Arxiu d'etiquetes: solenodont

Coneix als micromamífers

Felins , llops , elefants , simis … coneixem els grans mamífers però, i els més petits? Què és una almesquera o un almiquí? Segueix llegint per conèixer els mamífers de talla petita i la seva importància.

QUÈ ÉS UN MICROMAMÍFER?

La paraula micromamífer no té valor taxonòmic , és a dir, no es tracta de cap nom que la biologia utilitzi en la classificació dels mamífers. Tot i així, aquest terme col·loquial, igual que el mot “dinosaure“, sí que s’utilitza en publicacions científiques per agrupar diversos ordres de mamífer de mida petita, tot i que en un mateix grup taxonòmic hagi espècies de grans dimensions. La consideració de què és o no un micromamífer doncs, pot variar segons els autors.

El erizo europeo (Erinaceus europaeus), un micromamífero. Fuente
L’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), un micromamífer. Fuente

En general, es consideren micromamífers els individus dels següents grups:

  • Quiròpters (ratpenats)
  • Rosegadors (rates, ratolins, esquirols, marmotes, castors, gossets de les praderies, hàmsters, lemmings, jerbus, talpons, xinxilles …)
  • Lagomorfs (conills, llebres i piques)
  • Insectívors (musaranyes, eriçons, talps, almesquera…)

RATPENATS (QUIRÒPTERS)

Com vam veure en un article anterior, els ratpenats són animals imprescindibles per als ecosistemes, a més de posseir certes característiques peculiars que els fan mereixedors de diversos rècords: són els únics mamífers capaços de volar activament, estan distribuïts per gairebé tots els continents, no solen emmalaltir… per conèixer-los a fons, entra a Per a què serveix un ratpenat?

Crías de zorro volador rescatadas por la Australian Bat Clinic después de las inundaciones de 2010. Fuente
Cries de guineu voladora rescatades per l’Australian Bat Clinic després de les inundacions de 2010. Font

A la Península Ibèrica habiten vuit espècies. Pots conèixer més d’elles a la pàgina de Fauna Ibèrica.

ROSEGADORS

Els rosegadors són l’ordre més nombrós de mamífers: representen més del 40% del total i habiten en tots els continents excepte l’Antàrtida. Alguns rosegadors no es consideren micromamífers per la seva gran grandària, com les capibares que habiten a Sud-Amèrica o els porcs espins. La majoria són quadrúpedes amb cua llarga, urpes, bigotis llargs i grans dents incisives de creixement continu. Això els obliga a rosegar constantment gràcies a les seves mandíbules especialitzades per desgastar-los i mantenir-los sempre afilats. Els seus sentits sols estar desenvolupats, especialment l’olfacte i oïda, així com el sentit del tacte en els seus bigotis. Es comuniquen per l’olor i vocalitzacions diverses.

Topillo común (Pitymys duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz
Talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz

La majoria de les espècies són socials i formen grans comunitats. La seva anatomia està més generalitzada que la d’altres mamífers, cosa que els permet adaptar-se en hàbitats diferents. Sumat a l’alt índex de natalitat, poden mantenir les poblacions estables en condicions adverses. La rata negra per exemple, pot tenir ventrades cada mes de més de 10 cries a partir dels 2 mesos d’edat.

Lirón gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega
Liró gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega

Alguns rosegadors, sobretot rates i ratolins, ocupen els mateixos hàbitats que els humans i són considerats una plaga: a més de consumir aliments humans, poden contaminar-los amb la seva orina i femta i són transmissors de més de 20 malalties, entre elles el tifus i la pesta.

Ardilla roja (sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming
Esquirol comú (Sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming

A la Península Ibèrica habiten unes 23 espècies, repartides en 5 famílies:

  • Cricetidae : talpons (8 espècies), rata d’aigua meridional i rata mesquera (aquesta última al·lòctona).
  • Gliridae : liró gris i rata cellarda.
  • Sciuridae : esquirol comú, vermella o europea.
  • Muridae : ratolins (ratolí de camp, ratolí domèstic, ratolí comú…) i rates (rata comuna, rata negra)
  • Myocastoride : coipú (al·lòctona)
Coipú (Myocastor coypus). Foto: www.simbiosisactiva.org
Coipú (Myocastor coypus). Foto: http://www.simbiosisactiva.org

CONILLS, LLEBRES I PIQUES (LAGOMORFS)

Al contrari del que creu molta gent per la seva anatomia i costums, els conills i llebres no són rosegadors, sinó que pertanyen a l’ordre dels lagomorfs . A diferència d’ells, tenen la cua petita i rodona, potes amb pell espessa i pèls a les plantes que ajuden a l’adherència mentre corren.

pica-de-ili
Pica de Ili. En perill d’extinció, va ser vista novament després de 10 anys desapareguda. Foto: Li Weidong

Totes les espècies són terrestres i es distribueixen per gairebé tot el món. Es troben entre els animals més caçats, per la qual cosa el seu cos presenta adaptacions per eludir als seus depredadors:

  • Orelles llargues per a una bona audició
  • Ulls a la part alta del cap amb una visió de gairebé 360º
  • Potes posteriors allargades per arribar fins a 56 km/h

Igual que els rosegadors, els incisius també són de creixement continu, però darrere d’ells hi ha un altre parell més petit ( “dents de clavilla”) i també tenen altes taxes de reproducció (algunes espècies poden concebre una segona ventrada abans de parir la primera), maduresa sexual als pocs mesos de vida i gestacions curtes.

Comparación entre el cráneo de los lagomorfos (arriba) y roedores (abajo). Fuente
Comparació entre el crani dels lagomorfs (a dalt) i rosegadors (a baix). Font

Els lagomorfs són herbívors. Practiquen la cecotròfia: les substàncies que no poden digerir les evacuen per l’anus en forma de boles toves que es tornen a menjar, per a que pateixin una segona digestió. Si tens un conill com a mascota, ¡aquest comportament és completament normal!

A la Península Ibèrica habita el conill de camp i 4 espècies de llebres (ibèrica, europea, del piornal i del Cabo (al·lòctona).

Conejo (izquierda) y liebre (derecha). Fuente
Conill (esquerra) i llebre (dreta)-. Font

MICROMAMÍFERS INSECTÍVORS

Actualment l’ordre Insectivora està en desús i els micromamífers que s’alimenten d’insectes (i altres animalons) els podem classificar en 5 ordres:

  • Eriçons i rates lunars o gimnurs (Erinaceomorpha)
  • Musaranyes, talps i almesqueres, solenodonts o almiquís (Soricomorpha).
  • Tenrecs, musaranyes-llúdriga africanes i talps daurats africans (Afrosoricida)
  • Musaranyes elefant (Macroscelidea)
  • Tupaies (Scandentia)
solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

Es consideren dels mamífers més primitius. Moltes espècies es caracteritzen per:

  • Morro allargat, prim i mòbil. Tenen bon olfacte
  • Orelles i ulls petits o subdesenvolupats en algunes espècies, com en els talps
  • 5 dits amb urpes a cada pota
  • Cos allargat (musaranyes llúdria), cilíndric (talps) o rabassut (eriçons)
  • Són plantígrads (es desplacen col·locant la planta i el taló del peu al mateix temps)
  • Algunes espècies, com eriçons i tenrecs, presenten pues
  • Els solenodonts, musaranyes i musaranyes aquàtiques són dels pocs mamífers verinosos que existeixen. Llegeix aquest article per saber més.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.

Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

La majoria són nocturns i la seva dieta es basa en insectes, aranyes i cucs, encara que també consumeixen plantes i altres animals. A més, no són els únics mamífers que mengen insectes.

Tenrec rayado (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel
Tenrec ratllat de les terres baixes (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel

A la Península Ibèrica habiten l’almesquera, 2 espècies d’eriçó, unes 5 espècies de musaranyes, 2 espècies de musaranya aquàtica i el talp ibèric. Si vols conèixer més sobre l’almesquera, a la pàgina de El Bichólogo trobaràs més informació.

Desmán Ibérico (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez
Almesquera (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez

IMPORTÀNCIA DELS MICROMAMÍFERS

  • En paleozoologia, els fòssils de micromamífers aporten molta informació ja que solen trobar-se més sovint en els jaciments que els d’altres mamífers. A més, moltes vegades els seus ossos es troben acumulats a causa dels costums dels seus depredadors. Aporten valuosa informació sobre el clima de temps passats (paleoclimatologia) i sobre la classificació de les roques en estrats segons la seva presència en forma de fòssils (bioestratigrafia ).
  • Malgrat la seva mala fama, algunes espècies de rosegadors són beneficioses, controlant poblacions d’insectes i destruint males herbes, contribuint a la salut dels boscos escampant fongs… encara que el seu ús actualment està qüestionat, també els devem avenços mèdics a causa de la investigació en laboratoris.
  • Moltes espècies són responsables de la dispersió del pol·len o llavors.
  • Són vitals en estratègies de conservació i manteniment de les seves espècies depredadores en declivi, com el mussol pirinenc ( eferència ) o el linx ibèric.
  • Com que alguns viuen en caus (conills) o són excavadors, contribueixen a la ventilació dels sòls i a la seva fertilitat.

Esperem que a partir d’ara, quan pensis en mamífers, ja no només et vinguin a la ment dels més emblemàtics, sinó que els de talla petita també tinguin el protagonisme que mereixen.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Perill, mamífers verinosos!

Normalment associem a les serps, aràcnids, meduses, etc. com els animals verinosos per excel·lència, però sabies que també hi ha mamífers verinosos? En aquest article descobrirem quins són i la natura i ús dels seus verins.

L’ORNITORINC

L’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) és el més famós entre els mamífers verinosos, i no només per aquesta característica. Amb un bec semblant a un ànec i reproducció ovípara (que posa ous), quan va ser descobert alguns científics pensaven que era un frau.

platypus ornitorrinco ornitorinc
Ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus). Foto de Jonathan Munro

Pertanyen a l’ordre dels monotremes, que significa lieralment un sol orificien al·lusió a la cloaca, el final de l’aparell digestiu i reproductor. Alguns biòlegs evolutius es refereixen a ells com la “baula perdudaentre rèptils i mamífers, ja que presenten característiques d’ambdós grups. Els monotremes són els únics mamífers que posen ous, però el seu cos està cobert de pèl i les cries s’alimenten de la llet materna. Es distribueixen per Austràlia, Tasmània i Nova Guinea.

Els ornitorincs tenen un esperó a les potes del darrere, que només en el cas dels mascles, allibera verí produït per les glàndules crurals (situades a la cama). El mascle ho utilitza principalment per defensar el seu territori i establir la seva dominància durant l’època d’aparellament, encara que si és molestat també el fa servir com a defensa. Aquest verí és capaç de matar animals petits, fins i tot a gossos, i provocar un dolor intens i inflamació en els humans. Aquest dolor pot durar dies o mesos segons el cas.

Platypus spur, espolón ornitorrinco
Esperó a la pota del darrere d’un ornitorinc. Foto de E. Lonnon

Les toxines són quatre proteïnes, tres de les quals són exclusives de l’ornitorinc. Són semblants a les defensines (DLP, defensinlike proteins). Es tracta de proteïnes de tipus globular, petites i compactades, que participen en l’activació dels receptors del dolor. El coneixement de com actuen aquestes toxines, d’especial interès perquè provoquen un dolor durador i intens, pot obrir noves vies en la síntesi de fàrmacs analgèsics.

short-beaked echidna, equidna de nariz corta, equidna de nas curt
Equidna de nas curt (Tachyglossus aculeatus). Foto de Tony Britt-Lewis

Els equidnes (família Tachyglossidae) completen l’ordre dels monotremes juntament amb l’ornitorinc; en conseqüència també són ovípars. La família està formada per quatre espècies, amb la característica comuna de tenir el cos cobert de pèl dens i espines. Són principalment insectívors especialitzats en formigues i tèrmits (mirmecòfags).

Igual que els ornitorincs, també posseeixen esperons darrere dels genolls, però les seves secrecions no són verinoses. Les utilitzen com a substàncies per marcar el seu territori, segons els  últims estudis.

LORIS PERESOSOS

Com vam veure en un article anterior, els loris són primats del subordre dels prosimis. Són nocturns, arborícoles i s’alimenten principalment d’insectes, vegetals i fruites. Els loris peresosos (gènere Nycticebus), originaris del sud-est asiàtic, són els únics primats verinosos. Posseeixen glàndules verinoses als colzes (glàndula braquial), i es distribueixen el verí pel cos amb els braços i la llengua, el qual també pot unir-se a la saliva i transmetre‘s per mossegades.

lori pigmeo, nycticebus pigmaeus,
Loris pigmeu (Nycticebus pigmaeus). Foto de Ch’ien C. Lee

En aquest cas el verí és utilitzat com a defensa davant els seus depredadors, el que els provoca dolor, inflamació, necrosi (mort cel·lular) a la zona de la mossegada, hematúria (sang en orina) o en alguns casos xocs anafilàctics (reacció al·lèrgica) que poden conduir a la mort, fins i tot en humans (alguns estan amenaçats per la seva comercialització il·legal com a mascotes i en la medicina tradicional xinesa). El verí també serveix de protecció per a les cries, ja que en ser llepades pels seus progenitors la secreció verinosa es distribueix per tot el pelatge. El fet de ser verinosos, insòlit dins dels primats, pot ajudar a contrarestar els desavantatges dels seus lents moviments. L’exsudat de les glàndules, igual que en els equidnes, també pot donar informació olfactiva de rang i territori entre individus de loris (Hagey et al., 2007).

Loris de Kayan (Nycticebus kayan). foto de Ch'ien C. Lee
Loris de Kayan (Nycticebus kayan). Foto de Ch’ien C. Lee

Les toxines són de tipus polipeptídic (que es generen en barrejar la secreció glandular amb la saliva) i un esteroide no identificat. La secreció és semblant a l’al·lergen Fel d 1, que es troba en el gat domèstic i provoca al·lèrgies en humans (Hagey et al., 2006; Krane et al., 2003).

Es creu fins i tot que els loris mandrosos han convergit evolutivament amb les cobres, pel seu comportament defensiu quan es troben amenaçats, xiulant i aixecant els braços al voltant del seu cap (Nekaris et. al, 2003).

Loris, cobras, evolucion, convergencia
Mimetisme entre loris i cobres. 1. Lori de Java, 2 y 3. Cobra india 4. Lori de Bengala. Foto de Nekaris et. al.

En el següent vídeo una lori peresós és molestat i xiula com una serp mentre tracta de mossegar:

 EL SOLENODONT O ALMIQUÍ

Es tracta de petits mamífers nocturns semblants a les musaranyes i bàsicament insectívors que habiten a les Antilles. El solenodont de La Española (Solenodon paradoxus) habita a l’illa del mateix nom (República Dominicana i Haití) mentre que l’almiquí de Cuba (Solenodon cubanus) es distribueix per Cuba. Se’ls considera fòssils vivents ja que presenten característiques primitives similars a les que posseïen els mamífers del final de l’Era Secundària (regnat dels dinosaures).

solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

A diferència de la resta de mamífers verinosos, la saliva tòxica es produeix en unes glàndules sota de la mandíbula (glàndules submaxil·lars), que és transportada per conductes cap a la part davantera de la boca. Les segons dents incisives tenen un solc on s’acumula la saliva tòxica per afavorir la seva entrada a les ferides. Són doncs els únics mamífers que injecten verí a través de les seves dents, de manera similar a les serps.

diente, solenodon, teeth, surco
Mandíbula inferior de Solenodon paradoxus on es veu el solc de l’incisiu. Foto de Phil Myers

La principal funció d’aquest verí és immobilitzar les preses que cacen, ja que a més d’insectes poden atrapar petits vertebrats com rèptils, amfibis o aus.

Almiquí, Cuba, Solenodon, cubanus, Cuban giant shrew
Almiquí de Cuba (Solenodon cubanus). Foto de Julio Genaro.

Evolutivament, aquest verí pot haver-se desenvolupat per mantenir preses vives però immòbils durant èpoques d’escassetat, per ajudar en la digestió, minimitzar la despesa d’energia en la lluita durant la caça i enfrontar-se a preses fins i tot el doble de grans que ells. Aquest verí no és mortal per als humans.

MUSARANYES

La musaranya cuacurta septendrional (Blarina brevicauda), la musaranya aquàtica pirinenca (Neomys fodiens) i la musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus) també posseeixen glàndules submaxil·lars com el solenodont. Es distribueixen per Amèrica del Nord (musaranya cuacurta) i Europa i Àsia (musaranyes aquàtiques), inclosa la Península Ibèrica.

Musaraña colicorta americana (Blarina brevicauda). Foto de Gilles Gonthier.
Musaranya cuacurta septentrional (Blarina brevicauda). Foto de Gilles Gonthier.

La musaranya cuacurta pot consumir fins a tres vegades el seu pes d’aliment al dia. La seva saliva és la més verinosa que existeix i la fa servir per paralitzar a les seves preses, per menjar-les o conservar-les vives en períodes d’escassetat. Les musaranyes aquàtiques també emmagatzemen les seves preses immobilitzades sota de les roques.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.
Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

Aquests animals ataquen des del darrere i mosseguen el coll de les seves preses perquè el verí actuï més ràpidament, ja que afecta el sistema nerviós central (neurotoxines). L’aparell respiratori i vascular també resulta afectat i produeix convulsions, descoordinació de moviments, paràlisi i fins i tot la mort de petits vertebrats.

Musgaño patiblanco-Neomys_fodiens, Wasserspitzmaus
Musaranya aquàtica pirinenca (Neomys fodiens). Foto de R. Altenkamp.

Les seves dents no tenen solcs com els dels solenodonts, però sí una superfície còncava per emmagatzemar la saliva tòxica.

neomys, anomalus, mandibula, dientes, veneno
Mandíbula inferior de Neomys anomalus. Foto de António Pena.

Se sospita que altres mamífers produeixen també saliva tòxica de manera similar, com el talp europeu (Talpa europaea) i altres espècies de musaranya, però no es disposa d’estudis concloents.

RATA CRESTADA AFRICANA

També coneguda com rata de crinera (Lophiomys imhausi), la rata crestada africana utilitza verí present al seu pèl per protegir-se dels seus depredadors.

Rata crestada Lophiomys_imhausi, rata de crin, maned rat
Rata crestada africana (Lophiomys imhausi). Foto de Kevin Deacon

A diferència de la resta de mamífers que produeixen els seus propis verins, la rata crestada africana obté la toxina (anomenada ouabaína) de l’escorça i arrels d’un arbre (acocantera o llorer tòxic, Acokanthera schimperi). Els mastega i s’unta la barreja de saliva i tòxic al cos. Els seus pèls tenen una estructura microscòpica cilíndrica perforada, el que afavoreix l’absorció del verí. En cas de perill, s’estarrufa i mostra el seu pelatge marró a ratlles blanques, advertint del seu perill potencial. Aquesta estratègia de persuasió basada en colors cridaners d’advertència es coneix com aposematisme, present en molts animals, com les abelles.

En aquest vídeo de la BBC online s’observa una rata crestada i imatges al microscopi d’un pèl absorbint tinta, mostrant la seva estructura porosa:

Es desconeix de quina manera és immune a la toxina, ja que és la mateixa substància que fan servir algunes tribus africanes per caçar animals tan grans com l’elefant. La ouabaína és un glucòsid que controla el batec del cor, provocant infarts si s’absorbeix en grans quantitats. L’estudi dels mecanismes que protegeixen la rata crestada d’una substància que regula el ritme cardíac, pot ajudar al desenvolupament de tractaments per a problemes cardíacs.

Els eriçons europeus (Erinaceus europaeus) tenen un comportament similar (empastifar-se el cos amb verí aliè), però no s’ha pogut comprovar si l’objectiu és defensiu ja que no espanta als depredadors.

En conclusió, les estratègies, usos i natures del verí en mamífers són variades i el seu estudi pot tenir importants conseqüències mèdiques en el desenvolupament de fàrmacs, així com augmentar el coneixement de les relacions evolutives entre diferents grups d’animals actuals (rèptils-mamífers) i seus avantpassats.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira