¿Para qué necesitamos el mar?

Afortunadamente, cada vez la sociedad está más preocupada por el estado de conservación del medio ambiente debido a las actividades humanas, tanto en tierra como en el mar. Por si todavía hay quien piensa que no necesitamos el mar para nada, este artículo pretende mostrar qué beneficios nos aporta el mar.

¿QUÉ PROBLEMAS TIENE EL MAR?

¿Sabías que algunos estudios apuntan que toda la superficie de los mares y océanos de la Tierra está impactada por alguna actividad humana? De hecho, un 41% de la superficie se ve afectada por más de un factor de origen antrópico.

Según el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (UNEP), son varios los impactos antrópicos que estamos realizando en el mar:

• Acidificación de los océanos.
• Blanqueamiento de corales [Más información aquí].
• Contaminación química.
• Cambio global [Puedes leer sobre los efectos del cambio global en las plantas, las ballenas, el coral, los reptiles y en la subida del nivel del mar].
• Incremento de las algas tóxicas.
• Incremento de las especies invasoras [¡Descubre qué es una especie invasora!].
• Incremento de medusas [Si quieres saber cómo son las medusas y quieres aprender a identificar las especies del Mediterráneo, visita este artículo].
• Pérdida de biodiversidad [Más información sobre el tema en el Informe Planeta Vivo 2014 de WWF].
• Pérdida de hábitats.
• Sobrecarga de nutrientes.
• Sobreexplotación de especies con interés comercial.
• Zonas muertas.

Son muchos los impactos de origen antrópico sobre el mar, como por ejemplo la contaminación por distintos tipos de productos y materiales (Foto: NOAA, Creative Commons).

Todo ésto no sólo afecta a los ecosistemas marinos, sino que afecta también a la población humana puesto que necesitamos los servicios ecosistémicos  para nuestro bienestar. Así pues, nos podemos preguntar: ¿para qué necesitamos el mar?

¿QUÉ BENEFICIOS NOS APORTA EL MAR?

De acuerdo con TEEB, se entiende por servicio ecosistémico a todas aquellas contribuciones directas e indirectas de los ecosistemas y su biodiversidad al bienestar humano.

Estos servicios pueden ser de tres grandes tipos: servicios de abastecimiento, servicios culturales y servicios de regulación. A continuación vamos a detallar cada uno de ellos y pondremos ejemplos para que lo puedas entender mejor.

SERVICIOS DE ABASTECIMIENTO

Todas aquellas contribuciones de los ecosistemas que se producen de forma directa o indirecta para el bienestar humano, ya sean de origen biológico o geológico, forman parte de los servicios de abastecimiento.

Los alimentos que el mar nos ofrece son uno de los servicios de abastecimiento más importantes para los humanos, entre los cuales se incluyen el pescado, el marisco y las algas. Una muestra de ello es el hecho que proporciona el 20% de la ingesta de proteínas animales a 3.000 millones de personas y que en 2010 se consumieron más de 120 millones de toneladas de pescado. Por todo esto, la situación actual de las poblaciones explotadas es crítica en muchos casos, como puedes leer en este artículo.

El mar aporta el 20% de las proteínas de origen animal que consumen 3.000 millones de personas (Foto: Pixabay).

El mar también es una fuente de energía renovable puesto que es el origen de muchos fenómenos climáticos (como el viento) y de las mareas y corrientes. Así pues, nos proporciona energía eólica (generada por el viento) y mareomotriz (generada por las mareas, las corrientes y el oleaje).

Otro beneficio que obtenemos son diversos materiales de origen biótico o geótico, tales como sales, materiales de ornamentación y recursos minerales. Sin entrar en los detalles del elevado impacto medioambiental que supone extraer los recursos minerales marinos, se explotan materiales como arena, diamantes, metales como el oro y el estaño, carbón, hidratos de gas, petróleo [¿Sabes qué impactos tienen las prospecciones sísmicas cuando están buscando gas en el fondo marino?], gas y un larguísimo etcétera [puedes leer más en este documento de la Autoridad Internacional del Fondo Marino (ISA)]

La explotación de los recursos geológicos marinos, la cual no está exenta de impactos, permite obtener recursos muy diversos (Foto: National Geographic).

Además, nos beneficiamos de ciertas sustancias y organismos que tienen alguna propiedad beneficiosa para el ser humano, como pueden ser medicinas y cosméticos.

SERVICIOS CULTURALES

Los servicios culturales son aquellos que se obtienen a través de la experiencia directa con los ecosistemas. Aunque no son los más importantes, también hay que tenerlos en cuenta.

Los ecosistemas ayudan a la creación y mantenimiento de la identidad cultural y del sentido de pertenencia de una comunidad. ¿Qué seríamos sin nuestras fiestas populares y sin los distintos tipos de gastronomía?

Los ecosistemas marinos permiten elaborar actividades de sensibilización y concienciación por parte de escuelas de mar, museos, etc. Además, contribuyen al aumento del conocimiento científico a través de investigaciones de distinto tipo. Si eres biólogo/a, ¿acaso no te gustaría descubrir alguna especie nueva? ¿Quieres conocer una plataforma de toma de datos oceanográficos de forma continua?

El estudio del medio marino permite obtener conocimientos útiles para la sociedad (Foto: Perplex Me Not).

También es la base de muchas actividades recreativas, tales como el avistamiento de cetáceos, el buceo, el turismo de navegación y la pesca recreativa [¿quieres saber si la pesca recreativa es compatible en las reservas marinas?].

Aquí se podrían hablar de más servicios, pero me he centrado en los más relevantes.

SERVICIOS DE REGULACIÓN

Por último, y no por eso el menos importante, los ecosistemas marinos son los responsables del funcionamiento correcto de los ecosistemas en su conjunto. Son los más importantes ya que de ellos dependen todo el resto.

En los ecosistemas marinos tienen lugar un conjunto de procesos gracias a los cuales se puede mantener o mejorar la calidad del agua y de los sedimentos. Por poner algún ejemplo, intervienen en la oxigenación de zonas muertas y en absorber residuos o contaminantes.

Pero, sin duda, conviene destacar su papel clave en regular el clima del planeta. Los océanos de la Tierra son el sumidero de gases de efecto invernadero más grande que existe puesto que captura el dióxido de carbono y lo aleja de la atmósfera ya que lo distribuye en profundidad. Así pues, contribuyen a luchar contra el cambio global, aunque todo tiene su límite.

Debido a que los océanos absorben dióxido de carbono, intervienen en la regulación del clima de todo el planeta (Foto: El Confidencial).

En innumerables ocasiones, hemos visto como las playas desaparecían después de un temporal, un huracán y otros eventos extremos. ¿Quieres saber el motivo? El motivo principal es que debido a la acción humana, nuestro litoral ha perdido la función de protección, es decir, ha perdido la capacidad de amortiguar las perturbaciones naturales. En una playa sana, después de un temporal, esta se regeneraría de forma natural. Pues bien, si desaparece la playa es cuando luego tenemos problemas en los paseos marítimos o en los pisos y casas construidos a primera línea de mar.

Aunque podría decir algunos beneficios más, voy a acabar mencionando su importancia en proporcionar los nutrientes necesarios para los organismos marinos y en el mantenimiento del hábitat de la biodiversidad.

REFERENCIAS

• Apuntes de la asignatura “Geología de los océanos” del Máster en Oceanografía y Gestión del Medio Marino (UB).
• FAO. (2012). The State of World Fisheries and Aquaculture. FAO. Rome.
• Fernando Santos-Martín, Carlos Montes, Paloma Alcorlo, Susana García-Tiscar, Blanca González, María Rosario Vidal-Abarca, María Luisa Suárez, Laura Royo, Inmaculada Férriz, Juan Barragán, Juan Adolfo Chica, César López y Javier Benayas. 2015. La aproximación de los servicios de los ecosistemas aplicada a la gestión pesquera. Fondo Europeo de Pesca, Fundación Biodiversidad del Ministerio de Medio Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Madrid.
• Jackson, J.B., Kirby, M.X., Berger, W.H., Bjorndal, K.A., Botsford, L.W., Bourque, B.J., Bradbury, R.H., Cooke, R., Erlandson, J., Estes, J.A., et al. (2001). Historical overfishing and the recent collapse of coastal ecosystems. Science 293, 629–637.
• MA (Millennium Ecosystem Assessment). (2005). Ecosystem and Human Well-being. Island Press. Washington.
• TEEB. (2012). The Economics of Ecosystems and Biodiversity in Business and Enterprise. Joshua Bishop (ed.). Earthscan, London and New York. Urquhart, J., Acott, T., Reed, M., Courtney, P. (2011). Setting an agenda for social science research in fisheries policy in Northern Europe. Fish. Res. 108,
  240–247.
• UNEP. (2006). Marine and coastal ecosystem and human well-being. A synthesis report based on the finding of the Millennium Ecosystem Assesment. UNEP.
• Foto de portada: Stilts fishhermen Sri Lanka (Bernard Gagnon, Creative Commons).

Per a què necessitem el mar?

Afortunadament, cada vegada la societat està més preocupada per l’estat de conservació del medi ambient a causa de les activitats humanes, tant a terra com al mar. Per si encara hi ha qui pensa que no necessitem el mar per a res, aquest article pretén mostrar quins beneficis ens aporta el mar.

QUINS PROBLEMES TÉ EL MAR?

Sabies que alguns estudis apunten que tota la superfície dels mars i oceans de la Terra està impactada per alguna activitat humana? De fet, un 41% de la superfície es veu afectada per més d’un factor d’origen antròpic.

Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP), són diversos els impactes antròpics que estem realitzant al mar:

• Acidificació dels oceans.
• Blanquejament de coralls [Més informació aquí].
• Contaminació química.
• Canvi global [Pots llegir sobre els efectes del canvi global en les plantes, les balenes, el corall, els rèptils i en la pujada del nivell del mar].
• Increment de les algues tòxiques
• Increment de les espècies invasores [Descobreix què és una espècie invasora!].
• Increment de meduses [Si vols saber com són les meduses i vols aprendre a identificar les espècies del Mediterrani, visita aquest article].
• Pèrdua de biodiversitat [Més informació sobre el tema a l’Informe Planeta Viu 2014 de WWF].
• Pèrdua d’hàbitats.
• Sobrecàrrega de nutrients.
• Sobreexplotació d’espècies amb interès comercial.
• Zones mortes.

Són moltes els impactes d’origen antròpic sobre el mar, com per exemple la contaminació per diferents tipus de productes i materials (Foto: NOAA, Creative Commons).

Tot això no només afecta els ecosistemes marins, sinó que afecta també a la població humana ja que necessitem els serveis ecosistèmics per al nostre benestar. Així doncs, ens podem preguntar: per a què necessitem el mar?

QUINS BENEFICIS ENS APORTA EL MAR?

D’acord amb TEEB, s’entén per servei ecosistèmic a totes aquelles contribucions directes i indirectes dels ecosistemes i la seva biodiversitat al benestar humà.

Aquests serveis poden ser de tres grans tipus: serveis de proveïment, serveis culturals i serveis de regulació. A continuació anem a detallar cada un d’ells i posarem exemples perquè el puguis entendre millor.

SERVEIS DE PROVEÏMENT

Totes aquelles contribucions dels ecosistemes que es produeixen de manera directa o indirecta per al benestar humà, ja siguin d’origen biològic o geològic, formen part dels serveis de proveïment.

Els aliments que el mar ens ofereix són un dels serveis de proveïment més importants per als humans, entre els quals s’inclouen el peix, el marisc i les algues. Una mostra d’això és el fet que proporciona el 20% de la ingesta de proteïnes animals a 3.000 milions de persones i que al 2010 es van consumir més de 120 milions de tones de peix. Per tot això, la situació actual de les poblacions explotades és crítica en molts casos, com pots veure en aquest article.

El mar aporta el 20% de les proteïnes d’origen animal que consumeixen 3.000 milions de persones (Foto: Pixabay).

El mar també és una font d’energia renovable ja que és l’origen de molts fenòmens climàtics (com el vent) i de les marees i corrents. Així doncs, ens proporciona energia eòlica (generada pel vent) i mareomotriu (generada per les marees, els corrents i l’onatge).

Un altre benefici que obtenim són diversos materials d’origen biòtic o geològic, com ara sals, materials d’ornamentació i recursos minerals. Sense entrar en els detalls de l’elevat impacte mediambiental que suposa extreure els recursos minerals marins, s’exploten materials com sorra, diamants, metalls com l’or i l’estany, carbó, hidrats de gas, petroli [Saps quins impactes tenen les prospeccions sísmiques quan estan buscant gas al fons marí?], gas i un llarguíssim etcètera [pots llegir més en aquest document de l’Autoritat Internacional del Fons marí (ISA)].

L’explotació dels recursos geològics marins, la qual no està exempta d’impactes, permet obtenir recursos molt diversos (Foto: National Geographic).

A més, ens beneficiem de certes substàncies i organismes que tenen alguna propietat beneficiosa per a l’ésser humà, com poden ser medicines i cosmètics.

SERVEIS CULTURALS

Els serveis culturals són els que s’obtenen a través de l’experiència directa amb els ecosistemes. Encara que no són els més importants, també cal tenir-los en compte.

Els ecosistemes ajuden a la creació i manteniment de la identitat cultural i del sentit de pertinença d’una comunitat. Què seríem sense les nostres festes populars i sense els diferents tipus de gastronomia?

Els ecosistemes marins permeten elaborar activitats de sensibilització i conscienciació per part d’escoles de mar, museus, etc. A més, contribueixen a l’augment del coneixement científic a través d’investigacions de diferent tipus. Si ets biòleg/a, no t’agradaria descobrir alguna espècie nova? Vols conèixer una plataforma de presa de dades oceanogràfiques de forma contínua?

L’estudi del medi marí permet obtenir coneixements útils per a la societat (Foto: Perplex Me Not).

També és la base de moltes activitats recreatives, com ara l’albirament de cetacis, el busseig, el turisme de navegació i la pesca recreativa [Vols saber si la pesca recreativa és compatible en les reserves marines?].

Aquí es podrien parlar de més serveis, però m’he centrat en els més rellevants.

SERVEIS DE REGULACIÓ

Finalment, i no per això el menys important, els ecosistemes marins són els responsables del funcionament correcte dels ecosistemes en el seu conjunt. Són els més importants ja que d’ells depenen tota la resta.

En els ecosistemes marins tenen lloc un conjunt de processos gràcies als quals es pot mantenir o millorar la qualitat de l’aigua i dels sediments. Per posar algun exemple, intervenen en l’oxigenació de zones mortes i en absorbir residus o contaminants.

Però, sens dubte, convé destacar el seu paper clau en regular el clima del planeta. Els oceans de la Terra són l’embornal de gasos d’efecte hivernacle més gran que existeix ja que captura el diòxid de carboni i l’allunya de l’atmosfera ja que el distribueix en profunditat. Així doncs, contribueixen a lluitar contra el canvi global, encara que tot té el seu límit.

Degut a que els oceans absorbeixen diòxid de carboni, intervenen en la regulació del clima de tot el planeta (Foto: El Confidencial).

En innombrables ocasions, hem vist com les platges desapareixen després d’un temporal, un huracà i altres esdeveniments extrems. Vols saber el motiu? El motiu principal és que a causa de l’acció humana, el nostre litoral ha perdut la funció de protecció, és a dir, ha perdut la capacitat d’esmorteir les pertorbacions naturals. En una platja sana, després d’un temporal, aquesta es regeneraria de forma natural. Doncs bé, si desapareix la platja és quan després tenim problemes en els passejos marítims o en els pisos i cases construïts a primera línia de mar.

Tot i que que podria dir alguns beneficis més, acabaré esmentant la seva importància en proporcionar els nutrients necessaris per als organismes marins i en el manteniment de l’hàbitat de la biodiversitat.

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura “Geologia dels oceans” del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí (UB).
• FAO. (2012). The State of World Fisheries and Aquaculture. FAO. Rome.
• Fernando Santos-Martín, Carlos Montes, Paloma Alcorlo, Susana García-Tiscar, Blanca González, María Rosario Vidal-Abarca, María Luisa Suárez, Laura Royo, Inmaculada Férriz, Juan Barragán, Juan Adolfo Chica, César López y Javier Benayas. 2015. La aproximación de los servicios de los ecosistemas aplicada a la gestión pesquera. Fondo Europeo de Pesca, Fundación Biodiversidad del Ministerio de Medio Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Madrid.
• Jackson, J.B., Kirby, M.X., Berger, W.H., Bjorndal, K.A., Botsford, L.W., Bourque, B.J., Bradbury, R.H., Cooke, R., Erlandson, J., Estes, J.A., et al. (2001). Historical overfishing and the recent collapse of coastal ecosystems. Science 293, 629–637.
• MA (Millennium Ecosystem Assessment). (2005). Ecosystem and Human Well-being. Island Press. Washington.
• TEEB. (2012). The Economics of Ecosystems and Biodiversity in Business and Enterprise. Joshua Bishop (ed.). Earthscan, London and New York. Urquhart, J., Acott, T., Reed, M., Courtney, P. (2011). Setting an agenda for social science research in fisheries policy in Northern Europe. Fish. Res. 108,
  240–247.
• UNEP. (2006). Marine and coastal ecosystem and human well-being. A synthesis report based on the finding of the Millennium Ecosystem Assesment. UNEP.
• Foto de portada: Stilts fishhermen Sri Lanka (Bernard Gagnon, Creative Commons).

Tu pots salvar a la tonyina vermella!

La tonyina vermella és un gran peix depredador que està en perill d’extinció. La setmana passada ja vam veure que altres espècies com la sardina i el verat també ho estan degut a la sobrepesca. Aquesta setmana, ens centrarem en aquesta espècie i n’explicarem la seva biologia i distribució, a més dels motius que l’han portat a l’estat de conservació actual.

BIOLOGIA

La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és l’espècie més gran de la família Scombridae i un dels peixos ossis més grans. Tot i que poden créixer fins als 3 metres, es solen trobar exemplars entre 0,4 i 2 metres. A més, pesen entre 140 i 680 kg, tot i que és difícil trobar a un exemplar de més de 450 kg. Es tracta d’una espècie migratòria amb un alt valor comercial degut a la seva carn fosca i vermella. Té el cos fusiforme i es pot distingir de la resta de tonyines per les aletes pectorals: són bastant curtes i s’estenen fins a l’espina dorsal 11 o 12.

Tonyina vermella (Thunnus thynnus) (Foto de Club de la Mar).

Pel que fa a la coloració, els costats posteriors i superiors són de blau fosc a negre, amb una iridescència grisa o verda. Els costat inferiors són platejats amb marques grises i bandes. L’aleta anal és fosca i groga.

La dieta de la tonyina vermella inclou calamars, anguiles i crustacis, com també altres peixos que formen moles com verats i arengs.

DISTRIBUCIÓ

La tonyina vermella viu en aigües subtropicals i temperades del Pacífic nord, l’Atlàntic, el Mediterrani i el mar Negre. Tot i que al mar Mediterrani s’hi troba tot l’any, és especialment abundant entre el juny i el juliol.

Tonyina vermella en llibertat (Foto de Animals on Earth).

ESTAT DE CONSERVACIÓ I PROBLEMÀTICA

Segons la IUCN, la tonyina vermella està en perill d’extinció i la seva població continua en declivi. Degut a la sobrepesca, essent una bona part de les captures il·legals, s’estima que la població de l’Atlàntic oest ha caigut en un 87% des del 1970. De totes maneres, altres referències indiquen que aquesta caiguda ha estat entre el 29 i el 51%. Al 1996, els científics van alarmar que les quotes mundials havien de ser reduïdes un 80% per recuperar les poblacions en 20 anys, però en realitat van ser augmentades. Tot i això, sembla ser que la reducció de les seves captures en els últims anys està produint un ascens de les poblacions.

Com que arriben a la maduresa en un punt avançat de la seva vida, són especialment vulnerables a la sobreexplotació. Malgrat que s’han establert quotes pesqueres, la mesura no ha estat exitosa per varis motius: s’ha mantingut el desembarcament de tonyines petites (i grans), la manca de regulacions en algunes zones, els pescadors ignoren les restriccions en alguns països i la manca de sancions per saltar-se la normativa.

Entre l’any 2000 i el 2004, es van capturar unes 32.000 – 35.000 tones per any de l’Atlàntic est i el Mediterrani, augmentant a les 50.000-60.000 tones a l’any 2006, de manera que l’estat del stock és de sobreexplotat. Actualment, la quota està restringida a les 13.500 tones anuals, de les quals gairebé 3.000 tones són per Espanya.

Aquesta tonyina és capturada amb diferents d’arts de pesca: el cèrcol, el palangre i amb trampes. El motiu de la seva pesca és cobrir les demandes del mercat japonès de sashimi (una única peça es pot arribar a vendre per 90.000€), el que l’ha conduit a la sobrepesca. A més, és una espècie objectiu de la pesca recreativa dels Estats Units i Canadà.

Sashimi de tonyina vermella (Foto de TripAdvisor).

Així doncs, les pesqueries s’estan esgotant i, de moment, ni la Unió Europea ni altres països han actuat per salvar-la. A més, els governs han ignorat les denuncies dels experts.

QUÈ PASSARÀ SI ENS QUEDEM SENSE TONYINA VERMELLA?

La tonyina vermella és un peix depredador de meduses. La disminució d’aquest peix, junt a l’augment de la temperatura del mar, és el que està produint un augment tant important de les meduses. A més, la seva desaparició produiria un desequilibri en totes les xarxes tròfiques.

Si et preocupa l’estat de la tonyina i dels oceans, quan vagis a la peixateria no compris tonyina vermella i, a més, quan mengis a un restaurant japonès, rebutja qualsevol tipus de plat que la contingui. Només reduint la seva demanda podrem aturar la seva pesca, doncs els governs no sembla que estiguin gaire interessats a posar de la seva part. 

REFERÈNCIES

• Schultz, K (2003). Field guide to Saltwater fish. Wiley (1 ed).
• IUCN: Thunnus thynnus. 
• Slow Food: El atún rojo.
• WWF: Atún rojo

Tu puedes salvar al atún rojo!

El atún rojo es un gran pescado depredador que está en peligro de extinción. La semana pasada ya vimos que otras especies como la sardina y la caballa también lo están por la sobrepesca. Esta semana, nos centraremos en esta especie y explicaremos su biología y distribución, además de los motivos que lo han llevado al estado de conservación actual. 

BIOLOGÍA

El atún rojo (Thunnus thynnus) es la especie más grande de la família Scombridae y uno de los peces óseos más grandes. Aunque pueden crecer hasta los 3 metros, se suelen encontrar ejemplares de entre 0,4 y 2 metros. Además, pesan entre 140 y 680 kg, aunque es difícil encontrar un ejemplar de más de 450 kg. Se trata de una especie migratoria con un alto valor comercial debido a su carne oscura y roja. Tiene el cuerpo fusiforme y se puede distinguir del resto de atunes por las aletas pectorales: son bastante cortas y se extienden hasta la espina dorsal 11 o 12.

Atún rojo (Thunnus thynnus) (Foto de Club de la Mar).

En cuanto a su coloración, los lados posteriores y superiores son de azul oscuro a negros, con una iridiscencia gris o verde. Los lados inferiores son plateados con marcas grises y bandas. La aleta anal es oscura y amarilla.

La dieta del atún rojo incluye calamares, anguilas y crustáceos, como también otros peces que forman bancos como caballas y arenques.

DISTRIBUCIÓN

El atún rojo vive en aguas subtropicales y temperadas del Pacífico norte, Atlántico, Mediterráneo y mar Negro. Aunque en el Mediterráneo se encuentra todo el año, es más abundante entre junio y julio.

Atún rojo en libertad (Foto de Animals on Earth).

ESTADO DE CONSERVACIÓN Y PROBLEMÁTICA

Según la IUCN, el atún rojo está en peligro de extinción y su población continua disminuyendo. Debido a la sobrepesca, siendo gran parte de las capturas ilegales, se estima que la población del Atlántico oeste ha caído en un 87% desde 1970. De todas formas, otras referencias indican que esta caída ha sido del 29 al 51%. En 1996, los científicos alarmaron que las cuotas mundiales debían de ser reducidas un 80% para recuperar las poblaciones en 20 años, pero en realidad fueron aumentadas. Aún así, parece ser que la reducción de sus capturas en los últimos años está produciendo un ascenso de las poblaciones.

Al llegar a la madurez en un punto avanzado de su vida, son especialmente vulnerables a la sobreexplotación. A pesar de que se han establecido cuotas pesqueras, la medida no ha sido siempre exitosa por varios motivos: se ha mantenido el desembarco de atunes pequeños (y grandes), la falta de regulaciones en algunas zonas, los pescadores ignoran las restricciones en algunos países y la falta de sanciones por saltarse la normativa.

Entre el año 2000 y 2004, se capturaron unas 32.000 – 35.000 toneladas por año el Atlántico este y el Mediterráneo, aumentando a las 50.000-60.000 toneladas el año 2006, de manera que el estado del stock es de sobreexplotado. Actualmente, la cuota está restringida a las 13.500 toneladas anuales, de las cuales casi 3.000 toneladas son para España.

Este atún es capturado con diferentes artes de pesca: el cerco, el palangre y con trampas. El motivo de su pesca es cubrir las demandas del mercado japonés de sashimi (una única pieza puede llegar a venderse por 90.000€), lo que lo ha conducido a la sobrepesca. Además, es una especie objetivo de la pesca recreativa de los Estados Unidos y Canadá.

Sashimi de atún rojo (Foto de TripAdvisor).

Así pues, las pesquerías se están agotando y, de momento, ni la Unión Europea ni otros países han actuado para salvarla. Además, los gobiernos han ignorado las denuncias de los expertos.

¿QUÉ PASARÁ SI NOS QUEDAMOS SIN ATÚN ROJO?

El atún rojo es un animal depredador de medusas. La disminución de éste, junto con el aumento de la temperatura del mar, es lo que está produciendo un aumento tan importante de las medusas. Además, su desaparición produciría un desequilibrio en todas las redes tróficas.

Si te preocupa el estado del atún y de los océanos, cuando vayas a la pescadería no compres atún rojo y, además, cuando comas en un restaurante japonés, rechaza cualquier plato que lo contenga. Sólo reduciendo su demanda podremos aturar su pesca, pues los gobiernos no parece que estén muy interesados en poner de su parte. 

REFERENCIAS

• Schultz, K (2003). Field guide to Saltwater fish. Wiley (1 ed).
• IUCN: Thunnus thynnus. 
• Slow Food: El atún rojo.
• WWF: Atún rojo

Foca monjo del Mediterrani: Fins quan sobreviurà?

En aquest post, farem una aproximació a la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), una espècie críticament amenaçada que, de fet, és l’espècie de pinnípede més amenaçada del món. Aquí farem una revisió històrica i parlarem sobre la seva història de vida, el seu hàbitat i distribució, el seu estat de conservació i amenaces i, finalment, la seva conservació.  

INTRODUCCIÓ

La foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) és una de les tres espècies inclosa al gènere Monachus (Foques monjo). Les altres dues espècies són la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està críticament amençada, i la foca monjo del Carib (Monachus tropicalis), que està extingida.

Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

A l’antiguitat, la foca monjo del Mediterrani va ser caçada pel seu pelatge, oli, carn i medicines, però això no va amenaçar la seva existència. L’evidència suggereix que va ser severament reduïda durant l’era romana, però degut a la caiguda de l’imperi, es va poder recuperar. Les dues guerres mundials, la revolució industrial, l’explosió del turisme i l’inici de la pesca industrial van causar el declivi de l’espècie i la desaparició de gran part del seu rang original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJO DEL MEDITERRANI

Al néixer, la seva longitud és de 94 cm i el seu pes és de 15-20 kg. Fins al deslletament (al cap de 16-17 setmanes), el creixement és ràpid i té lloc un increment important de la mida en només dues setmanes. Les cries tenen un pelatge suau i llanut, amb una taca blanca al ventre i la resta de color negre a xocolata fosc.

Els individus adults mesuren 2,4 m de longitud des del nas fins a la cua i pesen 250-300 kg. Els mascles només són lleugerament més grans que les femelles. Els juvenils i els adults tenen el pel curt i eriçat. Mentre que els mascles adults són negres amb una taca blanca al ventre, les femelles adultes són marros i grises amb una coloració més clara al ventre. En qualsevol cas, poden presentar més taques al coll (mascles) i a l’esquena (femelles). També tenen bigotis molt fins.

Femella de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Mascle de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Els mascles i les femelles són sexualment madurs entre els 5 i els 6 anys. Després d’una gestació que dura 9-11 mesos, neix una única cria (generalment a la tardor).

S’alimenten de peix i cefalòpodes.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

L’hàbitat de l’espècie són les coves inaccessibles, sovint en costes de penya-segats, amb entrades submarines. La veritat és que en temps anteriors habitaven en platges obertes de sorra i costes de roques. Les foques monjo del Mediterrani es poden trobar en aigües temperades, subtropicals i tropicals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic est.

Hàbitat de la foca monjo del Mediterrani  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Foca monjo del Mediterrani en una platja (Foto: Hellio & Van Ingen)

En temps passats, la foca monjo ocupava un rang geogràfic ampli i les colònies es podien trobar per tot el Mediterrani, Mar Negre i a la costa atlàntica d’Àfrica i en algunes illes atlàntiques. A l’actualitat, l’espècie ha desaparegut de quasi tot el seu rang passat. El resultat d’això és que Monachus monachus només està present al Mediterrani nord-est i a l’Atlàntic nord-est.

Mapa de distribució de la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). En blau, distribució històrica; en vermell, distribució actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

La foca monjo del Mediterrani és una de les espècies de mamífer marí més amenaçada del món i és l’espècie de pinnípede més amenaçada, amb 350-450 individus, potser 550. De fet, està descrita com a críticament amenaçada per la IUCN. Està inclosa a l’Apèndix I de CITES, la Convenció de Boon, la Convenció de Bern, la Convenció sobre Diversitat Biològica i la Directiva Hàbitats de la UE.

La foca monjo del Mediterrani està críticament amenaçada, segons la IUCN (Foto: IUCN).

Les principals amenaces en contra de l’espècie són:

• Deterioració i pèrdua de l’hàbitat pel desenvolupament de la costa. Les causes d’això poden ser la caça, el turisme de masses, una explosió de les embarcacions recreatives i la immersió. El resultat és que les coves ocupades ara poden no ser adequades per la supervivència de l’espècie i la seva recuperació és només possible amb el seu retorn a les platges de sorra.
• Mort deliberada pels pescadors i operadors de les granges aqüícoles perquè les consideren una amenaça que destrueix les seves xarxes i els roba el peix. A Grècia, la mort directa representa el 43% de les morts d’animals joves i adults i a Turquia són només 5 de cada 22.

Mort deliberada d’una foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).

• Enxarxament accidental amb aparells de pesca. Es desconeix si això té un impacte important actualment, però en el passat recent ho era i, de fet, ha estat la causa de l’eliminació de l’espècie en algunes parts.
• Reducció de la disponibilitat de menjar degut a la sobrepesca. Els efectes possibles de la sobrepesca són la malnutrició, la susceptibilitat contra els patògens, pot afectar al creixement, la reproducció, la supervivència dels joves i la taxa de mortalitat i causar la seva dispersió.
• Esdeveniments puntuals: com les malalties epidèmiques (com per exemple el morbillivirus), algues tòxiques, caigudes de roques, col·lapse de coves i abocaments de petroli.
• Contaminació, probablement causada pels compostos organoclorats dels pesticides.
• Depressió per endogàmia, resultant en la reducció de la fecunditat i la supervivència de les cries. Aquest factor no és significatiu a curt termini, però si ho és en el futur. La pèrdua de variabilitat genètica causa la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels més joves i la distorsió en la relació de sexes.
• Falta de coordinació internacional i fons per a la conservació i gestió de les accions.

CONSERVACIÓ

La conservació de la foca monjo va començar a la dècada dels 1970, tot i que les millores han estat aïllades i lentes. Les mesures de conservació inclouen:

• Establiment d’àrees marines protegides (AMP). Aquestes àrees protegides han estat establertes en només algunes regions (com Madeira, Grècia, Turquia i Cap Blanc). El que és necessari és una xarxa de AMPs.
• Rescat i rehabilitació de foques ferides i orfes.
• Educació i consciència pública.
• Investigació científica per a identificar i seguir l’hàbitat de l’espècie.
• Coordinació internacional efectiva de les activitats de conservació.
• Aplicació efectiva de la legislació que prohibeix la mort directa i l’abús de les espècies, i accions governamentals per estimular la coexistència entre pescadors i foques.

Per altre banda, les mesures ex situ (com la cria en captivitat i la translocació) han estat abandonades perquè l’espècie és tant sensible a les molèsties humanes que podria ser una altra amenaça.

REFERÈNCIES

• Fauna Iberica: Foca monje
• IUCN Red List: Monachus monachus 
• MarineBio: Mediterranean Monk Seals
• NOAA Fisheries, Office of Protected Resources: Mediterranean Monk Seal
• The Monachus Guardian 
• Wildscreen Arkive: Mediterranean Monk Seal

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. Deixa’ns els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Foca monje del Mediterráneo: ¿Hasta cuando sobrevivirá?

En este post, vamos a hacer una aproximación a la foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus), una especie críticamente amenazado que, de hecho, es la especie de pinnípedo más amenazada del mundo. Aquí, vamos a hacer una revisión histórica y vamos a hablar sobre su historia de vida, su hábitat y distribución, su estado de conservación y amenazas y, finalmente, su conservación. 

INTRODUCCIÓN

La foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus) es una de las tres especies incluida en el género Monachus (Focas monje). Las otras dos especies son la foca monje de Hawaii (Monachus schauinslandi), que está críticamente amenazada, y la foca monje del Caribe (Monachus tropicalis), que está extinguida.

Foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

En la antigüedad, la foca monje del Mediterráneo fue cazada por su pelaje, aceite, carne y medicinas, pero ésto no amenazó su existencia. La evidencia sugiere que fue severamente reducida durante la era romana, pero debido a la caída del imperio, se pudo recuperar. Las dos guerras mundiales, la revolución industrial, la explosión del turismo y el inicio de la pesca industrial causaron el declive del animal y la desaparición de gran parte de su rango original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJE DEL MEDITERRÁNEO

Al nacer, su longitud es de 94 cm y su peso es de 15-20 kg. Hasta el destete (al cabo de 16-17 semanas), el crecimiento es rápido y tiene lugar un incremento importante del tamaño en sólo dos semanas. Las crías tienen un pelaje suave y lanudo, con una mancha blanca en el vientre y el resto de color de negro a chocolate oscuro.

Los individuos adultos miden 2,4 m de longitud desde la nariz hasta la cola y pesan 250-300 kg. Los machos sólo son ligeramente mayores que las hembras. Los juveniles y los adultos tienen el pelo corto y erizado. Mientras que los machos adultos son negros con una mancha blanca en el vientre, las hembras adultas son marrones y grises con una coloración más clara en el vientre. En cualquier caso, pueden presentar más manchas en la garganta (machos) y en la espalda (hembras). También tienen bigotes muy finos.

Hembra de foca monje del Mediterráneo (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Macho de foca monje del Mediterráneo (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Los machos y las hembras son sexualmente maduros entre los 5 y 6 años. Después de una gestación que dura 9-11 meses, nace una única cría (generalmente en otoño).

Se alimentan de pescado o cefalópodos.

HÁBITAT Y DISTRIBUCIÓN

El hábitat de la especie son las cuevas inaccesibles, a menudo en costas de acantilados, con entradas subacuáticas. La verdad es que en tiempos anteriores, habitaban en playas abiertas de arena y en costas de rocas. Las focas monje del Mediterráneo se pueden encontrar en aguas templadas, subtropicales y tropicales del Mediterráneo y el océano Atlántico este.

Hábitat de la foca monje del Mediterráneo  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Foca monje del Mediterráneo en una playa (Foto: Hellio & Van Ingen)

En tiempos pasados, la foca monje ocupaba un rango geográfico amplio y las colonias se podían encontrar en todo el Mediterráneo, Mar Negro y en la costa atlántica de África y en algunas islas atlánticas. En la actualidad, la especie ha desaparecido de casi todo su rango pasado. El resultado de ésto es que Monachus monachus está presente sólo en el Mediterráneo noreste y el Atlántico noreste.

Mapa de distribución de la foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus). En azul, distribución histórica; en rojo, distribución actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTADO DE CONSERVACIÓN Y AMENAZAS

La foca monje del Mediterráneo es una de las especies de mamífero marino más amenazadas del mundo y es la especie de pinnípedo más amenazada, con 350 – 450 individuos, puede que 550. De hecho, está descrita como críticamente amenazada por la IUCN. Está incluida en el Apéndice I de CITES, la Convención de Boon, la Convención de Bern, la Convención sobre Diversidad Biológica y la Directiva Hábitats de la UE.

La foca monje del Mediterráneo está críticamente amenazada, según la IUCN (Foto: IUCN).

Las principales amenazas en contra de la especie son:

• Deterioración y pérdida del hábitat por el desarrollo de la costa. Las causas de ésto pueden ser la caza, el turismo de masas, una explosión de los barcos de recreo y la inmersión. El resultado es que las cuevas ocupadas ahora pueden no ser adecuadas para la supervivencia de la especie y su recuperación es sólo posible con su retorno a las playas de arena.
• Muerte deliberada por los pescadores y los operadores de las granjas acuícolas porque lo consideran una amenaza que destruye sus redes y les roba el pescado. En Grecia, la muerte directa representa el 43% de las muertes de animales jóvenes y adultos y en Turquía son sólo 5 de cada 22.

Muerte deliberada de una foca monje del Mediterráneo (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).

• Enredamiento accidental en aparatos de pesca. Es desconcido si esto tiene un impacto importante actualmente, pero en el pasado reciente lo era y, de hecho, ha sido la causa de la eliminación de la especie en algunas partes.
• Reducción de la disponibilidad de comida debido a la sobrepesca. Los efectos posibles de la sobrepesca son la malnutrición, la susceptibilidad contra los patógenos, puede afectar al crecimiento, la reproducción, la supervivencia de los jóvenes y la tasa de mortalidad y causar su dispersión.
• Eventos puntuales: como las enfermedades epidèmicas (como por ejemplo el morbillivirus), algas tóxicas, caídas de rocas, colapso de cuevas y derrames de petróleo.
• Contaminación, probablemente causada por los componentes organoclorados usados en los pesticidas.
• Depresión por endogamia, resultando en la reducción de la fecundidad y la supervivencia de las crías. Este factor no es significante a corto plazo, pero sí lo es en el futuro. La pérdida de variabilidad genética causa la reducción de la fertilidad, el aumento de la mortalidad de los más jóvenes y la distorsión en la relación de sexos.
• Falta de coordinación internacional y fondos para la conservación y gestión de las acciones.

CONSERVACIÓN

La conservación de la foca monje empezó en la década de los 1970, aunque las mejoras han sido aisladas y lentas. Las medidas de conservación incluyen:

• Establecimiento de áreas marinas protegidas (AMP). Estas áreas protegidas han sido establecidas en sólo algunas áreas (como Madeira, Grecia, Turquía y Cabo Blanco). Lo que es necesario es una red de AMP.
• Rescate y rehabilitación de focas heridas y huérfanas.
• Educación y conciencia pública.
• Investigación científica para identificar y monitorear el hábitat de la especie.
• Coordinación internacional efectiva de las actividades de conservación.
• Aplicación efectiva de la legislación que prohíbe la muerte directa y el acoso de las especies, y acciones gubernamentales para estimular la coexistencia entre pescadores y focas.

Por otro lado, las medidas ex situ (como la cría en cautividad y la traslocación) han sido abandonadas porque la especie es demasiado sensible a las molestias humanas que podría ser otra amenaza.

REFERENCIAS

• Fauna Iberica: Foca monje
• IUCN Red List: Monachus monachus 
• MarineBio: Mediterranean Monk Seals
• NOAA Fisheries, Office of Protected Resources: Mediterranean Monk Seal
• The Monachus Guardian 
• Wildscreen Arkive: Mediterranean Monk Seal

Si te ha gustado este artículo, por favor compártelo en las redes sociales. El objetivo del blog, al fin y al cabo, es divulgar la ciencia y llegar a tanta gente como sea posible. Siéntete libre de dar tus comentarios. 

Esta publicación tiene una licencia Creative Commons: