquerra) i C. tigris (dreta). Foto de Alistair J. Cullum.

Tot i ser espècies partenogèniques autentiques, molts d’aquests escamosos mantenen la capacitat de incorporar ADN nou a la descendència. Això es dèu a que si no hi ha recombinació genètica per la fusió de l’òvul i l’espermatozou de tant en tant, es corre el risc de acumular mutacions perjudicials per a l’espècie. Tanmateix, la partenogènesi permet a aquestes espècies colonitzar ràpidament un nou hábitat, ja que no és necessari que dos individus es trobin per a reproduïr-se, i a més el 100% de la población és capaç de produïr descendència.

Com veieu, hi ha un gran nombre d’animals que no necessiten ni mascles ni sexe per reproduïr-se. La existencia d’un procés similar en els éssers humans és força improbable (per no dir impossible) que pugui passar. A més, si fa uns 2000 anys una dona hagués parit un fill sense fecundació, probablement aquest hagués sigut una nena, ja que de cap manera hagués pogut adquirir el cromosoma Y. Tot i així, això no és motiu per no disfrutar d’aquestes festes. Molt bon Nadal i feliç any nou a tothom!

REFERÈNCIES

Per a la realització d’aquesta entrada s’han utilitzat les següents fonts:

Difusió-català

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. )Foto de Jose Luis Ojeda)
Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)
  • Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.
  • És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes
  • En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.
  • No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs més plomes al cap i coll, essent característica la seva barba” sota el bec.
  • El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.
Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)
Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

  • Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos), defensa del territori i activitat sexual.
  • Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
  • Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
  • Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).
Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: FCQ)
Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

gypaetus barbatus, quebrantahuesos, trencalòs, berded vulture distribution, distribución
Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

  • Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom plumbisme).
  • Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
  • Caça directa (il·legal)
  • Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives )
  • Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers )
Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)
Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano. Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira