Arxiu d'etiquetes: Tyto alba

Flying again: exercise for convalescing raptors

When an animal is admitted to a Wildlife Rehabilitation Center, it starts a long process to survey and be released in nature. In this article we are going to discover one of the most exciting and difficult stage in raptor rehabilitation: the recovery of flight capacity. Finally, I will tell you some tips for attending injured birds.

WHAT IS A WILDLIFE REHABILITATION CENTER?

For all species the survival is a challenge. To the natural tests we have to add the threats of our life: poison, shots, electrocution, collisions are the daily admissions’ reasons in a wildlife rehabilitation center.

The Wildlife Rehabilitation Centers have the purpose to rehabilitate incapacitated wild species to release in the nature in the best conditions and secure its adaptation and survival.

Every time, when a wild animal is rescued and moved to the Rehabilitation Center a cooperation team word for days, months and years starts with an single purpose: the animal’s freedom.

The first step for an animal’s admission is the exploration to determinate its health and to obtain a diagnosis. Also, the species’ information is necessary (species’ name, age, sex, biometric data). According to its health’s gravity, the veterinary will choose to keep it in the ICU (Intensive Care Unit) for a strict control and treatment, move to a environment place or flight (for birds), or even directly the freedom.

verkami_761f5b99ed97c5163169315f534a6efc
Owl (Bubo bubo) with injures in right wing – http://www.verkami.com

Specific food, adequate hydration and handling according to the physiological and ethological features are important for the process, since the animal is rescued until its release.

RECOVERY OF INJURIES AND DECREASE OF THE FLIGHT CAPACITY

An optimum flight capacity is essential for birds, but in raptors is more important because of hunting require different types of flights according their vital strategy (the best way to hunt  is an increase in quantities and quality of food with the lowest possible energy cost). Some birds have to fly in reduced spaces and speed is cruel to hunt, such us forest species (goshawk and sparrowhawk), and other raptors can use the termal air currents until they reach the sufficient altitude to move effortlessly (vultures). These characteristics must be borne in mind when planning rehabilitation training.

Regarding raptors, their recovery of injuries involve periods of inactivity that could decrease the physical condition creating muscle atrophy and circulatory disorders. However, this inactivity period is necessary in most circumstances and veterinarians provision an adequate food and vitamin supplements maintaining a body condition to facilitate the recovery. So, when injuries are recovered, raptors will need exercises before they are released.

AFTER THE REHABILITATION… TO THE GYM!

Different techniques, with the purpose to increase slowly the animals’ muscular mass and recovery its flight’s skills, are used for the raptors’ rehabilitation.

  • Common facilities to rehabilitation: it is common to use them because it is only necessary to have suitable and big facilities with perches in different distances and height which help the bird’s flight. Another benefit is that many animals can stay in the same facility reducing the stress of the human contact and improving their social behavior. The problem is that the flights are not under control, the rehabilitation is slow, and the bird makes only minimum flights to reach the food place.
B75E1E29-D242-C7E9-BB8B36A9A8E3FBA0
Vultures (Gyps fulvus) in common facilities to fly – Photo: Patricia, http://www.diariodeburgos.
  • Rehabilitation using guarantor: this method can be used for large birds, which would need big facilities, and is based to exercise in open field with guarantors (large ropes with ballast at one end to avoid escape of birds, the other end is used to hold their tarsus with a leather This exercise is more efficient, testing about flight capacity and a monitoring process can be obtained. Disadvantage is greater stress because of transport to training place and handling during the exercise. It is therefore essential to carry out a risk analysis to assess the cost (direct handling, stress,…) and benefit (extent of their flying range) taken into account the individual behavior.
c4_recuperacion_aves_heridas002
Bonelli’s Eagle (Aquila fasciata) in rehabilitation flying with guarantor – http://www.grefa.org
  • Facilities to rehabilitation in oval design: First circular facilities to rehabilitation were used in the United Arab Emirates due to the long tradition of falconry (it is a hunting in which man makes use of previously trained birds of prey). The facility is formed by a corridor to fly in the entire perimeter, and resting boxes where birds are housed.  This corridor is divided with moved curtains to lead them inside the boxes. In this way birds can fly continuously. Also, it is possible an indirect handling during the process: entrance and exit through manual doors and curtains to block the flight, and stress will be lower than in direct handling.  In this case, the process could be monitoring, the exercises will be twice a week firstly, and later they will be increased until all days with a time and repetition increment.

Exercises and method will be selected according to the species and their injuries. It is very interested to alternate them with other steps such us the use of pieces of meat adhering that it obliges them to work specific muscles on neck and pelvic.

WHAT WE HAVE TO DO IF WE FIND A WOUNDED BIRD?

If we find a wounded bird, we have to touch them with care, otherwise it is dangerous for us and for the bird because we could increase its wounds.

There are some recommendations:

  • Be sure that animal needs your help because sometimes bird chicks are helped thinking they are abandoned but it is wrong.
  • Use a blanket and take it fast to avoid more wounds. If we close its eyes the birds are more relax although be careful with the claws and the beak.
  • Move it inside a carton box with air holes and leave it in a quiet place.
  • Phone to the closest rehabilitation center, in order to collect the bird as soon as possible and give you the best advices.
  • Do not force it to drink or eat because it could be bad to get worse.
  • Don’t try to treat it because a specialize veterinary has to examine it.

REFERENCES

  • Mauro Hernandez Segovia, ” Birds of Prey Rehabilitation and Conservation : Veterinary Aspects ” . Ardeola 39 ( 2) , 1992 , 49-64.
  • Gustavo Aprile and Claudio Bertonatti , “Manual on Wildlife Rehabilitation ” . Argentina Wildlife Foundation .
  • Patricia Contreras Coppelia Ovalle , Maria José Ubilla Carvajal, “Evaluation of the Animal Welfare raptors in rehabilitation” . Faculty of Ecology and Natural Resources, University Andres Bello.
  • Patrick Reding. “Exercise for convalescing Raptors ” . The Raptor Center, University of Minnesota.
  • Main photo: Releasing barn owl (Tyto alba) – http://www.martioda.org

Sara de la Rosa Ruiz

Volver a volar: musculación de aves en rehabilitación

En el momento en que un animal ingresa en un centro de recuperación de especies, comienza una carrera por salvarle la vida, en primer lugar, y devolverlo posteriormente a la naturaleza en condiciones óptimas. En este artículo descubriremos una de las fases más apasionantes, y en ocasiones más difícil, en la rehabilitación de aves rapaces: la recuperación de su capacidad de vuelo. Además, os contaré algunas consideraciones básicas a tener en cuenta si encontráis un ave herida.

¿QUÉ ES UN CENTRO DE RECUPERACIÓN DE ESPECIES?

Sobrevivir, para cualquier especie, ya es un reto… aún más teniendo en cuenta que a las pruebas que la propia naturaleza impone, hay que unir las amenazas que estas especies encuentran derivadas de nuestra particular forma de vivir: veneno, disparos, electrocuciones, atropellos, entre otros, son sólo algunas de las causas de ingreso que se encuentra día a día cualquier centro de recuperación de especies.

Los Centros de Recuperación de Fauna tienen como finalidad la recuperación de ejemplares incapacitados de especies de fauna salvaje, para liberarlos en el medio natural en condiciones óptimas que aseguren su adaptación al mismo y su supervivencia.

Cada vez que un animal silvestre es rescatado y trasladado a un centro de recuperación, comienza un trabajo que suele involucrar a un equipo multidisciplinar durante días, meses, e incluso años… con un único objetivo: devolver al animal su libertad.

El primer paso tras el ingreso del animal es la exploración para determinar su estado y obtener un diagnóstico, con el fin de comenzar a tratarle lo antes posible de forma adecuada. Además, se suelen tomar datos del ejemplar (especie, edad, sexo, datos biométricos). Según la gravedad de su estado, el veterinario podrá optar por mantenerlo en la UCI (Unidad de Cuidados Intensivos), para un control estricto y aplicación de un tratamiento; trasladarlo a instalaciones de aclimatación o vuelo (en aves); o incluso su liberación directa.

verkami_761f5b99ed97c5163169315f534a6efc
Búho real (Bubo bubo) con lesión en ala derecha – http://www.verkami.com

Una alimentación específica e hidratación adecuada, así como el manejo teniendo en cuenta las características morfológicas y etológicas de la especie, son muy importantes durante todo el proceso, desde que el animal es recogido hasta que pueda ser finalmente liberado.

RECUPERACIÓN DE LESIONES VS PÉRDIDA DE CAPACIDAD DE VUELO EN AVES RAPACES

Tener una capacidad óptima de vuelo es imprescindible para cualquier ave, pero en el caso de las rapaces lo es aún más si cabe, ya que conseguir presas requiere diferentes tipos de vuelos según la estrategia que hayan adoptado (el mejor estilo de caza para cada especie será el que proporcione mayor cantidad de alimento con el menor gasto energético posible). Así tenemos aves que deben maniobrar en espacios muy reducidos, como el caso de las aves forestales (azor y gavilán); algunas que aprovechan las térmicas (corrientes de aire) para elevarse y desplazarse con el mínimo coste energético (buitres); aves para las que la velocidad en vuelo es crucial para poder alimentarse (azor y gavilán); y otras muchas características que deben tenerse en cuenta.

En lo que respecta a este grupo, su recuperación ante lesiones más o menos importantes supone asumir periodos de inactividad que pueden disminuir de forma considerable su condición física, generando atrofia muscular y algunos problemas circulatorios. Sin embargo, este periodo de inactividad es inevitable en la mayoría de casos, por lo que es importante suministrar una alimentación adecuada según la especie, con un correcto aporte vitamínico, con el fin de mantener una condición corporal que facilite su posterior recuperación. Además, una vez recuperada la lesión, el ave necesitará someterse a una fase de musculación antes de ser liberada.

DESPUÉS DE LA RECUPERACIÓN… ¡AL GIMNASIO!

Para la musculación de aves rapaces se usan diferentes técnicas, todas ellas con el objetivo de incrementar paulatinamente la masa muscular del animal y recuperar sus habilidades de vuelo.

  • Musculación en voladeros convencionales: suele practicarse con bastante frecuencia, ya que sólo es necesario disponer de instalaciones adecuadas y amplias, con posaderos a diferentes distancias y alturas que fomenten el vuelo del ave. Otra ventaja es que pueden mantenerse varios individuos en la misma instalación y se minimiza el estrés por el escaso o nulo contacto humano. Una desventaja que puede presentar este tipo de voladeros es que al no ser vuelos forzados y controlados, la recuperación puede ser lenta y el ave puede acomodarse a realizar vuelos mínimos para llegar únicamente a la zona donde se le proporciona la comida.
B75E1E29-D242-C7E9-BB8B36A9A8E3FBA0
Foto buitres leonados (Gyps fulvus) en voladero convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es
  • Musculación mediante fiador: para aves de gran tamaño, que necesitarían instalaciones de gran amplitud, puede usarse esta técnica que consiste en muscularlas en campo abierto con ayuda de “fiadores” (cordeles de gran longitud que tienen un lastre en uno de sus extremos para evitar la huida del ave, el otro extremo sirve para sujetar al ave y se engancha en las “pihuelas”: correas que se colocan en los tarsos). Este tipo de musculación es bastante eficaz y en ella se puede obtener una valoración real de la capacidad de vuelo del ave, además permite un seguimiento del proceso. Las sesiones se inician un par de veces por semana, para ir incrementando hasta realizarlas a diario, aumentando el tiempo y las repeticiones. La desventaja es que supone un estrés mayor para el ave, derivado del transporte al lugar de musculación y manejo durante la sesión. Por ello, es necesario valorar la relación costo (manejo directo, estrés,…) – beneficio (amplitud para ejercitar el vuelo, musculación,…), que puede variar a nivel individual, encontrando ejemplares que se estresan con facilidad frente a otros que se habitúan y toleran cierto manejo. En función de estos factores, se deberá decidir si esta técnica es la adecuada en cada situación.
c4_recuperacion_aves_heridas002
Águila Azor-perdicera (Aquila fasciata) en musculación con fiador – http://www.grefa.org
  • Musculación en voladero oval: Los primeros voladeros circulares en el mundo son los voladeros que utilizaban en los Emiratos Árabes, debido a su tradición en cetrería. El voladero oval se compone de un pasillo de musculación que rodea todo el perímetro, y de instalaciones de reposo en el centro, en las que están alojadas las aves. Este pasillo se interrumpe por una cortina correderas para introducir a los ejemplares  en las instalaciones interiores. En el voladero tipo ovalado se consigue en el ave un vuelo continuado en el tiempo y sin pausas. Además, permiten un manejo indirecto durante la entrada/salida del ave de la instalación (a través de trampillas que se accionan desde fuera) y cortinas para cortar el paso, lo que permite disminuir el estrés que suponen otros manejos más directos. En este caso todo el proceso puede ser monitorizado, las sesiones se inician un par de veces por semana, para ir incrementando hasta realizarlas a diario, aumentando el tiempo y las repeticiones.

Los ejercicios de musculación variarán en función de cada especie, debido a sus diferentes cualidades de vuelo, y de la lesión que presenten. Es interesante combinar estos ejercicios con otras medidas como es la utilización de “roederos” (muy utilizados en cetrería, consisten en suministrar al ave cuellos de pollo y otras piezas con carne muy adherida que les obliga a trabajar la musculatura del cuello y miembro pelviano).

QUÉ HACER SI ENCUENTRO UN AVE HERIDA

En caso de encontrar un ave herida recuerda que su manejo puede ser peligroso, tanto para la persona que lo realiza como para el animal herido, pudiendo agravar sus lesiones si no se hace de forma adecuada.

Por ello, debes tener en cuenta varias recomendaciones:

  • Asegúrate de que el animal necesita tu ayuda, ya que en ocasiones se recogen pollos de aves al creer que están abandonadas
  • Utiliza una manta y cógelo con rapidez para evitar daños, al impedir su visión las aves suelen estar más tranquilas aunque debes tener cuidado con las garras y pico, en caso de rapaces, o con el pico si se trata de cigüeña, gaviota, buitre,…
  • Métela en una caja de cartón con agujeros de ventilación y déjala en un lugar tranquilo donde no pueda verte ni oírte.
  • Llama al Centro de Recuperación más cercano para que puedan recoger al animal lo antes posible y puedan indicarte las recomendaciones a seguir
  • No le fuerces a comer ni beber, ya que puede ser perjudicial y puede agravar su situación
  • No intentes curarla ya que debe ser examinada por un veterinario especialista en animales salvajes.

REFERENCIAS

  • Mauro Hernández Segovia, “Rehabilitación de Aves de Presa y Conservación: Aspectos Veterinarios”. Ardeola 39(2), 1992, 49-64.
  • Gustavo Aprile y Claudio Bertonatti,”Manual sobre Rehabilitación de Fauna”. Fundación Vida Silvestre Argentina.
  • Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Evaluación del Bienestar Animal de Aves Rapaces en Rehabilitación”. Facultad de Ecología y Recursos Naturales, Universidad Andrés Bello.
  • Patrick Reding.”Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.
  • Foto de portada: Liberación de lechuza (Tyto alba) – http://www.martioda.org

Sara de la Rosa Ruiz

Tornar a volar: musculació d’aus en rehabilitació

En el moment en què un animal ingressa en un centre de recuperació d’espècies, comença una carrera per salvar-li la vida, en primer lloc, i tornar-lo posteriorment a la naturalesa en condicions òptimes. En aquest article descobrirem una de les fases més apassionants, i en ocasions més difícil, en la rehabilitació d’aus rapinyaires: la recuperació de la seva capacitat de vol. A més, us explicaré algunes consideracions bàsiques a tenir en compte si trobeu una au ferida.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ D’ESPÈCIES?

Sobreviure, per a qualsevol espècie, ja és un repte… encara més tenint en compte que a les proves que la pròpia naturalesa imposa, cal unir les amenaces que aquestes espècies troben derivades de la nostra particular forma de viure: verí, trets, electrocucions, atropellaments, entre d’altres, són només algunes de les causes d’ingrés que es troba dia a dia qualsevol centre de recuperació d’espècies.

Els Centres de Recuperació de Fauna tenen com a finalitat la recuperació d’exemplars incapacitats d’espècies de fauna salvatge, per alliberar-los al medi natural en condicions òptimes que asseguren la seva adaptació al mateix i la seva supervivència.

Cada vegada que un animal silvestre és rescatat i traslladat a un centre de recuperació, comença una feina que sol involucrar un equip multidisciplinari durant dies, mesos, i fins i tot anys, amb un únic objectiu: tornar a l’animal la seva llibertat.

El primer pas després de l’ingrés de l’animal és l’exploració per determinar el seu estat i obtenir un diagnòstic, per tal de començar a tractar-ho el abans possible de forma adequada. A més, se solen prendre dades de l’exemplar (espècie, edat, sexe, dades biomètriques). Segons la gravetat del seu estat, el veterinari pot optar per mantenir-lo en l’UCI (Unitat de Cures Intensives), per a un control estricte i aplicació d’un tractament; traslladar-lo a instal·lacions d’aclimatació o vol (en aus); o fins i tot el seu alliberament directe.

verkami_761f5b99ed97c5163169315f534a6efc
Duc amb (Bubo bubo) amb lesió en ala dreta – http://www.verkami.com

Una alimentació específica i hidratació adequada, així com el maneig tenint en compte les característiques morfològiques i etològiques de l’espècie, són molt importants durant tot el procés, des que l’animal és recollit fins que pugui ser finalment alliberat.

RECUPERACIÓ DE LESIONS I PÈRDUA DE CAPACITAT DE VOL EN AUS RAPINYAIRES

Tenir una capacitat òptima de vol és imprescindible per a qualsevol au, però en el cas de les rapinyaires ho és encara més si és possible, ja que aconseguir preses requereix diferents tipus de vols segons l’estratègia que hagin adoptat (el millor estil de caça per a cada espècie serà el que proporcioni major quantitat d’aliment amb la menor despesa energètica possible). Així tenim aus que han de maniobrar en espais molt reduïts, com el cas de les aus forestals (astor i esparver); algunes que aprofiten les tèrmiques (corrents d’aire) per elevar-se i desplaçar-se amb el mínim cost energètic (voltors); aus per a les que la velocitat en vol és crucial per poder alimentar-se (astor i esparver); i moltes altres característiques que s’han de tenir en compte.

Pel que fa a aquest grup, la seva recuperació davant lesions més o menys importants suposa assumir períodes d’inactivitat que poden disminuir de forma considerable la seva condició física, generant atròfia muscular i alguns problemes circulatoris. No obstant això, aquest període d’inactivitat és inevitable en la majoria de casos, pel que és important subministrar una alimentació adequada segons l’espècie, amb una correcta aportació vitamínica, per tal de mantenir una condició corporal que faciliti la seva posterior recuperació. A més, un cop recuperada la lesió, l’au necessitarà sotmetre a una fase de musculació abans de ser alliberada.

DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ… AL GIMNÀS!

Per a la musculació d’aus rapinyaires s’usen diferents tècniques, totes elles amb l’objectiu d’incrementar de mica en mica la massa muscular de l’animal i recuperar les seves habilitats de vol.

  • Musculació en voladors convencionals: es sol practicar amb bastant freqüència, ja que només cal disposar d’instal·lacions adequades i àmplies, amb posadors a diferents distàncies i altures que fomentin el vol de l’au. Un altre avantatge és que poden mantenir diversos individus en la mateixa instal·lació i es minimitza l’estrès per l’escàs o nul contacte humà. Un desavantatge que pot presentar aquest tipus de voladors és que en no ser vols forçats i controlats, la recuperació pot ser lenta i l’au pot acomodar-se a realitzar vols mínims per arribar únicament a la zona on se li proporciona el menjar.
B75E1E29-D242-C7E9-BB8B36A9A8E3FBA0
Voltors (Gyps fulvus) en volador convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es
  • Musculació mitjançant fiador: per a aus de grans dimensions, que necessitarien instal·lacions de gran amplitud, pot usar-se aquesta tècnica, que consisteix a muscular-les en camp obert amb ajuda de “fiadors” (cordills de gran longitud que tenen un llast en un dels seus extrems per evitar la fugida de l’au, l’altre extrem serveix per a subjectar a l’au i s’enganxa a les “pihuelas”: corretges que es col·loquen en els tarsos). Aquest tipus de musculació és bastant eficaç i amb aquesta es pot obtenir una valoració real de la capacitat de vol de l’au, a més permet un seguiment del procés. Les sessions es realitzen un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins a realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions. El desavantatge és que suposa un estrès més gran per l’au, derivat del transport al lloc de musculació i maneig durant la sessió. Per això, cal valorar la relació cost (maneig directe, estrès…) – benefici (amplitud per exercitar el vol, musculació…), que pot variar a nivell individual, trobant exemplars que s’estressen amb facilitat davant d’altres que s’habituen i toleren cert maneig. En funció d’aquests factors, s’haurà de decidir si aquesta tècnica és l’adequada en cada situació.
c4_recuperacion_aves_heridas002
Àguila azor-cuabarrada (Aquila fasciata) a musculació amb fiador – http://www.grefa.org
  • Musculació en volador oval: Els primers voladors circulars al món són els voladors que utilitzaven en els Emirats Àrabs, per la seva tradició en falconeria. El volador oval es compon d’un passadís de musculació que envolta tot el perímetre, i d’instal·lacions de repòs al centre, en què estan allotjades les aus. Aquest passadís s’interromp per una cortina corredissa per introduir els exemplars a les instal·lacions interiors. En el volador tipus ovalat s’aconsegueix en l’au un vol continuat en el temps i sense pauses. A més, permeten un maneig indirecte durant l’entrada / sortida de l’au de la instal·lació (a través de trampes que s’accionen des de fora) i cortines per tallar el pas, el que permet disminuir l’estrès que suposen altres manejos més directes. En aquest cas tot el procés pot ser monitoritzat, les sessions s’inicien un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions.

Els exercicis de musculació variaran en funció de cada espècie, per les seves diferents qualitats de vol, i de la lesió que presentin. És interessant combinar aquests exercicis amb altres mesures com és la utilització de “roederos” (molt utilitzats en falconeria, consisteixen en subministrar a l’au colls de pollastre i altres peces amb carn molt adherida que els obliga a treballar la musculatura del coll i membre pelvià) .

QUÈ FER SI ET TROBES UNA AU FERIDA?

En cas de trobar una au ferida recorda que el seu maneig pot ser perillós, tant per a la persona que el realitza com per a l’animal ferit, podent agreujar les seves lesions si no es fa de forma adequada.

Per això, heu de tenir en compte diverses recomanacions:

  • Assegura’t que l’animal necessita la teva ajuda, ja que en ocasions es recullen pollets d’aus en creure que estan abandonats.
  • Utilitza una manta i agaf’l amb rapidesa per evitar danys, en impedir la seva visió els ocells solen estar més tranquils, encara que has d’anar amb compte amb les urpes i bec, en cas de rapinyaires, o amb el pic si es tracta de cigonya, gavina, voltor…
  • Fica’l en una caixa de cartró amb forats de ventilació i deixa’l en un lloc tranquil on no pugui veure’t ni sentir-te.
  • Truca al Centre de Recuperació més proper perquè puguin recollir l’animal el més aviat possible i puguin indicar les recomanacions a seguir.
  • No el forcis a menjar ni beure, ja que pot ser perjudicial i pot agreujar la seva situació
  • No intentis curar-lo ja que ha de ser examinat per un veterinari especialista en animals salvatges.

REFERÈNCIES

  • Mauro Hernández Segòvia, “Rehabilitació d’Aus de Presa i Conservació: Aspectes Veterinaris”. Ardeola 39 (2), 1992, 49-64.
  • Gustavo Aprile i Claudio Bertonatti, “Manual sobre Rehabilitació de Fauna”. Fundació Vida Silvestre Argentina.
  • Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Avaluació del Benestar Animal d’Aus Rapinyaires en Rehabilitació”. Facultat d’Ecologia i Recursos Naturals, Universitat Andrés Bell.
  • Patrick Reding. “Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.

Sara de la Rosa Ruiz

Nocturnal birds of prey: the barn owl, legends and myths

Nocturnal birds of prey have suffered since a long time ago an unfair bad reputation that has led them in some cases to be persecuted and hated. What are these superstitions? Which is their conservation state? What can you do for them? In this article you will discover owls and the barn owl, Tyto albaand the legends associated with them.

GENERAL CHARACTERISTICS OF NOCTURNAL BIRDS OF PREY

As its name suggests, most nocturnal birds of prey (owls, owls, tawny owls) have nocturnal or crepuscular habits. They are carnivorous, with beaks and claws (two toes forward and two backward) adapted to tear flesh from their prey (small mammals, birds, reptiles, large insects ).

HEARING

Owls usually have a rounded shape and apparent large head, with the face feathers forming the so-called facial disk. The facial disc serves as a dish heading sounds towards the ears. The opening of the ear is large, with a fold of skin (preaural halda), which functions as a pinna and is movable as in some mammals.

Oído de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto tomada de Jim McCormac).
Norther saw whet owl ear (Aegolius acadicus). (Photo by Jim McCormac).

The position of each ear is asymmetric in some species (one is higher than the other), so some of them -like the barn owl- can locate prey in complete darkness: an ear perceives sound before the other, so their  brain can calculate the exact place where prey is (directional hearing).

Boreal owl skull, cráneo de mochuelo boreal
Boreal owl skull (Aegolius funereus) where can be seen the asymmetric hearing openings and sclerotic eye rings. (Photo taken of Jim Williams)

EYESIGHT

Owl’s vision is highly developed. Eyes, unlike most birds, are in front position, which allows a perfect estimation of depth and three-dimensional vision. On the other hand, eyes are tubular (not spherical like ours) due to the large size of the cornea and lens, which prevents owls from moving them within their sockets. Also they have a protective bone plate around the eyes (sclerotic rings) that also impede movement. To solve this problem, they are able to turn his head 270 degrees. It can be considered that they see in black and white (they best perceive changes in light rather than colors), the pupil dilates a lot in bad light conditions (iris is hidden by dilated pupil) and they are the only birds in which the eyelid closes up to below. They also have a transparent lid” that moistens and protects the eye, called the nictitating membrane.

Visión lechuza, binocular, vista, búho, razces nocturnas
Binocular vison of a nocturnal bird of prey. Humans have a field vision of 180 degrees, 140 of them binocular). (Image by The Owl Pages)

PLUMAGE

Owls, unlike diurnal birds of prey, have a special flight feathers structure, fringed at the top surface and contours. The friction between them and the air is damped, achieving a spectacular silent flight undetectable by preys.

Pluma de lechuza común y autillo, donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).
Barn owl feather (Tyto alba) and european scops owl (Otus scops), (Image taken of Pedro Montoya).

THE BARN OWL

The barn owl (Tyto alba), is unmistakable: it has a very well defined and heart-shaped facial disk. The back is gray with golden spots and fine black and white dots.

DISTRIBUTION AND BEHAVIOUR

The barn owl lives all over the world (except Antarctica, north Europe and most Asia) and don’t build a nest, but lays eggs in tree holes, holes in the rock or human buildings (barns, attics, farmhouses, castles, churches ).

Why the barn owl has this negative reputation that caused their persecution in many parts of the world and in Spain? Causes are diverse, all fed by human fear:

  • They can nest in abandoned or sacred locations as churches (some with their own cemetery).
  • Nocturnal habits
  • They are sendentary, they can stay in the same hunting ground for years until food is scarce.
  • Ghostly appearance due to their colors and smooth and silent flight.
  • By their vocalizations (they have 17 different ones) like human screams and peculiar snorts. Listen to some owls making a defense vocalization in the following video:

THE BARN OWL IN THE POPULAR CULTURE. BELIEFS, SUPERSTITIONS, MYTHS AND LEGENDS

In the Iberian Peninsula was believed that owls drank the oil of the lamps in churches, leaving the Saints in the dark (when the real thieves were sacristans). By landing on lamps or touching them and pouring the oil, it was believed that owls hated light, like evil spirits. In spanish and catalan there are sayings that refer to this myth. They were hunted, killed and hanged above the doors of churches and barns to ward off fire and lightning.

The vocalizations of barn owls are also interpreted as announcements of death, and there is a belief (without basis) that if someone hear an owl for several nights (something not difficult given their sedentary habits) a person suddenly will lose life.

Tyto alba, lechuza común, lechuza de campanario
Barn owl (Tyto Alba). (Photo by Kerkuil André).

In other cultures there are also negative legends about owls: in Africa that are sent by sorcerers to kill people or evil demons announcing disasters, in the Argentine pampas that they are sisters of the devil; in Sicily, death or illness for all these reasons they have been killed and tortured.

However, they can also be a good sign (such as guardians of women who die in Australia), but the best known case is the representation of Athena, Greek goddess of wisdom. Currently still appears as a symbol of many institutions and in Greek euro coins.

Euro grecia, euro griego
Greek euro. (Resource: RTVE)

CURRENT STATUS AND THREATS

Nowadays the barn owl is in a state of decline and with an uncertain future due to changes introduced by humans in rural areas, such as changes in cultivation or use of pesticides and rodenticides, which kill their prey (mice) or indirectly birds themselves. The works and renovations of buildings where they used to nest also interfere with reproduction. They also suffer accidents due to the towers and power lines and are often hit by cars. Canary subspecies (Tyto alba gracilirostris) is disappearing due its habitat fragmentation and the low number of individuals in their populations.

Lechuza muerta
Barn owl in a barbed wire. (Photo by PacoT).

It is listed as Endangered in the Red Book of Birds of Spain and included in the National Catalogue of Endangered Species in the category “Special interest“.

WHAT CAN YOU DO FOR OWLS?

Try to find out about these magnificent birds and make them known to your immediate surrounding, banishing misconceptions, especially if you live near their nesting and feeding areas. If you own crops, try to minimize the use of pesticides: a pair of barn owls hunt in average about 2,000 mice a year, being therefore even beneficial to humans.

If you find an owl or wounded bird, you have to pick it carefully (using a towel or a jacket) to avoid hurt it or being hurt, and leave it in a dark, quiet place inside a box pierced so it can breathe. Do not feed it. Then contact a wildlife recovery centre.

REFERENCES

If you enjoyed this article, please share it on social networks to spread it. The aim of the blog, after all, is to spread science and reach as many people as possible. Feel free to share your experience with birds of prey in the comments below. ¿Do you know someone who still believe in this owl legends?

This publication is licensed under a Creative Commons:Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Rapinyaires nocturnes: l’òliba, les seves llegendes i mites

Les rapinyaires nocturnes han patit des de temps immemorials una injusta mala fama, que les ha portat en alguns casos a ser perseguides i odiades. Quines són aquestes supersticions? Quin és el seu estat de conservació? Què pots fer tu per elles? En aquest article descobriràs a les rapinyaires nocturnes i a l’òliba comuna (potser l’espècie més arrelada en el nostre imaginari) i les llegendes associades a ella.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES RAPINYAIRES NOCTURNES

Com el seu nom indica, les majoria de rapinyaires nocturnes (òlibes, mussols, gamarussos) tenen hàbits nocturns o crepusculars. Són carnívores, amb uns becs i urpes (dos dits cap endavant i dos cap enrere) adaptats per esquinçar la carn de les seves preses (petits mamífers, aus, rèptils, grans insectes ).

EL SENTIT DE L’OÏDA

Les rapinyaires nocturnes tenen generalment una forma arrodonida i un aparent gran cap, amb les plomes de la cara formant l’anomenat disc facial. El disc facial fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap les oïdes. L’obertura de l’orella és de grans dimensions i amb un plec de pell (halda preaural), que funciona com un pavelló auditiu i és mòbil com en alguns mamífers.

Oído de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto tomada de Jim McCormac).
Orella de mussol acadià (Aegolius acadicus). (Foto de Jim McCormac).

La posició de cada orella és asimètrica en algunes espècies (una està més alta que l’altra), de manera que algunes -com l’òliba- poden localitzar preses en la més absoluta foscor: una orella percep el so abans que l’altra, de manera que el seu cervell pot calcular el lloc exacte on està la presa (escolta direccional).

Boreal owl skull, cráneo de mochuelo boreal
Crani de mussol pirinenc (Aegolius funereus) on s’aprecien les obertures auditives asimètriques i els anells escleròtics oculars. (Foto presa de Jim Williams)

EL SENTIT DE LA VISTA

La visió de les nocturnes està molt desenvolupada. Els ulls, a diferència de la majoria de les aus, estan en posició frontal, cosa que els permet un càlcul perfecte de la profunditat i visió tridimensional. Per contra, són tubulars (no són esfèrics com els nostres) a causa de la gran grandària de la còrnia i lent, cosa que els impedeix moure els ulls dins de les conques. A més, posseeixen un anell ossi protector al voltant dels ulls (anells escleròtics) que també impedeixen el moviment. Per solucionar aquest problema, són capaces de girar el cap fins a 270 graus. Es pot considerar que veuen en blanc i negre (perceben millor canvis de llum que colors), la pupil·la es dilata moltíssim en condicions de poca llum (l’iris queda ocult) i són les úniques aus en que la parpella es tanca de dalt a baix. També posseeixen un parpella” transparent que humiteja i protegeix l’ull, anomenada membrana nictitant.

Visión lechuza, binocular, vista, búho, razces nocturnas
Visió binocular d’una rapinyaire nocturna. Els humans tenim un camp de visió de 180 graus (140 dels quals son visió binocular). (Imatge de The Owl Pages)

EL PLOMATGE

Les rapinyaires nocturnes, a diferència de les diürnes, tenen unes plomes de vol amb una estructura especial, amb serrells (barbicel·les) a la superfície superior i contorn. La fricció entre elles i amb l’aire queda esmorteïda, aconseguint un espectacular vol silenciós impossible de detectar per les preses.

Pluma de lechuza común y autillo, donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).
Ploma d’òliba (Tyto alba) i xot ( Otus scops),on s’observen les barbicel·les. (Foto presa de Pedro Montoya).

L’ÒLIBA

L’òliba (també anomenada  xibeca, babeca, meuca o mifa), Tyto alba, és inconfusible: posseeix un disc facial de color blanquinós, molt ben delimitat i en forma de cor. El dors és de color gris amb taques daurades i fins punts blancs i negres.

DISTRIBUCIÓ  I COMPORTAMENT

Viu en gran part del món (exceptuant l’Antàrtida, nord i est d’Europa i gairebé tota Àsia) en camps oberts, sovint conreats. No construeix niu, sinó que posa els ous en forats d’arbres, forats a la roca o en edificacions humanes (graners, golfes, masies, castells, esglésies ).

Per què l’òliba té aquesta fama negativa que ha provocat la seva persecució en molts llocs del món i d’Espanya? Les causes són diverses, alimentades totes per la por humana:

  • Poden nidificar en llocs abandonats o sagrats com esglésies (algunes amb el seu respectiu cementiri).
  • Hàbits nocturns
  • Són sendentàries, poden quedar-se al mateix vedat de caça durant anys fins que l’aliment escasseja.
  • Aspecte fantasmal a causa dels seus colors i vol suau i sigilós.
  • Per les seves vocalitzacions (en tenen 17 de diferents) semblants a crits humans i esbufecs peculiars. Escolta unes òlibes defensant-se en el següent vídeo:

L’ÒLIBA A LA CULTURA POPULAR. CREENCES, SUPERSTICIONS, MITES I LLEGENDES

A la Península ibèrica es creia que les òlibes es bevien l’oli dels llums de les esglésies, deixant els sants a les fosques (quan els veritables lladres eren els sagristans). En posar-se sobre els llums o fregar i vessar l’oli, es creia que odiaven la llum, com si fossin esperits malignes. De fet,  el seu nom en català, òliba, fa referència a aquest mite. Van ser caçades i penjades mortes de les portes de les esglésies i graners per espantar al foc i el llamp.

Les vocalitzacions de les òlibes també s’interpreten com anuncis de la mort, i hi ha la creença (sense cap fonament) que si se sent una durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdrà aviat la vida.

Tyto alba, lechuza común, lechuza de campanario
Òliba (Tyto Alba). (Foto de Kerkuil André).

En altres cultures també existeixen llegendes negatives sobre les nocturnes en general: a Àfrica que són enviades per bruixots per matar gent o dimonis malignes que anuncien desastres, en les pampes argentines que són germanes del dimoni, a Sicília, mort o malaltia, a Xile, bruixes que es metamorfosejaven per celebrar aquelarres per totes aquestes raons han estat assassinades i torturades.

Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Actualment encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.

Euro grecia, euro griego
Euro grec. (Font: RTVE)

ESTAT ACTUAL DE CONSERVACIÓ I AMENACES

Actualment l’òliba es troba en estat de retrocés i amb un futur incert a causa de les transformacions introduïdes pels humans en el medi rural, com els canvis de cultiu o l’ús de pesticides i rodenticides, que causen la mort de les seves preses (ratolins) o indirectament de les aus mateixes. Les obres i remodelacions d’edificis on solien nidificar també interfereixen en la seva reproducció. Sol ser un au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió. La subespècie canària (Tyto alba gracilirostris) està desapareixent per la fragmentació d’hàbitats i el baix nombre d’individus de les seves poblacions.

Lechuza muerta
Òliba en un filferro d’espines. (Foto de PacoT).

Està catalogada com En perillen el Llibre Vermell de les aus d’Espanya i inclosa en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades en la categoria D’interès especial“.

QUÈ POTS FER TU PER LES ÒLIBES?

Tracta d’informar-te sobre aquestes magnífiques aus i dóna-les a conèixer en el teu entorn proper desterrant falsos mites, sobretot si vius a prop de les seves zones de nidificació i alimentació. Si tens cultius, intenta minimitzar l’ús de plaguicides: una parella d’òlibes cacen de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, sent per tant beneficioses fins i tot per als humans.

Si trobes una òliba o qualsevol au ferida, cal recollir-la amb cura (utilitzant una tovallola o jaqueta) per evitar ferir-la o que ens faci mal a nosaltres i deixar-la en un lloc fosc i tranquil dins d’una caixa foradada perquè pugui respirar. No se li ha de donar menjar. A continuació posa’t en contacte amb un centre de recuperació de fauna salvatge de la teva regió.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. T’animem també a comentar les teves experiències amb les aus rapinyaires. Coneixes a algú que encara cregui en aquestes llegendes? N’havies sentit a parlar mai d’elles?

mireia querol rovira

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons: Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Rapaces nocturnas: la lechuza, sus leyendas y mitos

Las rapaces nocturnas han sufrido desde tiempos inmemoriales una injusta mala fama, que las ha llevado en algunos casos a ser perseguidas y odiadas. ¿Cuáles son estas supersticiones? ¿Cuál es su estado de conservación? ¿Qué puedes hacer tú por ellas? En este artículo descubrirás a las rapaces nocturnas y a la lechuza común (quizá la especie más arraigada en nuestro imaginario) y las leyendas asociadas a ella.

CARACTERÍSTICAS GENERALES DE LAS RAPACES NOCTURNAS

Como su nombre indica, las mayoría de rapaces nocturnas (lechuzas, búhos, cárabos…) tienen hábitos nocturnos o crepusculares. Son carnívoras, con unos picos y garras (dos dedos hacia delante y dos hacia detrás) adaptados para desgarrar la carne de sus presas (pequeños mamíferos, aves, reptiles, grandes insectos…).

EL SENTIDO DEL OÍDO

Las rapaces nocturnas tienen generalmente una forma redondeada y una aparente gran cabeza, con las plumas de la cara formando el llamado disco facial. El disco facial hace las funciones de antena parabólica dirigiendo los sonidos hacia las orejas. La apertura de la oreja es de gran tamaño y con un pliegue de piel (halda preaural), que funciona como un pabellón auditivo y es móvil como en algunos mamíferos.

Oído de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto tomada de Jim McCormac).
Oreja de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto de Jim McCormac).

La posición de cada oreja es asimétrica en algunas especies (uno está más alto que el otro), de modo que algunas -como la lechuza-  pueden localizar presas en la más absoluta oscuridad: una oreja percibe el sonido antes que el otro, con lo que su cerebro puede calcular el lugar exacto donde está la presa (escucha direccional).

Boreal owl skull, cráneo de mochuelo boreal
Cráneo de mochuelo boreal (Aegolius funereus) donde se aprecian las aberturas auditivas asimétricas y los anillos escleróticos oculares. (Foto tomada de Jim Williams)

EL SENTIDO DE LA VISTA

La visión de las nocturnas está muy desarrollada. Los ojos, a diferencia de la mayoría de las aves, están en posición frontal, lo que les permite un cálculo perfecto de la profundidad y visión tridimensional. Por contra, son tubulares (no son esféricos como los nuestros) debido al gran tamaño de la córnea y lente, lo que les impide mover los ojos dentro de las cuencas. Además, poseen un anillo óseo protector alrededor de los ojos (anillos escleróticos) que también impiden el movimiento. Para solucionar este problema, son capaces de girar la cabeza hasta 270 grados. Se puede considerar que ven en blanco y negro (perciben mejor cambios de luz que colores), la pupila se dilata muchísimo en condiciones de poca luz (el iris queda oculto) y son las únicas aves en las que el párpado se cierra de arriba a abajo. También poseen un “párpado” transparente que humedece y protege el ojo, llamado membrana nictitante.

Visión lechuza, binocular, vista, búho, razces nocturnas
Vision binocular de una rapaz nocturna. Los humanos tenemos un campo de visión de 180 grados (140 de los cuales son visión binocular). (Imagen de The Owl Pages)

EL PLUMAJE

Las rapaces nocturnas, a diferencia de las diurnas, tienen unas plumas de vuelo con una estructura especial, con flecos (barbicelas) en la superfície superior y controno. La fricción entre ellas y con el aire queda amortiguada, consiguiendo un espectacular vuelo silencioso imposible de detectar por las presas.

Pluma de lechuza común y autillo, donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).
Pluma de lechuza común (Tyto alba) y autillo (Otus scops), donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).

LA LECHUZA COMÚN

La lechuza común o lechuza de campanario (Tyto alba), es inconfundible: posee un disco facial de color blanquecino, muy bien delimitado y con forma de corazón. El dorso es de color gris con manchas doradas y finos puntos blancos y negros.

DISTRIBUCIÓN Y COMPORTAMIENTO

Vive en gran parte del mundo (exceptuando la Antártida, norte y este de Europa y casi toda Asia) en campos depejados, a menudo cultivados. No construye nido, sino que pone los huevos en huecos de árboles, agujeros en la roca o en edificaciones humanas (graneros, buhardillas, masías, castillos, iglesias…).

¿Por qué la lechuza tiene esta fama negativa que ha provocado su persecución en muchos lugares del mundo y de España? Las causas son dispares, alimentadas todas por el miedo humano:

  • Pueden nidificar en lugares abandonados o sagrados como iglesias (algunas con su respectivo cementerio).
  • Hábitos nocturnos
  • Son sendentarias, pueden quedarse en el mismo coto de caza durante años hasta que el alimento escasea.
  • Aspecto fantasmal debido a sus colores y vuelo suave y sigiloso.
  • Por sus vocalizaciones (tienen 17 diferentes) parecidas a gritos humanos y bufidos peculiares. Escucha unas lechuzas defendiéndose en el siguiente vídeo:

LA LECHUZA EN LA CULTURA POPULAR. CREENCIAS, SUPERSTICIONES, MITOS Y LEYENDAS

En la Península ibérica se creía que las lechuzas se bebían el aceite de las lámparas de las iglesias, dejando los santos a oscuras (cuando los verdaderos ladrones eran los sacristanes). Al posarse sobre las lámparas o rozarlas y derramar el aceite, se creía que odiaban la luz, como si fueran espíritus malignos. Así lo atestiguan refranes como “donde hay coruja aceitona hay sacristana ladrona” y su nombre en catalán, òliba, hace referencia a este mito (oli significa aceite). Fueron cazadas y colgadas muertas de las puertas de i glesias y graneros para ahuyentar al fuego y al rayo.

Las vocalizaciones de las lechuzas también se interpretan como anuncios de la muerte, y existe la creencia (sin fundamento alguno) que si se oye una durante varias noches seguidas (cosa nada difícil, dados sus hábitos sedentarios) una persona perderá pronto la vida.

Tyto alba, lechuza común, lechuza de campanario
Lechuza común (Tyto Alba). (Foto de Kerkuil André).

En otras culturas también existen leyendas negativas sobre las rapaces nocturnas en general: en África que son enviadas por brujos para matar gente o demonios malignos que anuncian desastres, en las pampas argentinas que son hermanas del demonio, en Sicilia, muerte o enfermedad, en Chile, brujas que se metamorfoseaban para celebrar aquelarres… por todas estas razones han sido asesinadas y torturadas.

A pesar de ello, las nocturnas también gozan de leyendas agradables (como ser guardianas de las mujeres que mueren, en Australia), aunque el caso más conocido es la representación de Atenea, diosa griega de la sabiduría. Actualmente aún aparece como símbolo de numerosas instituciones o monedas como el euro griego.

Euro grecia, euro griego
Euro griego. (Fuente: RTVE)

ESTADO ACTUAL DE CONSERVACIÓN Y AMENAZAS

Actualmente la lechuza se encuentra en estado de retroceso y con un futuro incierto debido a las transformaciones introducidas por los humanos en el medio rural, como los cambios de cultivo o el uso de pesticidas y rodenticidas, que causan la muerte de sus presas (ratones) o indirectamente de las aves mismas. Las obras y remodelaciones de edificios donde solían nidificar también interfieren en su reproducción. Suele ser un ave habitualmente atropellada, sobretodo los jóvenes en dispersión. También sufren accidentes debido a las torres y cables de alta tensión. La subespecie canaria (Tyto alba gracilirostris) está desapareciendo por la fragmentación de hábitats y el bajo número de individuos de sus poblaciones.

Lechuza muerta
Lechuza común en un alambre de espinos. (Foto de PacoT).

Está catalogada como “En peligro” en el Libro Rojo de las aves de España y incluida en el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas en la categoría “De interés especial”.

¿QUÉ PUEDES HACER TÚ POR LAS LECHUZAS?

Trata de informarte sobre estas magníficas aves y dálas a conocer en tu entorno cercano desterrando falsos mitos, sobretodo si vives cerca de sus zonas de nidificación y alimentación. Si posees cultivos, intenta minimizar el uso de plaguicidas: una pareja de lechuzas comunes cazan de media unos 2000 ratones al año, siendo por lo tanto beneficiosas incluso para los humanos.

Si encuentras una lechuza o cualquier ave herida, hay que recogerla con cuidado (usando una toalla o chaqueta) para evitar herirla o que nos dañe y dejarla en un lugar oscuro y tranquilo dentro de una caja agujereada para que pueda respirar. No hay que alimentarla. A continuación ponte en contacto con un centro de recuperación de fauna salvaje de tu región.

REFERENCIAS

 

Si te ha gustado este artículo, por favor compártelo en las redes sociales para hacer difusión, pues el objetivo del blog, al fin y al cabo, es divulgar la ciencia y que llegue al máximo de gente posible. Te animamos también a comentar cualquier experiencia que hayas tenido con aves rapaces. ¿Conoces a alguien que aún crea en estas leyendas? ¿Habías oído hablar de ellas alguna vez?

Esta publicación está bajo una licencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.