La manca de fòsfor posa en risc la seguretat alimentària mundial

El fòsfor (P) és un element indispensable per a la vida a la Terra. Estructures imprescindibles per a qualsevol ésser viu com l’ADN o ARN contenen aquest element, i les plantes no poden realitzar la fotosíntesi sense ell. A causa d’això, els cultius requereixen d’ingents quantitats de fòsfor per complir els estàndards d’eficiència i productivitat necessaris per alimentar una població humana que creix sense parar. No obstant això, aquest és un recurs limitant i finit, i les prediccions no són favorables: les reserves s’esgotaran en uns 100-150 anys. Això comportarà importants problemes geopolítics encara per imaginar ja que, unit a aquest caràcter efímer d’aquest recurs, se suma el fet que el 90% de les existències estan en mans de tan sols 5 països. El conflicte està servit.

INTRODUCCIÓ

Qualsevol persona que hagi hagut de comprar alguna vegada fertilitzant reconeixerà aquesta seqüència: N-P-K (nitrogen, fòsfor, potassi). Són els nutrients més utilitzats per a jardineria i producció vegetal en general. Sense ells, les plantes no creixen o no aconsegueixen desenvolupar-se prou com per persistir a llarg termini. Dels tres nutrients principals, el potassi és el més abundant a l’escorça terrestre (representa aproximadament el 2.4% de la superfície terrestre en pes) sobretot en antics llits marins i lacustres, a més de ser el més disponible per a les plantes. D’altra banda, el nitrogen, en la seva forma gasosa, és extremadament abundant (el 78.1% de l’aire que ens envolta és nitrogen molecular) però no així les seves molècules en forma sòlida, que solen ser escasses a causa de la seva alta mobilitat a través del sòl. No obstant això, gràcies al Procés de Haber-Bosch (desenvolupat pels investigadors que li donen el nom, guanyadors del Nobel de Química) es va aconseguir produir nitrogen sòlid (en forma d’amoníac) a partir del nitrogen gasós, propiciant una gran disponibilitat d’aquest fertilitzant inorgànic.

Friz Haver (dreta) al costat d’un científic que manipula el mètode d’Haber-Bosch. Aquesta manera d’extreure el nitrogen atmosfèric i convertir-lo en amoníac és considerat, per molts científics i historiadors, com l’invent més important de la història moderna. Sense ell, el món no hauria pogut suportar ni la meitat de la demanda alimentària actual. Font: el jucio de friz haber .

EL CAS DE L’FÒSFOR

El fòsfor, però, és el tercer en discòrdia. Essencial per a la vida, és el component estrella de l’ADN, ARN, ATP (l’energia utilitzada en els processos cel·lulars) i dels fosfolípids, que revesteixen les membranes cel·lulars. Està present en els ossos i intervé en gairebé qualsevol procés biològic animal. A més, és imprescindible per al creixement de les plantes: sense fosfat, la fotosíntesi no es pot dur a terme. El problema més gran del fòsfor és que no es troba lliure en la naturalesa. Les plantes i, en general, tots els éssers vius, satisfan les seves necessitats de fòsfor gràcies, principalment, a un altre organisme viu: els animals, de les plantes i, aquestes, dels residus dels animals o dels seus cadàvers, que alliberen el fosfat en el procés de descomposició. De fet, els fertilitzants més importants fins a l’arribada dels fertilitzants inorgànics, ja al segle XX, van ser els excrements i l’orina dels animals de granja, que contenen gran quantitat de fòsfor, a més dels altres elements ja esmentats. No obstant això, arran de l’invent de Haber-Bosch i l’augment de la demanda d’aliments a conseqüència del creixement poblacional, es van començar a explotar els jaciments de fòsfor, que es troben en forma de minerals i que són realment escassos en l’escorça terrestre.

Guano acumulat en un illot de Perú. El guano, juntament amb els excrements i l’orina dels animals de granja, va ser una important font de fòsfor fins al segle XX. Aquest substrat, format a base de deposicions contínues d’aus marines, foques i ratpenats, segueix sent molt apreciat fins i tot avui dia, especialment en l’agricultura ecològica. Font: Hiding in Honduras.

UN RECURS ESCÀS, INSUBSTITUÏBLE I MAL UTILITZAT

El fòsfor és un recurs insubstituïble i no sintetitzable. Les reserves són finites i s’estan malgastant, ja que gran part dels fertilitzants aplicats no són assimilats per les plantes i, a través del sòl, acaben al mar o als llacs, on desequilibren els ecosistemes. Com que és un recurs tan escàs, sol ser el recurs limitant en la majoria d’ecosistemes. És per això que una sobrefertilització de fòsfor sol ser aprofitada per les algues autòtrofes per créixer descontroladament, el que provoca, en molts casos, blooms que poden generar grans pèrdues animals, econòmiques i ambientals.

Extensió de la vegetació del Mar Menor (Múrcia) el 2014 i el 2016. El 85% de la vegetació ha mort en menys de dos anys, a causa de forts fenòmens d’eutrofització, en els quals el fòsfor ha jugat un paper clau. L’excés de nutrients fa proliferar les algues, que acaben dificultant el pas de la llum a la vegetació aquàtica, el que causa la seva mort. Font: El País.

5 PAÏSOS CONTROLEN LA PRODUCCIÓ MUNDIAL

El Servei Geològic dels Estats Units (USGS, per les sigles en anglès) ha estimat les reserves mundials de fòsfor en 71.000 milions de tones. El 90% d’aquestes estan en mans de 6 països: Marroc (on, segons la USGS, es troben el 75% de les reserves mundials d’aquest mineral), Xina, Algèria, Síria, Sud-àfrica i Jordània. No obstant això, són els Estats Units i, sobretot, la Xina (el 47% de la producció mundial es localitza aquí) els països que, actualment, estan extraient major fòsfor dels seus jaciments. Una producció que ha anat en augment en els últims anys, i que anirà a més en les pròximes dècades. Segons aquest recent article de Nature, caldrà duplicar, per a l’any 2050, l’ús dels fertilitzants fosfatats per cobrir la demanda d’aliments, en un món on ja hi haurà 9.000 milions d’humans. Però, per llavors, ja s’haurà utilitzat més de la meitat del fòsfor existent en els jaciments. Aquest altre estudi va alertar de la possibilitat que estiguéssim arribant al punt màxim de la producció de fòsfor, si bé nous càlculs estimen el seu punt màxim entorn a l’any 2040. Sigui com sigui, de seguir amb la producció actual les reserves s’esgotaran en no més de 100 anys.

Reserves mundials de roca fosfòrica per país. Marroc capitalitza les reserves, seguit de la Xina i Algèria. Al voltant d’un 90% de les reserves mundials de fòsfor es troben a l’Àfrica, fet que fa pressuposar el papel clau d’aquest continent en les negociacions futures per fer-se amb aquest recurs finit. Font: WRForum.

LA GEOPOLÍTICA ENTRA EN ESCENA

Un símptoma de la possible escassetat de fòsfor en un futur no molt llunyà és la pujada de preus del fòsfor que es ve observant recentment, a causa de la creixent demanda. Entre 2007 i 2008 el preu de la tona de fosfats va arribar a triplicar-se respecte als valors de 2005, i a costar fins a 9 vegades més que en els anys 70. A més, s’ha calculat que pel 2035 la demanda de fòsfor superarà a l’oferta, el que comportarà una pujada de preus i, inevitablement, tensions polítiques. No aliens a això, nombrosos països estan ja movent fitxa per assegurar-se un subministrament d’aquest valuós recurs per a unes dècades més. La Xina, per exemple, que ara mateix és el major productor (que no el posseïdor de les majors reserves) ha començat a establir aranzels del 135% a les seves exportacions. Estats Units, d’altra banda, ha signat un tractat de lliure comerç bilateral amb el Marroc, el que li de dóna drets d’explotar els seus jaciments de fosfat a llarg termini. Tenint en compte que la major part de les reserves de fosfat del Marroc es troben al Sàhara Occidental (regió que ha lluitat per la seva independència des de la seva ocupació en 1975) no és d’estranyar que els Estats Units sempre hagi donat suport al Marroc en el Consell de seguretat de les Nacions Unides, vetant qualsevol proposta a favor de la independència del Sàhara Occidental.

Increment en els preus de diferents minerals fosfatats. S’espera un augment del preu encara més gran en les pròximes dècades, a mesura que els jaciments de fosfat vagin esgotant-se. Font: USDA.

Estimació de l’evolució de la producció de roca fosfòrica i moment en el que assolirà el pic de producció. Molts científics concorden que les reserves duraran entre 60 i 130 anys. Font: Cordell et al., 2009.

LES SOLUCIONS PASSEN PER TORNAR A LES ARRELS

D’acord amb les últimes estimacions, els jaciments de fòsfor s’esgotaran, afectant als cultius de tot el món. Aquesta disminució de la producció alimentària tindrà una repercussió global, sobretot en els països més pobres, els més susceptibles a un possible decreixement de la producció d’aliments. De no establir mesures de reducció de la població mundial, la manca de fòsfor combinada amb el canvi climàtic provocarà tenses relacions entre nombrosos països, podent desembocar en conflictes geopolítics d’escala planetària.

Segons Metson et al. (2016) una dieta basada en els vegetals ajudaria a reduir la demanda de fòsfor. Segons els seus càlculs, una persona vegetariana necessita, aproximadament, 4 kg de roca fosfòrica a l’any, gairebé 3 vegades menys que una dieta predominantment carnívora, que consumeix prop de 11.8 kg de fòsfor a l’any. Font: Jeremy Keith.

És per això que la principal solució passa per utilitzar el fòsfor d’una manera més racional i de reciclar-lo tant com sigui possible. Avui en dia, al voltant d’un 80% del fòsfor es perd entre l’explotació del mineral, el seu transport i la seva aplicació als camps, la qual cosa ens exigeix a fer un ús més sostenible d’aquest recurs. No obstant això, serà el seu reciclatge el que podrà mantenir la producció alimentària mundial. La principal proposta es la de tornar als inicis: recollir els excrements i orina humanes, generades a les ciutats i pobles, per recuperar aquest fòsfor que d’una altra manera acabaria en el medi aquàtic. I és que aproximadament el 100% del fòsfor consumit per la humanitat a través dels aliments és excretat en forma de fems i orina. Recol·lectar-lo seria com una arma de doble tall: d’una banda satisfaríem la demanda de fòsfor dels cultius i, de l’altra, evitaríem que un excés d’aquests nutrients eutrofitzessin l’aigua. D’altra banda, promovent un canvi en la dieta, prioritzant les verdures en lloc de la carn, s’aconseguiria reduir la demanda de fòsfor entre un 20 i un 45%, segons Cordell et al. (2009). Altres solucions passen per recuperar l’ús dels fems en aquelles zones més rurals i menys tecnificades i promoure el compostatge dels residus alimentaris en llars, fàbriques i establiments comercials. Finalment, un residu de les depuradores d’aigües residuals, anomenat estruvita (fosfat hidratat d’amoni i magnesi) podria ajudar a fertilitzar els camps d’una manera efectiva i neta.

El mineral d’estruvita, com el que apareix a dalt, és obtingut de forma espontània en depuradores d’aigües residuals. Tot i que ocasiona problemes d’obstrucció a les canonades de les depuradores a causa de la seva cristal·lització, podria ser utilitzat com un sistema net de fertilització que aportaria fòsfor, nitrogen i magnesi. Font: Creative Commons.

La bogeria iniciada a principis del segle XX amb l’explotació de la roca fosfòrica per produir aliments en grans quantitats està arribant al final, i això ens exigeix a adaptar els nostres cultius i, potser, el nostre estil de vida, a un futur que haurà de beure molt de la forma de procedir en el passat. És urgent un canvi de mentalitat, centrat en una reducció de la població mundial i una major sostenibilitat dels recursos naturals, si de veritat volem garantir un món en el qual cap persona hagi de passar gana.

BIBLIOGRAFIA

• IAGUA
• CREAF
  
• Mother Jones
  
• USGS
  
• Universidad Autónoma del Estado de Hidalgo
• Greenfacts
• Ecoavant
• Usaid
• Cordell, D., Drangert, J-0. & White, Stuart. (2009) The story of phosphorus: Global food security and food for thought. Global Environmental Change, 19, 292-305.

• Metson, G. S., Cordell, D. & Ridoutt, B. (2016) Potential Impact of Dietary Choices on Phosphorus Recycling and Global Phosphorus Footprints: The Case of the Average Australian City. Frontiers in Nutrition, 3, 35.

• Foto de portada: Flickr, jimmy brown

  

Els 5 animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa

La medicina tradicional xinesa ha experimentat un creixement en els últims temps, gràcies a l’augment del poder adquisitiu de la classe mitjana asiàtica, sobretot la xinesa. Aquesta medicina ancestral es basa en el concepte de l’energia vital, que ocupa cada un dels racons del cos i dels òrgans, i que pot ser adquirida a través de substàncies ingerides, com ho són les parts de diversos animals. Malgrat els nombrosos estudis realitzats, no hi ha cap evidència científica sobre els seus beneficis per la salut humana. Del que sí que hi ha evidència és d’una disminució alarmant de les poblacions d’espècies tan emblemàtiques com els tigres, rinoceronts o lleons.

INTRODUCCIÓ

Fa uns 3000 anys va sorgir, en el si de la dinastia Shang, un tipus de medicina que anava a canviar per complet la vida i les costums dels asiàtics. La medicina tradicional xinesa té un fort component filosòfic i es basa en el concepte del ‘Qi’ o energia vital. Aquesta energia flueix pel cos de les persones a través dels canals o meridians, que al seu torn estan connectats als diferents òrgans i funcions corporals. El ‘Qi’ regula l’equilibri espiritual, físic i emocional de la persona, i pot ser alterat quan el Yin i el Yang (energia negativa i positiva) es desequilibren. Aquest desequilibri i l’alteració de l’energia vital és el que condueix a tot tipus de malalties.

Segons la medicina tradicional xinesa, no hi ha una malaltia concreta, sinó persones malaltes. El tractament es centra en l’òrgan o òrgans afectats i en el conjunt de l’organisme, per intentar restablir l’equilibri entre el Yin, el Yang i els meridians. Font: Chinatoday.com

Des de l’antiguitat s’han combatut les malalties amb infinitat de remeis, molts d’ells obtinguts a partir de parts o la totalitat de l’animal. Pràcticament qualsevol espècie asiàtica ha estat utilitzada per a la medicina tradicional, com ara vaques, vespes, sangoneres, escorpins, antílops, cavallets de mar, gossos o serps. Tot i les nul·les evidències científiques sobre els seus beneficis, la seva popularitat ha anat incrementant-se de la mà de l’augment de població i de poder adquisitiu dels països asiàtics, especialment a la Xina i a Vietnam. Molts dels ‘nous rics’ veuen en aquests productes una forma de distanciar-se de les altres classes socials i de mostrar el seu nou estil de vida. A causa d’això, moltes espècies corren el perill d’extingir-en les pròximes dècades si no es fa alguna cosa.

En aquest article veurem les 5 espècies més perjudicades per la medicina xinesa, i quines són les accions que s’estan duent a terme per millorar la seva situació.

LES 5 ESPÈCIES MÉS AMENAÇADES PER LA MEDICINA TRADICIONAL

Tigre (Panthera tigris)

El tigre és, sens dubte, l’animal més emblemàtic i admirat per la medicina tradicional xinesa. Del tigre se n’ha aprofitat pràcticament tot, des del nas a la cua, passant per ulls, bigotis, cervell, sang i fins i tot el penis. Cada part ha estat associada a una cura determinada. Menjar el seu cervell, per exemple, combat tant la mandra com els grans facials, mentre que els ulls es fan servir per tractar des de la malària fins l’epilèpsia.

A diferència d’altres animals usats per la medicina tradicional, les parts dels tigres no només són venudes a països asiàtics com la Xina, Taiwan, Japó o Corea del Sud, sinó que han traspassat els continents arribant fins i tot als Estats Units i al Regne Unit. De fet, a ciutats com Londres, Birmingham o Manchester es poden trobar productes que asseguren contenir os de tigre. El preu d’os de tigre oscil·la entre els 140 i 370 dòlars per kg als Estats Units, mentre que una tassa de sopa de penis de tigre (per incrementar la virilitat) arriba als 320 dòlars.

Vi d’os de tigre siberià. El vi de tigre és una de les amenaces emergents per a l’espècie. Aquesta gerra costa uns 200 dòlars, i és venut com un producte de luxe. Font: Takepart.com.

Tot i que tan sols queden 3200 tigres en llibertat (dels 100.000 existents fa un segle), hi ha països que tenen tigres al seu territori com Myanmar, Laos i Cambodja que encara no han signat el conveni CITES, el que implica que la seva caça encara és legal. A l’aeroport de Hanoi, per exemple, encara és possible comprar ossos, òrgans i pells de tigre sense cap tipus de dificultat.

Tot i la prohibició del comerç d’ossos de tigre a la Xina en l’any 1993, el negoci del tigre és encara una activitat molt important al país. De fet, tal com assenyala la investigadora i escriptora Judit Mills en una entrevista pel portal Yale Environment 360, a partir d’aquell any les granges de tigres es van disparar. En l’actualitat, es calcula una xifra d’uns 6000 tigres en aquestes granges. La majoria d’aquestes granges es dediquen al creixent negoci del vi de tigre, producte que es relaciona amb un alt estatus social i riquesa entre la població xinesa. Els tigres són alimentats com a bestiar, fins que són sacrificats per extreure els seus ossos, que seran submergits en vi d’arròs. Quant més temps romanguin dins del brou, més alt serà el preu de les ampolles.

Fa poc més d’un mes, un escàndol relacionat amb els tigres i la medicina tradicional va esquitxar el Temple dels Tigres de Kanchanaburi, a Tailàndia. En ell es van trobar més de 40 cries mortes en congeladors, suposadament per traficar amb elles en el mercat negre que envolta a aquesta mítica espècie.

 

Cries de tigres en pots trobats al Temple dels Tigres, a Tailàndia. Es sospita que el temple budista està darrere d’una trama de comerç il·legal de parts de tigre. El templa ha estat clausurat i els monjos estan sent investigats. Font: El Mundo.

Ós negre asiàtic (Ursus thibetanus) i ós malai (Helarctos malayanus)

La bilis d’ós s’ha fet servir a la medicina tradicional asiàtica des de fa milers d’anys. Antany, la bilis era extreta un cop s’havia donat mort a l’ós, del qual també s’aprofitava la seva carn. No obstant això, des de 1980 la popularitat d’aquest producte ha anat creixent, i una florent industria ha anat assentant-se i creixent any rere any. Es calcula que en l’actualitat hi ha més de 12.000 óssos en granges d’extracció de bilis a la Xina i el Vietnam.

Bilis d’ós procedent de la Xina és venuda a Malàisia. En una recent investigació duta a terme per TRAFFIC, de les 365 botigues de medicina tradicional presents a Malàisia, pràcticament la meitat (175) venien productes que contenien bilis d’ós. Font: TRAFFIC.

Gràcies als seus alts nivells d’àcid ursodesoxicòlic, la bilis pot ajudar a tractar malalties del fetge i la bufeta. Malgrat això, l’extracció de la bilis li causa a l’ós un dany inimaginable, tant físics com psicològics. En la majoria dels casos, els óssos són confinats en gàbies de la mida d’una cabina telefònica, i són calmats contínuament perquè no donin problemes. Per extreure’ls-hi la bilis se’ls forada la vesícula biliar i es deixa que aquesta degoti. Aquesta atroç pràctica és encara legal a la Xina, tot i que el 87% de la població està en desacord amb aquesta pràctica.

En molts casos, els animals neixen i creixen dins la mateixa gàbia, fins al punt que els seus cossos acaben contornejats per les pròpies barres de les gàbies. Molts perden gran part de les dents al rosegar els barrots contínuament per tractar escapar, o intenten suïcidar-se donant-se cops de puny a l’estómac. En aquesta trista imatge veiem un ós malai en una granja il·legal a Malàisia. Font: Animalsasia.org.

Rinoceront blanc (Ceratotherium simum)

 Si mirem enrere, podria semblar que la situació del rinoceront blanc és excel·lent. I és que aquesta espècie africana va estar a la vora de l’extinció a principis del segle XX, quan tan sols comptava amb 100 individus en llibertat. Per sort, gràcies a nombrosos esforços internacionals, l’espècie es va recuperar de fa espectacular i en l’actualitat gaudeix d’una població d’uns 20.000 exemplars. Malgrat això, la situació dels rinoceronts torna a ser crítica, i és que els furtius acaben amb més d’un miler d’ells cada any, la qual cosa ha tornat a encendre les alarmes per a aquesta espècie.

Una dona prepara un te de banya de rinoceront en un cafè de Vietnam. La banya de rinoceront s’ingereix en forma de pols i és molt popular al Vietnam. Entre d’altres beneficis, es creu que cura el càncer. Font: Marcianosmx.com.

 

El rinoceront (en concret, l’asiàtic) ja es caçava des del començament de la medicina tradicional, ja que hi ha registres de la seva caça des de l’any 200 a.C. A part de les seves banyes, la seva sang, la seva pell i fins i tot la seva orina han estat usats des d’antany, com a remei per a diverses malalties com ara hemorràgies nasals, accidents cerebrovasculars, convulsions i febres. Avui en dia, l’objectiu principal és la seva banya, que arriba a uns preus desorbitants al mercat negre. Una banya de rinoceront pot arribar fins als 46.000 euros per quilogram al mercat negre asiàtic, preu que ja supera al de l’or. Aquest gran incentiu, unit a la facilitat de caçar a aquests animals (són lents, curts de vista i dòcils) i la manca de vigilància, ha fet prosperar aquest negoci. La principal destinació de les banyes de rinoceront és Vietnam, on la creença en les seves propietats és més fort.

Sud-àfrica és, de lluny, el país que conté més rinoceronts blancs (al voltant d’un 90%) i el més afectat per la caça il·legal. En els últims anys la seva caça ha patit un alarmant increment. Sorprèn, i alhora espanta, veure l’augment que ha experimentat des del 2007, on tan sols hi va haver 13 baixes, a les gairebé 1200 de l’any 2015. Font: TRAFFIC.

 Pangolí (família Manidae)

Probablement la caça del pangolí per a fins medicinals és la que ha patit un major increment en els últims temps, sobretot a la Xina i al Vietnam, els principals mercats. Se’ls caça per la seva carn i les seves escates, que són utilitzades per la medicina tradicional xinesa com a remei per a tot tipus de malalties: malària, ansietat, depressió, asma i fins i tot càncer. Obviament, les investigacions científiques no han trobat ninguna relació positiva en el seu consum, i és molt poc probable que algún dia en trobin alguna, ja que aquestes escates estan fetes de queratina, el mateix material que forma les nostres ungles i cabells, o les banyes dels rinoceronts.

Escates de pangolí en venda a Mong la, una ciutat turística de Myanmar i focus en venda il·legal de parts d’animals. Un kg de pangolí pot arribar a pagar-se a 175 dòlars al mercat negre. Font: TRAFFIC.

Gran part dels pangolins caçats provenen de Myanmar, país que s’ha convertit, malauradament, en porta d’entrada per a la majoria dels pangolins caçats a Àsia o Àfrica. Segons TRAFFIC, en el període que va de 2010 a 2014 van ser confiscats, només a Myanmar, 4339 kg d’escates de pangolí i 518 pangolins sencers. A Filipines, a l’abril de 2013, va confiscar-se un vaixell pesquer que contenia 10.000 kg d’escates de pangolí, unes xifres entorn als 20.000 i 25.000 pangolins. Amb una població en continu descens, la situació dista molt de millorar. I no és per menys: un caçador, que en molts casos té el suficient per sobreviure, pot arribar a cobrar fins a 1.000 euros per només un pangolí.

Les escates de pangolí es poden preparar i consumir de maneres molt diferents, ja sigui fregides, seques o servides amb vinagre o salses. A més, es creu que la seva sang i els embrions (com el de la foto) curen la impotència sexual. Font: National Geographic.

Lleó (Panthera Leo)

Ha estat l’últim a unir-se a aquesta lamentable llista. En altres temps va ser un dels grans felins més abundants del planeta, amb una població calculada de més de 400.000 individus l’any 1950. En l’actualitat es calcula una població de poc més de 20.000 individus, fet que l’ha situat en la Llista Vermella de les espècies en la categoria d’espècie Vulnerable.

Ossos de lleó posats al sol per assecar-los. Un cop estiguin secs, seran enviats a Laos i Vietnam, on seran polvoritzats. Un esquelet com els de dalt pot arribar a valer 75.000 dòlars. Font: LionAid.org.

Tot i que la major amenaça per al lleó continua sent la pèrdua d’hàbitat, l’augment de les mesures de protecció per als tigres a Àsia i el seu baix nombre hauria situat al lleó com un nou objectiu per a les màfies, com assenyala aquest article del 2015 de Nature. El 1995 es va documentar per primera vegada l’ús de parts de lleó en la medicina tradicional, al descobrir-se que diversos productes, que típicament eren elaborats a partir de tigres, contenien parts de lleó. Al desembre de 2009 el conveni CITES va permetre l’exportació d’esquelets de lleó a Àsia. Es calcula que des d’aquesta data fins a finals de 2011 es van exportar més de 1160 cossos de lleons, la majoria amb destinació a Laos i Vietnam. El principal ús dels ossos de lleó és servir com a substitutiu dels ossos de tigre com potenciadors sexuals.

És molt fàcil trobar productes fets amb os de lleó per internet. Obtenir preus i formes fàcils de comprar-los a distància no em va costar més de dos minuts. Aquests productes, en concret, prometen allargar el penis i millorar la potència sexual. Font: Male-sexenhancement.

ESTAT ACTUAL DE LES LLEIS I ACCIONS DESTINADES A PROTEGIR LA CAÇA IL·LEGAL D’AQUESTES ESPÈCIES

• Tigre: Moltes nacions asiàtiques com la Xina, el Nepal, Japó, Corea del Sud i Tailàndia s’han compromès a promulgar lleis que prohibeixin el comerç de productes derivats del tigre, preservar el seu hàbitat i formar una xarxa regional per aturar el comerç de tigres. Hong Kong, que concentra gairebé la meitat de les exportanciones de parts de tigre, ha intensificat els controls, mentre que Taiwan, a partir d’una recent llei de control del comerç, va dur a terme nombroses confiscacions, detencions i extensos registres en botigues de medicina xinesa.
  Ós negre asiàtic i malai: A mitjans de l’any 2015 es va conèixer la notícia de que una important farmacèutica xinesa estava treballant en un producte sintètic alternatiu. Aquest producte podria acabar amb les granges de bilis d’ós. Malgrat això, cal la prohibició d’aquesta pràctica a la Xina.
• Rinoceronts: Hi ha un fort debat sobre la legalització del comerç de banyes de rinoceront a Sud-àfrica. Algunes ONG consideren que això provocaria una caiguda de preus al mercat negre, mentre que altres al·leguen que elevaria la seva demanda i les màfies seguirien controlant el mercat. TRAFFIC juntament amb Save the Rhino International van iniciar una campanya de conscienciació a Vietnam per persuadir els consumidors de banya de rinoceront a rebutjar el seu ús. A més, TRAFFIC va aconseguir el compromís per part de l’Associació de Medicina Tradicional del Vietnam perquè fomenti la reducció de la demanda de les banyes de rinoceront.
• Pangolí: El comerç amb pangolins i les seves parts està protegit per llei a Myanmar, el país més afectat pel seu comerç il·legal. A més, els pangolins asiàtics estan inclosos en l’apèndix II de la CITES, el que vol dir que el seu comerç internacional està totalment prohibit. La Xina està incrementant el control del tràfic il·legal de pangolí, i ja s’han arribat a imposar dures penes per als traficants.
• Lleons: Hi figuren a l’apèndix II de CITES, el que significa que el comerç de les seves parts està estrictament controlat. Les granges de lleons creades pels caçadors són el principal subministrament d’ossos per a la medicina xinesa, per la qual cosa, de moment, aquest fenomen està tenint poc impacte en les poblacions salvatges.

BIBLIOGRAFIA

• TRAFFIC
• Nijman V, Xia M, and Shepherd CR, (2016). Pangolin trade in the Mong La wildlie market and the role of Myanmar in the smuggling of pangolins into China. Global Ecology and Conservation. Vol 5: pag 118-126.
• Bauer, H, Van Der Merwe, S (2002). The African lion database. Cat news. Vol 36: pag 41-53
• Chardonet, P (2002). Conservation of African lion. International Foundation for the Conservation of Wildlife.
• Nature
• El País: El último rugido de Cecil
  
• WorldWatch
• El País: Última oportunidad para salvar de la caza furtiva a los grandes de África
• Materia
• National Geographic
• Animalsasia
• El Mundo: La devastación del pangolín
• Foto de portada: Editada a partir de: Imagi; Infotigres; Pinterest; Pasionanimalblog; Pinterest.

 

Madagascar: un paradís en perill

La crisis social, política i ecològica en què viu sumit el país amenaça la supervivència de gran part de la seva biodiversitat, única al món. La tala selectiva del palissandre de Madagascar està provocant una crisi biològica sense precedents al país. Els lèmurs, un dels grups més afectats, es troben a la corda fluixa.

INTRODUCCIÓ

Quan el botànic francès Jean-Henri Humbert va trepitjar per primera vegada el massís de Marojejy, l’any 1948, va quedar tan meravellat pel que va veure, que 7 anys després va publicar Une merveille de la nature à Madagascar, un llibre que enaltia la increïble biodiversitat i els prístins boscos presents a la regió¹. I és que Marojejy és, possiblement, l’exponent més important de la rica i variada fauna i flora que atresora Madagascar i, alhora, el millor indicador al que acudir quan l’illa comença a donar símptomes de col·lapse. Malauradament, tant la regió com el conjunt de Madagascar viuen dies d’incertesa, i el temor de que aquest tresor desaparegui és cada dia més real.

Un sifaca sedós (Propithecus candidus)  a Marojejy (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).

La fossa (Cryptoprocta ferox) és el carnívor més important de Madagascar, i endèmic de l’illa (Foto: Becker1999).

Madagascar, la quarta illa més gran del món, compta amb una superfície una mica superior a la Península Ibèrica, i gaudeix d’una riquesa biològica única. Malgrat la seva mida i de la relativa proximitat al continent africà, s’ha mantingut aïllada de la resta de continents des de fa 80 milions d’anys, el que ha provocat que la flora i la fauna locals hagin evolucionat de forma independent a la resta. Com a resultat, més del 90% de les espècies de Madagascar es consideren úniques al món². El 90% dels rèptils³, el 60% de les aus⁴ i el 80% de la flora⁵ de l’illa són endèmics, així com alguns llinatges de mamífers únics, com el dels lèmurs i el de les fosses. No obstant això, tots ells corren un risc imminent de desaparició a causa dels esdeveniments viscuts al país els últims anys.

Un 80% del bosc original ha desaparegut. El 90% dels endemismes de Madagascar viu als boscos (Imatge: EOI).

CAUSES DE LA CRISI ECOLÒGICA QUE VIU EL PAÍS

La desforestació ha estat present a l’illa des de la seva colonització pels humans, fa uns 2000 anys. No obstant això, en els últims anys, la delicada situació política que viu el país ha portat als seus boscos a una situació límit. Amb un creixement de la població sense precedents, una pobresa extrema (una de les més altes del món^{6, 7}) i una crisi política extrema, la naturalesa de l’illa es troba desemparada i assetjada per múltiples fronts. Al sistema de desforestació tradicional de tala i crema (slash and burn), que permet obrir els boscos per al seu cultiu, ha aparegut un actor inesperat dirigit per empreses internacionals. La tala selectiva de les espècies del gènere Dalbergia (conegudes en el món anglosaxó com a rosewoods), rares dins el bosc i preuades en el món desenvolupat a causa del seu característic color i a la fortalesa de la seva fusta, s’ha convertit en la principal amenaça per a la biodiversitat de l’illa. A l’impacte per se que comporta l’extracció d’espècies concretes del bosc, s’afegeixen amenaces derivades que poden ser fins i tot més perjudicials, com són la caça furtiva, l’obertura de camins, l’alteració de l’hàbitat, la introducció d’espècies invasores o la intimidació de les poblacions locals per part de les organitzacions criminals que gestionen l’explotació il·legal⁸.

Carregament de palissandre il·legal al Port de Toamasina, Madagascar (Foto: The Guardian).

La tala selectiva, present i endèmica des de fa dècades, va donar un respir a l’any 2000, gràcies a la seva prohibició en parcs nacionals. No obstant això, arran de la profunda crisi política de Madagascar de l’any 2009, que va culminar amb un cop d’estat, la situació es va descontrolar, i les organitzacions criminals van prendre el control, entrant amb total impunitat als parcs nacionals del país⁹. Molts d’aquests parcs nacionals estan sent literalment arrasats i saquejats, i no són més que un miratge del que van ser. Tot i la restauració de la democràcia al 2013¹⁰ i de les promeses del seu president electe d’acabar amb la “plaga” -segons les seves pròpies paraules- que estava suposant la tala selectiva de palissandre al país¹¹, res s’està fent per combatre els furtius.

Campament fuster de Masoala, que emmagatzema la fusta extreta del parc nacional de Masoala (Foto de Toby Smith, National Geographic).

QUINS PAÏSOS ESTAN DARRERE DEL FURTIVISME?

Xina és, de lluny, l’importador majoritari de la fusta il·legal procedent de Madagascar. Les principals raons són el creixement de la seva classe mitjana, que demanda mobiliari nou acord amb el seu nou nivell de vida, i les facilitats que concedeix la Xina a causa de la seva laxa legislació pel que fa a la fusta il·legal¹². Una part considerable d’aquesta fusta és utilitzada per confeccionar mobles a l’estil de la dinastia Ming, que es poden arribar a vendre per 20.000 dòlars. Al no haver-hi control sobre la fusta il·legal que entra al país, és impossible seguir el rastre de la seva procedència. És per això que, en molts casos, el mobiliari i els instruments musicals fabricats a Europa o Amèrica del Nord han estat elaborats amb part o la totalitat de fusta il·legal¹³.

Empresa de transports francesa (CMA CMG Delmas) carregant fusta il·legal a Madagascar (Foto: Mongabay).

Fábrica de tractament de fusta de palissandre. Foto d’Erik Patel, National Geographic.

BIODIVERSITAT EN PERILL

A causa de l’obertura de camins per extreure la fusta de palissandre, els lèmurs i altres espècies autòctones s’han convertit en el blanc dels caçadors furtius. A l’inici de la crisi política de l’any 2009, una quantitat descomunal de lèmurs i altres animals salvatges van ser caçats per a l’alimentació pels milers de fusters que solen viure al bosc mentre es porta a terme la tala. No obstant això, més endavant va sorgir un mercat de luxe al voltant dels lèmurs, el que va provocar que pugés la demanda de la seva carn als restaurants de les ciutats més grans i que se’ls vengués com a una delicia.

Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Simponafotsy, Creative Commons).

Sifaques sedosos i lèmurs de cap blanc (Eulemur albifrons) caçats per ser venuts com a menjar (Foto: Marojejy Website).

Un lèmur de collar vermell (Varecia rubra), en perill crític d’extinció , jeu mort víctima de la caça furtiva (Foto: Mongabay).

Tot i que la xifra de lèmurs morts en mans dels furtius és desconeguda, hi ha nombroses espècies que estan patint les conseqüències, moltes de les quals es troben en greu perill d’extinció, com l’indri -el lèmur més gran que existeix-, el sifaca de Tattersall o el sifaca sedós. D’aquest últim es calcula una població d’uns 300 individus. La situació dels lèmurs és tan dramàtica que un estudi de l’any 2012 va alertar que el 90% de les 103 espècies de lèmurs haurien d’estar a la Llista Vermella¹⁴. A més, 23 d’elles haurien d’estar qualificades com a espècies en Perill Crític d’Extinció, el nivell més alt d’amenaça.

Un indri (Indri indri). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Erik Pattel).

Un sifaca de Tattersall (Propithecus tattersalli). L’especie es troba en Perill Crític d’Extinció (Foto: Jeff Gibbs).

Durant aquest temps també s’ha observat un increment del comerç d’animals salvatges per servir com a mascotes exòtiques, afectant principalment a camaleons i tortugues¹⁵, encara que també s’ha intensificat el contraban de lèmurs¹⁶. De fet, un estudi de l’any 2015 va estimar que la xifra de lèmurs capturats en llibertat pel mercat de mascotes exòtiques podria arribar a la alarmant xifra de 28.000 exemplars en els últims 3 anys¹⁷.

Un lèmur de cua anellada (Lemur catta) en una gàbia per a mascotes. El seu contrabant per assortir el mercat de mascotes exòtiques està delmant la seva població (Foto: Importance of lemurs).

HI HA SOLUCIONS A LLARG TERMINI? 

Sempre hi ha solucions si hi ha voluntat. Aquí hi són algunes d’elles:

• Evitar la tala selectiva de palissandre hauria de ser la prioritat número 1 per reduir els danys col·laterals que genera. Des del 2011 les espècies malgaixes del gènere Dalbergia pertanyen a l’Apèndix 3 de CITES, que els hi otorga un major grau de protecció i regula el seu comerç. No obstant això, els controls segueixen sent ineficients i la fusta segueix sortint de Madagascar direcció als ports de la Xina. Al 2013, CITES va instar a la Xina a incrementar els controls en els seus ports, però res es va fer al respecte. Com assenyala aquest article de 2015 de The guardian¹⁸, la fusta il·legal procedent de Madagascar segueix entrant en ingents quantitats, ja que la legislació xinesa permet importar fusta sense exigir permisos d’exportació.
• Una monitorització efectiva del bosc per part d’observadors independents podria donar resultats. De fet, aquest sistema ja s’ha aplicat en països com Cambodja i Camerun, aconseguint bons resultats¹⁹.
• Un altre mètode per aconseguir donar caça als furtius podría ser el sistema, cada vegada més usat, de reconeixement de l’empremta dactilar. Ja ha estat usat en ivori confiscat per identificar quines poblacions d’elefants estan sent caçades, i ja s’ha aplicat recentment en fusta il·legal d’altres països²⁰.
• Per acabar, cal que tots i cada un de nosaltres evitem adquirir mascotes exòtiques procedents de Madagascar si no hi ha una certificació legal que ens indiqui que no els estem causant cap perjudici.

Amb totes aquestes solucions, l’augment de la conscienciació de la població i una major serietat internacional referent als problemes ambientals, és possible que encara hi hagi un raig d’esperança per a la vida salvatge de Madagascar.

REFERÈNCIES

1. http://www.marojejy.com/Intro_e.htm
2. Hobbes & Dolan (2008), p. 517
3. Okajima, Yasuhisa; Kumazawa, Yoshinori (15 July 2009). “Mitogenomic perspectives into iguanid phylogeny and biogeography: Gondwanan vicariance for the origin of Madagascan oplurines”.Gene(Elsevier) 441 (1–2): 28–35. doi:1016/j.gene.2008.06.011.PMID 18598742.
4. Conservation International (2007).“Madagascar and the Indian Ocean Islands”. Biodiversity Hotspots. Conservation International. Archived from the original on 24 August 2011. Retrieved 24 August 2011.
5. Callmander, Martin; et. al (2011). “The endemic and non-endemic vascular flora of Madagascar updated”. Plant Ecology and Evolution144 (2): 121–125. doi:5091/plecevo.2011.513. Archived from the original (PDF) on 11 February 2012. Retrieved 11 February 2012.
6. http://www.wildmadagascar.org/overview/FAQs/why_is_Madagascar_poor.html
7. http://allafrica.com/stories/201510070931.html
8. http://www.marojejy.com/Breves_e.htm
9. http://news.mongabay.com/2009/08/lessons-from-the-crisis-in-madagascar-an-interview-with-erik-patel/
10. http://newafricanmagazine.com/madagascar-a-new-political-crisis/
11. http://news.mongabay.com/2015/09/activist-arrested-while-illegal-loggers-chop-away-at-madagascars-forests/
12. http://news.mongabay.com/2009/12/major-international-banks-shipping-companies-and-consumers-play-key-role-in-madagascars-logging-crisis/
13. https://www.sciencedaily.com/releases/2010/05/100527141957.htm
14. http://www.bbc.com/news/science-environment-18825901
15. http://www.ecologiablog.com/post/4016/malasia-se-incauta-de-300-tortugas-en-peligro-de-extincion-procedentes-de-madagascar
16. http://news.mongabay.com/2009/03/conservation-groups-condemn-open-and-organized-plundering-of-madagascars-natural-resources/
17. http://journals.cambridge.org/action/displayAbstract;jsessionid=AC9F12B7B37BD27ED8538264F7A0B46B.journals?aid=10245472&fileId=S003060531400074X
18. http://www.theguardian.com/environment/2015/feb/16/rosewood-madagascar-china-illegal-rainforest
19. http://www.trocaire.org/sites/trocaire/files/resources/policy/2006-forest-monitoring.pdf
20. http://voices.nationalgeographic.com/2010/05/20/madagascar_logging_crisis/
21. Imagen de portada: Alexis Dittberner, n0mad.mu project.

Taurons: de depredador a presa

En aquesta ocasió us volem parlar d’un tema bastant delicat i que potser molts de vosaltres ni tant sols coneix, tot i que en els últims anys se’n parla bastant. Es tracta de l’aleteig de taurons, una pràctica insostenible i macabra que es produeix en les nostres aigües.

INTRODUCCIÓ

Els taurons, junt a les rajades i torpedes, formen el grup dels elasmobranquis. Es caracteritzen per la  manca d’espines òssies i tenen l’esquelet format per cartílags. Presenten vàries fileres de dents, les quals es van renovant contínuament. Els taurons, com que es troben a dalt de tot de les xarxes tròfiques, són animals depredadors. Això significa que devoren però no són devorats. De tota manera, això ja veurem que no és així, doncs hi ha una espècie que té la capacitat de pescar-los, tallar-els-hi les aletes i tornar-los a tirar al mar.

QUÈ ÉS L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig de taurons (conegut en anglès com a shark finning) consisteix en treure i guardar les aletes dels taurons i descartar la resta del cos.

Pescador tallant una aleta a un tauró (Foto: Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

L’animal molt sovint encara és viu quan es tira a l’aigua, de manera que no pot nedar i s’enfonsa lentament cap al fons del mar; on, encara viu, serveix d’aliment per altres organismes. Els pescadors només guarden les aletes doncs el seu valor econòmic és molt més alt que la carn de l’animal, de manera que descarten el cos per tal de tenir més espai per a més aletes. En el següent vídeo, el qual és molt dur de veure, podem veure aquesta activitat:

ÉS IL·LEGAL?

L’aleteig de taurons és una pràctica prohibida a tot Europa des de l’any 2003, amb l’aprovació del Reglament (CE) Nº 1185/2003 del Consell (de 26 de juny de 2003), sobre el tallament  de les aletes de tauró en bucs, però la legislació permetia desembarcar aletes sense el cos, sota permís, i si el pes de l’aleta no superava el 5% del pes de l’animal. Això significa que, malgrat la norma, l’aleteig continuava produint-se. Aquest reglament presentava un conjunt de buits legals que permetien, gràcies a l’article 4, expedir uns permisos especials que permetien tallar les aletes a bord dels vaixells i desembarcar aquestes i els cossos en ports diferents, el que suposava una gran dificultat per controlar que no es produís l’aleteig.

Per tot això, l’any 2011, la Comissió Europea proposa la obligatorietat de desembarcar els taurons amb les aletes adherides de forma natural al cos, la qual va ser àmpliament recolzada per les organitzacions conservacionistes, gran part de la comunitat científica, el públic en general, el Consell de Ministres de la UE i el Comitè de Medi Ambient de la UE. Però no tot era tant maco, doncs Espanya i Portugal, principals països pescadors de taurons a la UE, es van manifestar en contra d’aquesta reforma. Aquests dos països tenen una flota de palangrers d’altura que treballen a l’Atlàntic Nord.

Finalment, al juliol del 2013, s’aprova la modificació del reglament europeu sobre l’aleteig, el Reglament (UE), Nº 605/2013 del Parlament Europeu i el Consell (de 12 de juny de 2013) pel que es modifica el reglament de l’any 2003; i s’estableix la mesura d’obligar a desembarcar els cossos dels taurons amb les aletes adherides. Aquesta mesura ha estat eficaç en la lluita contra aquesta pràctica a la resta del món. Portugal i Espanya es varen oposar a aquesta mesura ja que reduïa molt el benefici, doncs les bodegues se’ls hi omplen abans.

PER QUÈ ES FA?

Aquesta mala pràctica pesquera es va expandir degut a l’elevat preu de les aletes de tauró al mercat asiàtic per a fer sopa d’aleta de tauró i per cures tradicionals. Per fer-nos una idea, cada quilo d’aleta fresca o congelada té un valor de 20€ (si és assecada el preu s’incrementa molt més), mentre que si és de carn el benefici és només d’1€. La UE captura taurons al Mediterrani i als oceans Atlàntic, Índic i Pacífic. És la potència mundial en pesca de tauró, amb un 17% de les captures declarades el 2009, i l’exportador més gran d’aletes a Hong Kong i a Xina.

Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).
Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

QUINES ESPÈCIES ES PESQUEN?

Actualment, es pesquen moltes espècies de tauró ja que, malgrat el 28% de les espècies es consideren amenaçades d’extinció per la IUCN, no estan protegides moltes d’elles. A Espanya i Europa hi ha un total de 9 espècies protegides. A més, no hi ha establertes quotes pesqueres per a aquestes espècies, el que significa que es poden pescar fins a l’extinció. I per què no hi ha quotes? Doncs perquè la regulació de la pesca a la UE està molt condicionada per la pressió d’Espanya i Portugal. De tota manera, els especialistes estimen que cada any es maten 100 milions de taurons per les seves aletes.

La tintorera és l’espècie principal capturada per la flota palangrera de l’Atlàntic. Si ens fixem en les estadístiques de les captures de tintoreres declarades al port de Vigo (2468 tones i més de 3 milions d’euros de benefici, segons dades del Puerto de Vigo) es pot observar que és un gran negoci: és legal, no hi ha quotes i les aletes es paguen molt bé al mercat de les aletes de Hong Kong.

QUIN IMPACTE TÉ L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig té els següents impactes:

• Pèrdua i devastació de les poblacions de taurons a tot el món. Els experts estimen que en una dècada, moltes espècies de taurons s’hauran perdut degut a la pesca de palangre.
• Pesqueria insostenible. La gran quantitat de taurons pescats i la mancança de selecció farà manllevar les seves poblacions més ràpid del que ells tenen la capacitat de recuperar.
• Amenaça l’estabilitat dels ecosistemes marins.
• Impossibilita la recollida de dades fiables sobre captures de taurons.
• Rebuig de proteïnes i altres productes derivats, doncs l’aleteig redueix l’ús dels productes del tauró en un 95%.

REFERÈNCIES

• http://www.sharkwater.com/education.htm
• http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32003R1185&from=ES
• https://alexbartoli.wordpress.com/2012/07/16/ayer-y-hoy-de-la-normativa-contra-el-finning-de-la-union-europea/
• http://protejamoslasmaravillasdelmar.blogspot.com.es/2013/11/tiburones-en-peligro-su-evolucion-e.html
• http://protejamoslasmaravillasdelmar.blogspot.com.es/2013/10/el-finning-ya-es-totalmente-ilegal-en.html?view=magazine
• http://www.apvigo.com/control.php?sph=a_iap=1423%%p_rpp=1
• http://oceana.org/sites/default/files/reports/De_La_Cabeza_A_La_Cola.pdf

AGRAÏMENT

No voldria acabar aquest article sense agrair l’ajuda i paciència brindada per la Mónica Alonso Ruíz, responsable de comunicació i de Madrid de Alianza Tiburones Canarias, la qual m’ha informat i aportat gran part de la informació i les dades contingudes aquí.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Qui es carrega la naturalesa?

Fa unes setmanes, en aquest blog es varen resumir els resultats de l’Informe Planeta Viu per l’any 2014, en el qual es detallava l’estat de conservació dels vertebrats. Ara, un estudi publicat al novembre d’aquest any a la revista PlosONE, treu a la llum quins països són els més responsables d’aquestes pèrdues. 

INTRODUCCIÓ

La preocupació dels diferents governs dels països del món per a la conservació de la naturalesa va fer que es promogués la Convenció sobre la Diversitat Biològica i varen acordar que pel 2010 s’hauria reduït la pèrdua de biodiversitat. El cert és que no es va aconseguir i varen planificar pel 2020 que s’hauria evitat l’extinció de les espècies en perill i el seu estat de conservació hauria millorat.

Els resultats de l’estudi que aquí es presenten es basen en l’Índex de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, en anglès), el qual se basa en deteriorament o la millora de l’estat de conservació entre diferents períodes de temps.

Segons un estudi publicat a Science, s’ha produït una caiguda en el mencionat Índex del 0,02% pels ocells, un 0,07% pels mamífers i un 0,14% pels amfibis; el que significa que s’ha accelerat la taxa de pèrdua per aquests grups.

IMPACTE PER ZONES

Malgrat que en general la majoria de regions i països han causat un impacte negatiu en les tendències globals, en algunes ha estat positiu. Són exemples d’aquest últim cas les Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga.

Tendències globals en l'estat de conservació dels vertebrats. En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observen una variació considerable en les tendències entre països y regions. La que més contrast presenta és entre terra i mar: en les àrees terrestres els canvis són principalment negatius, mentre que a nivell marí són positius en la majoria de zones. El motiu d’aquest canvi es deu a la millora de dues espècies de misticet, la iubarta o balena de gep (Megaptera novaeangliae) i la balena blava (Balaenoptera musculus). De tota manera, àrees marines com les Illes Galápagos han tingut un impacte negatiu.

L’estudi ha mostrat que més de la meitat del canvi total net en l’estat de la Llista Vermella es deu a canvis produïts en menys de l’1% de la superfície terrestre, essent només 8 països els responsables d’aquest fet. Aquests països són: Austràlia, Xina, Colòmbia, Equador, Indonesia, Malàisia, Mèxic i Estats Units.

La meitat del dany causat als vertebrats el causen només 8 països. 

L’explicació es deu a que els països amb més biodiversitat única (endemismes) són més vulnerables a patir les pèrdues més grans. Aquests 8 països anteriors ostenten el 33% de la diversitat mundial. De tota manera, Brasil, la República Democràtica del Congo, Índia i Perú presenten un 23% de la biodiversitat mundial i només presenten un 8% de les pèrdues.

IMPACTE PER GRUP

Els patrons de canvi difereixen entre els tres grups. Als Estats Units, mentre que ha millorat l’estat de conservació dels mamífers, ha empitjorat en amfibis i ocells. A Austràlia, Colòmbia i Mèxic el deteriorament s’ha produït sobretot en amfibis, mentre que a Indonesia és sobretot en aus i mamífers.

Tendències globals en l'estat de conservació dels amfibis (A), ocells (B) i mamífers (C). En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENACES

Els autors de l’estudi han analitzat quines són les amenaces principals a les que s’afronten els diferents països i que posen en risc l’estat de conservació dels seus vertebrats. Estudien l’impacte de l’agricultura, l’explotació forestal, la caça, les pesqueries, les espècies invasores i el canvi climàtic.

Contribució en les diferents països de les diferents amenaces per a la conservació de les espècies. Agricultura (A), explotació forestal (B), caça (C), pesqueries (D), espècies invasores (E) i canvi climàtic (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

L’agricultura i l’explotació forestal són les principals responsables de la pèrdua de biodiversitat al sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia i Malàisia. La caça d’animals per a menjar, medicina tradicional i el tràfic d’animals domèstics afecta sobretot als països asiàtics, sobretot a Xina i Indonesia. A les illes oceàniques i Austràlia, Colòmbia, Equador, Costa Rica i Panamà afecten especialment les espècies invasores (depredadors, modificadors d’hàbitat i patògens).

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.