A finals de setembre d’aquest any es va publicar la desena edició de l’Informe Planeta Viu de WWF (de l’anglès World Wildlife Fund for Nature; en català, Fons Mundial per a la Naturalesa), una publicació biennal que documenta l’estat en que es troba el planeta, la biodiversitat, els ecosistemes i la demanda de recursos naturals de la humanitat.
L’ÍNDEX PLANETA VIU
L’informe es basa en el càlcul de l’Índex Planeta Viu (IPV), que mesura les tendències de 10.380 poblacions representatives de 3.038 espècies de vertebrats (mamífers, aus, rèptils, amfibis i peixos) de tot el món. L’informe ha determinat una reducció de l’Índex Planeta Viu en un 52% des de 1970, el que significa que en 40 anys s’han reduït a la meitat les poblacions de vertebrats silvestres estudiades, especialment en les regions tropicals. El motiu principal és que estem augmentant el component econòmic a expenses de l’ambiental. És a dir, estem enriquint-nos a canvi de la pèrdua i degradació d’hàbitats, l’augment de la caça i la pesca i del canvi climàtic, el que té un impacte important en la biodiversitat mundial.
Si s’estudien les tendències de les diferents poblacions segons els seus ambients, les diferències es fan molt evidents:
- AMBIENTS TERRESTRES: Les poblacions de les espècies terrestres han disminuït un 39% en els últims 40 anys degut a la pèrdua d’hàbitats per a un ús de la terra per agricultura, el desenvolupament urbà i la producció d’energia.
- AMBIENTS D’AIGUA DOLÇA: Les poblacions de les espècies d’aigua dolça han disminuït un 76% en els últims 40 anys degut a la pèrdua i fragmentació dels hàbitats, la contaminació i les espècies invasores.
- AMBIENTS MARINS: Les poblacions de les espècies marines han caigut un 39% entre 1970 i 2010 degut a la caiguda de les poblacions de tortugues i ocells marins degut a les captura accidental en la pesca i a la sobrepesca de taurons als tròpics i a l’augment de la sobrepesca a l’oceà Antàrtic.
LA PETJADA ECOLÒGICA
S’utilitza la petjada ecològica per tal de sintetitzar l’impacte que tenen les diferents activitats humanes sobre el medi ambient; de manera que com més baixa sigui, menys impacte causa. Té en compte tots els béns i serveis ecològics que necessita la humanitat i que competeixen per l’espai. En els últims 50 anys, el component dominant de la petjada ecològica ha estat el carboni emès en la combustió de combustibles fòssils i continua augmentant, passant del 36% del total de la petjada ecològica al 1961 al 53% al 2010.
Per altra banda, té en compte la terra biològicament productiva (biocapacitat), la qual ha augmentat degut als avenços tecnològics, a les entrades agrícoles i al reg, de manera que ha augmentat de 9.900 a 12.00 milions d’hectàrees globals del 1961 al 2010. Però l’augment desmesurat de la població en aquest mateix període fa que la biocapacitat per càpita disponible caigui de 3,2 hectàrees globals a 1,7. Això significa que cada persona del món té 1,7 hectàrees per produir el que necessita en un any.
Per tant, la petjada ecològica global va augmentar més ràpidament que la biocapacitat global, de manera que l’augment de la productivitat de la Terra no ha estat suficient per compensar les demandes de la població mundial. Això significa que estem utilitzant més recursos dels que la Terra pot subministrar. De fet, a nivell mundial necessitaríem 1,5 planetes Terra per tal d’obtenir tots els recursos i serveis ecològics que necessitem cada any.
S’observen diferències significatives entre països: els països amb els ingressos més alts tenen petjades ecològiques per càpita per sobre de la biocapacitat disponible, de manera que depenen de la biocapacitat d’altres països, principalment dels que tenen ingressos mitjans i baixos, els quals són aquests últims els que pateixen més pèrdues d’ecosistemes i la disminució de la biodiversitat més important (entre el 18 i el 58%).
BUSCANT EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
La manera en que suplim les nostres necessitats està posant en perill la capacitat de les generacions futures de cobrir les seves pròpies. Per aquest motiu, la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament del 1987 va utilitzar per primera vegada en la història el concepte de desenvolupament sostenible i el va definir com aquell desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les pròpies necessitats. En els termes que aquí ens referim significa aconseguir un alt nivell de desenvolupament humà amb una petjada globalment sostenible, és a dir, mantenir la petjada per càpita per sota de les 1,7 hectàrees globals. Actualment cap país del món ho ha aconseguit, però Alemanya i Estats Units van en la direcció correcta.
El desenvolupament i la conservació poden anar de la mà i la protecció de la naturalesa pot conduir a un progrés social i econòmic. De fet, la seguretat d’aliments, l’aigua i l’energia i la salut de l’ecosistema estan relacionats entre ells.
Així doncs, es poden prendre millors decisions i es poden aplicar solucions pràctiques per fer front a tot plegat:
Aquesta entrada s’ha elaborat a partir del Resum elaborat per WWF de l’Informe Planeta Viu 2014, complementant alguna informació de la versió completa. Tant el resum en castellà (36 pàgines) com la versió completa en anglès (180 pàgines) els podeu trobar al següent enllaç: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo/
All you need is Biology 