Arxiu d'etiquetes: serp

Rèptils del desert

Els deserts són uns dels hàbitats més extrems del planeta. El del Sàhara, el del Gobi i el de Sonora són exemples d’alguns dels deserts càlids on les altes temperatures i la falta d’aigua suposen un gran repte pels animals que hi viuen. Els rèptils són un dels grups d’animals que presenten les adaptacions més increïbles per a la vida al desert. En aquesta entrada us explicarem els problemes als que s’enfronten els rèptils que hi viuen, i us presentarem diferents espècies de serps i llangardaixos que han trobat en el desert la seva llar.

ELS RÈPTILS AL DESERT

La característica que uneix a tots els deserts és l’escassa precipitació ja que, contràriament al que molta gent pensa, no tots els deserts presenten temperatures altes (existeixen també els deserts freds, com el desert Àrtic i l’Antàrtic, ambdós en perill pel canvi climàtic). Els rèptils són més abundants en els deserts càlids que en els freds, ja que les baixes temperatures els impedirien dur a terme la seva activitat vital.

aavikko
Mapa per Vzb83 dels deserts càlids, àrids i semiàrids, del món.

Els deserts càlids no sempre tenen temperatures extremadament altes. Mentre que durant el dia les temperatures poden arribar a sobrepassar els 45°C, quan es pon el sol les temperatures poden descendir fins a sota del punt de congelació, creant oscil·lacions diàries de fins a 22°C. Els diferents rèptils del desert, al ser poiquiloterms i ectoterms, utilitzen diferents estratègies comportamentals per tal d’evitar el sobreescalfament durant el dia i conservar la temperatura durant la nit (per exemple, enfilant-se a zones elevades o dormint en caus).

El camaleó de Namaqua (Chamaleo namaquensis) regula la seva temperatura corporal canviant de color. A les primeres hores de sol és de color negre per absorbir el màxim de radiació i activar el seu metabolisme. Quan les temperatures augmenten massa, es torna de color blanc per a reflectir la radiació solar. Vídeo de la BBC.

Com ja hem dit, la principal característica de qualsevol desert és la manca d’aigua. En general, en un desert cauen menys de 250 mm d’aigua a l’any. La pell escamosa i impermeable dels rèptils evita la pèrdua d’aigua i els seus excrements contenen àcid úric que, comparat amb la urea, és molt menys soluble en l’aigua, fent que retinguin més líquids. La majoria de rèptils dels deserts extrauen l’aigua que necessiten de l’aliment i alguns beuen l’aigua de la rosada.

Tant les temperatures extremes com les poques precipitacions fan que en els deserts generalment hi hagi poca vida. La vegetació és escassa i els animals solen ser petits i discrets. Aquesta manca de recursos fa que els rèptils del desert siguin més aviat petits comparats amb els seus parents d’ambient més benèvols. A més aquests sauris solen ser animals que aprofiten qualsevol aliment disponible, tot i que s’ho pensen molt bé a l’hora de gastar la seva valuosa energia per aconseguir el seu següent àpat.

SERPS DE LA SORRA

En molts deserts sorrencs hi trobem vàries espècies de serps (i de llangardaixos àpodes) que s’han adaptat a la vida entre les dunes. Molts d’aquests ofidis comparteixen un mètode de desplaçament anomenat “a cops laterals” (en anglès “sidewinding”), en el qual aixequen el cap i coll de terra i els mouen lateralment, mentre que la resta del cos es queda a terra. Quan tornen a posar el cap a terra, el cos s’aixeca fent que les serps es desplacin lateralment en un angle de 45°. Aquest mètode de locomoció fa que les serps dels deserts es desplacin de forma molt eficaç en un terreny inestable. A més, també minimitza el contacte amb un substrat extremament calent, ja que el cos d’aquests ofidis només toca el terra en dos punts en tot moment.

Com veiem en aquest vídeo de RoyalPanthera, el “sidewinding” permet a les serps del desert desplaçar-se minimitzant el contacte amb el terra calent.

Molts ofidis del desert s’enterren a la sorra tant per a evitar la insolació com per a camuflar-se i sorpendre a les seves preses. Això ha fet que moltes serps desertícoles siguin sensibles a les vibracions generades per les seves preses al moure’s per la sorra. A més algunes espècies presenten l’escama rostral (l’escama de la punta del musell) més engruixida i desenvolupada per a ajudar-les a excavar en terrenys sorrencs.

heterodon_nasicus2
Un exemple d’això són les serps nord americanes del gènere Heterodon, conegudes també com a serps musell de porc, ja que presenten l’escama rostral elevada donant-li al seu musell una forma característica. Foto de Heterodon nasicus per Dawson.

Els escurçons banyuts del gènere Cerastes també presenten vàries característiques que els faciliten la vida als deserts. Aquests escurçons eviten les altes temperatures sent actius durant la nit i passen el dia enterrats a la sorra. El seu mètode de caça consisteix en enterrar-se esperant a que passi una presa, estalviant així el màxim d’energia. Les seves escames supraoculars en forma de banya es creu que els serveixen per a evitar que la sorra cobreixi els seus ulls quan estàn enterrats.

10680524213_5584c4ddb8_o
Foto de Tambako The Jaguar d’un escurçó banyut del Sàhara (Cerastes vipera), espècie del nord d’Àfrica i la Península del Sinaí.

CRIATURES ESPINOSES

En diferents deserts del món hi trobem rèptils que tenen el cos recobert d’espines. Això, no només els proporciona certa protección contra els depredadors, sinó que a més els camufla en un ambient on abunden les plantes espinoses. Dos d’aquests animals són membres del subordre Iguania: el diable espinós i els llangardaixos cornuts.

thorny_-_christopher_watson
Foto d’un diable espinós (Moloch horridus) per Christopher Watson.

El diable espinós (Moloch horridus) és un agàmid que viu en deserts sorrencs d’Austràlia. Aquest llangardaix presenta espines per tot el cos que el fan difícil d’empassar per als seus depredadors. També presenta una protuberància darrera del cap que actua com a magatzem de greix. Quan es sent amenaçat, amaga el seu cap autèntic entre les potes i mostra la protuberància del coll com un cap fals. Probablement l’adaptació més interessant d’aquest animal és el sistema de petits canals que presenta entre les escames, els quals recullen tota aigua que entra en contacte amb la pell i la condueixen directament a la boca.

Els llangardaixos cornuts (gènere Phrynosoma, coneguts també com a “gripaus banyuts”) són iguànids que es troben en diferents hàbitats àrids d’Amèrica del Nord. De forma similar al diable espinós, els seus cossos recoberts d’espines els fan difícils d’empassar pels depredadors. A més, al ser atrapats inflen el seu cos per dificultar’ls-hi encara més la tasca. Finalment, algunes espècies com el llangardaix cornut de Texas (Phrynosoma cornutum) són coneguts per la seva capacitat d’autohemorragia: quan es veuen acorralats poden ejectar un raig de sang pudent de l’ull que espanta  a la majoria de depredadors.

federal_horned_toad_pic_crop
Foto del U.S. Fish & Wildlife Service d’un llangardaix cornut de Texas (Phrynosoma cornutum).

Com podeu veure, en els deserts hi podem trobar rèptils amb algunes de les adaptacions més enginyoses (i fastigoses) del món. Aquests només són uns pocs exemples de la increïble diversitat de sauris que trobem pels deserts del món, els quals només procuren sobreviure a les dures condicions d’aquests ambients tant extrems. A vegades però, només cal evitar cremar-se els peus amb la sorra.

Vídeo de BBCWorldwide d’un llangardaix musell de pala (Zeros anchietae) fent la “dansa termal” per disminuir el contacte amb la sorra calenta.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts durant l’elaboració d’aquesta entrada:

difusio-catala

Anuncis

Monstres i dracs: Llangardaixos verinosos

Quan pensem en animals verinosos la majoria de persones pensa en els mateixos. Aranyes, escorpins i serps són els primers que ens venen al cap, encara que també hi ha amfibis, peixos i mamífers verinosos. Tot i que les serps són els rèptils verinosos més coneguts, amb el pas del temps s’ha vist que no són l’únic grup que presenta glàndules verinoses i que molts altres rèptils també poden injectar verí. En aquesta entrada donarem a conèixer als sauris verinosos menys coneguts i intentarem explicar la seva relació amb les serps.

EVOLUCIÓ DEL VERÍ EN RÈPTILS

Tothom està familiaritzat amb les capacitats tòxiques de les serps. Tradicionalment s’ha cregut que el verí havia evolucionat independentment en els diferents grups de serps verinoses (colúbrids, elàpids i vipèrids) i en una família de llangardaixos (els helodermàtids). Tanmateix, aquesta visió ha anat canviant amb el temps i amb el descobriment d’altres espècies d’escamosos verinosos.

Venom_extractionEl verí de molts animals és útil tant pel desenvolupament d'antídots, com en la recerca de analgèsics i altres medicaments. Foto de l’extracció de verí d’un escurçó (Echis carinatus), de Kalyan Varma (Imatge sota llicència GNU).

Actualment s’ha comprobat que hi ha diferents espècies de sauris que presenten glàndules i òrgans capaços d’injectar verí, a més de molts altres amb material genètic relacionat amb la producció de verí (encara que no siguin verinosos). Això passa, per exemple, amb moltes serps i llangardaixos aparentment no verinosos però que retenen material genètic associat amb la síntesis de verí, cosa que ha fet que molts científics agrupin a aquests rèptils en un clade comú anomenat Toxicofera, “portadors de toxines”.

Aquest nou clade agrupa a diferents grups d’escamosos que es creu que van tindre un avantpassat comú verinós. Aquests grups són:

  • Ophidia: Ofidis, o sigui les serps.
Indian_wolf_snake_(Lycodon_aulicus)_Photograph_By_Shantanu_KuveskarSerp llop de l’Índia (Lycodon aulicus), exemple d’ofidi. Foto de Shantanu Kuveskar.
  • Iguania: Iguanes, agames i camaleons.
6968443212_4b3f4fbd7f_oBasilisc marró (Basiliscus vittatus), exemple d’iguani. Foto de Steve Harbula.
Real_Lanthanotus_borneensisVarà sord de Borneo (Lanthanotus borneensis), exemple d’anguimorf. Foto de Kulbelbolka.

Tot i que la majoria d’iguanis i anguimorfs actuals no presenten verí, la teoria dels Toxicofera proposa que moltes espècies haurien perdut la capacitat d’injectar verí secundàriament.

A continuació, us presentem alguns dels sauris verinosos menys coneguts.

MONSTRES DEL NOU MÓN

Els escamosos verinosos més coneguts són els anguimorfs de la família Helodermatidae. Des del seu descobriment es va saber que aquests llangardaixos eren verinosos, ja que presenten un parell de glàndules productores de verí a la mandíbula inferior i varis parells de dents amb solcs semblants als de les serps verinoses, amb les quals injecten el verí.

heloderma teethCrani d’helodermàtid, en el que observem les esmolades dents amb les que injecten el verí. Imatge de Heloderma.net.

Els helodermàtids són animals carnívors que s’alimenten de petits mamífers, ocells, sargantanes, amfibis, invertebrats, ous de diferents animals i carronya. Tenint en compte la seva dieta generalista i que les seves preses són relativament inofensives, es creu que el verí d’aquests rèptils va aparèixer com un mètode defensiu, no com una estratègia de caça.

2415413851_3d441fea6d_oFoto de Walknboston d’un monstre de Gila (Heloderma suspectum), en la que veiem la seva coloració negra i groga amb la qual avisa als seus depredadors de la seva toxicitat (coloració aposemàtica).

El monstre de Gila i el llangardaix tacat mexicà (Heloderma horridum) són animals lents i per tant no són perillosos pels éssers humans. Tanmateix, la seva popularització com a mascotes exòtiques ha tingut com a conseqüència alguns casos de mossegades. La mossegada del monstre de Gila provoca un dolor agut i ardent, edema local, debilitat, desmais i nàusees. Tot i que la ferida sol sangrar bastant, això no es deu a cap substància anticoagulant, sinó a les esmolades dents dels helodermàtids i al fet de que per injectar el verí han de mastegar amb força a l’agressor, provocant ferides profundes.

EL DRAC BARBUT

Els sauris del gènere Pogona són iguanis de la família Agamidae. Aquests rèptils originaris d’Austràlia es coneixen com a dracs barbuts per les espines que presenten a la gola. Tot i estar adaptats a ambients àrids, la temperatura ambiental pot afectar al sexe de les seves cries.

Eastern_Bearded_Dragon_(Pogona_barbata)_(8243678492)Foto d’un drac barbut de l’est, en que veiem el interior de la seva boca de color groc. Ens estarà intentant avisar d’algo amb aquesta coloració? Foto de Matt.

Els dracs barbuts són animals inofensius, però existeix una espècie amb una arma secreta. El drac barbut de l’est (Pogona barbata) és un llangardaix verinós, mentre la resta de rèptils verinosos només presenta un parell de glàndules verinoses, el drac barbut de l’est en presenta dos parells: dues a la mandíbula superior i dues a la inferior.

nature04328-f2.2Secció transversal de la boca d’un drac barbut de l’est, on es veuen les glàndules verinoses incipients tant de la mandíbula superior (mxivg) com de la inferior (mnivg). Imatge extreta de Fry, Vidal et al.

El verí generat és poc potent (en éssers humans només provoca una lleugera inflamació) i les glàndules es consideren vestigials. Tanmateix, segons la teoria dels Toxicofera les glàndules del drac barbut ens mostren la forma primitiva que haurien presentat les glàndules del primer rèptil toxicòfer, el qual hauria presentat dos parells de glàndules verinoses en lloc d’un parell com la majoria d’escamosos verinosos actuals.

ELS GRANS VARANS

Tothom ha sentit a parlar dels varans (anguimorfs de la família Varanidae). Hi ha centenars de documentals sobre el dragó de Komodo, en els quals se’ns explica que aquests animals tenen tal quantitat de bacteris a la boca, que la seva mossegada provoca una infecció suficient per acabar amb la vida d’un bou adult. Tanmateix, estudis recents han demostrat que la pobra higiene bucal dels varans no és el que provoca la mort de les seves víctimes.

Sans nom-35Varà gegant australià o “perentie” (Varanus giganteus) un varànid típic, amb coll llarg, potes robustes, metabolisme actiu i sentits desenvolupats. Foto de Bernard Dupont.

Tot i que hi ha tres espècies frugívores, la resta són carnívors obligats. Sempre s’ha dit que els bacteris de la boca dels varans son el que provoca la mort de les seves preses, encara que no hi ha cap estudi que ho corrobori. De fet, en diversos estudis s’ha vist que els bacteris de la saliva dels varans no difereixen gaire dels de la saliva d’altres rèptils no carnívors.

3215319924_2fe90e244f_oFoto on veiem la temuda saliva dels varans, concretament d’un varà aquàtic (Varanus salvator). Imatge de Lip Kee.

En un estudi, es va veure que vàries espècies de varans presentaven glàndules verinoses a la mandíbula inferior. Aquestes glàndules són les més complexes d’entre tots els rèptils verinosos. En el cas del dragó de Komodo, són glàndules compostes, amb un gran compartiment posterior i cinc petits compartiments anteriors. Aquests compartiments presenten conductes que aboquen el verí entre les dents.

Tot i que els varànids estan estretament emparentats amb les serps (comparteixen, per exemple, la llengua bífida) aquests no presenten els solcs a les dents, característics dels ofidis verinosos i dels helodermàtids. Això es deu a que, enlloc d’injectar el verí directament, els varans utilitzen les seves dents aserrades per obrir una gran ferida a les seves preses, a través de la qual entrarà el verí a l’organisme.

Varanus_priscus_skullCrani de megalània (Varanus priscus) en el que veiem les dents sense solcs. Aquest varà extint de més de 5 metres de llarg, fou l’animal verinós més gran conegut. Foto de Steven G. Johnson.

La utilitat del verí en els varans depredadors es recolza en la gran quantitat que en produeixen. En les serps constrictores que no utilitzen verí, els gens que codifiquen per a la síntesi de verí es troben atrofiats per la gran quantitat d’energia que es gasta en produir-lo. Els varans en canvi, secreten molt de verí amb una mínima estimulació de les seves glàndules. Aquest verí té components anticoagulants que eviten que la ferida es tanqui, i també produeix un xoc cardiovascular en l’animal per disminució de la pressió sanguínia.

Dragon_feedingGrup de dragons de Komodo (Varanus komodoensis) devorant un porc recent caçat. Imatge extreta de Bull, Jessop et al.

Tot i que encara no sabem segur si l’avantpassat comú de tots aquests animals era verinós, ni si el verí va aparèixer independentment en les diferents famílies, la relació dels diferents membres del clade Toxicofera ha estat recolzada per anàlisis filogenètics posteriors. El que està clar és que el verí és una arma molt potent en la lluita per la supervivència i que, tot i que les serps són els rèptils verinosos més numerosos, moltes altres espècies d’escamosos s’han beneficiat de l’ús de les toxines, tant per defensar-se com per sotmetre les seves preses.

REFERÈNCIES

S’han utilitzat les següents fonts per a l’elaboració d’aquesta entrada:

Difusió-català

El món des dels ulls d’una serp

Imagina’t que ets una serp. T’arrossegues arràn de terra, amb un cos llarg i prim al darrera. No tens orelles i tot i que els teus ulls són grans i estàn ben desenvolupats, no pots parpellejar. Constantment treus la llengua, cosa que t’informa de tot el que ha passat al teu voltant, especialment l’olor del suculent ratolí que fa dies que busques. Els ofidis han patit tantes modificacions corporals que els seus sentits s’han hagut d’adaptar al seu estil de vida. Amb més de 3.000 espècies actuals de serps és difícil generalitzar, però en aquesta entrada explicarem algunes de les adaptacions sensorials més curioses dels ofidis actuals, intentant portar llum al món d’aquests animals tant fascinants i injustament tractats.

OLFACTE: TESTANT L’AIRE

Un dels sentits més desenvolupats dels ofidis és l’olfacte. És sabut que les serps utilitzen la llengua per olorar l’aire i detectar substàncies químiques. Abans es creia que les serps només feien servir la llengua per olorar i que l’epiteli nasal només servia per activar aquest mecanisme. Ara sabem que les serps oloren fent servir tant el nas com la llengua, tot i que aquesta els és més útil en determinades situacions.

epitellium jacobsonImatge de microscopi d’un tall transversal del crani d’una serp, on es veu l’epitel·li olfactiu tant de la cavitat nasal com de l’òrgan vomeronasal. Imatge de Elliott Jacobson.

Les serps tasten l’aire mitjançant la llengua i l’òrgan vomeronasal o òrgan de Jacobson. Aquest òrgan no és exclusiu de les serps, ja que es troba també en altres llangardaixos, algunes salamandres i en molts mamífers. L’òrgan vomeronasal serveix per detectar substàncies químiques no volàtils (que necessiten contacte directe amb l’epiteli per ser detectades) com ara feromones o el rastre d’un presa.

Jacobson's_organ_in_a_reptile.svgEsquema de la posició de l’òrgan vomeronasal. Aquest es forma durant el desenvolupament embrionari a partir de la cavitat nasal i té una obertura al paladar. Imatge de Fred the Oyster.

L’inconfusible llengua bífida de les serps està molt especialitzada en transportar partícules fins a l`organ vomeronasal. Aquesta presenta un seguit de papil·les o depressions (depenent de l’espècie) microscòpiques que ajuden a la captacio i retenció de partícules oloroses. Després porta aquesta informació fins al paladar, on entra en contacte amb l’òrgan vomeronasal.

Water_Monitor_Sunderban_National_Park_West_Bengal_India_22.08.2014Els varans (parents de les serps) també presenten una llengua bífida que els permet ensumar l’aire. Foto d’un varà aquàtic (Varanus salvator) a l’Índia, de Dibyendu Ash.

Les serps sacsegen la llengua a l’aire o contra alguna superfície per recollir “mostres químiques” de l’ambient. A més, el fet de que la llengua sigui bífida es creu que els serveix per a detectar millor la direcció d’on ve l’estímul, ja que la informació que obtenen de cada punta de la llengua va a una de les dues cavitat de l’òrgan vomeronasal i viatja fins al cervell per vies separades.

grass-snake-60546Foto d’una serp de collar (Natrix natrix) treient la llengua per tastar l’aire. Imatge de WikiImages.

Les serps utilitzen aquesta informació química per a rastrejar preses, buscar parella i detectar l’estat reproductor d’un altre individu. A més, en un article recent s’ha estudiat com les serps (gràcies al seu sentit de l’olfacte) eren capaces de reconèixer als seus germans i familiars, triant-los abans que un desconegut per a compartir els seus caus d’hivernació.

OÏDA: SENTIR-HI SENSE ORELLES

L’oïda es un dels sentits menys desenvolupats dels ofidis. L’absència d’oïda externa va fer que durant molt de temps es pensés que les serps eren sordes. Tanmateix, recentment s’ha comprovat que les serps sí que tenen diferents mètodes per a detectar diferents tipus de vibracions.

Heller_Tigerpython_Python_molurus_molurusRetrat d’una pitó de l’Índia (Python molurus) en el que es veu clarament l’absència d’oïda externa. Foto de Holger Krisp.

Com ja vam comentar en una entrada anterior, les serps no presenten ni oïda externa ni timpans. Tanmateix, sí que presenten tots els elements de l’oïda interna característics dels tetràpodes. El que canvia és el mètode de transmissió dels estímuls vibracionals, que en els ofidis es duu a terme mitjançant un òs anomentat columella.

columella2Esquema de l’aparell auditiu d’una serp qualsevol. Imatge de Dan Dourson.

La columella és un petit òs llarg i prim que està lligat mitjançant lligament i teixits cartilaginosos a la part posterior de la mandíbula superior i s’articula amb la mandíbula inferior. Les serps en tenen una a cada costat del crani i tenen una funció equivalent als estreps (òssos de l’oïda mitja dels mamífers). Les columelles estàn completament envoltades de teixits de manera que les vibracions, tant aèries com terrestres o aquàtiques, són tranmeses a aquests ossos, els quals es troben en contacte amb el líquid de l’oïda interna.

Tot i així, la sensibilitat de les serps a les ones aèries és força limitada. Per exemple, mentre que els éssers humans podem sentir vibracions aèries d’entre 20 i 20.000 Hz, les serps només detecten vibracions entre els 50 i 1000 Hz. Tanmateix, tot i tindre un rang auditiu tant limitat, en algunes espècies de serps s’ha vist que l’aparell auditiu pot rebre estímuls vibratoris de qualsevol part del cos, ja que aquests es transmeten a través dels teixits fins a les columelles.

anaconda-600096Les serps aquàtiques com l’anaconda (Eunectes murinus) poden detectar amb tot el cos els sons d’animals movent-se sota l’aigua. Foto de Ddouk.

Tot i les limitacions que tenen en detectar les ones aèries, el que se’ls dóna millor és detectar les vibracions provinents del terra o de l’aigua. La majoria de serps poden detectar amb gran precisió la vibració causada per les passes d’una presa arrepenjant la mandíbula inferior (que està en contacte amb les columelles) al substrat.

Cerastes_gasperetti_(horned)L’escurçó banyut aràbic (Cerastes gasperettii) és una serp que viu en deserts sorrencs, on el terreny permet una gran transmissió de vibracions terrestres. Imatge de Zuhair Amr.

VISTA: LLUM I COLOR

Els ulls de les serps no difereixen gaire dels de la resta de vertebrats terrestres. Sí que tenen però algunes característiques especials, degut segurament als seus orígens subterranis o subaquàtics. La majoria de científics creuen que les serps van tindre que per dir-ho d’alguna manera, “reinventar els seus ulls”.

Typhlops_vermicularis2Els ofidis més primitius, com aquesta serp cega europea (Typhlops vermicularis), tenen ulls petits i poc desenvolupats. Imatge de Kiril Kapustin.

L’estructura de l’ull és pràcticament igual que en la resta de tetràpodes. Una diferència és el mètode d’enfoc que, mentre que en la resta de tetràpodes l’ull enfoca canviant la curvatura del cristal·lí, les serps enfoquen movent el cristal·lí endavant i endarrera. A més, mentre que quasi tots els vertebrats terrestres tenen parpelles que protegeixen l’ull, les serps tenen una escama ocular transparent que es renova cada cop que muden de pell.

Rat_Snake_Molting,_Missouri_OzarksSerp ratera occidental (Pantherophis obsoletus) a punt de mudar de pell, moment en que l’escama ocular es torna opaca. Foto de Bob Warrick.

Depenent de l’estil de vida de la serp la seva visió presenta adaptacions diferents, tot i que en la majoria d’espècies la retina presenta tant bastons (sensibles en condicions de poca llum) com cons (permeten veure els detalls i els colors). Les serps subterrànies més primitives presenten ulls força simples, amb només bastons que els permeten diferenciar la llum i la foscor. En canvi la majoria de serps diurnes presenten pupil·les rodones amb cons i bastons.

Ahaetulla_headMoltes serps arborícoles com aquesta serp fuet verda (Ahaetulla nasuta) presenten pupil·les horitzontals que els permeten augmentar el seu camp de visió, fent que puguin calcular millor les distàncies entre branca i branca. Foto de Shyamal.

A part de la llum visible, algunes serps poden veure altres longituds d’ona. Els cròtals i alguns pitonomorfs (pitons i boes) poden detectar la radiació infrarroja, podent veure la signatura térmica del seu voltant. Això els resulta extremament útil per a detectar les preses en condicions de poca llum, ja que poden percebre la seva escalfor corporal.

The_Pit_Organs_of_Two_Different_SnakesFotos d’una pitó i un cròtal on es senyalen tant els forats del nas (fletxes negres) com les fossetes termorreceptores (fletxes vermelles). Imatge de Serpent nirvana.

Això ho aconsegueixen mitjançant les fossetes termorreceptores, unes cavitats que han aparegut independentment en els cròtals i en els pitonomorfs. Mentres que els cròtals presenten només un parell de fossetes loreals a banda i banda del musell, els pitonomorfs en presenten vàries de labials en el llavi superior o l’inferior. Tot i tindre’n menys, les dels cròtals són més sensibles que les de les pitons.

Diagram_of_the_Crotaline_Pit_OrganEsquema de l’estructura de la fosseta termorreceptora d’un cròtal. Aquesta presenta una membrana sensible als canvis de temperatura, darrera de la qual hi ha una cambra amb aire i nervis sensibles a l’escalfor. Aquest aire es dilata amb els increments de temperatura i activa el nervi trigèmin. Imatge de Serpent nirvana.

Aquestes fossetes són extremadament sensibles i poden detectar canvis de temperatura de fins a 0,001°C. El nervi trigèmin arriva al cervell via el tectum òptic, fent que la imatge detectada pels ulls es superposi amb l’imatge infrarroja de les fossetes. Això fa que aquestes serps detectin tant la llum visible (com nosaltres) com la radiació infrarroja, d’una forma que a nosaltres ens resulta impossible d’imaginar.

Vídeo de BBCWorldwide en el que se’ns explica com un cròtal de bosc (Crotalus horridus) utilitza la seva detecció de la radiació infrarroja per a caçar una rata en la foscor.

Com heu vist, les serps perceben el món de forma molt diferent a la nostra. Les serps no deixen indiferent a ningú i, de la mateixa forma que diferents persones veuen a les serps de formes diferents, les diferents espècies d’ofidis presenten adaptacions diferents i diverses per a percebre el món que les envolta. Esperem que amb aquesta entrada hàgiu pogut entendre una mica millor l’increïble món en el que viuen les serps.

REFERÈNCIES

Les següents fonts han estat consultades durant l’elaboració d’aquesta entrada:

Difusió-català

Rèptils i mamífers: mateix origen, diferents històries

Els mamífers van evolucionar dels rèptils? Doncs la veritat és que no. Rèptils i mamífers tenen històries evolutives independents que es van separar poc després de l’aparició de l’anomenat ou amniota, que permetia que les cries d’aquests animals nasquéssin fora de l’aigua. Anteriorment vam parlar sobre l’origen dels vertebrats, i sobre com aquests van sortir del mar per a caminar per terra per primer cop. En aquesta entrada explicarem com els avantpassats de rèptils i mamífers, els AMNIOTES, van independitzar-se del medi aquàtic i van convertir-se en el grup dominant d’animals terrestres.

L’OU AMNIOTA

La característica que uneix a rèptils i mamífers en un sol grup és l’ou amniota. Mentre que els ous dels amfibis són relativament petits i només presenten una capa interna, els ous dels amniotes són força més grans i presenten vàries membranes protegint l’embrió i mantenint-lo en un medi aquós. La capa més externa és la closca de l’ou, que apart d’oferir protección física a l’embrió, evita la pèrdua d’aigua i la seva porositat permet l’intercanvi de gasos. Sota la closca hi trobem les següents membranes:

512px-Crocodile_Egg_Diagram.svgEsquema de l’ou d’un cocodril: 1. closca de l’ou 2. sac vitel·lí 3. vitel (nutrients) 4. vasos sanguinis 5. amni 6. cori 7. aire 8. alantoide 9. albúmina (clara de l’ou) 10. sac amniòtic 11. embrió 12. líquid amniòtic. Imatge de Amelia P.
  • Cori: És la primera membrana interna que trobem, proporciona protecció i, juntament amb l’amni, formen el sac amniòtic. A més, al estar en contacte amb la closca, participa en l’intercanvi de gasos, portant oxígen de l’exterior a l’embrió i diòxid de carboni de l’embrió a l’exterior.
  • Amni: Membrana que envolta l’embrió i forma la part interna del sac amniòtic. Aquesta proporciona un ambient aquós a l’embrió, i el connecta amb el sac vitel·lí (estructura que proporciona aliment i que també es troba en peixos i amfibis).
  • Alantoide: La tercera capa, serveix com a magatzem de residus nitrogenats, i juntament amb el cori ajuda en l’intercanvi de gasos.
512px-Amphibian_Egg_Diagram.svgEsquema de l’ou d’un amfibi: 1. càpsula gelatinosa 2. membrana vitel·lina 3. fluid perivitel·lí 4. vitel 5. embrió. Imatge de Separe3g.

Aquest seguit de membranes fan que els amniotes no hagin de tornar a l’aigua per a pondre els ous. A més, a diferència dels amfibis, els amniotes no passen per la fase larvària amb brànquies, sinó que neixen directament com a adults en miniatura, amb pulmons i potes (els que en tenen). Tot això va fer que els primers amniotes s’independitzéssin completament del medi aquàtic.

ORIGEN DELS AMNIOTES

Les primers amniotes van evolucionar fa uns 312 milions d’anys a partir de tetràpodes reptiliomorfs. A finals del Carbonífer van desaparèixer molts dels boscos tropicals on vivien els amfibis primitius, deixant lloc a un clima més fred i àrid. Això va acabar amb molts dels grans amfibis de l’época, deixant espai per a que els amniotes ocupéssin els nous hàbitats.

Solenodonsaurus1DBReconstrucció de Solenodonsaurus janenschi, un dels candidats a ser el primer amniota, que visqué fa 320-305 milions d’anys a l’actual República Txeca. Recontrucció de Dmitry Bogdanov.

CARACTERÍSTIQUES

Aquests primers amniotes presentaven un seguit  de característiques que els diferenciaven dels seus avantpassats semiaquàtics:

  • Urpes còrnies (els amfibis no tenen urpes) i pell queratinitzada que redueix la pèrdua d’aigua.
  • Intestí gruixut més gran i major densitat de túbuls renals, per augmentar la reabsorció d’aigua.
  • Glàndules llacrimals especialitzades i una tercera membrana a l’ull (membrana nictitant) que mantenen la humitat ocular.
  • Pulmons més grans.
  • Pèrdua de la línia lateral (òrgan sensorial present en peixos i amfibis).

L’esquelet i la musculatura també van evolucionar oferint una major movilitat i agilitat en un hàbitat terrestre. Els primers amniotes presentaven les costelles tancades per davant mitjançant l’esternó, fent que els seus òrgans interns estiguéssin més ben subjectats, i un seguit de receptors musculars els conferien una major agilitat i coordinació durant la locomoció.

CRANIS AMNIOTES

Tradicionalment, es classificaven els diferents amniotes en base a l’estructura del seu crani. La característica que es mirava era la presència de obertures temporals (fenestres), segons les quals teníem tres grups:

  • Anàpsids (“sense arcs”): No presenten cap obertura temporal (tortugues).
Skull_anapsida_1Esquema d’un crani anàpsid, de Preto(m).
  • Sinàpsids (“arcs fusionats”): Presenten una sola obertura temporal inferior (mamífers).
Skull_synapsida_1Esquema d’un crani sinàpsid, de Preto(m).
  • Diàpsids (“dos arcs”): Presenten dues obertures temporals (rèptils, incloent les aus).
Skull_diapsida_1Esquema d’un crani diàpsid, de Preto(m).

Abans es creia que els primers amniotes presentaven un crani anàpsid (sense obertures, com les tortugues) i que posteriorment es van separar els sinàpsids i els diàpsids (les obertures temporals formaven uns “arcs” que proporcionaren nous punts d’anclatge per la musculatura mandibular). Tanmateix, s’ha vist que aquesta classificació en tres grups no és vàlida.

Tot i que encara es creu que els primers amniotes eren anàpsids, actualment es pensa que aquests, molt poc després de la seva aparició, es van separar en dos llinatges diferents: els sinàpsids (clade Synapsida) i els sauròpsids (clade Sauropsida).

SYNAPSIDA

Aquest llinatge inclou als mamífers i als seus avantpassats amniotes. Tot i que els primers sinàpsids com Archaeothyris externament s’assemblessin a una sargantana, estaven més emparentats amb els mamífers i compartien amb aquests l’obertura temporal única per on passaven els músculs mandibulars.

Archaeothyris.svgDibuix del crani de Archaeothyris, el que es creu que va ser un dels primers sinàpsids que visqué fa uns 306 milions d’anys a Nova Escòcia. Dibuix de Gretarsson.

Als avantpassats dels mamífers abans se’ls coneixia com a “rèptils mamiferoides”, ja que es creia que els mamífers havien evolucionat de rèptils primitius. Actualment és acceptat que els sinàpsids formen un llinatge independent dels rèptils, i que comparteixen un seguit de tendències evolutives que porten fins als mamífers moderns: l’aparició de diferents tipus de dents, la mandíbula formada per un únic os, la posició més vertical de les potes respecte el cos, etc…

Dimetrodon_grandisReconstrucció de Dimetrodon grandis, un dels sinàpsids més coneguts, de fa uns 280 milions d’anys. Reconstrucció de Dmitry Bogdanov.

Tot i que la majoria de mamífers actuals no pon ous i pareix a les cries vives, tots els grups durant el desenvolupament embrionari mantenen les tres membranes característiques dels amniotes (amni, cori i alantoide).

SAUROPSIDA

Els sauròpsids inclouen als rèptils actuals i als seus avantpassats i parents amniotes. Actualment en molts treballs científics s’utilitza la paraula “sauròpsid” en lloc de “rèptil” quan es discuteix de filogènia, ja que dins de sauròpsid s’inclou també a les aus. Els primers sauròpsids probablement eren anàpsids, i poc després de la seva aparició es van separar en dos grups: els Parareptilia que conservaven el crani anàpsid, i els Eureptilia que inclouen als diàpsids (els rèptils i aus actuals).

Traditional_ReptiliaArbre evolutiu dels vertebrats actuals, on es marca de color verd als grups antigament considerats rèptils. Com es veu, la concepció tradicional de “rèptil” inclou als avantpassats dels mamífers i exclou a les aus. Imatge de Petter Bøckman.

Els diàpsids actualment són el grup de vertebrats terrestres més diversificat. Aquests es van multiplicar en moltíssimes espècies a finals del Pèrmic (fa uns 254 milions d’anys), just abans del Mesozoic (l’Era dels Rèptils). Aquests es poden dividir en dos grans grups: els Lepidosaures i els Arcosaures, ambdós amb representants actuals.

LEPIDOSAURIA: PETITS I NOMBROSOS

Els lepidosaures (literalment “rèptils amb escates”) van aparèixer a principis del Triàssic (fa uns 247 milions d’anys) i, tot i que la majoria no van assolir grans mides, actualment són el grup de rèptils no aviaris més nombrós. Aquests es caracteritzen per presentar una escletxa cloacal transversal, per presentar escates sobreposades i mudar la pell sencera o a trossos i per altres caràcters esquelètics.

Rat_Snake_moulted_skinMuda sencera de la pell d’una serp rata. Foto de Mylittlefinger.

Els lepidosaures actuals pertanyen a dos ordres diferents:

  • Ordre Rhynchocephalia: Inclouen a les dues espècies de tuatares actuals. Es consideren fòssils vivents perquè presenten cranis i característiques semblants a les dels diàpsids mesozoics i actualmente es troben en greu perill d’extinció.
Sphenodon_punctatus_(5)Foto d’una tuatara (Sphenodon punctatus), de Tim Vickers.
  • Ordre Squamata: Els escamosos actuals inclouen iguanes, camaleons, dragons, sargantanes, serps i altres llangardaixos sense potes. Amb més de 9000 espècies actuales els escamosos són un grup molt nombrós, amb un gran ventall d’adaptacions i estratègies de supervivencia.
Sin títuloFotos d’alguns escamosos d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Iguana verda (Iguana iguana, de Cary Bass), cobra reial (Ophiophaga Hannah, de Michael Allen Smith), llangardaix cuc de dues potes (Bipes biporus, de Marlin Harms) i camaleó de l’Índia (Chamaeleo zeylanicus, de Shantanu Kuveskar).

ARCHOSAURIA: ANTICS REIS

Els arcosaures (literalment “rèptils dominants”) van ser el grup d’animals terrestres dominants durant el Mesozoic. Aquests van conquistar tots els habitats possibles fins a l’extinció de la majoria de grups a finals del Cretàcic. Alguns dels grups que es van extingir són els pseudosuquis (parents dels cocodrils actuals, ordre Crocodylia), els pterosaures (grans rèptils voladors) i els dinosaures (excepte els ocells actuals, clade Aves).

Massospondylus_Skull_Steveoc_86Dibuix del crani del dinosaure Massospondylus en el que es veuen les diferents obertures que caracteritzen als arcosaures diàpsids. Imatge de Steveoc 86.

Com podeu veure, els dos grups d’arcosaures actuals no podrien ser més diferents. Tanmateix, els cocodrils i les aus comparteixen un avantpassat comú, i estan més emparentats entre ells que amb la resta de rèptils.

Yellow-billed_stork_kazingaFoto de dues espècies d’arcosaures actuals; un cocodril del Nil (Crocodylus niloticus) i un tàntal africà (Mycteria ibis). Foto de Tom Tarrant.

I LES TORTUGUES?

Les tortugues (ordre Testudines) sempre han estat un grup difícil de classificar. Les tortugues són els únics amniotes actuals que presenten un crani anàpsid, sense cap obertura post-ocular. Per això antigament, se les havia classificat com a descendents d’amniotes primitius (clade Anapsida, actualment en desús) o com a sauròpsids anàpsids primitius (dins del clade Parareptilia).

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERAEsquelet de la tortuga extingida Meiolania platyceps que visqué a Nova Caledònia fins fa 3000 anys. En aquesta foto s’aprecia el crani compacte i sense obertures temporals. Foto de Fanny Schertzer.

Estudis moleculars recents, han desvelat que les tortugues són realment diàpsids que van perdre les obertures temporals secundàriament. El que encara divideix a la comunitat científica és si els testudinis están més emparentats amb els Lepidosauromorfs (lepidosaures i els seus avantpassats) o amb els Arcosauromorfs (arcosaures i els seus avantpassats).

Leopard_tortoiseExemplar de tortuga lleopard (Stigmochelys pardalis) de Tanzània. Foto de Charles J. Sharp.

Com heu pogut veure, l’evolució dels amniotes és un tema molt complex. Esperem que amb aquesta entrada hagi quedat clar que:

  1. Els mamífers (sinàpsids) provenen d’un llinatge evolutiu diferent al dels rèptils (sauròpsids).
  2. Els sauròpsids inclouen als “rèptils” tradicionals (lepidosaures, arcosaures i tortugues) i a les aus (dins dels arcosaures).
  3. Encara queda molt per investigar sobre la posición de les tortugues (testudinis) dins l’arbre evolutiu dels sauròpsids.
Figure_29_04_03Esquema modificat sobre les relacions evolutives entre els diferents grups d’amniotes.

REFERÈNCIES

Per a l’elaboració d’aquesta entrada s’han utilitzat les següents fonts:

Difusió-català

No tenir potes no et converteix en una serp

Amb l’arribada del bon temps és més probable que sortim al camp a gaudir de la natura i això augmenta les possibilitats de que ens trobem a serps i altres rèptils prenent el sol a sobre una pedra o corretejant entre l’herba. Les serps són el grup d’escamosos sense potes més conegut, tot i que moltes altres espècies de llangardaixos i sargantanes també han perdut les extremitats al llarg de la seva evolució. En aquesta entrada explicaré algunes característiques distintives de les tres espècies de llangardaixos sense potes que trobem a la Península Ibèrica, el vidriol i les colobretes cegues.

LLANGARDAIXOS SENSE POTES

La pèrdua de potes (apodisme) és un fenomen evolutiu que s’ha donat més d’un cop en l’ordre dels Squamata. De fet, actualment existeixen com a mínim uns nou llinatges (a part de les serps) que han patit un procés de pèrdua de la funcionalitat de les potes. En la majoria de grups això es deu a una adaptació a una vida subterrània (solen tindre la cua curta i arrodonida) o a una vida entre l’herba i la vegetació (solen tindre una cua llarga i prima).

1Scheltopusik o llangardaix àpode europeu (Ophisaurus apodus) un llangardaiz sense potes de la família Anguidae, foto de Tim Vickers.

Tot i que tècnicament les serps també són llangardaixos que han perdut les potes, a diferència dels altres grups, alguns ofidis poden representar un perill per a l’ésser humà. Per això és important saber diferenciar a una serp de la resta de llangardaixos sense extremitats. Hi ha un seguit de característiques que ens poden ajudar a identificar a una serp o a un llangardaix no verinós:

  • Les serps no tenen parpelles mòbils, mentre que la resta de llangardaixos si que en solen tindre.
  • Els ofidis no presenten oïda externa, mentre que en la majoria de llangardaixos es pot apreciar el forat auditiu.
  • Les serps presenten escames ventrals especialitzades per a la locomoció, mentre que molts llangardaixos àpodes s’han de desplaçar ajudant-se de les irregularitats del terreny.
  • Molts llangardaixos àpodes poden desprendre’s de la cua com a mètode de defensa (autotomia caudal) mentre que les serps no.
www.public-domain-image.com (public domain image)Fotografia d'una mamba verda occidental (Dendroaspis viridis),un ofidi típic, per Jon Sullivan.

En una entrada anterior ja vam explicar les diferents espècies de serps que podem trobar a la Península Ibèrica. A continuació us presentaré a les tres espècies d’escamosos àpodes que ens podem trobar quan sortim a passejar per paratges naturals del nostre país.

VIDRIOL (Anguis fragilis)

El vidriol és un llangardaix àpode de la família dels ànguids (Anguidae) dintre de la qual hi trobem la subfamília Anguinae, en la que molts membres han perdut les extremitats o les tenen molt reduïdes. El nom científic del vidriol, Anguis fragilis vol dir literalment “serp fràgil”, per la seva capacitat de desprendre’s de la cua per a fugir dels depredadors.

SONY DSCFoto de un vidriol a prop de Nismes, per © Hans Hillewaert.

Descripció

El vidriol és un petit llangardaix sense potes que arriba a fer 40 centímetres de llargada. Presenta escates llises i brillants i un cap petit amb el coll poc definit. A diferència de les serps té parpelles mòbils, una llengua forcada i una petita obertura timpànica.

Els exemplars juvenils solen presentar una coloració bruna daurada, platejada o groguenca amb els costats i el ventre negres. Les femelles presenten una coloració semblant als juvenils, sent de color ocre amb el ventre marró fosc o negre i una banda dorsal negra, tot i que la seva coloració varia molt.

Slow Worm (Anguis fragilis), seen near Hitchin, Hertfordshire, during the final test of the August GOC walk, on 3 August 2013. It's the first ever reptile I've photographed, and indeed, the first I've seen in the wild! So I was very happy.Vidriol femella, fotografiat a Hertfordshire per Peter O'Connor.

Els mascles són més uniformes, amb el dors i els costats de color bru, grisós o castany i alguns amb taques marrons als costats que es poden tornar de color blau.

6Mascle de vidriol, amb les taques blaves distintives, per Maria Haanpää.

Hàbitat i distribució

És un rèptil àmpliament distribuït per la major part d’Europa, trobant-se des de la Península Ibèrica, Anglaterra i Escòcia fins a Iran i l’oest de Sibèria, passant per Grècia i Turquia.

7Mapa mostrant la distribució del vidriol, per Osado.

A la Península Ibèrica es troba sobretot a la meitat nord, ocupant gran part de Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc i Castilla y León i el nord d’Aragó i Catalunya. El vidriol és una espècie comuna que passa desapercebuda pels seus costums discrets. Els podem trobar en una àmplia varietat d’hàbitats oberts com ara herbassars, matollars i boscos oberts.

8Distribució del vidriol a Espanya, per Lameiro.

A diferència de la majoria de rèptils que busquen el sol per a escalfar-se, el vidriol té una marcada preferència pels llocs humits i ombrívols, amb vegetació baixa i abundant. Es sol refugiar sota pedres, troncs, plàstics o caus de petits mamífers.

Male slow worm (Anguis fragilis)Un vidriol mascle en el seu hàbitat, als Països Baixos, per Viridiflavus.

Biologia i ecologia

A la Península Ibèrica el vidriol està actiu des de finals de febrer fins al novembre, moment en que comença la hibernació, durant la qual s’agrupen fins a 100 individus. L’aparellament dura des de mitjans de març fins al juliol, durant el qual es poden produir baralles entre els mascles. La gestació del vidriol dura uns 3 mesos, és una espècie ovovivípara (té ous però aquests eclosionen a l’interior de la femella) i pareix entre 2 i 22 cries.

Nombroses espècies de rèptils, aus i mamífers s’alimenten d’aquesta espècie. Com molts altres llangardaixos, el vidriol es pot desprendre de la cua com a mètode de defensa, la qual es continua movent mentre que el que queda de l’animal fuig. La cua es comença a regenerar al cap d’unes setmanes.

10Fotografia d'un vidriol després de desprendre's de la seva cua, per SuperMarker.

El vidriol s’alimenta de cargols, cucs, larves d’insectes i molts altres invertebrats petits, ja que a diferència de les serps, no pot desencaixar les mandíbules per a empassar-se grans preses. A molts llocs ha estat injustament perseguit tot i ser una espècie beneficiosa per a camps i jardins, ja que s’alimenta de molts animals considerats plagues per a les plantes.

11Foto d'un vidriol apunt de menjar-se un llimac, per Biosphoto/Thiebaud Gontard.

COLOBRETES CEGUES (Blanus cinereus i Blanus mariae)

Els amfisbènids (clade Amphisbaenia) són un grup altament especialitzat d’escamosos subterranis coneguts amb el nom de llangardaixos cecs. Tot i que externament s’assemblen a algunes serps primitives, es diferencien en que, mentre que les serps van perdre primer les potes del davant i el pulmó esquerre, els amfisbènids van perdre primer les potes del darrera i el pulmó dret. Actualment es coneixen unes 180 espècies d’amfisbènids, dues de les quals les trobem a la Península Ibèrica: la colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) i la colobreta cega de Maria (Blanus mariae), ambdues diferenciant-se tant per la distribució com per estudis genòmics.

12Colobreta cega ibèrica a Andalusia, foto feta per Antonio.

Descripció

Les colobretes cegues són uns rèptils estrictament adaptats a la vida subterrània i amb un aspecte semblant a un cuc de terra. A primera vista resulta difícil diferenciar el cap de la cua, cosa que els resulta molt útil a l’hora de fugir dels depredadors (igual que el vidriol poden desprendre’s de la cua, tot i que aquesta no es regenera completament).

SONY DSCColobreta cega ibèrica al costat de Múrcia. Notis la similitud entre el cap i la cua. Foto de Jorozko.

Els adults arriben a mesurar més de 15 centímetres de llargada, amb alguns exemplars arribant als 30 centímetres. El cap és curt i arrodonit, amb una àmplia placa frontal per a ajudar en l’excavació. Els ulls són vestigials (només detecten canvis en la intensitat de la llum) i estan coberts d’escates, mentre que l’oïda i l’olfacte estan altament desenvolupats.

14Foto del cap d'una colobreta cega ibèrica, en la que es poden veure els ulls coberts d'escates, per J. Gállego.

Les escates són rectangulars i estan distribuïdes formant anells al voltant del cos. La coloració passa pel rosa pàl·lid, el porpra fosc i el marró, i no existeix diferència entre mascles i femelles. Com tots els amfisbènids, les colobretes cegues poden desplaçar-se tant endavant com endarrere.

15Colobreta cega adulta al costat de Càceres, en la que es veuen les escates rectangulars i uniformement distribuïdes. Foto de Mario Modesto.

Hàbitat i distribució

Les dues espècies de colobretes cegues es troben exclusivament a la Península Ibèrica excepte pel nord i nord-est, des del nivell del mar fins als 1800 metres (a Sierra Nevada). La colobreta cega ibèrica (Blanus cinereus) és la més estesa, mentre que la colobreta cega de Maria (Blanus mariae) ocupa el sud-oest peninsular.

16Mapa de distribució que inclou tant a Blanus cinereus com a Blanus mariae, per Carlosblh.

Les colobretes cegues es troben en una gran varietat d’hàbitats, des de boscos d’alzines, pins i roures fins a cultius, jardins i àrees sorrenques. És una espècie d’hàbits subterranis que es sol refugiar a sota de pedres i troncs. Igual que el vidriol prefereix els ambients humits i amb terrenys tous per a poder excavar.

Biologia i ecologia

Les colobretes cegues estan actives tot l’any, tot i que intensifiquen la seva activitat durant la primavera i l’estiu, i també després de les pluges. Durant el dia solen refugiar-se en galeries excavades sota terra o a sota de troncs i pedres. A l’hivern mantenen la seva temperatura corporal movent-se per les galeries a diferents profunditats o bé col·locant-se sota pedres exposades al sol.

P1050134Foto d'una colobreta cega ibèrica aprop de Cadis, foto feta per Jorge López.

La seva dieta es composa d’insectes, aràcnids i altres artròpodes que troben entre la fullaraca o sota terra. Les colobretes són depredades per un gran nombre de vertebrats terrestres, i els seus mètodes de defensa inclouen: escissió de la cua, fugir per alguna de les seves galeries o embolicar-se i fer-se una bola.

Vídeo d'una colobreta cega ibèrica d'Albacete, per Encarna Buendia.

L’època d’aparellament va del febrer al juny, mentre que la còpula es sol produir entre l’abril i el maig. La femella pon un únic ou relativament gran, que abandona enterrat sota terra. El període d’incubació dura entre 69 i 82 dies, i els recent nascuts mesuren entre 78 i 86 mil·límetres.

16Foto d'una parella de colobretes cegues ibèriques en un jardí aprop de Sevilla, per Richard Avery.

ALTRES LLANGARDAIXOS ÀPODES

Com ja hem dit, a part de les espècies aquí descrites existeixen molts altres grups de llangardaixos àpodes arreu del món. Alguns dels grups més destacats són:

La família Scincidae: Família de llangardaixos rabassuts amb potes curtes, molts membres de la qual no presenten extremitats funcionals. A la Península Ibèrica hi trobem dues espècies: la bívia ibèrica (Chalcides bedriagai) i el lludrió llistat o bívia tridàctila (Chalcides striatus).

Benny_Trapp_Chalcides_striatus_Spanien
Bívia tridàctila o lludrió llistat, foto de Benny Trapp.

La família Pygopodidae: llangardaixos amb extremitats absents o reduïdes emparentats amb els geckos

17Foto d'un llangardaix àpode de Burton (Lialis burtoni) del sud d'Austràlia, per Matt.

La família Dibamidae: Llangardaixos àpodes tropicals i de costums excavadors.

18Foto d'un dibàmid anomenat Anelytropsis papillosus, presa de Tod W. Reeder et al.

La família Anniellidae: Llangardaixos àpodes americans.

19Un llangardaix àpode del gènere Anniella, de California, per Marlin Harms.

Encara que la majoria de llangardaixos àpodes siguin inofensius, no vol dir que puguem tocar-los i manipular-los de qualsevol manera quan ens els trobem a la natura. Els llangardaixos àpodes, com la majoria d’animals salvatges, s’estressen fàcilment amb el contacte humà i no s’haurien  de manipular, excepte per a propòsits científics. La millor manera de disfrutar de la natura és observant-la sense pertubrar-la.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts durant l’elaboració d’aquesta entrada:

Difusió-català

Ofidis ibèrics: colobres simpàtiques, escurçons verinosos

En la meva primera entrada vam parlar sobre les diferents classes de serps que hi ha basant-nos en la forma de la seva dentició. En aquesta entrada parlaré sobre els diferents ofidis que habiten a la Península Ibèrica, quines espècies són verinoses i quines no, i com identificar les diferents espècies que ens podem trobar quan sortim al camp. Com veurem en aquesta entrada, les serps han estat injustament demonitzades, ja que les espècies del nostre país no representen cap perill per a nosaltres.

INTRODUCCIÓ

A la Península Ibèrica hi trobem 13 espècies diferents de serps, entre les quals es troben representats tres dels quatre tipus de dentició dels quals vam parlar a l’altra entrada. No hi ha però ofidis proteròglifs, ja que entre els membres de la família Elapidae no hi ha cap serp europea. La resta d’espècies ibèriques són en la seva majoria o bé colobres (família Colubridae,  àglifs o opistòglifs) o escurçons (família Viperidae, solenòglifs).

Natrix maura bo
Colobra escurçonera (Natrix maura), serp àglifa
Malpolon bo
Serp verda (Malpolon monspessulanus), serp opistòglifa
Vipera latastei bo
Escurçó ibèric (Vipera latastei), serp solenòglifa

COLOBRES vs. ESCURÇONS

Quan ens trobem una serp a la naturalesa és important saber distingir si l’animal en qüestió és una colobra o un escurçó. Les mossegades de colobres ibèriques no solen ser especialment perilloses ja que al presentar denticions poc especialitzades (àglifa) o ullals verinosos posteriors (opistòglifs) no solen injectar verí, o si ho fan no en solen injectar gaire. En canvi els escurçons ibèrics al ser solenòglifs injecten grans quantitats de verí, sent aquests els principals responsables d’incidències per mossegades de serps a Espanya. Tot i així les mossegades són molt poc freqüents, i quasi totes es donen després d’una manipulació massa prolongada del animal.

Per a identificar una serp com a una colobra o un escurçó existeixen un seguit de característiques anatòmiques que ens permet diferenciar-los. Aquestes característiques són aplicables només per a ofidis ibèrics; les espècies de fora de la península poden presentar diferents combinacions de caràcters.

El caràcter més citat és la pupil·la. En general els escurçons presenten una pupil·la el·líptica, prima i vertical mentre que les colobres presenten una pupil·la rodona. Tanmateix, això és variable, ja que en condicions de poca llum la pupil·la d’un escurçó pot semblar rodona, ja que els ulls d’aquests animals s’adapten a la foscor.

PUPILA
Colúbrid amb la pupila rodona (colobra de collar, Natrix natrix) i vipèrid amb la pupila elíptica (escurçó ibèric, Vipera latastei). Fotos de Honorio Iglesias.

La segona característica fa referència a la forma del cos. Mentre que les colobres solen ser molt esveltes, sense un coll diferenciat i amb la cua llarga i prima, els escurçons solen ser més gruixuts, tenen un cap triangular, un coll ben diferenciat i la cua és curta i cònica.

BODYYY
Colobra d’Esculapi (Zamenis longissimus) i escurçó cantàbric (Vipera seoanei, foto de Daniel Gómez)

Tot i que no sempre és possible fixar-s’hi, les escames poden servir per saber si una serp és una colobra o un escurçó. Els escurçons sempre presenten escames carenades, les quals presenten una petita protuberància longitudinal en forma de quilla. En canvi les colobres, tot i que poden tindre escames carenades en la seva majoria tenen escames llises.

SCALES
Escames llises de colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis, foto de Saúl Yubero) i escames carenades de escurçó pirinenc (Vipera aspis, foto de Grégoire Meier)

Finalment, mentre que les colobres són serps molt actives i que normalment fugen abans de que ens hi puguem acostar, els escurçons es refien del seu camuflatge per a evitar els depredadors, fent que es quedin quiets sense que els veiem, i poden mossegar si es senten acorralades.

OFIDIS IBÈRICS

Família Colubridae:

Gènere Coronella: Anomenades serps o colobres llises, a la Península Ibèrica hi trobem la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) que presenta un antifaç fosc des dels orificis nasals fins al coll i marques fosques irregulars a l’esquena, i la colobra llisa meridional (Coronella girondica) la qual presenta dues marques als parietals i marques fosques transversals per tot el dors.

Coronella aust gir
Colobra llisa septentrional (Coronella austriaca, esquerra, foto de Christian Fischer) i colobra llisa meridional (Coronella girondica, dreta, foto de Evaristo Corral)

Gènere Hierophis: La serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) es una serp de colors vius amb taques i dibuixos negres, grocs i verd clars. Tot i que arriben a fer 170 cm de llarg no és verinosa. Normalment es pot trobat des de boscos temperats a camps de conreu, i fins i tot en construccions abandonades.

Hierophis viri
Serp verda i groga (Hierophis viridiflavus), juvenil (esquerra, de Polypterus) i adult (dreta)

Gènere Natrix: Comunament anomenades serps d’aigua per la seva afinitat pels hàbitats aquàtics, hi trobem dues espècies a la Península Ibèrica, la colobra escurçonera (Natrix maura) anomenada així per les marques que presenta en zig-zag i les escames carendes semblants a les dels escurçons, i la colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora) que presenta les pupil·les vermelloses, una coloració molt variable i un “collar” negre en els individus juvenils.

Natrix mau nat
Colobra escurçonera (Natrix maura, esquerra, foto de Honorio Iglesias) i colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora, dreta, foto de Fafner)

Gènere Zamenis: La serp de Esculapi (Zamenis longissimus) és un colúbrid inofensiu, llarg i prim amb un cap allargat i estret. Normalment es troba en zones boscoses, amb diferents variacions microclimátiques que afavoreixen la seva termoregulació. Aquesta espècie és la que es representa enroscada a la Vara d’Esculapi i a la Copa de Higia, símbols de la medicina i la farmàcia respectivament.

Zamensis long
Serp d’Esculapi (Zamenis longissimus) (esquerra per Amiralles).

Gènere Hemorrhois: La colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) és un colúbrid àglif que, tot i que pot mossegar si se’l toca o agafa, no se la considera una espècie verinosa. Presenta una marca transversal al cap que toca els dos ulls i una marca al coll en forma de ferradura que li dóna el nom comú. És una espècie típica de hàbitats rupícoles.

Hemorrhois hippo
Colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis). Fotos de AccipiterRaúl León.

Gènere Rhinechis: La serp blanca o ratllada (Rhinechis scalaris) rep el seu nom comú per les ratlles longitudinals que presenten els individus adults i els seu nom científic pel dibuix en forma de escala que presenten els exemplars juvenils al dors. Tot i ser una serp que pot semblar agressiva, no sol mossegar y és inofensiva per l’ésser humà.

Rhinechis sca
Serp blanca (Rhinechis scalaris). Fotos de Matt Wilson (esquerra) i de Fernando Fañanás (dreta).

Gènere Macroprotodon: Aquesta es una de les poques espècies verinoses de la península. La serp de caputxó (Macroprotodon brevis) és un animal que es troba en tot tipus de hàbitats mediterranis. Tot i ser verinosa la seva boca petita i opistòglifa i el seu caràcter tranquil la fan totalment inofensiva. Anomenada així per la marca fosca que presenta al clatell, el cap és curt i aixafat.

Macroprotodon brev
Serp de caputxó (Macroprotodon brevis). Fotos de Saúl Yubero i Amiralles respectivament.

Gènere Malpolon: Amb exemplars que arriben als dos metres i mig de longitud, la serp verda o colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) és l’ofidi més gran de la península. La seva dentició opistòglifa fa que normalment no injecti verí al mossegar (cosa que no passa quasi mai), tot i que els exemplars més grans al tindre més amplitud a la boca, poden clavar els ullals (tot i que les escasses mossegades solen ser seques i només d’advertiment). És fàcilment reconeixible per les seves celles prominents que li donen un aspecte feroç.

Malpolon mons
Serp verda (Malpolon monspessulanus). Fotos de Herpetofauna i de RuizAraFoto respectivament.

Família Viperidae:

Només un gènere a la Península Ibèrica amb tres espècies. Els escurçons tenen el cap ample i triangular, el morro lleugerament aixecat i normalment presenten un dibuix en zig-zag al dors que els ajuda a camuflar-se. Les tres espècies són verinoses, tot i que gràcies a la medecina moderna les mossegades ocasionals no representen un perill per l’ésser humà. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) es la serp més verinosa de la península, presenta les escames grisoses daurades  o groguenques, amb taques negres o verdoses. L’escurçó ibèric (Vipera latastei) és l’escurçó més freqüent de la península i la seva coloració varia del bru al gris. Finalment, l’escurçó cantàbric (Vipera seoanei) és un escurçó de mida mitjana i amb una coloració altament polimòrfica.

Vipera asp lat seo
Escurçó pirinenc (Vipera aspis, a dalt esquerra, foto de Felix Reimann), escurçó ibèric (Vipera latastei, a dalt dreta, foto de Honorio Iglesias) i escurçó cantábric (Vipera seoanei, a baix, foto de Andre Schmid).

Com hem vist, les colobres i els escurçons no són tant dolents com els pinten. La majoria d’espècies fugen de l’ésser humà, i els accident i mossegades passen quan les forcem a interactuar amb nosaltres més del compte. A més, els ofidis ajuden a grangers i agricultors ja que cacen i s’alimenten d’espècies tradicionalment considerades plagues. Si deixem a les serps en pau, podrem gaudir de la bellesa d’aquests animals en harmonia.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

SERPS: ENSENYA’M LES DENTS I ET DIRÉ QUI ETS

La publicació d’aquesta setmana tracta sobre les serps, uns animals que des de l’antiguitat han provocat en l’ésser humà una antipatia molt intensa. Un dels principals motius pel qual les serps es troben tant arrelades al subconscient humà és per el perill que presenten degut a que moltes espècies presenten glàndules verinoses connectades a ullals especialitzats. Tot i que la majoria d’espècies són innòcues per l’ésser humà, això no treu que aquests animals posin els pèls de punta a més d’una persona.

Els ullals verinosos aparegueren com a una modificació de dents maxil·lars. Segons el grau d’especialització de la mandíbula i d’aquests ullals, les diferents espècies de serps es poden classificar en quatre grans grups.

ÀGLIF (absència de solcs):

Python reticulatus3 (5)
Crani de pitó reticulada (Python reticulatus)

Aquesta és la condició més primitiva, on les dents són sòlides, sense solcs ni ullals especialitzats en la injecció de verí. Aquesta dentició és la menys especialitzada, i es troba en molts grups de serps, des de les grans boes i pitons, com les primitives serps excavadores dins de l’infraordre Scolecophidia, i fins a algunes espècies de la gran família Colubridae. Les dents en aquest grups solen  tenir totes la mateixa forma i generalment la mateixa mida. Normalment es sol associar aquesta dentició amb espècies no verinoses, tanmateix algunes serps àglifes si que presenten verí, tot i que normalment no solen ser mortals per l’ésser humà.

OPISTÒGLIF (solcs posteriors):

Aquestes serps posseeixen verí injectat mitjançant uns ullals especialitzats que es troben a la part posterior de la maxil·la, que apunten enrere i presenten uns solcs que canalitzen les toxines cap a la puntade la dent. Per a injectar correctament el verí aquestes serps es veuen obligades a moure la presa fins al fons de la boca, cosa difícil si la presa és de mida considerable.

68nigrifutand
Crani de serp gat de cap negre (Boiga nigriceps), un colúbrid del Sud-est Asiàtic

Aquesta forma de dentició es troba entre diferents membres de la extensa família Colubridae, dins de la qual ha evolucionat dues vegades de manera independent.

Lampropeltis_getula_brooksi_cb2011_male_G1_ed
Serp reial comuna (Lampropeltis getula), colúbrid dels EEUU

Tot i que la majoria de serps opistòglifes són inofensives per l’ésser humà (ja que els ullals es troben molt enrere de la boca i no solen ser molt grans) algunes espècies poden arribar a ser mortals, com ara la “boomslang” (Dispholidus typus) i les colobres del gènere Thelotornis, ja que aquestes ataquen amb la boca molt oberta (fins a 170 graus d’obertura per a poder clavar amb fermesa els ullals verinosos) i produeixen unes hemotoxines  molt potents contra les quals no s’ha desenvolupat encara cap antitoxina eficaç.Les hemotoxines són toxines que degraden els glòbuls vermells col·lapsant així el sistema circulatori, i provocant necrosi als teixits del voltant.

PROTERÒGLIF (solcs anteriors):

En aquestes espècies els ullals verinosos es troben davant en la boca i solen ser força curts.Per això aquestes serps han de pressionar momentàniament la mossegada per a injectar suficient quantitat de verí.

CobraSkullLabel
Crani d’escurçó de la mort (Acanthophis sp.), animal de nom enganyós, ja que no és un escurçó sinó un elàpid australià

Aquest tipus de dentició és característica de la família Elapidae que inclou a les cobres i serps marines. Els membres d’aquesta família presenten verins principalment en forma de neurotoxina (toxines que inutilitzen al sistema nerviós), i es troben entre els més potents de tots els vertebrats.

Mozambique-Spitting-Cobra
Cobra escopidora de Moçambic (Naja mossambica)

A més, diferents elàpids del gènere Naja, se’ls coneix com a cobres escopidores, ja que han modificat els seus ullals els quals presenten uns orificis que disparen el verí al contraure els músculs de les glàndules verinoses.

SOLENÒGLIF (solcs en tub):

Aquesta és la forma més evolucionada i es troba exclusivament en la família Viperidae. En aquestes, el maxil·lar superior es troba reduït i serveix de suport a un únic parell d’ullals amb un conducte interior, els quals poden arribar a mesurar la meitat de la longitud del crani.

Rattle Snake Skull, Poison Exhibit
Crani de serp de cascavell (Crotalus sp.)

Aquesta és la forma més evolucionada i es troba exclusivament en la família Viperidae. En aquestes, el maxil·lar superior es troba reduït i serveix de suport a un únic parell d’ullals amb un conducte interior, els quals poden arribar a mesurar la meitat de la longitud del crani.Aquests ullals es troben normalment plegats sobre el sostre de la cavitat bucal, tot i que poden articular-se respecte a la resta del crani quan obren la boca fins a 180 graus per a mossegar. Això fa que clavin els ullals molt profundament i que injectin grans quantitats de verí, que tot i no ser tant potent com el de les serps proteroglifes, en gran quantitats pot ser mortal.

Puff-Adder_682_731083a
Escurçó bufador (Bitis arietans), mostrant com s’articulen els ullals amb el crani

La taxonomia interna de les diferents famílies de serps es basa en multitud de caràcters anatòmics diferents. La classificació que aquí he presentat només fa referència a la forma de la seva dentició, i no està correlacionada directament amb les relacions evolutives entre els diferents grups. Per exemple, dins de la família Colubridae (família que inclou a dos terços de les serps actuals) trobem espècies amb denticions àglifes, opistòglifes i proteròglifes. Tot i així, la forma proteròglifa és característica de la família Elapidae, on també hi va evolucionar de forma independent.

Referències:

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.