Arxiu d'etiquetes: sediments

The humans have done it again: the Anthropocene, another shameful achievement for mankind

Science books have to be modified again. Joining other famous geological epochs of the Cambrian, Jurassic or Pleistocene another one must be added from now: the Anthropocene. On August 2016 a group of experts confirmed what everyone suspected: mankind have been so interventionist in terrestrial processes that the natural cycle have changed irretrievably. We have already suffering the consequences, and the human footprint on our planet will be present until after our demise


The history of the modern man, Homo sapiens sapiens, was not easy in the beginning. It is believed that we appeared on the Middle Paleolithic, about 200,000 years ago in Africa. In those days humans were already good hunters, but also good preys, and although the species was thriving and spreading across the planet, this was done slowly and always influenced by severe climate changes. It took 100,000 years to leave Africa and anothers 80,000 to reach America. During all that time and until almost the present day, humans being was at the mercy of the Earth and its whims, which decided at will the fate of our ancestors. However, the Ice Age ended, the Holocene began and thereby unprecedented technological advancement. The industrial revolution definitely transformed humans and the way they interact with the world, which suffered the devastating consequences of an ambitious and unaware species about their enormous global influence.

Humans have been nomadic most of their existence, with a strong dependence on environmental conditions that conditioned their prey. With the agriculture and lifestock the first villages were created, leading to the modern style. Source: Return of Kings.


At first glance, it may seem a mere syntactical question or a whim of geologists. However, designate a geological time is important when defining long periods of time sharing similar environmental conditions. Normally, a geological period usually lasts no less than 2 million years, and the fossil record is used to find out a major discontinuity in the typical pattern of the biota of that actual period. Therefore, an epoch tend to finish when an abrupt climate change occur (the Pleistocene ends with the last of the great glaciations), leading to changes in the biota (the meteorite that wiped out the non-avian dinosaurs caused the end of the Cretaceous period). However, these abrupt changes must be occur globally and in a short space of time to really be considered as a different geological epoch.

Earth is divided into periods whichare divided into geological epochs. These periods are marked by relatively stable and / or with a characteristic biota. These epochs are usually finished by events that involve drastic changes for living organisms on a global scale. Source:


The term is not new (it was used for the first time in the mid XIX century during the industrial revolution) but regained importance in early 2000, thanks to Paul Crutzen. This chemist, together with other colleagues, discovered the compounds that were destroying the ozone layer, which makes him to win the Nobel Prize in Chemistry. In his speech, he had special interest in stressing that the Holocene “was over forever” to make way for the Anthropocene, the age of humans. His article in Nature about the Anthropocene was a reference for many scientists working on projects about environmental problems in the Anthropocene epoche. On August 29, 2016, the expert group of the Anthropocene voted at the International Geological Congress (IGC) to formally establish the Anthropocene as a new geological epoch.

Grinding Shop
The industrial revolution changed the course of Earth forever. Vast amounts of fossil fuels were burned and their products emitted into the atmosphere. The production system took a turn, giving priority to production and thereby to make unprecedented use of the planet’s resources. In the photo, British workers in a factory of agricultural products in 1928. Source: Daily mail.


As we mentioned before, to change the geological epoch it has to be evident that environmental conditions are changing on a global scale. And that is what is happening since the early 50s of the last century, date in which researchers have officially marked the beginning of the Anthropocene. In this Science article, researchers from around the world gathered geological evidence showing with certainty that mankind has changed the planet severely and it should already talk about another geological era. The researchers also pointed to the products of the many atomic tests of the 50s as the starting point of the Anthropocene.

The nuclear tests of the 50s, like this one in which the first hydrogen bomb (Ivy Mike) was tested, caused the release of large amounts of radioactive materials into the atmosphere. These particles were settled and that has allowed researchers to have evidence in order to demonstrate the impact of human actions on a global scale. Source: CBC.


Since the beginning of the industrial revolution, more than two centuries ago, numerous anthropogenic deposits have been accumulated in the earth’s crust, from new minerals and rocks to aluminum, cement and petroleum products such as plastics. Just after these lines, we show the main evidence put forward by researchers to justify the change of epoch:

High levels of polycyclic aromatic hydrocarbons (PAHs), polychlorinated biphenyls (PCBs), plastics, fertilizers and pesticides in sediments. The burning of oil, coal and other wood products are the source of large amounts of PAHs in the atmosphere, that they just finally end settling in the earth’s crust and living things.Referring to fertilizers, little abundant nutrients in the soil such as nitrogen and phosphorous have doubled in the last century due to the increasing number of crops, many of which following the intensive model to maximize production. Moreover, plastics are already present worldwide. Its high resistance to degradation prevents natural recycling, which causes large quantities to deposit and, especially, to end in the sea, where there are authentic plastic islands, as the Great Pacific garbage patch .

Plastic is the most widely-product made from oil on Earth. Its impact on the environment is one of the most serious at present, and  global sedimentation leaves traces of our presence until thousands of years after our disappearance. Source: The Guardian.

Radioactive elements of nuclear tests. The detonation of the atomic bomb called Trinity in 1945 in New Mexico (USA), was followed by a long list of other nuclear tests during the Cold War. As a result, large amounts of carbon-14 and plutonium-239, among other molecules, were released into the atmosphere and sedimented years later in many parts of the globe, constituting a proof of the great human impact on Earth.

This core, extracted by the geologists that have determined that we are in a new era, shows the accumulation of human origin material in the sediments of a lake in Greenland. In it was found pesticides, radioactive nitrogen, heavy metals, increases in the concentration of greenhouse gases and plastics. Source: Science.

High concentrations of CO2 and CH4 in the atmosphere. From 1850 and especially in the following decades, the levels of these gases in the atmosphere broke with the typical pattern of the Holocene, getting itself to achieve, in our century, 400 ppm (parts per million) of CO2, an increase of more of 150 points from the pre-industrial situation. This increase in atmospheric CO2 has a direct impact on the temperature of the Earth. It is believed that the global temperature has increased by around 1 ° C since 1900, and will increase between 1.5 and 3.5 ° C by the year 2100.

This chart shows the unprecedented increase in CO2, methane and nitrous oxide in the atmosphere. Although CO2 is the best known gas and which has the greatest impact on a large scale, the other two gases have greater power to limit heat dissipation into space. The increase of these gases is closely related to the increase of global temperature. Source: CSIRO.

The increase of the ratio of extinction of living organisms in all parts of the world as a result of human activities. Since 1500 the extinction of species by humans has increased, but is from the XIX century onwards when the extinctions are present in the entire planet. The distribution of species has been disrupted due to human activities such as agriculture and deforestation and the introduction of invasive species, causing changes in the habits of native species and often come to displace and even to extinguish. This unprecedented high extinction ratio is considered by many people as an unmistakable symbol that we are in front of the sixth mass extinction on Earth.

Since the beginning of the industrial revolution, the rate of extinction of vertebrates is 100 times greater than in the past. At this rate, it is estimated that in the following centuries the number of extinct species will reach 75% of the existing ones. The dotted black line in this graph shows the rate of pre-industrialization extinction, while others refer to the cumulative percentage of extinct species since 1500. Source: Science.


Whatever the fate of humanity and future actions undertaken to mitigate climate change, what is clear is that the human footprint will remain indelible in the earth’s surface for millions of years, similar to what occurred after the Permian or Cretaceous mass extincion. The strata will show the follies and excesses carried out by us, perhaps as a warning for the following species that dares to relieve humanity of its status as the dominant species.




Els humans ho hem tornat a fer: l’Antropocè, una nova fita (vergonyosa) de la humanitat

Els llibres de ciència hauran de modificar-se de nou. A les ja conegudes èpoques geològiques del càmbric, juràssic o pleistocè caldrà afegir-ne, des d’ara, una altra més: l’Antropocè. A finals d’agost d’aquest any es va confirmar el que ja es temia: els humans hem intervingut tant en els processos terrestres que hem arribat a canviar fins i tot el propi cicle natural del planeta. Les conseqüències ja les estem patint, i l’empremta humana quedarà present en el nostre planeta fins després de la nostra desaparició.


La història de l’home actual, l’Homo sapiens sapiens, no va ser senzilla en els seus inicis. Es creu que vam aparèixer en el Paleolític mitjà, fa uns 200.000 anys, a l’Àfrica. En aquells temps l’ésser humà ja era un bon caçador, però també era una bona presa, i encara que l’espècie era pròspera i s’expandia pel planeta, ho feia a marxes forçades i sempre a remolc de canvis climàtics severs. Va trigar 100.000 anys a sortir d’Àfrica i 80.000 fins a arribar a Amèrica. Durant tot aquest temps i fins pràcticament els nostres dies, l’ésser humà estava a mercè de la Terra i els seus capricis, la qual decidia al seu antull el destí dels nostres avantpassats. No obstant això, les glaciacions van acabar, l’Holocè va començar i, amb això, un avanç tecnològic sense precedents. La revolució industrial va transformar definitivament a l’ésser humà i la seva forma d’interactuar amb el món, i aquest va sofrir les devastadores conseqüències d’una espècie ambiciosa i inconscient de la seva enorme influència global.

L’ésser humà ha estat, la major part de la seva existència, una espècie nòmada, amb una forta dependència de les condicions ambientals que condicionaven les seves preses. Amb l’agricultura i la ramaderia es formen els primers pobles, que conduiran a l’estil modern d’avui en dia. Font: Return of Kings.


En un primer moment pot semblar una simple qüestió sintàctica, o un caprici de geòlegs. No obstant això, designar una època geològica és important a l’hora de delimitar grans períodes de temps que han gaudit de condicions ambientals similars. Per regla general, una època geològica sol durar no menys de 2 milions d’anys, i s’usa el registre fòssil per buscar discontinuïtats en el patró típic de la biota de l’època. Per tant, una època geològica sol acabar-se amb un canvi brusc en el clima (el Plistocè acaba amb l’última de les grans glaciacions) que comporta, de retruc, canvis en la biota (el meteorit que va extingir els dinosaures no avians va acabar amb el període Cretaci). No obstant això, aquests canvis bruscs s’han de donar de forma global i en un curt espai de temps perquè realment pugui considerar-se que s’ha canviat d’època geològica.

La Terra es divideix en períodes que, al seu torn, es divideixen en èpoques geològiques. Aquestes estan marcades per períodes de temps relativament estables i / o amb una biota característica. Solen acabar-se per esdeveniments que comporten canvis dràstics per als éssers vius a escala planetària. Font:


El terme no és nou (va començar a utilitzar-se a mitjans del segle XIX, en plena revolució industrial) però va recobrar importància a principis de l’any 2000, de la mà de Paul Crutzen. Aquest químic, juntament amb altres col·legues, va descobrir els compostos que estaven acabant amb la capa d’ozó, el que li va permetre guanyar el Premi Nobel de Química. En el seu discurs, va tenir especial interès en recalcar que l’Holocè “havia acabat per sempre” per donar pas a l’Antropocè, l’època dels humans. El seu article a Nature sobre l’Antropocè va sentar càtedra, i des de llavors multitud de científics han fet servir sense cap tipus d’inconvenient aquest terme per referir-se a l’època en què vivim. El 29 d’agost de 2016, la comissió d’experts de l’Antropocè va votar, al Congrés Geològic Internacional (IGC, per les seves sigles en anglès) per formalment establir l’Antropocè com a nova època geològica.

Grinding Shop
La revolució industrial va canviar el curs de la Terra per sempre. Ingents quantitats de combustibles fòssils van ser cremats i els seus productes emesos a l’atmosfera. El sistema productiu va donar un gir, prioritzant la producció i, amb això, a fer un ús sense precedents dels recursos del planeta. A la foto, treballadors britànics en una fàbrica de productes agraris al 1928. Font: Daily mail.


Com comentàvem abans, per canviar d’època s’ha d’evidenciar un canvi en les condicions ambientals a escala global. I això és el que està passant des de la dècada dels anys 50 del segle passat, data en què oficialment s’ha marcat l’inici del Antropocè. En aquest article de Science, investigadors de tot el món van recopilar proves geològiques que demostraven amb total certesa que l’ésser humà ha canviat tant el planeta que ja s’ha de parlar d’una altra època geològica. Els investigadors també van assenyalar als productes de les nombroses proves atòmiques dels anys 50 com el punt de partida de l’Antropocè.

Les proves nuclears dels anys 50, com aquesta en la qual es va testar la primera bomba d’hidrogen (Ivy Mike) va provocar l’emissió de grans quantitats de materials radioactius a l’atmosfera. Aquestes partícules van anar assentant-se i això ha permès als investigadors disposar de proves per demostrar l’impacte de les accions humanes a escala global. Font: CBC.


Des de l’inici de la revolució industrial, fa més de dos segles, nombrosos dipòsits antropogènics han anat sedimentant en l’escorça terrestre, des de nous minerals i roques fins alumini, ciment i derivats del petroli com els plàstics. Just després d’aquestes línies, les principals evidències esgrimides pels investigadors per justificar el canvi d’època:

Els alts nivells d’hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs), bifenils policlorats (PCB), plàstics, fertilitzants i plaguicides en sediments. La combustió de petroli, carbó i altres productes derivats de la fusta són l’origen de grans quantitats de PAHs en l’atmosfera, que acaben assentant-se en l’escorça terrestre i als éssers vius. Pel que fa als fertilitzants, nutrients tan poc abundants al sòl com són el nitrogen i el fòsfor s’han duplicat en l’últim segle degut al creixent nombre de correus, molts dels quals intensius, per tal de maximitzar la producció. D’altra banda, els plàstics ja són presents a tot el món. La seva alta resistència a la degradació impedeix el seu reciclatge natural, el que provoca que grans quantitats passin als sediments i, sobretot, al mar, on forma autèntiques illes de plàstic, com la coneguda Gran Illa de Plàstic del Pacífic.

El plàstic és el producte derivat del petroli més estès a la Terra. El seu impacte sobre el medi ambient és un dels més greus en l’actualitat, i la seva sedimentació a escala global deixarà restes de la nostra presència fins a milers d’anys després de la nostra desaparició. Font: The Guardian.

Els elements radiactius de les proves nuclears. A la detonació de la bomba atòmica de la Trinitat el 1945 a Nou Mèxic (EUA), la va seguir, en plena Guerra Freda, una gran llista d’altres proves nuclears. Com a resultat, grans quantitats de carboni-14 i plutoni-239, entre d’altres molècules, van ser llançades a l’atmosfera i sedimentades anys després en moltes parts del planeta, constituint una prova inqüestionable del gran impacte humà sobre la Terra.

Aquest core, extret pels geòlegs que han determinat que estem en una nova època, mostra l’acumulació de material d’origen humà en els sediments d’un llac de Groenlàndia. En ell es van trobar pesticides, nitrogen radioactiu, metalls pesants, increments de la concentració de gasos d’efecte hivernacle i plàstics. Font: Science.

Les altes concentracions de CO2 i CH4 a l’atmosfera. A partir de 1850 i sobretot en les dècades següents, els nivells d’aquests gasos a l’atmosfera van trencar amb el patró típic de l’Holocè, arribant-se a aconseguir, en el nostre segle, les 400 ppm (parts per milió) de CO2, un augment de més de 150 punts respecte a la situació preindustrial. Aquest augment de CO2 atmosfèric té un impacte directe sobre la temperatura de la Terra. Es creu que la temperatura global s’ha incrementat al voltant d’1ºC des de l’any 1900, i que augmentarà entre 1,5 i 3,5 ° C per a l’any 2100.

En aquest gràfic es mostra l’augment sense precedents del CO2, el metà i l’òxid de nitrogen a l’atmosfera. Si bé és cert que el més conegut i el que té més impacte a gran escala és el CO2, els altres dos gasos tenen un major poder de limitació de la dissipació del calor cap a l’espai. L’augment d’aquests gasos està estretament relacionat amb l’augment de la temperatura mundial. Font: CSIRO.

L’augment de la ràtio d’extinció d’éssers vius en totes les parts del món com a conseqüència de les activitats humanes. Des de l’any 1500 l’extinció d’espècies per part dels éssers humans ha augmentat, però és a partir del segle XIX en endavant quan les extincions es fan presents en la totalitat del planeta. La distribució de les espècies s’ha vist alterada a causa d’activitats humanes com l’agricultura o la desforestació i per la introducció d’espècies invasores, que provoquen canvis en els costums de les espècies autòctones i solen arribar a desplaçar-les o fins i tot extingir-les. Aquest elevat ràtio d’extinció sense precedents és considerat per molts com un símbol inequívoc de que estem davant de la sisena extinció massiva de la Terra.

Des de l’inici de la revolució industrial, el ritme d’extinció dels vertebrats és 100 vegades més gran que en el passat. A aquest ritme, s’estima que pels següents segles el nombre d’espècies que s’extingiran arribarà al 75% de les existents. La línia negra puntejada d’aquest gràfic mostra el ritme d’extinció pre-industrialització, mentre que les altres fan referència al percentatge acumulat d’espècies extintes des de l’any 1500. Font: Science.


Sigui quin suigui el destí de la humanitat i de les accions futures dutes a terme per pal·liar el canvi climàtic, el que està clar és que l’empremta humana quedarà indeleble en la superfície terrestre durant milions d’anys, de manera semblant a la que van deixar les extincions en massa del Pèrmic o del Cretaci. Els estrats mostraran les insensateses i els excessos duts a terme per nosaltres, potser com advertència per a la següent espècie que s’atreveixi a rellevar a la humanitat de la seva condició com a espècie dominant.

Why are beaches disappearing?

Probably you have listened that our beaches are disappearing. Why do beaches disappear during storms? Why do beaches not regenerate naturally? There are several causes that explain the regression of line coast, having all of them a human origin. In this article, I want to explain which are the reasons of the regression of beaches and which are the possible solutions to this problem. 


Beaches are zones placed between land and sea where sediments accumulates. Not only are they a place where people can enjoy, but also a habitat for many animal and plant species and with a defensive function.


On beaches, there is a sediment accumulation from fluvial flows. Swell, on the one hand, causes a displacement of these sediments through the coast (with more or less intensity), what is known as longitudinal littoral transport. To maintain a beach, the amount of sediments that disappear from a beach have to be the same that those that are added. On the contrary, the beach reduces (prevails the erosion) or increase. It has to be added the transversal littoral transport, which consists on the swell moving sediments from emerged beach to underwater beach, or backwards. Wind, at the same time, can produce an accumulation of sediments in the more interior part of the beach, creating dunes.

Funcionament dinàmic de la costa (Imatge: Directrices sobre Actuaciones en Playas)
Dinamic functioning of coast  (Picture: Directrices sobre Actuaciones en Playas)

So, a beach is working correctly if:

  • There is a stable source that contribute with the necessary sediments to make a beach.
  • There is a free movement of the sediments through the coast and in the transversal way.

Therefore, the main problems of regression of beaches are due to a modification of one or both factors.


Now, it’s time to talk about the reasons why beaches in our littoral are being reduced or in regression. As mentioned above, these can be classified in two types: causes that reduce the source of sediments and causes that impede their movement.


Construction of dams, with the aim of regulating the flow of rivers, is one of the main causes of the regression of beaches. The construction of dams produce a retention of sediments in the reservoir of water, what impedes their movement river downhill and, for this reason, their arrival in coast. It is this accumulation that explain that the useful life of dams is just 55-60 years. To give an example, in the Ebro Delta (Catalonia) arrives every year 200,000 tonnes of sediments, 10 times less than what is necessary to maintain the delta constant and 100 times less than what arrived in 20th Century.

Les preses produeixen l'acumulació de sediments i, per tant, la regressió de les platges (Foto extreta de Adasa).
Dams produce an accumulation of sediments and, for this reason, the regression of beaches (Picture from Adasa).

The urbanization of littoral zone close to beaches impedes the mobilization of sediments. Without going any further, due to the increase of the interest in the last decades of the population to coast, there have been a massive construction of promenades behind beaches, followed by important flat blocks. This has supposed the destruction of dunes and their plants mostly in all the littoral. Dunes are important zones of accumulation of sediments, so they constitute a sediment reservoir, it is that after a storm, wind can sweep along sand form this ecosystem and, thus, it can naturally regenerate the beach. Moreover, dune’s vegetation give stability to the beach since it affixes the sand and impede its erosion.

La construcció de passeigs marítims sovint va acompanyada de la destrucció de les dunes, el que té un efecte negatiu sobre les platges (Foto de
Construction of promenades is usually accompanied by the destruction of dunes, that has a negative effect on beaches (Picture from

There are other explanations, like the occupation of the surface of rivers by urbanizations or the removal of sand and gravel, among others.

As we have seen with dunes, these could be a source of natural regeneration of beaches. We have to had also in consideration that the destruction of seagrasses (like Posidonia) due to the urban development, bottom trawling, construction of harbours, piping and sewage pipes and the increase of anchors helps that the transported sand during a storm isn’t retained in the zone close to the beach, so this sand don’t naturally return by swell to the original position.

La destrucció de la Posidonia afavoreix l'erosió de la costa (Foto de Periodico de Ibiza).
Destruction of Posidonia contributes to the erosion of coast (Picture from Periodico de Ibiza).


Again, the occupation of beaches by buildings and other infrastructures explains why sediments can’t be spread through coast with freedom. Anyway, it is important to mention the construction of maritime structures. Effectively, we are referring to the construction of dikes, breakwaters and harbours, that constitute a barrier that produce the accumulation of sediments in the opposite side of the current direction, while it produce erosion downhill.

Les obres marítimes alteren la dinàmica del transport de sediments (Foto de Cyes).
Maritime constructions modify the dynamics of sediment transportation (Picture from Cyes).

To all this causes, we have to add the global change that, due to the rise in the sea level, is producing the disappearance of the littoral because it is sinking.


There are several possible solutions to face beach regression, but all of them have their problems:

  • Artificial regeneration of beaches with marine or terrestrial sediments. The dredging of sea floor has a negative impact on plants and animals of the zone, specially if these areas have seagrasses like Posidonia. When the origin is terrestrial, it usually come from quarries (with the posterior crushing), so its touch is not pleasant and it produces the destruction of mountains.
  • Construction of maritime structures like dikes and walls. These are not free from problems because they produce the erosion downhill.
  • Elimination of obstacles that stop the sediments or the free circulation.

Sometimes, the most prudent solution, in the case of not being any interest for population, is to leave the beach to its luck. It means to leave the natural evolution of the beach happen.



Per què ens quedem sense platges?

Molt probablement hauràs sentit a dir o hauràs llegit a la premsa que les nostres platges estan desapareixent. Per què quan hi ha una tempesta les platges desapareixen? Per què després de la tempesta no es regeneren de forma natural? Son vàries les causes que expliquen el retrocés de la línia de costa, presentant totes un origen antropogènic. En aquest article pretenc donar a conèixer quins són els motius principals de la regressió de les platges i quines són les possibles solucions al problema.


Les platges, zones situades entre la terra i el mar on s’acumulen els sediments, a més de ser un espai on la població hi pot anar pel seu gaudi i benestar, té la funció de defensar la costa dels possibles impactes del mar i és l’àrea de moltes espècies de fauna i flora silvestres.


Tal com s’ha mencionat, és a les platges on es produeix una acumulació de sediments, provinents principalment dels cabals fluvials. L’onatge, per la seva banda, provoca el desplaçament d’aquests sediments al llarg de tota la costa (amb més o menys intensitat), el que es coneix com a transport litoral longitudinal. Per tal de mantenir una platja cal que la quantitat de sediments que se’n va per transport litoral longitudinal sigui igual a la quantitat que li arriba. En cas contrari, la platja disminueix (predomina l’erosió) o augmenta. També cal afegir el transport litoral transversal, consistent en que l’onatge transporta els sediments de la platja emergida cap a la part submergida, o del revés. El vent, a la vegada, pot produir l’acumulació de sediments a la part més interior de la platja, generant les dunes.

Funcionament dinàmic de la costa (Imatge: Directrices sobre Actuaciones en Playas)
Funcionament dinàmic de la costa (Imatge: Directrices sobre Actuaciones en Playas)

Per tant, una platja funciona correctament si:

  • Hi ha un font estable que aporti els sediments necessaris per formar la platja.
  • Hi ha llibertat de moviment dels sediments al llarg de la costa i en sentit transversal.

Així doncs, els principals problemes de desaparició de les platges es deuen a l’alteració d’un o dels dos factors indicats.


Ha arribat el moment de parlar dels motius que expliquen la reducció o regressió de les platges dels nostres litorals. Com ja s’ha mencionat abans, aquests poden ser classificats en dos grans tipus: causes que disminueixen les aportacions de sediments i causes que impedeixen el seu moviment.


La construcció de preses, amb l’objectiu de regular el cabal dels rius, és una de les principals causes de regressió de les platges. La construcció d’una presa produeix la retenció dels sediments a l’embassament, el que impedeix el seu moviment riu avall i, per tant, la seva arribada a la costa. És justament aquesta acumulació la que explica que la vida útil d’una presa sigui només de 55-60 anys. Per posar un exemple, al delta de l’Ebre cada any hi arriben 200.000 tones de sediments, 10 vegades menys del que es necessitaria per mantenir-lo constant i 100 vegades menys del que arribava a principis del segle XX.

Les preses produeixen l'acumulació de sediments i, per tant, la regressió de les platges (Foto extreta de Adasa).
Les preses produeixen l’acumulació de sediments i, per tant, la regressió de les platges (Foto extreta de Adasa).

La urbanització de la zona litoral adjacent a les platges impedeix la mobilització dels sediments. Sense anar més lluny, degut a l’augment de l’interès en les últimes dècades de la població vers la costa ha tingut com a conseqüència la construcció de passeigs marítims just darrere de la platja, seguida d’importants blocs de pisos. Això ha implicat en la major part del litoral la destrucció de la zona de dunes i de la seva vegetació. Les dunes són importants acumulacions de sediments, de manera que constitueixen una reserva de sediments, és a dir, després d’un temporal el vent pot arrossegar la sorra d’aquest particular ecosistema i, així, regenerar la platja de forma natural. A més, la vegetació de les dunes dóna estabilitat a la platja, de manera que fixa la sorra i n’impedeix la seva erosió.

La construcció de passeigs marítims sovint va acompanyada de la destrucció de les dunes, el que té un efecte negatiu sobre les platges (Foto de
La construcció de passeigs marítims sovint va acompanyada de la destrucció de les dunes, el que té un efecte negatiu sobre les platges (Foto de

Hi ha altres explicacions a tot això, com ara la ocupació de la superfície dels rius per urbanitzacions i l’extracció d’àrids, entre altres.

Com hem vist amb el tema de les dunes, aquestes podrien ser una font de regeneració natural de les platges. També hem de tenir en compte que la destrucció de les praderies de Posidonia i altres fanerògames marines degut principalment al desenvolupament urbà, a la pesca d’arrossegament de fons, a la construcció de ports, canonades i emissaris i l’augment dels ancoratges ajuda a que la sorra transportada en un temporal no quedi retinguda a la zona més propera a la platja, de manera que aquesta no torna de forma natural per l’onatge a la seva posició original.

La destrucció de la Posidonia afavoreix l'erosió de la costa (Foto de Periodico de Ibiza).
La destrucció de la Posidonia afavoreix l’erosió de la costa (Foto de Periodico de Ibiza).


Novament, l’ocupació de les platges per edificis i altres infraestructures explica el perquè no es poden moure amb llibertat els sediments. Tot i així, convé destacar la construcció d’estructures marítimes. Efectivament, ens referim a la construcció de dics, espigons i ports, que constitueixen una barrera que produeix l’acumulació de sediments en la part oposada al moviment de les corrents de deriva litoral, mentre que causa l’erosió costa avall.

Les obres marítimes alteren la dinàmica del transport de sediments (Foto de Cyes).
Les obres marítimes alteren la dinàmica del transport de sediments (Foto de Cyes).

A totes aquestes causes també convé afegir-hi el canvi global que, degut a l’augment del nivell del mar, està produint també la desaparició del litoral doncs mica en mica va quedant sota les aigües.


Les actuacions per fer front a la regressió de les platges poden ser vàries, tot i que no estan exemptes de problemes:

  • Alimentació artificial amb sediments marins o terrestres triturats. El dragatge del fons marí té un impacte negatiu en la flora i fauna de la zona, especialment si aquests fons tenen praderies de fanerògames com la Posidonia. Quan l’origen és terrestre, sovint provenen de canteres (amb la posterior trituració), de manera que no solen ser agradables al tacte i produeixen la destrucció de muntanyes.
  • Construcció d’estructures marítimes com dics, pantalles o murs. Ja hem vist que això més que ser una solució és sovint un problema ja que aigües avall afavoreix l’erosió.
  • Eliminació dels obstacles que impedeixen l’aportament o lliure circulació dels sediments.

A vegades, la solució més sensata, si no hi ha en perill cap interès de la població, és deixar que la platja tingui l’evolució “natural”, és a dir, deixar que la platja evolucioni com sigui que hagi d’evolucionar.