Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.
QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?
Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.
Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut
I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.
El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font
QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?
PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES
La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).
Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto
Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.
No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.
PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS
Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.
Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa. Font
Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).
Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).
Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.
CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA
PRIMATS
Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).
Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com
Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.
PETAURES DEL SUCRE
Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.
Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa
Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font
domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya. Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.
OSSOS RENTADORS i COATÍS
Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.
A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font
Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.
El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font
SURICATES
Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.
Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA
FENNEC
Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.
La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.
Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock
Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.
ELEFANTS, TIGRES…
Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.
Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA
EN CONCLUSIÓ
Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.
Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.
Des de la prehistòria, on la medicina va tenir els seus començaments amb plantes, minerals i parts d’animals; fins a dia d’avui, la medicina ha evolucionat a passos de gegant. Gran part de la “culpa” d’aquest fet li devem a la genètica, que ens permet parlar de medicina personalitzada. D’aquest tipus de medicina és del què tracta el següent article.
L’EVOLUCIÓ DE LES MALALTIES
Per parlar de medicina hem de conèixer primer les malalties. Però no podem pensar que totes les malalties són genètiques, sinó que existeixen malalties relacionades amb canvis anatòmics, fruit de la nostra evolució.
El ximpanzè és l’animal actual més proper a nosaltres, els humans, amb el que compartim el 99% del nostre genoma. Malgrat tot, els humans tenim característiques fenotípiques molt particulars com el cervell més desenvolupat, tan a mida com a expansió de l’escorça cerebral; pell que sua sense pèl, postura bípeda i dependència prolongada de les cries, que permet la transmissió de coneixements durant més temps; entre d’altres.
Possiblement, la postura bípeda va ser clau perquè es produís aviat la divergència entre el llinatge del ximpanzé i el d’humans; i també és la raó de l’aparició d’algunes malalties relacionades amb factors anatòmics. Entre ells trobem hèrnies, morenes, varius, desordres de la columna, com hèrnies dels discos intervertebrals; osteoartritis en l’articulació del genoll, prolapse uterí i dificultats en el part.
El fet de que la pelvis es remodelés (Figura 1) i fos més estreta va resultar en problemes obstètrics milions d’anys després, quan el cervell es va expandir i, per conseqüència, el crani també. Els caps dels fetus eren més llargs i gran, cosa que produïa dificultats en el part. Això explica perquè els parts dels humans són és llargs i prolongats en comparació amb el dels ximpanzés i altres animals.
L’evolució cap a la vida moderna ens ha comportat molts canvis en tots els sentits. En comparació amb els nostres avantpassats caçadors i recol·lectors (Figura 2), la nostra dieta ha canviat molt i no té res a veure amb el que mengen la resta de primats. Per aquests últims, la fruita representa la majoria de la ingesta, però per nosaltres ho és la carn vermella. A més, som els únics animals que seguim alimentant-nos de llet passat el període de lactància.
Si al canvi en la dieta li afegim el sedentarisme i la poca activitat física dels humans moderns, pot ajudar a explicar la gravetat i la freqüència d’algunes malalties humanes modernes.
L’estil de vida també pot produir-nos afectacions. Per exemple la miopia, que la seva taxa és major en individus occidentals que llegeixen molt o fan activitats de visió de prop, en comparació amb individus de pobles aborígens.
Un altre exemple clar és l’alteració en l’etapa reproductiva femenina. Actualment les dones tenen fills cada vegada més tard. Això també va lligat a una disminució de la duració de la lactància materna. Aquests canvis, que socialment es poden considerar positius, tenen efectes negatius sobre la salut dels òrgans reproductius. Està demostrat que la combinació de menarquia precoç, la lactància limitada o inexistent i una menopausa més tardana són els principals factors de risc pel càncer de mama i ovari.
Els éssers humans cada vegada vivim més anys i volem la millor qualitat de vida. És fàcil que a major longevitat apareguin més malalties, pel deteriorament de l’organisme i de les seves cèl·lules.
L’EVOLUCIÓ DE LA MEDICINA
La història de la medicina és la història de la lluita dels homes contra les malalties i, des de començaments d’aquest segle, també és la història de l’esforç humà per mantenir la salut.
Els coneixements científics de la medicina els hem adquirit basant-nos en l’observació i en l’experiència, però no sempre ha sigut així. Els nostres avantpassats van experimentar les malalties i la por a la mort abans de poder-se fer una imatge racional d’elles, i la medicina de llavors es trobava immersa en un sistema de creences, mites i rituals.
Però en els últims anys ha nascut la genòmica personalitzada, que et diu els teus factors de risc. Això obre una porta a la medicina personalitzada, que ajusta els tractaments als pacients depenent del seu genoma (Figura 3). Utilitza la informació dels gens i proteïnes d’una persona per prevenir, diagnosticar i tractar una malaltia, i tot gràcies a la seqüenciació del genoma humà.
Els mètodes moleculars que fan possible la medicina de precisió, inclouen proves de variació de gens, proteïnes i nous tractaments dirigits a mecanismes moleculars. Amb els resultats d’aquests proves i tractaments es pot determinar l’estat de la malaltia, predir l’estat futur d’aquesta mateixa, la resposta al medicament i el tractament o, inclús, el paper dels aliments que ingerim en determinats moments, el que resulta de gran ajuda als metges a individualitzar el tractament de cada pacient.
Per això tenim al nostre abast la nutrigenètica i la nutrigenòmica, que a l’igual que la farmacogenètica i la farmacogenòmica, ajuden a l’avenç d’una medicina cada vegada més dirigida. Per tant, aquestes disciplines són avui en dia un dels pilars de la medicina personalitzada, ja que suposa tractar cada pacient de forma individualitzada i a mida.
L’evolució cap a la medicina de precisió és personalitzada, preventiva, predictiva i participativa. Cada vegada hi ha més accés a la informació i el pacient és més proactiu, avançant-se als problemes, prevenint-los i estant preparats per enfrontar-los eficientment.
REFERÈNCIES
Varki, A. Nothing in medicine makes sense, except in the light of evolution. J Mol Med (2012) 90:481–494
Nesse, R. and Williams, C. Evolution and the origins of disease. Sci Am. (1998) 279(5):86-93
Mackenbach, J. The origins of human disease: a short story on “where diseases come from”. J Epidemiol Community Health. (2006) 60(1): 81–86
El món actual viu temps convulsos. Notícies relacionades amb el terrorisme, el narcotràfic, els cops d’estat, la crisi dels refugiats o les nombroses guerres encara presents inunden les nostres pantalles dia rere dia. I, en un biaix totalment comprensible, l’atenció es centra, gairebé exclusivament, en les persones i els països involucrats. Però (i és una cosa que em pregunto cada vegada que miro el telenotícies) què passa amb la natura en aquestes regions castigades per la violència? En aquesta entrada repassem els conflictes armats mésimportants en l’actualitat i les seves conseqüències sobre la naturalesa del seu entorn.
INTRODUCCIÓ
Qualsevol acció humana té repercussions sobre la vida natural, i encara més les guerres, destructores intrínseques. Amb elles vénen associats una sèrie de perjudicis sobre la vida silvestre com són la desforestació, la degradació del sòl, la contaminació o la caça, entre molts altres. La primera vegada que es va prendre realment consciència del gran impacte de les guerres sobre la naturalesa va ser amb la Guerra de Vietnam. L’exèrcit nord-americà, en la seva lluita contra un enemic invisible, va llançar més de 75 milions de litres d’herbicides sobre les selves, amb l’objectiu de defoliar els arbres i poder trobar, d’aquesta manera, als seus enemics. No obstant això, i malgrat aconseguir parcialment el seu objectiu (tots sabem com va acabar aquella guerra) la naturalesa va ser greument danyada. En un estudi dut a terme a Vietnam a mitjans dels 80 es va trobar que, en una àrea on abans habitaven entre 145 i 170 espècies d’ocells i entre 30 i 55 espècies de mamífers tan sols quedaven 24 i 5 espècies, respectivament.
Un helicòpter Huey de les forces armades nord-americanes sobrevola les selves del Vietnam mentre les ‘banya’ amb Agent Taronja. L’Agent Taronja va ser un potent herbicida i defoliador usat pels Estats Units durant la guerra amb l’objectiu de fer més visibles els enemics ocults a la selva. Un sol avió podia defoliar desenes d’hectàrees en un sol vol. El govern dels Estats Units va arribar a gastar-se 60 milions de dòlars anuals en l’Agent Taronja. Font: Zmescience.
Altres guerres, com la Guerra Civil de Rwanda, a part de deixar més de 500.000 morts i 2 milions de desplaçats, va deixar la naturalesa del país en un estat de crisi absoluta. Al Parc Nacional d’Akagera, un dels entorns més emblemàtics del país, la desforestació va fer estralls: es van perdre 200.000 de les 300.000 hectàrees de bosc en tan sols 3 anys, i el 90% dels grans mamífers.
Però, què està passant en l’actualitat? Com estan afectant les guerres d’avui dia a la supervivència de la natura? Aquí repassem els conflictes actuals més importants i la seva difícil coexistència amb la vida salvatgede la regió.
El Conflicte palestí-israelià (1948-actualitat)
Encara que l’última guerra entre Israel i Palestina va començar el 2005, la violència entre els dos països ha estat present des de la creació de l’estat d’Israel. Milers de persones han mort durant dècades, i milions han estat desplaçades en contra de la seva voluntat. I, és clar, la natura no n’ha sortit indemne.
Un dels casos més sonats va ocórrer en 2006. L’exèrcit israelià va bombardejar dos tancs de pretróleo propers a una central elèctrica de Jieh, al Líban (país on es trobava Hezbollah, un grup terroristarivald’Israel) provocant l’abocament d’entre 10.0000 i 15.000 metres cúbics de petrolial Mediterrani. Aquesta marea negra es va estendre al llarg de 90 km de la costa del Líban, portant la mort amb ella. A més, va afectar greument l’hàbitat de la tortuga verda (Chelonia mydas) en un dels pocs espais ben preservats que encara tenia aquesta espècie al Mediterrani.
El bombardeig de dos tancs de petroli per part de l’exèrcit israelià va deixar 80 km de costa del Líban en una situació semblant a la de la imatge. En 2014, la Assemblea de les Nacions Unides va instar a l’Israel a compensar amb 856,4 milions de dòlars al Líban per aquesta catàstrofe mediambiental. Font: hispantv.
No obstant això, a principis de 2016 van sortir a la llum unes imatges que dirien encara més l’atenció internacional: desenes d’animals del zoo de Gaza van aparèixer completament momificats, després de patir una terrible agonia i morir de fam. Va passar en dues ocasions des que es va obrir el zoo en 2007, però la fam més forta va tenir lloc el 2014, arran d’un conflicte entre Israel i les forces palestines de Hamas. Es calcula que uns 80 animals van morir de fam, entre ells cocodrils, tigres, babuins o porcs espins. Quan els serveis de rescat van poder arribar al zoo, només quedaven 15 animals amb vida, molts d’ells amb greus símptomes de desnutrició.
El zoo de Gaza es va fer mundialment conegut a causa de les impactants imatges de cossos momificats arran de la forta fam que va causar la guerra. Segons Abu Diab Oweida, el propietari del zoo, els cossos van ser momificats perquè tothom veiés que fins als animals es veien afectats per la guerra. Font: Dailymail.Els continus bombardejos a la franja de Gaza causen nombroses víctimes, com la d’aquests equins que apareixen a la imatge. Lamentablement, la fi del conflicte sembla llunyana. Font: helpinganimalsingaza.
Segona Guerra del Congo (1998-2003)
Aquesta guerra, també coneguda com la Gran Guerra d’Àfrica o la Guerra Mundial Africana, ha provocat la mort de més de 5 milions de persones des de llavors, el que li ha brindat el dubtós honor de ser el conflicte armat més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Encara que oficialment va acabar en 2003 i hi ha un govern electe des de 2006, la República Democràtica del Congo viu sotmesa en un estat d’inestabilitat propi d’un país en guerra.
Els guerrillers fan servir els nombrosos recursos naturals del país per obtenir diners i així poder continuar amb la guerra. I l’ivori és el bé més preuat, el que produeix més beneficis. És per això que les poblacions d‘elefant africà (Loxodonta africana) s’han vist reduïdes en un 90% des de l’inici dels conflictes armats. Pitjor li ha anat al rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) una subespècie del rinoceront blanc. Es creu que els seus últims exemplars, 2 mascles i 2 femelles residents al Parc Nacional Garamba, van morir entre 2006 i 2008 a les mans dels guerrillers, provocant l’extinció d’aquesta subespècie.
El goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei), del que tan sols queden 700 exemplars en llibertat, viu gairebé exclusivament a les muntanyes Virunga, un territori compartit per la República Democràtica del Congo, Rwanda i Uganda. A la imatge, un goril·la de muntanya mort per causes desconegudes al 2007. Es creu que els guardaboscos van estar implicats en la mort. Font: The Guardian.
El ‘bushmeat’ o menjar d’animals salvatges, és un altre gran problema derivat dels nombrosos conflictes militars al país. Arran de la pobresa extrema, molts vilatans s’han vist obligats a caçar per sobreviure. I un dels grups més perjudicats ha estat el dels primats. Les poblacions dels grans primats, en un altre temps comptades per milions, s’han vist reduïdesdràsticament. Es creu que queden tan sols 200.000 goril·les de plana, 100.000ximpanzés i 10.000bonobosen llibertat.
Els bonobos (Pan paniscus), són els nostres parents més propers, i un dels animals més amenaçats al Congo. És una espècie endèmica d’aquest país, però està sent fortament caçat per menjar i, més recentment, per servir com menjar al mercat asiàtic. Exemplars com el de la imatge poden ser fàcilment trobats en els mercats de Kinshasa i Brazzaville. Font. National Geographic.
Guerra Civil de Síria (2011-actualitat)
Sens dubte la guerra en actiu de la qual més sentim parlar. Aquest conflicte ha costat la vida a més de 500.000 persones i ha provocat una de les crisis humanitàries més importants del nostre temps: s’estima que hi ha més de 10 milions de refugiats per culpa de la guerra. Els que s’han quedat a Síria, s’han anat desplaçant des de l’interior a la zona costanera, constituint una gran amenaça per als boscos de la regió. Segons Aroub Almasri, un ecologista del govern sirià, la majoria de gent necessita menjar, electricitat i combustible per cuinar i escalfar-se, amb el que han començat a talar els boscos de la zona, la majoria en àrees protegides. A part del propi impacte de la desforestació, es sumen un gran nombre de focsque s’han anat estenent per la regió en els últims temps. Una àrea especialment afectada es tracta del bosc de Fronlok, a la frontera amb Turquia. En aquestes muntanyes el grau d’endemisme és alt, i hi ha el perill que moltes espècies desapareguin de la zona, especialment un tipus d’encino, el Quercus cerris, nadiu de la regió i que comença a estar amenaçat.
A causa de la fragmentació de l’hàbitat, es creu que una espècie icònica de la Mediterrània i catalogada com en perill crític d’extinció per la UICN, s’ha extingit a Síria. Es tracta del ibis ermità (Geronticus eremita), una au del qual només queden 500 individus en llibertat i que està present només en tres països: Marroc, Turquia i Síria. Malgrat l’enorme esforç de Síria per mantenir una població estable en el seu territori, la guerra va acabar amb els últims individus d’aquesta espècie a la regió. Tan sols queda un individu de l’espècie, una femella anomenada Zenobia, que va ser vista per última vegada a Palmira abans que les tropes de l’ISIS entressin a la ciutat.
Sembla que els nombrosos esforços realitzats pel govern de Síria en els primers anys del segle XXI han estat insuficients per salvar de l’extinció a aquesta emblemàtica espècie. Abans present en grans parts d’Europa (des d’Àustria a la Península Ibèrica) el ibis ermità compta amb les poblacions més importants al Marroc, el seu últim reducte en estat natural. Font: New Scientist.
Guerrade Líbia (2014-actualitat)
Després de la guerra civil de Líbia, que va culminar amb la caiguda del coronel Gaddafi, el país s’ha vist arrossegat a una espiral de violència afavorida pels nombrosos grups armats que governen el país. La importació de carn de l’exterior s’ha detingut, i els propietaris de les ovelles, cabres i camells guarden als seus animals com si d’or es tractés a causa del desproveïment. A causa d’això, els grups armats s’estan dirigint al sud del país, on l’anarquia impera al seu aire, per proveir-se de menjar provinent d’animals salvatges.
Una de les espècies més perjudicades ha estat lagasela de Loder (Gazella leptoceros), catalogada com amenaçada segons la UICN i amb les seves poblacionsen franc descens. Fa deu anys la població no superava elsdiversos centenars d’individus, i es creu que avui dia la situació és molt pitjor.
La gasela de Loder és nativa del nord d’Àfrica, on queden menys de 2500 individus. Les milícies fan servir la seva carn per alimentar-se o vendre-la al mercat libi, on escasseja. Font: Creative Commons.
Però les gaseles no són l’úniques perjudicades pel vandalisme i impunitat regnants a Líbia. Gran quantitat d’aus migratòries, que han de creuar el país africà en el seu camí cap a Europa, són abatudes pels caçadors. A més, els oasis que fan servir per descansar estan sent oberts pels caçadors, el que provoca que centenars de grues, ànecs, garses i flamencs siguin aniquilats sense que ningú pugui fer res.
A més, l’efecte de la guerra de Líbia sobre la naturalesa no queda dins de les seves fronteres. El 2015, prop d’uns cadàvers d’elefant de Mali, una subespècie d’elefant greument amenaçada, es van trobar armesprovinents de Líbia. Es creu que l’ivori dels elefants de Mali està servint per finançaralesmilícieslíbies.
Els elefants de Mali són una de les dues úniques poblacions d’elefants que viuen al desert. L’últim cens aeri (de 2007) va revelar la presència de tan sols 350 individus al país. El 2015 es van trobar 80 individus caçats, amb el que els pronòstics no són gens favorables: els científics creuen que la població s’extingirà en 3 anys Font: Reuters.
Guerra del Govern Colombià contra les FARC i altres milícies (1964-2016)
Malgrat l’acord de pau assolit fa poc mesos entre el govern colombià i les FARC, les ferides, tant socials com mediambientals, trigaran molt de temps a tancar-se. Durant molt de temps les milícies s’han finançat en gran part dels diners generats pels cultius il·legals de cocaïna. Emplaçades en el més profund de la selva colombiana, milers d’hectàrees de bosc primigeni han estat aclarides per a la construcció de laboratoris i la sembra de cultius de coca. A més, en un intent per acabar amb aquest tipus de cultius il·legals, el govern ha fumigat extenses zones de selva amb glifosat, un herbicida que, tot i ser considerat inofensiu, ha pogut provocar la mort d’aus, petits mamífers i insectes, deixant sense suport a la gent que viu de la caça. Un altre problema afegit és que els cultius d’ús il·lícit s’han estès a les zones protegides. Així doncs, segons un informe de Parcs Naturals de Colòmbia, les FARC estaven presents en 37 àrees protegides del país, i es van detectar, a més, 3791 hectàrees de coca sembrada.
No obstant això, l’activitat il·lícita que més amenaça la naturalesa de Colòmbia és la mineria il·legal, una de les activitats més lucratives per als grups armats. I és que, mentre 1 kg de coca es ven a uns 4.3 milions de pesos, un d’or es ven a 85 milions de pesos, unes 20 vegades més. Per aquest motiu, grans extensions de selva han estat destruïdes per les màquines retroexcavadores per obrir mines d’or (el 60%), coltan (25%), carbó (10%) i tungstè (5%). La desforestació derivada de la mineria il·legal arriba a xifres inimaginables: entre el 1990 i el 2010 es van deforestar, de mitjana, 310.349 hectàrees de selva a l’any, és a dir, 6.206.000 hectàrees en tot aquest temps, o el que és el mateix, el 5.4% de la superfície de Colòmbia.
Per a l’extracció de l’or s’utilitzen mercuri i cianur, metalls altament contaminants. S’estima que al voltant de 200 tones de mercuri van a parar, cada any, a rius colombians. Això ha provocat que almenys 90 rius estiguin contaminats per aquest tipus de metalls, afectant a la fauna i flora local. Font: Semana.
Finalment, les accions dutes a terme per les FARC contra les extraccions petrolieres ha causat greus vessaments de cru en àrees d’alt valor ambiental. És el cas, per exemple, del vessament de 492 litres de petroli a Puerto Assís, Putumayo, al juny de 2015. Les FARC van interceptar un comboi que contenia tancs amb petroli i els vessar,afectant a 9 aiguamolls i estenent el petroli al llarg del riu Putumayo.
Els atacs sistemàtics de les FARC contra la indústria petroliera van arribar, tan sols a la província de Putumayo, als 132 el 2013. Els hidrocarburs contaminen els sòls i romanen aquí durant anys. A l’aigua, el petroli, causa del seu consum d’oxigen, crea condicions anòxiques que provoca la mort dels peixos propers. Font: elcolombiano.
Guerra d’Afganistan (2001-2014)
Tant l’última guerra de l’Afganistan com l’anterior van tenir un fort impacte sobre la vida salvatge de la regió. Es calcula que entre el 1990 i el 2007 més d’un terç dels boscos de l’Afganistan van ser talats, tant per refugiats per utilitzar la fusta per cuinar, combustible o construcció com per les indústries de la fusta, que talen impunement els boscos de la regió.
Malgrat tot, les notícies són més optimistes del que s’esperaria d’un país sumit en la guerra durant dècades. Entre els anys 2006 i 2009 es van realitzar, a la província de Nuritán, els primers censos des de la dècada dels 70, amb l’ajuda de càmeres-trampa, l’estudi de la femta i la realització de transsectes. Els resultats van ser encoratjadors: es van observar 18 óssos negres, 280 exemplars de porc espí, moltes guineus vermelles, llops grisos i xacals daurats, alguns gats salvatges,civetes de les palmeres i macacos rhesus i, sobretot, es va detectar la presència del esquiu lleopard de les neus (Panthera uncia), en concret de 3 individus diferents.
Càmeres de foto-trampeig van aconseguir fotografiar a l’esquiu lleopard de les neus a les agrestes muntanyes afganeses. Sens dubte, una notícia esperançadora per a la seva conservació. Font: James Nava.
No obstant això, encara no es pot cantar victòria. La gran quantitat de bombes llançades durant anys van fer efecte en l’abundància d’aus migratòries. Moltes de les aus van morir directament per l’impacte de les bombes o enverinades a l’entrar en contacte amb aigua contaminada. Altres, però, van variar el seu rumb a causa dels bombardejos i ja no creuen el país. És el cas de la grua siberiana (Grus leucogeranus), una espècie críticament amenaçada d’extinció per la UICN i que no s’ha tornat a veure a l’Afganistan des del 1999. A més, a causa de la guerra ia la incipient economia afganesa, centenarsde caçadors es veuen obligats a atrapar ocells vius per al seu posterior contraban cap a països àrabs rics. Aquesta situació ha propiciat que, en algunes regions de l’Afganistan, l’observació d’aus migratòries hagi baixat un 85% des de l’inici de la guerra.
Segons el director de Protecció Ambiental de l’Afganistan, cada any al voltant de 5000 aus són caçades per contraban, sobretot en les regions de Syed Khel i Kohistan. Moltes de les avitardes hubara (Chlamydotes undulata) i diferents tipus de falcons són enviats als països rics del Golf per servir com a mascotes. A la imatge, caçadors afganesos al costat de les seves gàbies rudimentàries. Font: focusingonwildlife.
El conflicte de Corea (1950-actualitat)
La Zona Desmilitaritzada de Corea és la prova que fins a alguna cosa tan tràgic com una guerra pot portar conseqüències positives. Arran de la pau acordada pels dos països el 1953, es va dur a terme la creació de la zona desmilitaritzada de Corea, una franja de terra de 4 km d’ample i 250 km de llarg que separa els dos països. La zona, que compta amb una fortapresència militar de prop de 2 milions de soldats, ha romàs pràcticament inalterada i escassamenthabitadades de llavors.
La zona desmilitaritzada de Corea, o ZDC, separa els dos països gràcies a una zona ‘buffer’ de 4 km d’ample. En aquest enclavament es solen celebrar les infreqüents i tenses reunions entre els mandataris d’ambdós països. Font: Creative Commons.
La zona es caracteritza per posseir una gran riquesa topogràfica i alta varietat d’ecosistemes, el que li permet ostentar una gran diversitat. Algunes expedicions científiques s’han pogut documentar més de 1.100 espècies de plantes, 80 espècies de peixos, 50 de mamífers i centenars d’aus. A més, és una freqüent parada per a moltes espècies d’aus migratòries que esdirigeixencap aMongòlia, Filipines o Austràlia.
La zona té una gran riquesa florística i faunística. Cérvols, óssos, senglars i gran quantitat d’aus poblen el territori. Es creu, fins i tot, que podria contenir alguns individus de tigre siberià, habitant habitual de la zona abans de l’ocupació japonesa de Corea. Font: BBC.
Recentment, gràcies a la millora de les relacions entre els dos països, la zona pot ser visitada per tan sols uns 43 euros. A més, a causa del seu excepcional estat de conservació i alta diversitat, estan sorgint campanyes per convertir la zona en una àrea protegida. Una d’aquestes campanyes, la DMZ Fòrum, proposa declarar la zona Patrimoni de la Humanitat i Parc Mundial per la Pau, i poder protegir-la així d’un possible desenvolupamenturbanísticel dia en quès’assoleixila pau entre els dos països.
La zona ha rebut nombrosos suports per convertir-la en una reserva natural que la protegeixi d’una possible explotació futura. Entre les personalitats que han donat suport al pla es troben l’ex-president dels Estats Units, Bill Clinton, o el fundador de la CNN, Ted Turner. Font: BBC.
El 42% de la població nord-americana i l’11,5 de l’espanyola no creu que l’evolució sigui certa. Tot i això, hi ha diferents proves de que el genial Darwin tenia raó, algunes d’elles en el teu propi cos. T’han operat de l’apèndix o tret els queixals del seny? Descobreix en aquest article quins òrgans vestigials vas heretar dels teus avantpassats.
¿QUÈ SÓN LES ESTRUCTURES VESTIGIALS?
Les estructures vestigials (sovint anomenades òrgans, encara que no ho siguin pròpiament dit) són parts del cos que han vist reduïda o perduda la seva funció original durant l’evolució d’una espècie. Es troben en molts animals, inclosos per descomptat els humans.
Les estructures vestigials eren plenament funcionals en els avantpassats d’aquestes espècies (i ho són en les estructures homòlogues d’altres espècies actuals), però actualment la seva funció és pràcticament nul·la o ha canviat. Per exemple, en alguns insectes com les mosques el segon parell d’ales ha perdut la seva funció voladora i ha quedat reduït a òrgans de l’equilibri (halteris). Si vols saber més sobre l’evolució del vol en els insectes entra aquí.
A més d’estructures físiques, les característiques vestigials també poden manifestar-se en comportaments o processos bioquímics.
¿PER QUÈ SÓN PROVES DE L’EVOLUCIÓ?
La selecció natural actua sobre les espècies afavorint característiques que augmentin la seva supervivència i eliminant les que no, per exemple quan apareixen canvis en l’hàbitat. Els individus amb característiques poc favorables moriran o es reproduiran menys i aquesta característica es veurà eliminada a la llarga, mentre que les favorables es mantindran ja que els seus portadors la podran passar a la següent generació.
De vegades hi ha característiques que no són ni favorables ni desfavorables, pel que seguiran passant a les següents generacions. Però tota estructura té un cost (energètic, perill a que s’infecti, desenvolupi tumors…), de manera que la pressió selectiva segueix actuant per eliminar una cosa que no afavoreix l’èxit de l’espècie. És el cas de les estructures vestigials, que “trigarien més” a desaparèixer al llarg de l’evolució. El fet que n’hi hagi revelen que en el passat aquestes estructures sí tenien una funció important en els nostres avantpassats.
TROBA ELS TEUS ÒRGANS VESTIGIALS
LA MEMBRANA NICTITANT
Ja vam parlar d’ella a Com veuen el món els animals. Es tracta d’una membrana transparent o translúcida que serveix per protegir l’ull i humitejar-lo sense perdre visibilitat. És comú en amfibis, rèptils i aus. Entre els primats, només la posseeixen completa lèmurs i loris.
Membrana nictitant o tercera parpella d’un fredeluga militar (Vanellus miles). Foto: Toby Hudson
En humans la plica semilunaris és un vestigi de la membrana nictitant. Òbviament no la podem moure però encara té certa funció de drenatge del lacrimal i ajuda al moviment de l’ull (Dartt, 2006).
El 10% de la població té un engrossiment a l’orella, vestigi de l’orella punxeguda comú en els primats. Aquesta estructura es diu tubercle de Darwin i no té cap funció.
Variabilitat del Tubercle de Darwin a la punta de l’orella (0 = absent). Font.Comparació entre l’orella d’un babuí groc (Papio cynocephalus) i la nostra. Font
Els primats (i altres mamífers) tenen orelles mòbils per dirigir els pavellons auditius cap a la font de so: segurament ho hauràs observat en el teu gos o gat. Els humans (i ximpanzés) ja no tenim aquesta gran mobilitat, encara que algunes persones poden moure lleugerament els pavellons auditius a voluntat. S’ha comprovat mitjançant elèctrodes que aquests músculs s’exciten quan percebem un so que ve d’una direcció concreta (2002).
Músculs auriculars responsables del moviment del pavelló auditiu. Font
El múscul occipitofrontal també ha perdut la seva funció d’evitar que caigui el cap, encara que participa en l’expressió facial.
MÚSCUL PALMAR LLARG
El 16% de les persones caucàsiques no posseeix aquest múscul al canell, tampoc un 31% de les nigerianes ni un 4,6% de les xineses. Fins i tot pot aparèixer en un braç i no en l’altre o ser doble segons les persones.
Es creu que aquest múscul participaria activament en la locomoció arborícola dels nostres avantpassats, però actualment no té cap funció necessària, ja que no proporciona més força d’agafada. Aquest múscul és més llarg en primats completament arborícoles (lèmurs) i més curt en els més terrestres, com els goril·les (referència).
I tu, el tens o no? Fes la prova: junta els dits polze i dit petit i aixeca lleugerament la mà.
Jo tinc dos al braç esquerre i un al dret. Foto: Mireia Querol Rovira
QUEIXALS DEL SENY
El 35% de les persones no posseeixen queixals del seny o tercer molar. A la resta, la seva aparició sol ser dolorosa i és necessària l’extirpació.
Jo no tinc el tercer molar. Foto: Mireia Querol Rovira
Els nostres ancestres hominins sí en tenien, força més grans que els nostres. Un recent estudi explica que quan una dent es desenvolupa, emet senyals que determinen la mida de les dents veïnes. La reducció de la mandíbula i la resta de dentadura al llarg de l’evolució ha provocat la reducció dels molars (i fins i tot la desaparició del tercer).
Comparativa entre la dentició d’un ximpanzé, Australopithecus afarensis i Homo sapiens. Observa la reducció dels tres últims molars entre afarensis i sapiens, Font
EL CÒCCIX
Si et toques la columna vertebral fins al final, arribaràs al còccix. Es tracta de 3 a 5 vèrtebres fusionades vestigi de la cua dels nostres avantpassats primats. De fet, quan estàvem a l’úter matern, en els primers estadis de desenvolupament de l’embrió s’observa una cua amb 10-12 vèrtebres en formació.
Diferents estadis en el desenvolupament embrionari humà (1 a 8) i comparació amb altres espècies. Crèdits a la imatge
Posteriorment es reabsorbeix, però no en tots els casos: hi ha reportats 40 naixements de nadons amb cua.
Nounat nascut amb cua. Una mutació ha evitat la inhibició del creixement de la cua durant la gestació. Font
Encara que no tinguem cua, actualment aquests ossos serveixen d’ancoratge d’alguns músculs pèlvics.
Situació del coxis. Foto: Mireia Querol Rovira
MUGRONS SUPERNUMERARIS (POLITÈLIA)
S’estima que fins a un 5% de la població mundial presenta més de dos mugrons. Aquests mugrons “extra”, poden presentar-se en diferents formes (complets o no) pel que de vegades es confonen amb pigues. Se situen en la línia mamilar (de l’engonal a l’aixella), exactament en la mateixa posició que la resta de mamífers amb més de dues mames (observa el teu gos, per exemple).
Habitualment el número de mames correspon amb la mitjana de cries que pot tenir un mamífer, de manera que els mugrons extra serien un vestigi de quan els nostres avantpassats tenien més cries per part. L’habitual són 3 mugrons, però s’ha documentat un cas de fins a 8 mugrons en una persona.
TROBA ELS TEUS REFLEXOS I COMPORTAMENTS VESTIGIALS
EL REFLEXE DE PRENSIÓ PALMAR I PLANTAR
Alguna vegada hauràs experimentat que a l’acostar qualsevol cosa a les mans d’un nadó, automàticament ho agafa amb una força tal que seria capaç d’aguantar el seu propi pes. Desapareix cap als 3-4 mesos i és un romanent del nostre passat arborícola i de la manera d’agafar-se al pèl de la mare, igual que succeeix amb els altres primats actuals. Observa el següent vídeo de 1934 sobre un estudi de dos bessons (minut 0:34):
En els peus també hi ha el reflex d’intentar agafar alguna cosa quan es toca la planta del peu d’un nadó. Desapareix cap als 9 mesos d’edat.
Per cert, t’has fixat en l’afició i facilitat que tenen els nens i nenes per pujar a qualsevol barana o part elevada en un parc infantil?
LA PELL DE GALLINA
El fred, l’estrès o una emoció intensa (per exemple, l’escoltar certa música) provoca que el múscul piloerector ens erici el pèl donant-li a la pell l’aspecte d’una gallina sense plomes. És un reflex involuntari en què algunes hormones, com l’adrenalina (que s’allibera en les situacions esmentades), estan implicades. Quina utilitat tenia això per als nostres ancestres i té en els mamífers actuals?
Augmentar l’espai entre la pell i l’exterior, de manera que l’aire calent atrapat entre el pèl ajuda a mantenir la temperatura.
Semblar més grans per espantar possibles depredadors o competidors.
Òbviament nosaltres hem perdut el pèl en la major part del cos, de manera que encara conservem el reflex, no ens serveix ni per escalfar-nos ni per espantar depredadors. El pèl s’ha conservat més abundantment en zones on és necessària protecció o a causa de la selecció sexual (cap, celles, pestanyes, barba, pubis…), però en general, també pot ser considerat una estructura vestigial.
Hi ha més estructures vestigials tot i que en aquest article ens hem centrat en les més observables. En futurs articles parlarem d’altres internes, com el famós apèndix o l’òrgan vomeronasal.
Actualment una part de la població mundial es pot permetre el luxe de triar la seva dieta: omnívora, vegetariana, vegana, crudívora, carnívora, paleodieta… però què menjaven els nostres avantpassats? Quina dieta s’ajusta més a la dels nostres avantpassats? Sense voler entrar en polèmica, parlarem sobre un dels fets crucials del pas de Australopitechus a Homo : la ingesta de carn.
QUÈ MENGEN ELS NOSTRES PARENTS?
Una de les raons que s’esgrimeixen per seguir una dieta vegana o vegetariana estricta és que com som micos, aquests s’alimenten de fruites i plantes, i a més, així s’aconsegueix una dieta més natural . Actualment i tradicionalment la base de l’alimentació mundial són les llavors de cereals (arròs, blat, blat de moro, etc.) i llegums (mongetes, llenties…), que moltes vegades necessiten elaboració (la farina, per exemple) i no tenen res a veure amb els seus avantpassats silvestres. Des de que es va inventar l’agricultura i ramaderia i s’han seleccionat les millors varietats per a consum humà, l’etiqueta de “natural” perd tot el seu sentit. Tot i que ara els transgènics estan en boca de tots, en realitat la modificació genètica la venim fent des de fa milers d’anys.
A la fila de dalt, avantpassats silvestres de l’enciam, pastanaga i blat de moro. A sota, les varietats domèstiques. Font
Que siguem micos i per això el natural és menjar vegetals, tampoc és del tot cert. Com els primats hem evolucionat als arbres, els homínids tenen una dieta estricta o principalment folívora -fulles- i frugívora -fruita- (goril·les , orangutans), mentre que els gibons , a més, completen la dieta amb invertebrats. Els nostres parents més propers però (bonobos, ximpanzés), són omnívors, ja que s’alimenten de vegetals, fruita, invertebrats i fins a petits mamífers i altres primats, encara que això sí, en menor quantitat que de vegetals.
Ximpanzé menjant carn. S’han descrit poblacions de ximpanzés que cacen amb llances construïdes per ells mateixos. Foto de Cristina M.Gomes, Institut Max Planck.
No és d’estranyar doncs, que els nostres ancestres directes llunyans, australopitecs com Lucy, tinguessin les fulles, fruites, arrels i tubercles com a base de la seva dieta. Algunes espècies, a més de vegetals, també s’alimentaven d’invertebrats i petits vertebrats, de manera similar als actuals ximpanzés.
HERBÍVORS I CARNÍVORS
Els fruits tenen més sucres, encara que no són molt abundants en comparació amb les fulles i tiges. Per contra, les fulles tenen menys valor nutritiu, ja que contenen moltes fibres que no podem assimilar, com la cel·lulosa. Els llegums contenen més proteïnes que els cereals, però alguns aminoàcids essencials i vitamines (com la B12) són inexistents en alguns vegetals o es troben en molt poca quantitat, o d’altres com el ferro de fàcil assimilació (ferro hemo) només es troben en aliments d’origen animal.
En resum, els vegetals són més difícils d’assimilar comparat amb la carn, de manera que mamífers herbívors presenten sistemes digestius més llargs, o amb estómacs compartimentats, masteguen durant llargs períodes de temps i alguns són remugants, mentre que els carnívors tenen sistemes digestius amb menor superfície d’absorció i necessiten poca masticació de l’aliment.
Sistemes digestius de herbívors no remugants, remugants, insectívors i carnívors. Autor desconegut
PER QUÈ ELS NOSTRES AVANTPASSATS VAN COMENÇAR A MENJAR MÉS CARN?
Fa 2,6 milions d’anys, un canvi climàtic va fer el nostre planeta més fred i sec. A l’Àfrica la sabana dominava gran part del territori, de manera que els homínids s’havien de conformar amb fulles dures, recobertes de ceres, tiges durs o amb espines, arrels… aquests recursos difícils de digerir van ser explotats pels paràntrops (Paranthropus), amb grans dents i potents musculatures a la mandíbula per poder triturar-los, encara que amb un cervell semblant al dels australopitecs. Es van extingir fa un milió d’anys.
Paranthropus boisei. Reconstrucció de John Gurche, foto de Xip Clark.
Però un altre grup d’hominins va trobar un tipus de recurs que els oferia més energia en menys quantitat, i eren més fàcils de mastegar: la carn. Homo habilis va ser el primer a menjar carn en major proporció que la resta de parents i a més, carns amb més quantitat de greix. Es tractava d’un oportunista: gairebé qualsevol cosa comestible l’aprofitava. Per contra els Paranthropus eren especialistes, de manera que si escassejava el seu aliment, el més probable era que morissin.
CERVELLS GRANS …
Mentre que Australophitecus i Paranthropus tenien una capacitat craniana de 400-500 cm3, Homo habilis va arribar a tenir fins a 700 cm3. Aquesta major grandària cerebral li permetia una major capacitat d’improvisació i versatilitat per trobar aliment.
Una de les coses que ens diferencia clarament de la resta de primats i animals és la gran mida del nostre cervell. Com haureu observat, H. habilis ja es classifica dins del gènere Homo, el nostre, per aquest gran salt de grandària cerebral, entre altres coses.
Però un cervell gran també té inconvenients: el 25% d’energia del nostre cos el consumeix el cervell en repòs, H . habilis consumia el 15% i Australopithecus només el 10%. A més de quantitat, aquesta energia també ha de ser de qualitat: alguns àcids grassos per a un correcte funcionament del cervell només es troben en alguns fruits secs, però sobretot, en greix d’origen animal, més fàcil d’aconseguir si escassejaven els vegetals.
L’única manera de poder dedicar més energia al funcionament del cervell és reduir la mida d’altres òrgans que consumeixin molta energia (Aiello, L. i Wheeler, P, 1995). Cor, ronyons, fetge, són grans consumidors d’energia però vitals, de manera que la solució és reduir el tub digestiu i això només va ser possible amb el pas d’una dieta gairebé exclusivament vegetariana dels Australophitecus a una altra de més fàcil assimilació amb més contingut de proteïnes i greix animal d’H. habilis .
Comparació entre els òrgans consumidors d’energia entre humans i altres primats. Imatge de J. Rodríguez
… I EINES
Un cervell gran va donar a més un altre avantatge a H. habilis. Malgrat el seu físic (mida petita, sense urpes ni grans ullals) va poder explotar gran varietat de carn (primer com carronyers i després cada vegada més com a caçadors) per l’ús d’eines. Probablement els australopitecs van utilitzar algun tipus d’eina senzilla, majoritàriament de fusta, però les primeres proves segures que disposem de fabricació d’eines de pedra (lítiques) pertanyen a H.habilis. Això fins i tot els va permetre aprofitar el moll interior de l’os de grans preses abatudes per carnívors quan tota la carn ja havia estat consumida per altres animals. Actualment només les hienes i trencalosos poden accedir sense eines a aquest recurs. En no necessitar unes dents i mandíbules tan grans, el crani pot allotjar un cervell més gran.
Grup d’H. habilis aprofitant la carronya d’un rinoceront. Font: DK FindOut
CONCLUSIÓ
En resum, l’augment del cervell de Homo va ser possible gràcies al canvi de dieta, que va permetre un tub digestiu més curt i un aparell mastegador més petit. Al seu torn, per obtenir aquests aliments més energètics es necessita més intel·ligència, que va donar com a resultat comportaments més complexos com l’ús d’eines treballades (tecnologia lítica Olduvaiana, Mode 1).
El nostre aparell digestiu és el resultat de milions d’anys d’evolució com omnívors oportunistes. Algunes dietes actuals estrictes (ja siguin vegetarianes o gairebé carnívores) entren en contradicció amb aquesta herència biològica i l’abús i accés a tota mena d’aliments ens porten tot tipus d’al·lèrgies i problemes alimentaris. El secret segueix sent una dieta equilibrada i variada.
REFERÈNCIES
Roberts A (2002). Evolución: historia de la humanidad. Akal, UK.
L’origen del llenguatge és una de les incògnites que més debat crea entre els antropòlegs. ¿Som els únics animals amb un llenguatge amb gramàtica? Parlaven nostres avantpassats? Els animals només es comuniquen per imitació de sons simples? En aquest article intentarem donar resposta a aquestes qüestions i coneixerem Koko, la goril·la que va aprendre el llenguatge de signes.
PODEN PARLAR ELS ANIMALS?
Clarament la majoria d’éssers vius es comuniquen d’alguna manera, ja sigui mitjançant senyals visuals, olfactives o químiques, acústiques… El cas més clar i proper el tenim en alguns animals: lladrucs, miols… però també les plantes es comuniquen.
Segurament hauràs sentit alguna vegada algun lloro o periquito dir paraules, fins i tot els corbs són fantàstics imitadors. Però no deixa de ser això, imitació de poques paraules. Són incapaços de construir frases o utilitzar les paraules que coneixen per expressar nous conceptes. O mantenir una conversa. En algunes ocasions els científics han educat a cries de simis com humans, en un intent que aprenguessin a parlar. Mai ho van aconseguir.
QUÈ CAL PER PARLAR?
Atesa la profunditat del tema, podem resumir que per parlar és indispensable tenir les capacitats cognitives necessàries i un aparell fonador amb un físic que permeti controlar l’entrada i sortida de l’aire de manera determinada. Ja que alguns animals com cetacis, aus o simis superiors posseeixen elevades capacitats cognitives, per què no es posen a parlar de la mateixa manera que nosaltres? Tot i així, comencem a comprendre la seva manera de comunicar-se, pel que és possible que alguns tinguin algun tipus de gramàtica, és a dir, un llenguatge, com els dofins o alguns ocells. O potser hauríem de matisar què és el llenguatge. En l’article que ens ocupa ens centrarem en el cas dels primats, especialment goril·les i ximpanzés.
APARELL FONADOR
La laringe alberga les cordes vocals. Observa la diferència entre un humà i un ximpanzé:
Aparell fonador d’un ximpanzé i un humà. Autor desconegut. Foto presa de UOC.
Els humans, a més de tenir les cordes vocals més baixes, tenim la cavitat bucal i nasal més curta. A grans trets, per poder produir vocals de manera clara, nucli de la comunicació oral, la laringe ha d’estar en una posició baixa. És per això que els ximpanzés, degut a les seves limitacions físiques per a la parla, no poden fer-ho.
Mòdul amb les diferents posicions de l’aparell fonador necessàries per emetre vocals. Foto de Mireia Querol, Cosmocaixa, Barcelona.
Per investigar si els nostres avantpassats podien parlar, els estudis se centren principalment en la morfologia de l’os hioide, la posició de la faringe, la base del crani i les impressions del cervell a l’interior del crani. Les últimes investigacions amb el Crani 5 (neandertal) de la Sima de los Huesos, juntament amb altres estudis d’altres fòssils, semblen indicar que fa 500.000 anys ja existia un aparell fonador com el nostre. Parlaven els neandertals si en principi tenien el físic necessari?
CAPACITAT CEREBRAL
Els humans som els mamífers amb el cervell més gran en relació al nostre cos. Es compara la intel·ligència d’un ximpanzé amb la d’un nen o nena de 4 anys. Si no poden parlar per limitacions físiques, podrien fer-ho d’una altra manera?
Cervell humà amb les àrees de Broca i Wernicke, responsables del llenguatge. Foto de domini públic presa de NIH
Segons un estudi publicat a Nature, el gen FOXP2 sembla ser el responsable de la nostra capacitat de control precís del moviment que permet la parla. Persones amb alguna còpia inactiva d’aquest gen, tenen greus problemes de parla i llenguatge. El gen FOXP2 només és diferent en dos aminoàcids entre ximpanzés i humans, i pel que sembla seria el responsable que ni ells, ni la resta de vertebrats puguin parlar. Aquesta diferència, aquesta mutació, es creu que va aparèixer fa 500.000 anys. Pääbo Svante i el seu equip van descobrir que aquest gen ja era igual que el nostre en els neandertals. Si això és cert, unit al que s’ha vist en l’apartat anterior, podem gairebé assegurar que els neandertals podien parlar.
ENSENYANT A PARLAR A ALTRES SIMIS
Ja que no poden parlar, s’ha ensenyat a altres simis a comunicar-se amb humans mitjançant lexigrames (dibuixos que respresenten paraules) i llengua de signes. Washoe va ser la primera simi no humana en comunicar-se en la llengua de signes americana (ASL). Era un ximpanzé, va aprendre unes 350 paraules i va ensenyar algunes al seu fill Loulis. Altres ximpanzés han estat capaços d’això, però el més fascinant és el descobriment d’aquest comportament de comunicació per signes en ximpanzés salvatges (òbviament, signes propis dels ximpanzés, no de l’ASL). El bonobo Kanzhi es comunicava amb lexigrames, i Koko s’ha convertit en una goril·la mediàtica gràcies al seu domini de l’ASL.
LA GORIL·LA KOKO
Koko (diminutiu de Hanabiko, en japonès, “focs artificials”) és un goril·la occidental de les terres baixes. Els goril·les són els simis i homínids actuals més grans que existeixen, amb fins a 180 kg de pes en els mascles.
Després dels ximpanzés i bonobos, són els que més s’assemblen genèticament als humans (compartim més del 98% de l’ADN ). Hi ha dues espècies de goril·les:
Goril·la occidental (Gorilla gorilla): inclou dues subespècies, el goril·la occidental de les terres baixes (Gorilla gorilla gorilla) i el Goril·la del riu Cross (Gorilla gorilla diehli). Està críticament amenaçada segons la IUCN .
Goril·la oriental (Gorilla beringei): inclou el goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) i el goril·la oriental de les terres baixes (Gorilla beringei graueri ). Està amenaçada segons la IUCN.
Koko va néixer el 1971 al Zoo de San Francisco i actualment viu a la Gorilla Foundation de Redwood City, Califòrnia. A partir dels 6 mesos d’edat la doctora Francine (Penny) Patterson (llavors estudiant de doctorat) i el Dr. Ron Cohn li van ensenyar la llengua americana de signes (ASL). Altres goril·les que van ser units al projecte van ser Michael (el 1976) i Ndume (1991).
Penny ensenyant a Koko (dreta) i Michael la ASL. Foto presa de Koko.org
Des de llavors, Koko ha après a signar 1.000 signes de l’ASL i entén aproximadament unes 2.000 paraules en anglès. És fins i tot capaç de combinar diferents signes per explicar conceptes si no coneix la paraula. Michael i Ndume també van aconseguir comunicar-se mitjançant signes: Ndume va aprendre alguns de Koko, el que podria demostrar que el cas de Koko no és únic sinó que la comunicació gestual és intrínseca en els goril·les.
En aquest vídeo Penny pregunta a Koko que li agradaria fer amb el seu temps lliure. Ella respon que li agradaria tenir un fill i li agraeix quan Penny li diu que ho estan intentant:
ALTRES CAPACITATS DE KOKO
Koko, en viure en un ambient humanitzat, realitza actes per imitació, segons els seus investigadors, sense que hagi estat forçada a això. Mirar llibres, pel·lícules, pintar, mirar-se al mirall, fer-se càrrec de mascotes… fins i tot tocar la flauta. Això últim és especialment important ja que és capaç de posar els llavis en la posició adequada i controlar la respiració. També pot tossir a voluntat, el que requereix un control sobre la laringe. Contràriament al que es pensava, el control sobre les vies respiratòries i per tant, sobre les futures capacitats de parlar en els nostres ancestres, potser es van donar milions d’anys abans del que es creia.
Vídeo de Koko tocant flautes i una harmònica (Koko.org):
Un altre tema digne d’estudi és la capacitat artística de Koko i Michael. Si altres simis creen eines i tenen un llenguatge, serà l’art el que ens diferencia d’ells i els nostres ancestres? Atès que Koko pot comunicar-se amb un llenguatge comú al nostre i posa nom a les seves creacions, és això certa capacitat simbòlica? La línia entre la resta de simis i H. sapiens , i per tant també entre H. sapiens i altres Homo, és cada vegada més prima.
Per finalitzar, us deixem amb les fites més importants després de 40 anys d’estudi amb Koko:
Els goril·les poden aprendre l’ASL (1.000 signes), ho fan més ràpidament durant la infància i saben modular aquests signes per donar-los diferent èmfasi.
Entenen l’anglès parlat (2.000 paraules).
Koko no és un cas únic, com Michael i Ndume testifiquen.
Inventiva: poden ampliar els signes apresos combinant d’altres (per exemple: braçalet i dit per expressar anell), o afegint gestos propis.
Emocions: expressen una gran varietat d’emocions, des de la més simples a les més complexes. És coneguda la reacció de Koko després de la mort de un dels seus gats, la d’en Robin Williams, o una escena trista en una pel·lícula.
Hipòtesi de l’empatia: els goril·les potser tinguin empatia, atenent a com tracta Koko altres animals indefensos o persones.
Ús d’un llenguatge gramatical
Altres maneres de comunicar-se: incloent creació de dibuixos, fotografies, assenyalant paraules, cartes amb frases …
Autoidentitat: Koko es defineix davant d’un mirall com a “bon animal / persona goril·la”. Observa el vídeo:
REFERÈNCIES
El desenvolupament humà (2002). Delval, J. Segle XXI d’Espanya Editors
Aquestsdies estàhavent moltapolèmicaa Espanyaper l’emissió delprograma“Vaya Fauna”a Telecinco,en quèesmostrensuposadeshabilitatsd’animals nodomèsticscaptius. Deixantde banda elsmètodesd’entrenament quepateixen aquestsanimals, en la línia d’unarticleanteriorde MarcArenas,Motiusper anar a veuremamífers marins en captivitat(o potser no!), en aquestarticletractaremlesconseqüènciesque té lacaptivitaten elsprimats, sobretot en elsgranssimis, i el que està a les tevesmansper conservarals teusparentsméspropers, tots ells enperilld’extinció.
ELS MICOS ES VEUEN FELIÇOS INTERACTUANT AMB NOSALTRES
Segurament alguna vegada has anat al zoo i has observat comportaments humans de mofa cap a ximpanzés, goril·les i orangutans. Persones rient, donant-se cops al pit, imitant vocalitzacions. Els ximpanzés responen igual, la qual cosa creiem que és un joc d’imitació.
El humans tenim tendència a humanitzar-ho tot, és a dir, percebre les reaccions d’altres éssers com humanes, cosa que no sol estar relacionada. En la comunicació primat, la mirada és molt poderosa, de vegades intimidatòria. Qui no mira cap a un altre costat a l’ascensor quan pugem amb un veí? Això succeeix també, amb els goril·les: mirar-los fixament als ulls és per a ells una agressió, així que suposeu l’estrès de sentir-se amenaçat per centenars de visitants que t’observen en un zoo dia rere dia. El que interpretem com un somriure, en el qual l’animal ensenya les dents, en realitat és un gest de por o tensió. El que interpretem com un joc o insult, com llançar excrements contra el vidre, és també signe d’incomoditat i estrès.
Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com
El típicgestdecolpejar-el pit, enrealitatésuna demostracióde forçaisalut, el que pot provocarsituacionstensescomlaque va viureaquestafamíliaal zood’Omahaquan la sevafillaesva colpejar elpitdavant d’unesquenaplatejada(mascle de goril·la):
EN ELS ZOOS LES INSTAL·LACIONS SÓN CADA COP MÉS NATURALITZADES
És cert que la tendència dels zoològics és imitar cada vegada més les condicions que podrien tenir a la natura, amb espais verds, troncs o cordes per grimpar, segons l’espècie. Però els primats gaudeixen d’aquestes condicions poques hores al dia, concretament les que els zoològics estan oberts al públic. A la nit o en condicions climàtiques adverses, els animals de molts zoos viuen en gàbies de menor grandària que la seva zona d’exposició i sense cap tipus d’ambientació natural.
La majoria de grans simis són socials i tenen jerarquies de grup ben establertes a la natura. En captivitat, els grups familiars solen ser artificials ja que els animals són de diferents procedències, a més de casos en què hi ha sobrepoblació (massa animals en la mateixa instal·lació) o se’ls manté aïllats en gàbies de dimensions ínfimes. En cas de conflicte dins d’un grup, els animals no disposen de suficient espai per mantenir les distàncies i evitar possibles tensions futures.
Goril·les buscant aliment en el Parc Natural dels Volcans, Ruanda. Foto de Philip Kromer.
Sónprivatstambéde conductesnaturals, com la recerca d’aliment.Enel cas delsgoril·lesde plana(Gorilla gorillagorilla), poden viatjardiversos quilòmetresdiarisa la recercade menjar (principalment brots, peròtambéfruitai alguninsecte) i maidormendues nitsseguidesal mateixlloc. Els plans d’enriquiment en aquest centres són essencials per a que puguin ocupar el temps lliure del que disposen.
L’inadequatcomportamentd’alguns visitantsfa la resta(cop de vidres,crits, fotos amb flash,alimentació, excessiva afluència depúblic…).
TÉ VALOR EDUCATIU I CONSERVACIONISTA
Igual que en el cas dels mamífers marins, lesinvestigacionsinsitu delsprimatsexposats nopermeten arribara conclusionsfiablessobrela biologiaiel comportament delsanimalsa causa delescondicionsartificialsen quèestroben.Enzoològics, no solenser animalsutilitzatsen espectacleso objectesde visiteseducativesambpúblic general. En altres centres, lainformació queespotdonarsobre ellsés pocaiesbiaixada, enfavor de l’espectacleosimple exhibicióde l’animaldavant el públic.La reintroduccióde primatsa la naturaésmoltcomplexa. Elsprogramesde criaen captivitat ques’implantencadavegadamésen elszoològicspermotiusconservacionistes, solenproduir animalsdestinats al’exhibiciói no al’alliberamenten l’entorn natural, per falta de mitjans ointeressos.
SON ADORABLES COM A MASCOTES
El fet que un animal ens sembli bonic d’aspecte o comparteixi més del 90% de gens amb nosaltres, no vol dir que hagi de tenir les nostres mateixes necessitats. Aquestes normalment no són conegudes per les persones que adquireixen algun primat com a mascota, causant-los problemes de salut tant físics com psíquics, fins i tot la mort.
Gairebé tots provenen del comerç il·legal, la qual cosa significa que per capturar una cria, els caçadors han de matar a diversos membres de la seva família, sobretot en el cas de grans simis que protegiran a la seva descendència fins a la mort.
El primat orfe més famós va ser sens dubte Floquet de Neu, l’únic goril·la albí conegut fins al moment. En aquest cas, tota la seva família va ser assassinada el 1966 per entrar en plantacions de plàtan i cafè a la selva de Nko, Guinea Equatorial. Floquet va ser venut a Jordi Sabater Pi per 15.000 pessetes, i a Barcelona va ser criat en un pis durant els 11 primers mesos. Després es va traslladar al Zoo de Barcelona on es va convertir en un símbol de la ciutat i va viure la resta de la seva vida.
Floquet de Neu en una instal·lació interior. Foto presa del blog Sigur Rós.
Els petitsprimatstambésón víctimesdel comerçil·legal, que ha augmentat ambla presènciade vídeos ainternet sobre l’adorablesque sónelstitísoloris(Nycticebus) segons unestudipublicata PLoSONE. A més de quemoltesespècies estan enperilld’extinció,comvam veure enun articleanterior elslorismandrosossón elsúnicsprimatsverinososdel món, pel que sónmutilatssenseanestèsia(se’ls tallendents, urpes…) abansde la seva venda,cosaque de vegadesels provocainfeccionsmortals.Segons aquestestudi, només a Indonèsia15.000lorisentrenal mercat il·legala l’any,sensecomptar elsque morenabans. A aquestes dadescal sumar lamortde la marei/o famíliessenceres. Sónvenuts ambpocsmesos de vida, quanen llibertatpassen elsprimers14mesosamb la seva mare, per la qual cosales seves necessitatsafectivesinutricionalsmai serancobertes.
Loris de Sumatra per vendre amuntegats en una gàbia sense aigua ni aliment, a plena llum del dia (són d’hàbits nocturns). Foto de The Little Fireface Project.
S’estimaque el comerçil·legal d’animalssalvatgesmou més de19bilionsde dòlarsanuals, xifresequivalents osuperiors alcomerçil·legalde droguesiarmes. A més demascotes, moltsprimats queviuenen zoològicsprovenende decomisos, comla goril·laCocodel Zoode Barcelona.
L’ordre Primates està protegit per CITES (Convenció sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna y flora silvestres), pel que el seu comerç está prohibit o molt regulat. A Espanyaperexemple, sobreel paper noespoden teniren instal·lacionsparticulars.
SÓN MOLT INTEL·LIGENTS I PODEN FER COSES COM NOSALTRES
Un altreclarcasd’humanitzacióés obligar elsprimatsarepresentarsituacionsprenent-les comuna cosa naturalifàcild’aprendreper a ells,com caminarde peu, anar en bici ialtresacrobàcies queafortunadamentesveuen cadavegada menys encircs, pel·lícules, anuncis oplatósde televisió.
Jahemtractatsobre l’origenicondicions devida(gairebé sempreinsalubres) d’aquests animals. Noentraremendetallsobrecomsónentrenats, a forçade reforços negatius(privació d’aliment, companyia, cops,pallisses, tancament …) ni alsnivellsd’estrèsa quèsónsotmesosentrefocus, persones isorolls.La primatòlogaSarahBaecklerva realitzar unestudiel 2002 sobrel’estaticondicions d’aquestsanimals. Quèpassaambells quanno serveixenper actuar? Sónabandonats, irecuperats enel millor delscasos ensantuarisocentresde recuperacióper aprimats,com la FundacióMonaa Catalunyao el Centrede Rehabilitacióde Tchimpounga, el santuari perximpanzésmésgran d’Àfricapromogutper la Dra. JaneGoodall.Aquest vídeo del’emotiualliberamenti història de laximpanzéWoundaperpartde RebecaAtenciai JaneGoodalles va tornarviral:
CONSEQÜÈNCIES ABANS I DESPRÉS DE LA “FAMA”
Elsximpanzéssónelssimismés usatsper a aquest tipusd’espectacles.Segons elsestudis, com el de laUniversitatde Kent(2011), acaben ambproblemespsíquicscom:
Autolesionsimutilacions
Fracturesòssiesiferides
Dèficitpsicomotor
Malnutrició
Problemes dedesenvolupament
Conductesanormalscomingestade femtai orina
Movimentsrepetitiussensecap funció(estereotípia)
Disminuciódelsgestos percomunicar-se entreells
Hiperagressió
Fòbia social,por,agorafòbia(fòbia a espaisobertsiaglomerats)
Apatia
Transtornper estrèspost-traumàtic
Despressió
Incapacitatper al seu desenvolupamenten condicionsde llibertat
La seva rehabilitacióisocialització, noésimpossibleen alguncas, però suposaanysimilersd’eurosd’esforç, el que no justifica la sevautilització enespectacleso tinençacom a animals de companyia.
QUÈ POTS FER TU PER LA CONSERVACIÓ DELS PRIMATS?
Al juny de2015, després d’anysde lluitade JaneGoodallialtres institucions,elsximpanzéscaptiusgaudeixen de la mateixaproteccióals EUAque els salvatges, és a dir, són considerats enperilld’extinció.Dosximpanzéstambé hanestatreconegutscom a personeslegalsen un judicisobre el seuempresonamentobligatori. Elsprimatòlegscoincideixen quela intel·ligència d’unximpanzéésequivalenta la d’unhumàde 4anys i eldebatsegueixviusobrela inclusió delsgranssimisen elsDretsHumans.Alguna cosa estàcanviant enla consideraciódels nostresparentsméspropers, però encaraés, de totes totes, insuficient. Quèés a les nostresmans?
Informa’ti comparteixamb els teusfills, familiars iconegutslescapacitatsiproblemàtiquesd’aquestsmeravellososanimals.
Nocomprisniacceptisun primatcom a regalosouvenirsfetsambells, sobretotsi viatges apaïsosestrangers, on lacompravendaés barataifàcil. Pots acabara la presó.
Un simple clauer porta moltes morts darrere. Foto de WWF
Noassisteixis aespectaclesde circodonisaudiènciaa programesde televisióon utilitzenanimalsi participa en campanyes en contra d’això.
No consumeixis carn de primat, “carn de selva” (bushmeat).
No compris fusta tropical o busca la certificació FSC de tala sostenible.
Allarga la vida útil dels aparells electrònics, especialment els telèfons mòbils i recíclals, ja que s’usa coltan i cassiterita per a la seva fabricació.
Seguramentun delsresponsables queestiguisllegintaquest article va ser el canviclimàticque va tenir llocfauns6 milionsd’anys.L’aixecamentde laVall del Riftva provocar unrefredamenti sequedatde l’Àfricasubsahariana, que va afavorirl’extensió de lasabanaendetrimentdelsboscosil’evoluciódelsprimershomininsquejacaminavende peu. El més famósde tots ellsés, sensdubte, Lucy. T’animemaconèixeraAustralopithecusafarensisil’anatomiaassociada albipedisme.
QUI ERA LA LUCY?
Fapocmésde40anys, DonaldJohansonva descobrir unesqueletparcial(AL–288-1) de 3,2 milionsd’antiguitat aHadar, Etiòpia. Eral’espècie mésantigad’hominídescobertaidesconegudafinsel moment.A la nit,mentrecelebravala troballaamb el seu equip, sonava lacançó delsBeatlesLucy in the Sky with Diamonds, que va donar elsobrenoma aquestesrestesfòssils. Pertanyen al’espècie Australopithecusafarensis(mico meridionald’Afar).
Reproducció de Lucy al Museum National d'Histoire Naturelle, Paris. (Foto: autor desconegut, Wikimedia)
ActualmentA.afarensisésun delshomininsprimerencsmillor coneguts, ja que s’hantrobat restesde centenarsd’individus, mascles, femellesicries.
ANATOMIA
La mitjanad’alçada ipesd’afarensisera de1,05m i29kgper a lesfemellesi1,51m i42kgper alsmascles, bastant méspetitscomparatsambnosaltres. El volumcerebraltambéera petit, de387-550cmcúbics(semblant a un ximpanzéactual). Els braçosiditseren mésllargs queelsnostres,cosa que elspermetia unbondesplaçamentpelsarbres, ilescames, encara que méscurtes, japresentavencaracterístiques que elspermetien unbipedisme(caminar sobredos peus) complet. El frontera estretilesmandíbulesestaven situadescap endavant(prognatisme), amb un granespaiper alsmúsculsmastegadors. La seva dietaera principalmentherbívora.
Representació de Lucy per Elisabeth Daynès, amb les empremtes de Laetoli, al CosmoCaixa. (Foto: Mireia Querol)
TRETS ANATÒMICS DEL BIPEDISME
A.afarensisja presentavalesadaptacionsnecessàriesper acaminarcom nosaltres, encara que potser noés l’hominí bípedemésantic: Orrorintugenensis(6,2-5,6 ma) és l’aspirantaser unsdelsprimersmembres delllinatgehumà quevan caminarde peu.
Foramen magnum:la medul·la espinal passa a través d’una obertura al crani, el foramen magnum. En el ximpanzé està situada a la part posterior del crani, mentre que en A. afarensis ja es troba a la base, cosa que permet assentar una columna vertical.
Columna vertebral: la zona lumbar i cervical de la columna humana són més corbes, tenim una columna en forma de S. El centre de gravetat del cos queda en la línia mitjana dels peus i permet una flexió de la columna al caminar, per aquesta raó quan els ximpanzés caminen sobre dos peus, trontollen per mantenir l’equilibri en tenir una columna més recta.
Caixa toràcica:A. afarensis encara presenta un tòrax bastant cònic per allotjar un major sistema digestiu a causa de la dieta hervíbora i una millor mobilitat de les espatlles per enfilar-se. H. sapiens la tenim en forma de barril, que facilita el balanceig dels braços per a un millor equilibri en caminar i una millor flexió del tors.
Pelvis: la pelvis humana és més curta i ampla que la d’altres primats, per permetre millor una mobilitat amb la base de la columna, però el canal del part s’estreny.
Peus: el dit gros d’ A.afarensis, com el nostre, està alineat amb la resta, la planta és arquejada i l’ampli taló permet al peu impulsar-se mitjançant els dits i absorbir els impactes en caminar.
Fèmur: a causa del bipedisme la superfície de les articulacions és àmplia i es troba en angle cap al centre de gravetat del cos. En el ximpanzé són més curts, menys inclinats i amb unes articulacions menors.
LES EMPREMTES DE LAETOLI
Empremtes de Laetoli, Tanzània. (Foto: Sciencephoto Library)
Més de 2.000 kms al sud on va ser trobada la Lucy, a Laetoli (Tanzània), Mary Leakey va descobrir el 1978 el rastrebípedemés anticconegut(3,6 milions d’anys) de probablement 4homininsque caminavenper la sabanaoberta, juntamentamblesempremtesd’altres animalscoml’extintcavallHipparion, una au, 1babuíi uncentpeus. Lesempremtesvan quedarfixades enlescendresdel volcàSadimanis’atribueixen aA.afarensis. Hi ha69petjades, algunessuperposades a d’altresintencionalment, potsercom a estratègiaperno deixarrastre. El ditgrosés paral·lela la restaid’empremtaprofunda ieltalóestàben marcat, cosa queconfirma unpascompletamentbípede.
Peròper què haestat tanimportantel bipedismeen el procésd’hominització, cap a l’apariciód’Homosapiens? Ho descobriremen el següentarticle dedicat al’evolució humana.
Representació de A. afarensis per John Gurche. (Foto: Chip Clark)
REFERÈNCIES
Roberts, Alice. 2002. Akal. Evolución: historia de la humanidad.
Turbón, Daniel. 2006. Ariel. La evolución humana.
Cela Conde, Camilo José; Ayala, Francisco J. 2001. Alianza Editorial. Senderos de la evolución humana.
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió, doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.
Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
L’article d’avui està dedicat als primats. Coneixerem algunes de les seves principals característiques, com es classifiquen les espècies actuals i descobrirem qui són els homínids i els hominins.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS PRIMATS
Els primats són un ordre de mamífers placentaris que va aparèixer fa quasi 65 milions d’anys a la selva plujosa tropical. Actualment existeixen més de 400 espècies vives, la majoria de vida arborícola. Atès que no hi ha una tret únic que els defineixi, són difícils de classificar, així doncs s’ha de considerar tot un conjunt de característiques, de les qual destaquen:
Sistema visual complex: amb els ulls situats de manera frontal, la seva visió és estereoscòpica, cosa que els permet percebre la distància i profunditat amb gran precisió. La majoria d’espècies veuen en color.
Alta mobilitat de l’espatlla: facilita el moviment del braç en totes direccions.
Mans i peus: tenen cinc dits i el polze oposable (almenys a les mans) cosa que els permet agafar i manipular objectes amb precisió. Encara que alguns tenen urpes, la majoria tenen ungles planes i tots (excepte alguns orangutans) tenen una ungla plana al dit gros del peu.
Tors i cua: diversos primats reposen i es desplacen amb el tors erecte. Excepte els simis, posseeixen una cua en alguns casos prènsil, que utilitzen com una cinquena extremitat.
Mida del cervell: a més d’algunes espècies de balenes dentades, els primats superiors tenen, en relació al cos, el cervell més gran de tots els mamífers.
Organització social: només orangutans, alguns lèmurs i gàlags són solitaris, la resta de primats s’organitzen en grups socials complexos.
Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s’aprecien algunes de les característiques descrites. Foto: pixabay.com
CLASSIFICACIÓ
Fins fa poc les relacions entre diferents grups de primats no han estat clares, així que habitualment alguns termes duen a confusió o s’utilitzen de manera indistinta de manera popular (micos, simis…). La cladística moderna classifica els primats en dos subordres, els Haplorins (“primats de nas sec”) i els Estrepsirins (“primats de nas moll”). Una possible classificació seria la següent:
Tradicionalment els primats es classifiquen en tres grups: prosimis, mones o micos i simis.
PROSIMIS
Els prosimis són el grup més antic de primats. Es distribueixen pel sud-est asiàtic i illes marginals d’Àfrica. Comprenen els lèmurs, loris, gàlags, indris, l’ai-ai i els tarsers. Tenen en comú les següents característiques:
Urpes enlloc d’ungles (tenen almenys una ungla).
Musells llargs amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte.
Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna.
Pavellons auditius mòbils.
Menor proporció cerebral dels primats.
Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting
Tarser de Filipines (Carlito syrichta). Foto: Kok Leng Yeo
MONES DEL NOU I VELL MÓN
Les mones del Nou Món es distribueixen per Amèrica Central i del Sud. Tenen la cua llarga, freqüentment prènsil. El musell és pla i les narius laterals. Són totalment arborícoles. Els representants més coneguts són els titís, la mona aranya, els caputxins, i els sakís.
Sakí de cara blanca mascle (Pithecia pithecia). Foto: Charles Miller
Les mones del Vell Món es distribueixen per Àfrica i Àsia. Solen tenir una mida superior a les del Nou Món. Les narius estan orientades cap avall o cap endavant i comprenen una gran diversitat d’espècies, com els macacs, papions, mandrils, mangabeis, drils, còlobs, nassuts, langurs…
Els simis es divideixen en dues famílies: els hilobàtids (gibons i siamangs) i els homínids (orangutans, goril·les, ximpanzés i humans). Es distribueixen per Àfrica occidental i central i pel sud i sud-est asiàtic, amb excepció dels humans, que ens distribuïm per tot el planeta i hàbitats. Els simis tenim la cara plana, amb les narius cap avall i una anatomia que facilita la postura erecta i la manipulació precisa de materials, que inclou l’ús i creació d’eines en algunes espècies.
Bonobo (Pan paniscus). Foto: Pierre Fidenci
En conclusió, els homínids som els éssers humans (Homo sapiens)conjuntamentamb orangutans (dues especies: Pongo pymaeus i Pongo abelii), ximpanzès (Pan troglodytes), bonobos (Pan paniscus) igoril·les (dues especies: Gorilla gorilla i Gorilla beringei), ja que tots pertanyem a la família Hominidae. El terme homínid també es refereix a totes les espècies fòssils d’aquest família, i per tant, als nostres avantpassats, que tractarem en futurs articles sobre evolució humana. Malgrat això, actualment per referir-nos exclusivament a les espècies de la nostra branca evolutiva (inclòs H. sapiens) s’utilitza el terme hominins, que fa referència a una tribu (Hominini) de la família Hominidae.
REFERÈNCIES
Clutton-Brock, Juliet et al. 2002. Animal. Pearson Educación
Roberts, Alice. 2002. Akal. Evolución: historia de la humanidad
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió, doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.
Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
All you need is Biology 
.jpg){kind=link}
