Maratus sp.: l’aranya que volia ser un paó reial

Si us digués que a Austràlia viuen paons reials d’uns 5mm, us ho creuríeu? Si bé és cert que en aquest país habiten organismes sorprenents, a hores d’ara els científics encara no hi han descobert aus tan petites. Ara bé, sí hi podem trobar uns animals diminuts que s’assemblen molt a aquestes aus: les aranyes paó reial (Maratus sp., Família Salticidae), l'”abdomen” o opistosoma de les quals (és a dir, la part posterior del cos de les aranyes) presenta una mena d’ales que poden desplegar a ambdós costats del cos, ben bé com si es tractés de la cua d’un paó reial.

El mes passat us vam ensenyar algunes fotografies d’aquests organismes als webs de les nostres xarxes socials. Al llarg d’aquest article, coneixereu les seves característiques més peculiars i descobrireu la funció que amaga l’opistosoma desplegable que presenten.

LES ARANYES SALTARINES

Les aranyes paó reial es situen dins la família Salticidae, grup que inclou les aranyes comunament conegudes com a aranyes saltarines o saltícids. Aquesta família inclou més de 5000 espècies (essent possiblement el grup d’aranyes més divers i abundant) i la seva distribució és pràcticament mundial (podent-se trobar, fins i tot, al cim de l’Everest; aquest és el cas de l’espècie Euophrys omnisuperstes). Ara bé, la majoria d’espècies es concentra sobretot en boscos tropicals.

¿COM PODEM DISTINGIR-LES?

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Generalment, les aranyes de la família Salticidae assoleixen una llargada d’uns pocs mil·límetres quan són adultes (el més habitual és que no sobrepassin els 10mm). Anatòmicament, els organismes d’aquest grup es caracteritzen per posseir dos grans ulls simples frontals flanquejats per dos de més petits, més quatre de molt petits situats per sobre i als costats d’aquests. La mida i posició d’aquests ulls els confereixen una visió excel·lent en comparació a altres grups d’aranyes, i fins tot comparada amb altres artròpodes la seva capacitat visual resulta excepcional.

Mireu quins ulls més grossos! Hi ha algú que se’n resisteixi?

Exemplar de l’aranya saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).

A banda d’una bona visió, aquestes aranyes tenen la capacitat de saltar una distància de fins a 50 cops la seva longitud, motiu pel qual van rebre el sobrenom de “saltarines”. Així, són sobretot la seva capacitat per desplaçar-se llargues distàncies d’un únic salt i la seva visió extraordinària els dos trets que fan que aquestes aranyes siguin unes depredadores excel·lents, les quals cacen les seves presses per mitjà de la tècnica de l’aguait sense haver de construir teranyines o trampes de seda. A més a més, algunes de les seves potes davanteres tendeixen a ser més llargues que la resta, fet que millora la subjecció de les preses.

Aranya saltarina depredant un exemplar de Diaea evanida o aranya rosa de les flors (Foto de James Niland a Flickr, Creative Commons).

Els individus d’aquesta família d’aranyes solen presentar un dimorfisme sexual molt marcat (és a dir, diferències fisiognòmiques notables entre mascles i femelles). Els mascles de les aranyes saltarines solen tenir uns apèndixs bucals (o palps) molt grossos, els quals fan servir durant els balls nupcials i la còpula tant per cridar l’atenció de les femelles com per transmetre’ls l’espermatòfor (massa o càpsula d’espermatozous) durant l’aparellament.

Mascle d’araña saltarina de l’espècie Sitticus fasciger; s’aprecien els palps engruixits (de color fosc) (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

Femella d’aranya saltarina de l’espècie Sitticus fasciger (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

A banda d’uns palps força desenvolupats, els mascles d’algunes espècies d’aquesta família d’aranyes es caracteritzen per presentar un opistosoma (part posterior del cos de les aranyes) colorit o amb propietats iridiscents; alguns, fins i tot, són capaços de reflectir les radiacions UV procedents del Sol, les quals són detectades per les femelles de la seva mateixa espècie gràcies a la seva excel·lent capacitat visual, tal i com suggereixen alguns estudis recents. Les femelles, en canvi, solen ser de colors més apagats i críptics (encara que no sempre).

Mascle (dreta) i femella (esquerra) de Maratus mungaich. El mascle presenta un “abdomen” o opistosoma molt cridaner, de color blau i vermell (foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Els colors cridaners dels mascles criden l’atenció de les femelles, fet que complementen amb danses nupcials en les que fan vibrar l’opistosoma i els palps, mouen les potes anteriors, es desplacen fent ziga-zaga, etc. Generalment, aquests balls d’aparellament solen ésser força complexes.

I UNA CURIOSITAT…

Existeixen gèneres d’aranyes saltarines que es mimetitzen amb les formigues. Aquest fenomen rep el nom de “mirmecomorfia”, terme que descriu el mimetisme d’un animal envers les formigues o els organismes que es mimetitzen amb elles (mirmecomorfs).

Algunes de les espècies més famoses per la seva enorme semblança amb les formigues són les del gènere Myrmarachne sp.

Ejemplar de Myrmarachne sp. (Foto de Jean and Fred a Flickr, Creative Commons).

Amb aquest exemple, més tot el que s’ha anat explicant anteriorment, queda força patent que la família Salticidae constitueix un grup molt divers a diferents nivells.

PAONS REIALS EN MINIATURA: L’ARANYA PAÓ REIAL

Cap a finals dels segle XIX, Octavius Pickard-Cambridge, reverend i zoòleg apassionat dels aràcnids, descobrí un organisme molt peculiar: una petita aranya de poc més de 5mm els mascles de la qual presentaven un opistosoma molt llampant.

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Si ens ajustem a aquesta definició, sembla que no ens allunyem massa de la imatge típica d’una aranya saltarina; però la veritat és que aquestes aranyes amaguen un tret força més cridaner: a més d’ésser molt llampant, l’opistosoma dels mascles disposa d’unes expansions laterals flexibles que es despleguen com ales per sobre del prosoma (o part anterior del cos de les aranyes), i que tornen a plegar un cop finalitzada la seva funció.

Opistosoma d’un mascle de Maratus mungiach (1,2,3-Diferents graus d’expansió de les solapes laterals) (Article de Otto y Hill, 2011).

Així doncs, degut al seu opistosoma colorit i expansible aquesta aranya va rebre el nom d’aranya paó reial.

Dins d’aquest grup, la més coneguda sigui, possiblement, Maratus volans, una de les primeres espècies en rebre el sobrenom d’”aranya paó reial”. Avui dia s’han identificat al voltant de 30 espècies d’aranyes paó reial, cadascuna de les quals presenta variacions subtils en la forma i coloració del seu opistosoma. Totes elles s’inclouen dins els gènere Maratus sp., les quals (menys M. fruvus) són endèmiques d’Austràlia. A més, recentment els doctors Jurgen Otto y David Hill han identificat dues noves espècies a Queensland: Maratus jactatus i Maratus sceletus.

Mascle de Maratus amabilis (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus harrisi (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Encara que inicialment es va pensar que aquestes expansions laterals els servien per volar o planar (motiu pel qual en un principi se les va anomenar “aranyes paó reial voladores”, d’aquí el nom de Maratus volans), estudis posteriors van revelar que la seva funció era una mica més…”romàntica”. Veiem-ho a continuació.

UN FESTEIG MOLT PARTICULAR

Igual que els paons reials mascle quan veuen una femella, aquestes aranyes australianes fan servir el seu opistosoma com a reclam durant el festeig.

Al llarg d’aquest procés, els mascles duen a terme una dansa nupcial una mica diferent a la de la resta d’aranyes saltarines: en primer lloc, fan vibrar l’opistosoma i els palps; alhora, aixequen el tercer parell de potes per sobre de la regió cefàlica i les sacsegen enèrgicament per atraure les femelles que hagi al seu voltant; finalment, alcen l’opistosoma i despleguen les solapes laterals mostrant el seu patró de colors. A continuació, el fan vibrar per mostrar la seva iridescència i es desplacen lateralment agitant les potes.

Però, com és habitual, una imatge val més que mil paraules (en aquest vídeo (realitzat per Jürgen Otto) es fa una explicació molt visual del festeig de Maratus volans):

Com haureu vist a mesura que llegíeu l’article, dos animals pertanyents a grups molt poc relacionats entre sí (paons reials i aranyes) evolutivament han desenvolupat una estratègia de festeig força similar, la qual sembla que ofereix bons resultats en ambdós casos. La natura no deixa de sorprendre’ns!

REFERÈNCIES

• Lim M.L.M, Li D. (2005). Extreme ultraviolet sexual dimorphism in jumping spiders (Araneae: Salticidae). Biological Journal of the Linnean Society 89: 397–406.
• Otto J.C., Hill D.E. (2015). Two new peacock spiders of the calcitrans group from southern Queensland (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus). Peckhamia 121.1: 1-34.
• Otto J.C., Hill D.E. (2014). Spiders of the mungaich group from Western Australia (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus), with one new species from Cape Arid. Peckhamia 112.1: 1-35.ç
• Otto J.C., Hill D.E. (2011). An illustrated review of the known peacock spiders of the genus Maratus from Australia, with description of a new species (Araneae: Salticidae: Euophryinae).
• Salticidae, Jumping spiders.
• Two New Species of Peacock Spiders Discovered in Australia. Sci-knews.com.
• The extraordinary courtship dance of Australia’s peacock spider. The Guardian.

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Maratus sp.: The spider that wants to be a peacock

If I told you that there exists a 5 millimeters Australian peacock, would you believe me? Although we can find a large number of incredible animals in this country, scientists haven’t yet discovered such a small bird. However, we can find a small peacock-like animals: the peacock spiders (Maratus sp. Salticidae Family, also known as jumping spiders), whose ‘abdomen’ or opisthosoma (the posterior part of the body in some arthropods, including arachnids) have a flap-like extensions that they can unfold to the sides of its body as real peacocks do.

The last month we introduce you these organisms at our different websites (Facebook and Twitter). Through this article, you will learn its most relevant characteristics and you’ll find out the hidden function of its drop down opisthosoma.

JUMPING SPIDERS

Peacock spiders are a part of Salticidae family, whose members are also known as ‘jumping spiders’. This family has up to 5000 species (probably, they form the largest and diverse group of spiders known nowadays), and they’re located all over the world (they can be found even at the top of Mount Everest; this is the case of Euophrys omnisuperstes). Even so, most of them inhabit tropical forests.

¿HOW CAN WE DISTINGISH THEM FROM OTHER SPIDERS?

MAIN TRAITS

Usually, spiders from Salticidae family get to be a size of few millimeters as adults (normally they don’t exceed 10mm long). From an anatomical point of view, the members of this group are characterized by its two big, simple front eyes flanked by two smaller ones, plus four eyes more located over them. The size and the position of these eyes give them an excellent vision in comparison with other spiders, and even compared to other group of arthropods its vision is extraordinary.

Look at these big eyes! Can you resist them?

Specimen of Paraphidippus auranticus (Picture by Thomas Shahan (c)).

Besides its excellent vision, these organisms have the ability to cover a distance of 50 times its length in one jump, because of what they received the nickname ’jumping’. Thus, their ability to travel long distances in just one leap and their extraordinary vision are the main traits that make these spiders being excellent predators: they hunt by stalking their prey without making spider webs or silk traps. Moreover, some of their legs tend to be longer than the others, letting them to catch preys way better.

Jumping spider predating a specimen of Diaea evanida or pink flower spider (Picture by James Niland on Flickr, Creative Commons).

Spiders of this family usually present a noticeable sexual dimorphism (that is, remarkable physiognomic differences between males and females). Jumping spider males have bigger oral appendixes (or pedipalps) than females, which they use during mating dance and copulation as much for attracting the attention of females as for giving females their spermatophore (capsule or mass containing spermatozoa) during mating.

Sitticus fasciger male (with dark big pedipalps) (Picture by sankax on Flickr, Creative Commons).

Sitticus fasciger female (Picture by sankax on Fickr, Creative Commons).

In addition to these developed pedipalps, males of some species of jumping spiders have a colorful, and even iridescent, opisthosoma (the posterior part of the body in some arthropods, including arachnids). Some of them even have an opisthosoma that can reflect UV radiations which are detected by females thanks to their extraordinary vision (as some studies suggest). In contrast, females use to be more cryptic or darker colored than males (but not always).

Male (right) and female (left) of Maratus mungaich. Male has a blue and red colored ‘abdomen’ or opisthosoma (Picture by Jurgen Otto on Flicker, Creative Commons).

The flashy opisthosoma of males attracts the attention of females, and this is complemented with mating dances composed by different dance moves: they vibrate their opisthosoma and their pedipalps or move their anterior legs, they move from one side to the other, etc. Usually, these mating dances tend to be very complex.

NOW, JUST AS A MATTER OF INTEREST…

There exist some jumping spider genera that mimic ants. This phenomenon is known as ‘myrmecomorphia’, term used to describe the fact that some animal imitate ants or also the organisms that accomplish the mimic (‘myrmecomorph’).

Some of the most famous species resembling to ants are inside the Myrmarachne genus.

Specimen of Myrmarachne sp. (Picture by Jean and Fred on Flickr, Creative Commons).

With this example, and what has been explained above, it becomes clear that the Salticidae family is a very diverse group at various levels.

MINIATURE PEACOCKS: THE PEACOCK SPIDERS

At the end of XIX century, the reverend and zoologist Octavius Pickard-Cambridge, who loved spiders, discovered a surprising organism: a small spider just over 5mm whose males have a flamboyant opistosoma.

Maratus volans male (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

According to this definition, there seems not be any difference between jumping spiders and these new organisms. But the true is that these miniature spiders have an ace in the hole: the opisthosoma of males has lateral and flexible flap-like extensions that they can unfold like wings to the sides of their bodies and over their prosoma (that is, the anterior part of the body in arachnids). Finally, when its function ends they can be folded again.

‘Abdomen’ or opisthosoma of a Maratus mungiach male (1,2,3-Different degrees of expansion of the lateral flaps) (Otto and Hill, 2011).

So, due to its colored and expansible opisthosoma this new spider was named ‘peacock spider’.

Probably, the most famous peacock spider is Maratus volans, one of the first species called as ‘peacock spider’. To date there have been identified up to 30 species of peacock spiders, and each presents subtle variations in the patterns of its opisthosoma. All of them are included in Maratus genus, whose members (but M. furvus) are endemic to Australia. Moreover, Jurgen Otto and David Hill have recently identified two new species of the Maratus genus in Queensland: Maratus jactatus and Maratus sceletus.

Maratus amabilis male (Picture by Jurgen Otto on Flickr, Creative Commons).

Maratus harrisi male (Picture by Jurgen Otto on Flickr, Creative Commons).

Maratus volans male (Picture by Jurgen Otto on Flickr, Creative Commons).

Although in the beginning it was been suggested that these flap-like expansions let them fly (because of what they were called ‘flying peacock spiders’ at first place), later studies revealed that these expansions have a more ‘romantic’ function. Let’s discover it in the next section.

A SURPRISING COURTSHIP

As well as male peacock do when they see a female, these Australian spiders use their opisthosoma in order to impress the females during courtship (that usually takes place on september-november).

Throughout this process, males perform a mating dance which is a little different from the ones performed by other jumping spiders: at the first place, they make vibrate their opisthosoma and their pedipalps; then, they raise their third pair of legs and shake them vigorously in order to attract nearby females; finally, they raise their opisthosoma and unfold the lateral flap-like extensions showing its colored pattern. Then, they make vibrate their opisthosoma to show its iridescence and they begin to move from one side to the other while shaking their legs.

But, as everybody knows, an image is better that any word, so I invite you to see the next video (made by Jürgen Otto) where you can see a male of Maratus volans dancing for his ladies:

As you have been able to appreciate while reading this article, two animals that belong to a not related groups (peacocks and spiders) have developed a quite similar courtship strategy. And it seems to yield good results in both cases. Nature is surprising us again!

 

REFERENCES

• Lim M.L.M, Li D. (2005). Extreme ultraviolet sexual dimorphism in jumping spiders (Araneae: Salticidae). Biological Journal of the Linnean Society 89: 397–406.
• Otto J.C., Hill D.E. (2015). Two new peacock spiders of the calcitrans group from southern Queensland (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus). Peckhamia 121.1: 1-34.
• Otto J.C., Hill D.E. (2014). Spiders of the mungaich group from Western Australia (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus), with one new species from Cape Arid. Peckhamia 112.1: 1-35.ç
• Otto J.C., Hill D.E. (2011). An illustrated review of the known peacock spiders of the genus Maratus from Australia, with description of a new species (Araneae: Salticidae: Euophryinae).
• Salticidae, Jumping spiders.
• Two New Species of Peacock Spiders Discovered in Australia. Sci-knews.com.
• The extraordinary courtship dance of Australia’s peacock spider. The Guardian.

If you liked this article, feel free to share it at different Social Networks. Your collaboration allows science and nature information to spread throught different media and guarantee more peolpe could enjoy it!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Maratus sp.: la araña que soñaba con ser un pavo real

Si os dijera que en Australia habitan pavos reales de unos 5mm, ¿os lo creeríais? Si bien es cierto que en este país abundan organismos sorprendentes, de momento los científicos no han encontrado aves tan pequeñas. Ahora bien, sí existe un pequeño animal que alberga un enorme parecido con ellas: las arañas pavo real (Maratus sp., familia Salticidae), cuyo “abdomen” u opistosoma (parte posterior del cuerpo de las arañas) presenta una especie de “alas” que se despliegan hacia los lados como la cola de un pavo real.

El mes pasado os mostramos algunas imágenes de estos organismos en las páginas de nuestras redes sociales. A lo largo de este artículo, conoceréis sus características más peculiares y descubriréis la función que esconde su opistosoma desplegable.

LAS ARAÑAS SALTARINAS

Las arañas pavo real se incluyen dentro de la familia Salticidae, comúnmente conocidas como arañas saltarinas o saltícidos. Esta familia incluye más 5000 especies (posiblemente el grupo de arañas más diverso y abundante) y su distribución es prácticamente mundial (pudiéndose encontrar, incluso, en lo alto del monte Everest; este es el caso de la especie Euophrys omnisuperstes). Aun así, se concentran mayoritariamente en bosques tropicales.

¿CÓMO PODEMOS DISTINGUIRLAS?

CARACTERÍSTICAS GENERALES

Las arañas de la familia Salticidae, por lo general, apenas alcanzan unos pocos milímetros de longitud cuando se hacen adultas (lo más habitual es que no sobrepasen los 10mm). Anatómicamente, los organismos de este grupo se caracterizan por poseer dos grandes ojos simples frontales flanqueados por dos más pequeños, más otros cuatro ojos diminutos situados por encima y a los lados de éstos. La posición y tamaño de estos ojos les confieren una visión excelente en comparación a otros grupos de arañas, e incluso comparado con otros grupos de artrópodos su capacidad visual es excepcional.

¡Mirad qué ojos más grandes! ¿Alguien se resiste a ellos?

Ejemplar de la araña saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).

Además de poseer una buena visión, estas arañas son capaces de saltar una distancia de hasta 50 veces su longitud, facultad por la que recibieron el adjetivo de “saltarinas”. Son sobretodo su capacidad para cubrir grandes distancias de un solo salto y su excelente visión lo que convierte a estas arañas en hábiles depredadoras, las cuales cazan a sus presas mediante la técnica del acecho sin la necesidad de construir telarañas o trampas de seda para este fin; además, algunas de sus patas anteriores tienden a ser más largas que el resto, hecho que mejora la sujeción de las presas.

Araña saltarina depredando a un ejemplar de Diaea evanida o araña rosa de las flores (Foto de James Niland en Flickr, Creative Commons).

Los individuos de esta familia de arañas suelen presentar un dimorfismo sexual muy marcado (esto es, diferencias fisionómicas notables entre machos y hembras). Los machos de las arañas saltarinas suelen tener unos apéndices bucales (o palpos) muy engrosados que utilizan durante el cortejo y la cópula, tanto para captar la atención de las hembras como para transmitirles el espermatóforo (masa o cápsula de espermatozoides) durante el apareamiento.

Macho de araña saltarina de la especie Sitticus fasciger; se aprecian los palpos engrosados (de color oscuro) (Foto de sankax en Flickr, Creative Commons).

Hembra de araña saltarina de la especie Sitticus fasciger (Foto de sankax en Fickr, Creative Commons).

Además de unos palpos más desarrollados, los machos de algunas especies de esta familia de arañas se caracterizan por presentar un opistosoma (la parte posterior del cuerpo de las arañas) colorido o con propiedades iridiscentes; algunos, incluso, reflejan las radiaciones UV procedentes del Sol, las cuales son detectadas por las hembras de su misma especie gracias a su excelente visión, tal y como apuntan estudios recientes. Las hembras, en cambio, suelen ser de colores más apagados y crípticos (aunque no siempre).

Macho (derecha) y hembra (izquierda) de Maratus mungaich. El macho presenta un “abdomen” u opistosoma muy llamativo de color azul y rojo (foto de Jurgen Otto en Flicker, Creative Commons).

Los colores llamativos de los machos captan la atención de las hembras, hecho que complementan con danzas nupciales en las que hacen vibrar el opistosoma y los palpos, mueven las patas anteriores, se desplazan en zig-zag, etc. Por lo general, estos bailes de cortejo suelen ser muy complejos.

Y UNA CURIOSIDAD…

Existen géneros de arañas saltarinas que se mimetizan con las hormigas. Este fenómeno recibe el nombre de “mirmecomofia”, esto es, término que descibre el mimetismo hacia las hormigas o los organismos que se mimetizan con ellas (mirmecomorfos).

Algunas de las especies más famosas por su enorme parecido con las hormigas son las del género Myrmarachne sp.

Ejemplar de Myrmarachne sp. (Foto de Jean and Fred en Flickr, Creative Commons).

Con este ejemplo y lo explicado anteriormente, queda patente que la familia Salticidae es un grupo ampliamente diverso a muchos niveles.

PAVOS REALES EN MINIATURA: LA ARAÑA PAVO REAL

A finales del siglo XIX, Octavius Pickard-Cambridge, reverendo y zoólogo apasionado de los arácnidos, descubrió un organismo muy peculiar: una pequeña araña de poco más de 5mm cuyos machos presentaban un opistosoma muy colorido.

Macho de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto en Flickr, Creative Commons).

Si nos ceñimos a esta descripción, no nos alejamos demasiado de la imagen de una araña saltarina normal; pero la verdad es que estas arañas esconden un rasgo algo más llamativo: además de muy colorido, el opistosoma de los machos tiene unas expansiones o solapas laterales flexibles que se despliegan como alas por encima del prosoma (o parte anterior del cuerpo de las arañas) y que vuelven a plegar cuando finaliza su función.

Opistosoma de un macho de Maratus mungiach (1,2,3-Diferentes grados de expansión de las solapas laterales) (Artículo de Otto y Hill, 2011).

Así, debido a su opistosoma colorido y expansible, esta araña recibió el nombre de araña pavo real.

Dentro de este grupo, la más conocida es, posiblemente, Maratus volans, una de las primeras en recibir el título de “arañas pavo real”. A día de hoy se han identificado alrededor de 30 especies de arañas pavo real, cada una de las cuales presenta variaciones sutiles en la forma y coloración de su opistosoma. Todas ellas se incluyen dentro del género Maratus sp., las cuales (menos M. furvus) son endémicas de Australia. Recientemente, además, los doctores Jurgen Otto y David Hill han identificado dos nuevas especies en Queensland: Maratus jactatus y Maratus sceletus.

Macho de Maratus amabilis (Foto de Jurgen Otto en Flickr, Creative Commons).

Macho de Maratus harrisi (Foto de Jurgen Otto en Flickr, Creative Commons).

Macho de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto en Flickr, Creative Commons).

Aunque en un primer momento se pensó que estas expansiones laterales o “alas” les permitían planear (por lo que al principio se les llamó “arañas pavo real voladoras”, de ahí el nombre de Maratus volans), estudios posteriores revelaron que su función era algo más…”romántica”. Veámoslo a continuación.

UN CORTEJO MUY PARTICULAR

Igual que los pavos reales macho cuando ven a una hembra, estas arañas australianas utilizan su opistosoma como reclamo durante el cortejo.

Durante ese proceso, los machos llevan a cabo una danza nupcial algo distinta del resto de arañas saltarinas: en primer lugar, hacen vibrar su opistosoma y sus palpos; al mismo tiempo, levantan las terceras patas por encima de la cabeza y las agitan enérgicamente atrayendo a las hembras que haya a su alrededor; por último, levantan su opistosoma verticalmente y despliegan los alerones laterales mostrando su patrón de colores. A continuación, lo hacen vibrar para mostrar su iridiscencia y se desplazan lateralmente agitando las patas, revelando una compleja danza.

Pero, como se suele decir, una imagen vale más que mil palabras (en este vídeo (realizado por Jürgen Otto) se hace una explicación muy visual del cortejo de Maratus volans):

Como habréis visto a medida que leíais el artículo, dos animales pertenecientes a grupos muy poco relacionados entre sí (pavos reales y arañas) evolutivamente han desarrollado una estrategia de cortejo bastante similar, la cual parece dar buenos resultados en ambos casos. ¡La naturaleza no deja de sorprendernos!

REFERENCIAS

• Lim M.L.M, Li D. (2005). Extreme ultraviolet sexual dimorphism in jumping spiders (Araneae: Salticidae). Biological Journal of the Linnean Society 89: 397–406.
• Otto J.C., Hill D.E. (2015). Two new peacock spiders of the calcitrans group from southern Queensland (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus). Peckhamia 121.1: 1-34.
• Otto J.C., Hill D.E. (2014). Spiders of the mungaich group from Western Australia (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus), with one new species from Cape Arid. Peckhamia 112.1: 1-35.ç
• Otto J.C., Hill D.E. (2011). An illustrated review of the known peacock spiders of the genus Maratus from Australia, with description of a new species (Araneae: Salticidae: Euophryinae).
• Salticidae, Jumping spiders.
• Two New Species of Peacock Spiders Discovered in Australia. Sci-knews.com.
• The extraordinary courtship dance of Australia’s peacock spider. The Guardian.

Si te ha gustado este artículo, no dudes en compartirlo a través de las redes sociales con el fin de difundirlo. ¡Gracias a vuestra colaboración, la divulgación de la ciencia y la naturaleza llega a mucha más gente!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.