The thylacine: we extinguished it

Today marks 79 years of the death of the last known thylacine, Benjamin, at the zoo in Hobart (Tasmania). The thylacine, Tasmanian wolf or Tasmanian tiger is one of the classic examples of extinct animals by humans. Its fame is due to its relatively recent extinction, its strange anatomy and the existence of videos of the last thylacine, which transmits certain uneasiness to know that no longer exists. Do you want to know their characteristics, the causes of their disappearance and their cloning project?

THE THYLACINE, A MARSUPIAL

Despite its many names, the thylacine (Thylacinus cynocephalus*) was not related to wolves or tigers (placental mammals), as it was a marsupial animal. Marsupials are a mammals’ infraorder in which the young is born at a very early stage of development, almost in embryonic state. The best known representatives are kangaroos, koalas, wallabies, possums and bandicoots.

One of the few preserved thylacine taxidermy in the world. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Photo: Mireia Querol

After a very short gestation, newborn moves to one of the mother‘s nipples where is seized several months. In most marsupials, nipples, -and therefore the newborn- are protected by a pouch. When the brood completes its development, it will release the nipple and leave the pouch to explore the outside. Look in the following video the birth and migration of the embryo of a red kangaroo:

DESCRIPTION

The thylacine was native of Australia and Papua New Guinea, but in the seventeenth century (arrival of European settlers Oceania) was found only in Tasmania.

Old thylacine distribution. Map by Discover Life

It was an animal with physical traits of wolf, tiger and kangaroo due to convergent evolution, which made him a unique case and an enigma to science before their taxonomy was known. Its closest relative is the Tasmanian devil (Sarcophilus harrisii).

He looked like a big dog with a thick, stiff tail. Its weight was about 30 kg on average. The fur was short, gray-brown with 13-20 vertical black stripes at the rear. It is estimated that lived between 5 and 7 years in the wild.

Display of taxidermy thylacines. Photo: South Australian Museum

It was capable of bipedal jumps and upright posture for short periods of time. They were also good swimmers. The anatomy of the thylacine when stood up, with its tail resting on the ground, reminds the kangaroo as evidenced by the following filming of 1933:

FEEDING

The thylacine was exclusively carnivorous, feeding on kangaroos, emus, wallabies and wombats. It was a solitary and crepuscular hunter who caught their prey by ambushes, as it was not very fast. It could turn the palm of the leg up like cats do. This increased movement of the leg would have allowed them subdue prey more easily after a surprise attack. In contrast, animals with reduced mobility in the leg, as some canines, prefer the persecution of the ambush and often hunt in herds.

Benjamin gasping similarly to yawning in response to a threat. Hobart Zoo. Photo by David Fleay.

Another unique feature was the ability it had to open its mouth. Equipped with 46 teeth, its powerful jaws could be opened at an angle of 120 degrees, allowing him to swallow large chunks of meat.

The thylacine’s impressive buccal capacity. Photo: video capture by David Fleay

Look in the following video the last moving record of Benjamin (1933), from which was obtained the above screenshot:

To view the 7 videos that remain from this fantastic animal, enter The Thylacine videos.

REPRODUCTION

Thylacines could reproduce from June to December. It were born 2-4 pups per litter, who spent three months in the pouch but were still dependent on its mother‘s milk more than nine months. Unlike many marsupials, in the thylacine pouch opened to the rear of the body.

Only existing photographs of females with brood in the pouch. Photo taken from The Thylacine Museum

EXTINCTION

Australian Aborigines already knew and hunted the thylacine, as seen in their 1000 b.C art. The first possible thylacine footprints discovered by Europeans are from 1642, although it was not until 1808 that a detailed description of the species was made.

Thylacine hunted in 1869. Photo of public domain

There are several hypotheses that point to the extinction of the Tasmanian tiger, in the majority, humans are the main blamable. Like it happens nowadays in Spain, the Tasmanian wolf was quickly accused of killing cattle and hen, so despondent rewards were offered for the animal and was the subject of an intensive hunt. Later research has concluded that its jaw was not strong enough to kill an adult sheep.

Only existing picture of a thylacine with a prey. Later research suggest that is a farce with a taxidermy specimen to give them bad reputation. Photo by H. Burrell (1921)

With the colonization of Australia, the habitat and prey of the thylacine were diminished drastically. They were also victims of introduced species on the continent by humans, such as dogs, foxes and dingoes (wolf subspecies). It is also probably that suffered some diseases that lead them to death.

Last wild thylacine hunted by Wilfred Batty (1930). Photo: unknown (Wikimedia Commons)

In 1920 the thylacine was already on the verge of extinction. In 1930, it was hunted by a farmer the last known wild specimen and in 1933 arrived at Hobart Zoo the nicknamed Benjamin. In 1936, he was forgotten outside his cage and did not survive the freezing temperatures at night. 59 days before, it had been approved officially the protection of the species.

Only 128 years after his “discovery” the last thylacine died. Photo by David Fleay colored by Neitshade

After the 50 years required by the scientific community without any sightings or evidence of its existence, the thylacine was officially declared extinct by IUCN in 1986. Many claim to have seen the thylacine and even filmed one in the wild, but there are no no definitive evidence.

CURRENT RESEARCH

The International Thylacine Specimen Database is an international database that compiles all existing records of the Tasmanian wolf (museum specimens, bones, photos, videos…). Since 1999, there have been attempts to bring the thylacine back to life by cloning techniques, which have been unsuccessful. In 2008, Australian scientists were able to extract DNA from specimens preserved in alcohol and activate a gene implanting it in a mouse embryo and in 2009 the complete sequencing of mitochondrial DNA was published. The elusive goal is to activate the complete genome of thylacine, to have a real possibility of cloning. But if that happens, what are the ethical, economic and scientific implications of the reappearance of an extinct species? The debate is still open.

*Thylacinus cynocephalus from greek θύλακος (thylakos, “pouch”) and κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “dog-headed”).

REFERENCES

• Animal. Clutton-Brock, Juliet et al.  2002. Animal. Pearson Educación
• ¿Qué era en realidad el tilacino?
• The thylacine museum
• El último tilacino
• El misterio del último lobo marsupial
• Tasmanian tiger’s jaws were too weak to kill sheep
• Extinct Tasmanian tiger could roar back into life after DNA is implanted into a mouse
• Resurrection of DNA Function In Vivo from an Extinct Genome
• Imagen de portada por Robb Kendrick

Reasons to have captive primates (or maybe not!)

These days there is a lot of controversy in Spain because of the TV program “Vaya Fauna” in Telecinco, in which captive non-domestic animals show their abilities. Leaving aside the training methods that suffer these animals, like in a previous post by Marc Arenas, Reasons to watch marine mammals in captivity (or maybe not), in this post we will talk about the consequences of keeping primates in captivity, especially great apes, and what is in your hands to preserve your closest relatives, all of them endangered.

MONKEYS SEEM HAPPY INTERACTING WITH US

Surely you’ve ever been to the zoo and have observed human behavior mockery to chimpanzees, gorillas and orangutans. People laughing, pounding his chest, imitating vocalizations. They are responded by chimpanzees, so we believe is an imitation game.

Humans have a tendency to humanize everything, that is, to perceive the reactions of others as human beings, which is not usually related. In the primate communication, the look is very powerful, sometimes intimidating. Who does not look the other way in the elevator when we are with a neighbor? This also happens with gorillas: staring look into their eyes is to them an aggression, so you can suppose the stress of feeling threatened by hundreds of visitors at a zoo watching at you every day. What we interpret as a smile, in which the animal bares his teeth, is actually a gesture of fear or tension. What we interpret as a game or insult, like throwing feces against the glass, it is also a sign of discomfort and stress.

This chimpanzee is not laughing, he’s scared. Photo: Photos.com

The typical gesture of striking the breast, it is actually a demonstration of strength and health, which can lead to tense situations such as that experienced by this family at the zoo in Omaha when her daughter beat his chest in front of a silverback (male gorilla):

IN ZOOS THE FACILITIES ARE MORE NATURALIZED NOWADAYS

It is true that the trend in zoos is increasingly to mimic the conditions that they could have in nature, with green spaces, logs or ropes to climb, according to species. But primates enjoy these conditions a few hours a day, specifically when zoos are open to the public. At night or in adverse weather conditions, many zoo animals live in cages smaller than the display area without any natural setting.

Most great apes are social and have well-established group hierarchies in nature. In captivity, family groups tend to be artificial because the animals are from different origins, in addition to cases where there is overcrowding (too animals in the same facility) or they are kept isolated in cages with tiny dimensions. In case of conflict within a group, animals do not have enough space to keep their distance and avoid future tensions.

Foraging gorillas in the Volcanoes National Park, Rwanda. Picture by Philip Kromer.

They are also deprived of natural behaviors such as foraging. In the case of lowland gorillas (Gorilla gorilla gorilla), they can travel several kilometers a day searching for food (mainly shoots, but also fruit and some insects) and never sleep two consecutive nights in the same place. Enrichment plans in zoo are essential to occupy their free time available.

Inappropriate behavior of some visitors does the rest (hitting glass, shouts, pictures with flash, food, excessive influx of public …).

IT HAS EDUCATIONAL AND CONSERVATIONAL VALUE

As in the case of marine mammals, investigations in captive primates do not allow reliable conclusions about the biology and behavior of animals due to the artificial conditions in which they live. In zoos, primates are not animals used in performances or in educational visits to the general public, in other centers, the information given about them is poor and biased in favor of the show or simple display of the animal to the public. The reintroduction of primates in the wild is very complex. The captive breeding programs that are implemented increasingly in zoos for conservation reasons, often produce animals for exhibition and not to release into the natural environment, for lack of means or interest.

THEY ARE ADORABLE AS PETS

The fact that an animal may seem to us nice-looking or share more than 90% of genes with us, does not mean that it will have same needs. These needs usually are not known by people who acquire a primate as a pet, causing them health problems both physical and psychological, including death.

Most come from illegal trade, which means that to capture a baby, hunters have to kill several members of its family, especially in the case of great apes that will protect their offspring to death.

The most famous orphan primate was undoubtedly Snowflake, the only albino gorilla known to date. In this case, his entire family was murdered in 1966 by entering banana and coffee plantations in the jungle of Nko, Equatorial Guinea. Snowflake was sold to Jordi Sabater Pi by 15,000 pesetas in Barcelona and was raised in an apartment in the first 11 months. Then was moved to Barcelona Zoo where he became a symbol of the city and lived there the rest of his life.

Snowflake on an inside installation. Photo taken from blog Sigur Rós.

Small primates are also victims of illegal trade, which has increased because of the presence of videos on the Internet about how “adorable” are marmosets or loris (Nycticebus) according to a study published in PLoS ONE. Besides many species are endangered, as we saw in a previous post slow lorises are the only poisonous primate in the world, so they are mutilated without anesthesia (they cut them teeth, claws…) before sale, which provoke sometimes deadly infections. The study found only in Indonesia 15,000 loris enter the illegal market per year, not counting those who die before. To that evidence must be added the death of the mother and/or entire families. They are sold with a few months of life, when in the wild spend the first 14 months with its mother, so their emotional and nutritional needs will never be covered.

Loris from Sumatra to sell crammed in a cage without food or water, in daylight (they are nocturnal). Photo by The Little Fireface Project.

It is estimated that the illegal trade in wildlife is worth more than 19 billion dollars annually, equivalent or above the illegal trade in drugs and weapons. In addition to pets, many primates living in zoos come from seizures, like Coco gorilla at Barcelona Zoo.

The Primates order is protected by CITES (Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora), so trade is banned or highly regulated. In Spain for example, they can’t be kept in particular installations.

THEY ARE VERY SMART AND CAN DO THINGS LIKE US

Another clear case of humanization is forcing primates to represent situations taking them as natural and easy to learn for them,  like walking upright, cycling and other stunts that are fortunately seen less and less in circuses, movies, commercials or sets of TV.

We have already discussed the origin and living conditions (often unhealthy) of these animals. We won’t go into detail about how they are trained, based on negative reinforcement (deprivation of food, company, beatings, imprisonment…) or stress levels to which they are subjected between spotlights, people and noise. Primatologist Sarah Baeckler conducted a study in 2002 on the status and conditions of these animals. What happens to them when they do not serve to act? They are abandoned, and in lucky cases recovered in sanctuaries or recovery centers, such as Mona Foundation in Catalunya or the Tchimpounga Chimpanzee Rehabilitation Center, the largest sanctuary for chimpanzees in Africa promoted by Dr. Jane Goodall. This video of the emotional release and history of the chimpanzee Wounda by Rebecca Atencio and Jane Goodall went viral:

CONSEQUENCES BEFORE AND AFTER THE “FAME”

Chimpanzees are the most commonly apes used for this kind of shows. According to studies, such as the one by the University of Kent (2011), primates end with psychological problems such as:

• Self harm and mutilation
• Bone fractures and wounds
• Psychomotor deficit
• Malnutrition
• Development problems
• Abnormal behaviors such as ingestion of feces and urine
• Repetitive movements with no function (stereotyping)
• Decreased gestures to communicate with each other
• Hyperaggression
• Social phobia, fear, agoraphobia (phobia of open spaces and agglomerates
• Apathy
• Post-traumatic stress disorder
• Despression
• Inability to its development in conditions of freedom

“Animals are not clowns” campaign by Acção Animal y Liga Portuguesa dos Direitos do Animal (LDPA).

So they have the same consequences as any human can suffer in the same situation. We share 96.9% of our DNA with orangutans, 98.4% with gorillas, 98.8% with chimpanzees  and 99.9% with other humans.

Rehabilitation and socialization, it is not impossible in some cases, but it takes years and thousands of euros of effort, which does not justify its use in shows or keeping them as pets.

WHAT CAN YOU DO FOR PRIMATE CONSERVATION?

In June 2015, after years of struggle by Jane Goodall and other institutions, captive chimpanzees enjoy the same protection in the wild USA, they are considered endangered. Two chimpanzees have also been recognized as legal persons in court on his compulsory detention. Primatologists agree that the intelligence of a chimpanzee is equivalent to a 4 years old child and the debate is still alive on the inclusion of the great apes on Human Rights. Something is changing in consideration of our closest relatives, but is still clearly insufficient. What it is in your hands?

• Learn and share with your children, family and acquaintances capabilities and problems of these wonderful animals.
• Do not buy or accept a primate as a gift or souvenirs made from them, especially if you are traveling to foreign countries where the sale is cheap and easy. You can go to jail.

A simple key ring leads behind many deaths. Photo by WWF

• Do not attend circuses or give audience to television programs which use animals and participate in campaigns against it.
• Do not eat primate meat  (bushmeat)
• Avoid visiting zoos and other institutions that keep primates in captivity for profit.
• Do not use products tested on animals, especially cosmetics.
• Do not buy tropical wood or seek FSC certification of sustainable logging.
• Extend the life of electronic devices, especially mobile phones and recycle it as coltan and cassiterite it is used for manufacturing it.
• Report illegal wildlife trading
• Make donations to recovery centers or adopt a chimpanzee, also here
• Do not use products with palm oil, responsible for causing the deaths of dozens of orangutans daily.

Orangutan (Pongo spp.) (Literally, “man of the forest”) victim of deforestation for palm oil industry. Photo: unknown credit

REFERENCES

• Potts, Richard. Sloan, Christopher (2010). What does it mean to be Human? Ed. National Geographic Society.
• Bloom, Steve (1999). Dedicado a los primates. Ed. Köneman Verlagsgesellschaft mbH.
• The Jane Goodall Institute
• Mona Foundation
• FAADA
• Somos Primates
• Proyecto Gran Simio
• Investigación de los zoos en España
• CITES
• Is it possible to re-socialize abused primates?
• ¿Es verdad que no se debe mirar fijamente a los gorilas?
• Gorilapedia
• Zoo de Barcelona

• How YouTube has put the world’s only poisonous primates at risk

Motius per tenir primats en captivitat (o potser no!)

Aquests dies està havent molta polèmica a Espanya per l’emissió del programa “Vaya Fauna” a Telecinco, en què es mostren suposades habilitats d’animals no domèstics captius. Deixant de banda els mètodes d’entrenament que pateixen aquests animals, en la línia d’un article anterior de Marc Arenas, Motius per anar a veure mamífers marins en captivitat (o potser no!), en aquest article tractarem les conseqüències que té la captivitat en els primats, sobretot en els grans simis, i el que està a les teves mans per conservar als teus parents més propers, tots ells en perill d’extinció.

ELS MICOS ES VEUEN FELIÇOS INTERACTUANT AMB NOSALTRES

Segurament alguna vegada has anat al zoo i has observat comportaments humans de mofa cap a ximpanzés, goril·les i orangutans. Persones rient, donant-se cops al pit, imitant vocalitzacions. Els ximpanzés responen igual, la qual cosa creiem que és un joc d’imitació.

El humans tenim tendència a humanitzar-ho tot, és a dir, percebre les reaccions d’altres éssers com humanes, cosa que no sol estar relacionada. En la comunicació primat, la mirada és molt poderosa, de vegades intimidatòria. Qui no mira cap a un altre costat a l’ascensor quan pugem amb un veí? Això succeeix també, amb els goril·les: mirar-los fixament als ulls és per a ells una agressió, així que suposeu l’estrès de sentir-se amenaçat per centenars de visitants que t’observen en un zoo dia rere dia. El que interpretem com un somriure, en el qual l’animal ensenya les dents, en realitat és un gest de por o tensió. El que interpretem com un joc o insult, com llançar excrements contra el vidre, és també signe d’incomoditat i estrès.

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

El típic gest de colpejar-el pit, en realitat és una demostració de força i salut, el que pot provocar situacions tenses com la que va viure aquesta família al zoo d’Omaha quan la seva filla es va colpejar el pit davant d’un esquena platejada (mascle de goril·la):

EN ELS ZOOS LES INSTAL·LACIONS SÓN CADA COP MÉS NATURALITZADES

És cert que la tendència dels zoològics és imitar cada vegada més les condicions que podrien tenir a la natura, amb espais verds, troncs o cordes per grimpar, segons l’espècie. Però els primats gaudeixen d’aquestes condicions poques hores al dia, concretament les que els zoològics estan oberts al públic. A la nit o en condicions climàtiques adverses, els animals de molts zoos viuen en gàbies de menor grandària que la seva zona d’exposició i sense cap tipus d’ambientació natural.

La majoria de grans simis són socials i tenen jerarquies de grup ben establertes a la natura. En captivitat, els grups familiars solen ser artificials ja que els animals són de diferents procedències, a més de casos en què hi ha sobrepoblació (massa animals en la mateixa instal·lació) o se’ls manté aïllats en gàbies de dimensions ínfimes. En cas de conflicte dins d’un grup, els animals no disposen de suficient espai per mantenir les distàncies i evitar possibles tensions futures.

Goril·les buscant aliment en el Parc Natural dels Volcans, Ruanda. Foto de Philip Kromer.

Són privats també de conductes naturals, com la recerca d’aliment. En el cas dels goril·les de plana (Gorilla gorilla gorilla), poden viatjar diversos quilòmetres diaris a la recerca de menjar (principalment brots, però també fruita i algun insecte) i mai dormen dues nits seguides al mateix lloc. Els plans d’enriquiment en aquest centres són essencials per a que puguin ocupar el temps lliure del que disposen.

L’inadequat comportament d’alguns visitants fa la resta (cop de vidres, crits, fotos amb flash, alimentació, excessiva afluència de públic …).

TÉ VALOR EDUCATIU I CONSERVACIONISTA

Igual que en el cas dels mamífers marins, les investigacions in situ dels primats exposats no permeten arribar a conclusions fiables sobre la biologia i el comportament dels animals a causa de les condicions artificials en què es troben. En zoològics, no solen ser animals utilitzats en espectacles o objectes de visites educatives amb públic general. En altres centres, la informació que es pot donar sobre ells és poca i esbiaixada, en favor de l’espectacle o simple exhibició de l’animal davant el públic. La reintroducció de primats a la natura és molt complexa. Els programes de cria en captivitat que s’implanten cada vegada més en els zoològics per motius conservacionistes, solen produir animals destinats a l’exhibició i no a l’alliberament en l’entorn natural, per falta de mitjans o interessos.

SON ADORABLES COM A MASCOTES

El fet que un animal ens sembli bonic d’aspecte o comparteixi més del 90% de gens amb nosaltres, no vol dir que hagi de tenir les nostres mateixes necessitats. Aquestes normalment no són conegudes per les persones que adquireixen algun primat com a mascota, causant-los problemes de salut tant físics com psíquics, fins i tot la mort.

Gairebé tots provenen del comerç il·legal, la qual cosa significa que per capturar una cria, els caçadors han de matar a diversos membres de la seva família, sobretot en el cas de grans simis que protegiran a la seva descendència fins a la mort.

El primat orfe més famós va ser sens dubte Floquet de Neu, l’únic goril·la albí conegut fins al moment. En aquest cas, tota la seva família va ser assassinada el 1966 per entrar en plantacions de plàtan i cafè a la selva de Nko, Guinea Equatorial. Floquet va ser venut a Jordi Sabater Pi per 15.000 pessetes, i a Barcelona va ser criat en un pis durant els 11 primers mesos. Després es va traslladar al Zoo de Barcelona on es va convertir en un símbol de la ciutat i va viure la resta de la seva vida.

Floquet de Neu en una instal·lació interior. Foto presa del blog Sigur Rós.

Els petits primats també són víctimes del comerç il·legal, que ha augmentat amb la presència de vídeos a internet sobre l’adorables que són els titís o loris (Nycticebus) segons un estudi publicat a PLoS ONE. A més de que moltes espècies estan en perill d’extinció, com vam veure en un article anterior els loris mandrosos són els únics primats verinosos del món, pel que són mutilats sense anestèsia (se’ls tallen dents, urpes …) abans de la seva venda , cosa que de vegades els provoca infeccions mortals. Segons aquest estudi, només a Indonèsia 15.000 loris entren al mercat il·legal a l’any, sense comptar els que moren abans. A aquestes dades cal sumar la mort de la mare i / o famílies senceres. Són venuts amb pocs mesos de vida, quan en llibertat passen els primers 14 mesos amb la seva mare, per la qual cosa les seves necessitats afectives i nutricionals mai seran cobertes.

Loris de Sumatra per vendre amuntegats en una gàbia sense aigua ni aliment, a plena llum del dia (són d’hàbits nocturns). Foto de The Little Fireface Project.

S’estima que el comerç il·legal d’animals salvatges mou més de 19 bilions de dòlars anuals, xifres equivalents o superiors al comerç il·legal de drogues i armes. A més de mascotes, molts primats que viuen en zoològics provenen de decomisos, com la goril·la Coco del Zoo de Barcelona.

L’ordre Primates està protegit per CITES (Convenció sobre el comerç internacional d’espècies amenaçades de fauna y flora silvestres), pel que el seu comerç está prohibit o molt regulat. A Espanya per exemple, sobre el paper no es poden tenir en instal·lacions particulars.

SÓN MOLT INTEL·LIGENTS I PODEN FER COSES COM NOSALTRES

Un altre clar cas d’humanització és obligar els primats a representar situacions prenent-les com una cosa natural i fàcil d’aprendre per a ells, com caminar de peu, anar en bici i altres acrobàcies que afortunadament es veuen cada vegada menys en circs, pel·lícules, anuncis o platós de televisió.

Ja hem tractat sobre l’origen i condicions de vida (gairebé sempre insalubres) d’aquests animals. No entrarem en detall sobre com són entrenats, a força de reforços negatius (privació d’aliment, companyia, cops, pallisses, tancament …) ni als nivells d’estrès a què són sotmesos entre focus, persones i sorolls. La primatòloga Sarah Baeckler va realitzar un estudi el 2002 sobre l’estat i condicions d’aquests animals. Què passa amb ells quan no serveixen per actuar? Són abandonats, i recuperats en el millor dels casos en santuaris o centres de recuperació per a primats, com la Fundació Mona a Catalunya o el Centre de Rehabilitació de Tchimpounga, el santuari per ximpanzés més gran d’Àfrica promogut per la Dra. Jane Goodall. Aquest vídeo de l’emotiu alliberament i història de la ximpanzé Wounda per part de Rebeca Atencia i Jane Goodall es va tornar viral:

CONSEQÜÈNCIES ABANS I DESPRÉS DE LA “FAMA”

Els ximpanzés són els simis més usats per a aquest tipus d’espectacles. Segons els estudis, com el de la Universitat de Kent (2011), acaben amb problemes psíquics com:

• Autolesions i mutilacions
• Fractures òssies i ferides
• Dèficit psicomotor
• Malnutrició
• Problemes de desenvolupament
• Conductes anormals com ingesta de femta i orina
• Moviments repetitius sense cap funció (estereotípia)
• Disminució dels gestos per comunicar-se entre ells
• Hiperagressió
• Fòbia social, por, agorafòbia (fòbia a espais oberts i aglomerats)
• Apatia
• Transtorn per estrès post-traumàtic
• Despressió
• Incapacitat per al seu desenvolupament en condicions de llibertat

Campanya “Els animals no són pallassos de Acção Animal y Liga Portuguesa dos Direitos do Animal (LDPA).

Són doncs les mateixes conseqüències que pot patir qualsevol humà en la mateixa situació. Compartim el 96.9% del nostre ADN amb els orangutans, el 98.4% amb els goril·les, el 98.8% amb els ximpanzés i el 99.9% amb la resta d’humans.

La seva rehabilitació i socialització, no és impossible en algun cas, però suposa anys i milers d’euros d’esforç, el que no justifica la seva utilització en espectacles o tinença com a animals de companyia.

QUÈ POTS FER TU PER LA CONSERVACIÓ DELS PRIMATS?

Al juny de 2015, després d’anys de lluita de Jane Goodall i altres institucions, els ximpanzés captius gaudeixen de la mateixa protecció als EUA que els salvatges, és a dir, són considerats en perill d’extinció. Dos ximpanzés també han estat reconeguts com a persones legals en un judici sobre el seu empresonament obligatori. Els primatòlegs coincideixen que la intel·ligència d’un ximpanzé és equivalent a la d’un humà de 4 anys i el debat segueix viu sobre la inclusió dels grans simis en els Drets Humans. Alguna cosa està canviant en la consideració dels nostres parents més propers, però encara és, de totes totes, insuficient. Què és a les nostres mans?

• Informa’t i comparteix amb els teus fills, familiars i coneguts les capacitats i problemàtiques d’aquests meravellosos animals.
• No compris ni acceptis un primat com a regal o souvenirs fets amb ells, sobretot si viatges a països estrangers, on la compravenda és barata i fàcil. Pots acabar a la presó.

Un simple clauer porta moltes morts darrere. Foto de WWF

• No assisteixis a espectacles de circ o donis audiència a programes de televisió on utilitzen animals i participa en campanyes en contra d’això.
• No consumeixis carn de primat, “carn de selva” (bushmeat).
• Evita visitar zoològics i altres centres que mantinguin primats en captivitat amb ànim de lucre.
• No utilitzis productes testats en animals, especialment cosmètics.
• No compris fusta tropical o busca la certificació FSC de tala sostenible.
• Allarga la vida útil dels aparells electrònics, especialment els telèfons mòbils i recíclals, ja que s’usa coltan i cassiterita per a la seva fabricació.
• Denuncia la compra i venda de primats.
• Fes donatius a centres de recuperació de primats o apadrina algun d’ells, també aquí.
• No utilitzis productes que portin oli de palma, responsable de la mort de desenes d’orangutans al dia.

Orangutan (Pongo sp.) (literalment, “home de la selva”) víctima de la deforestació per la indústria de l’oli de palma. Foto: crèdit desconegut

REFERÈNCIES

• Potts, Richard. Sloan, Christopher (2010). What does it mean to be Human? Ed. National Geographic Society.
• Bloom, Steve (1999). Dedicado a los primates. Ed. Köneman Verlagsgesellschaft mbH.
• Instituto Jane Goodall
• Fundación Mona
• FAADA
• Somos Primates
• Proyecto Gran Simio
• Investigación de los zoos en España
• CITES
• Demuestran que es posible rehabilitar y resocializar chimpancés utilizados en espectáculos y como mascotas
• ¿Es verdad que no se debe mirar fijamente a los gorilas?
• Gorilapedia
• Zoo de Barcelona
• Youtube pone en riesgo los únicos primates venenosos del mundo

 

SaveSave

SaveSave

Motivos para tener primates en cautividad (¡o quizá no!)

¡ATENCIÓN! 

ESTE ARTÍCULO ESTÁ DESACTUALIZADO

LEE LA VERSIÓN MÁS RECIENTE AQUÍ

Estos días está habiendo mucha polémica en España por la emisión del programa “Vaya Fauna” en Telecinco, en el que se muestran supuestas habilidades de animales no domésticos cautivos. Dejando de lado los métodos de entrenamiento que sufren estos animales, en la línea de un artículo anterior de Marc Arenas, Motivos para ir a ver mamíferos marinos en cautividad (¡o puede que no!), en este artículo trataremos las consecuencias que tiene la cautividad en los primates, sobretodo en los grandes simios, y qué está en tus manos para conservar a tus parientes más cercanos, todos ellos en peligro de extinción.

LOS MONOS SE VEN FELICES INTERACTUANDO CON NOSOTROS

Seguramente alguna vez has ido al zoo y has observado comportamientos humanos de mofa hacia chimpancés, gorilas y orangutanes. Personas riéndose, golpeándose el pecho, imitando vocalizaciones. Los chimpancés reponden igual, lo cual creemos que es un juego de imitación.

Lo humanos tenemos tendencia a humanizarlo todo, es decir, percibir las reacciones de otros seres como humanas, cosa que no suele estar relacionada. En la comunicación primate, la mirada es muy poderosa, a veces intimidatoria. ¿Quién no mira hacia otro lado en el ascensor cuando subimos con un vecino? Esto sucede también, con los gorilas: mirarlos fijamente a los ojos es para ellos una agresión, así que suponed el estrés de sentirse amenazado por cientos de visitantes que te observan en un zoo día tras día. Lo que interpretamos como una sonrisa, en la que el animal enseña los dientes, en realidad es un gesto de miedo o tensión. Lo que interpretamos como un juego o insulto, como lanzar heces contra el cristal, es también signo de incomodidad y estrés.

Este chimpancé no se está riendo, está asustado. Foto: Photos.com

El típico gesto de golpearse el pecho, en realidad es una demostración de fuerza y salud, lo que puede provocar situaciones tensas como la que vivió esta familia en el zoo de Omaha cuando su hija se golpeó el pecho delante de un espalda plateada (macho de gorila):

EN LOS ZOOS LAS INSTALACIONES SON CADA VEZ MÁS NATURALIZADAS

Es cierto que la tendencia de los zoológicos es imitar cada vez más las condiciones que podrían tener en la naturaleza, con espacios verdes, troncos o cuerdas para trepar, según la especie. Aunque los primates disfrutan de estas condiciones pocas horas al día, concretamente las que los zoológicos están abiertos al público. Por la noche o en condiciones climáticas adversas, los animales de muchos zoos viven en jaulas de menor tamaño que su zona de exposición y sin ningún tipo de ambientación natural.

La mayoría de grandes simios son sociales y tienen jerarquías de grupo bien establecidas en la naturaleza. En cautividad, los grupos familiares suelen ser artificiales ya que los animales son de distintas procedencias, además de casos en las que hay sobrepoblación (demasiado animales en la misma instalación) o se les mantiene aislados en jaulas de dimensiones ínfimas. En caso de conflicto dentro de un grupo, los animales no disponen de suficiente espacio para mantener las distancias y evitar posibles tensiones futuras.

Gorilas buscando alimento en el Parque Natural de los Volcanes, Ruanda. Foto de Philip Kromer.

Son privados también de conductas naturales, como la búsqueda de alimento. En el caso de los gorilas de llanura (Gorilla gorilla gorilla), pueden viajar varios kilómetros diarios en busca de comida (principalmente brotes, pero también fruta y algún insecto) y nunca duermen dos noches seguidas en el mismo sitio. Los planes de enriquecimiento son esenciales para que ocupen el tiempo libre del que disponen.

El inadecuado comportamiento de algunos visitantes hace el resto (golpeo de cristales, gritos, fotos con flash, alimentación, excesiva afluencia de público…).

TIENE VALOR EDUCATIVO Y CONSERVACIONISTA

Igual que en el caso de los mamíferos marinos, las investigaciones in situ de los primates expuestos no permiten llegar a conclusiones fiables sobre la biología y el comportamiento de los animales debido a las condiciones artificiales en las que se encuentran. En zoológicos, no suelen ser animales utilizados en espectáculos u objetos de visitas educativas con público general, en otros centros, la información que se puede dar sobre ellos es poca y sesgada, en favor del espectáculo o simple exhibición del animal ante el público. La reintroducción de primates en la naturaleza es muy compleja. Los programas de cría en cautividad que se implantan cada vez más en los zoológicos por motivos conservacionistas, suelen producir animales destinados a la exhibición y no a la liberación en el entorno natural, por falta de medios o intereses.

SON ADORABLES COMO MASCOTAS

El hecho de que un animal nos parezca bonito de aspecto o comparta más del 90% de genes con nosotros, no significa que vaya a tener nuestras mismas necesidades. Éstas normalmente no son conocidas por las personas que adquieren algún primate como mascota, causándoles problemas de salud tanto físicos como psíquicos, inclusive la muerte.

Casi todos provienen de comercio ilegal, lo cual significa que para capturar una cría, los cazadores tienen que matar a varios miembros de su familia, sobretodo en el caso de grandes simios que protegerán a su descendencia hasta la muerte.

El primate huérfano más famoso fue sin duda Copito de Nieve, el único gorila albino conocido hasta el momento. En este caso, toda su familia fue asesinada en 1966 por entrar  en plantaciones de plátano y café en la selva de Nko, Guinea Ecuatorial. Copito fue vendido a Jordi Sabater Pi por 15.000 pesetas, y en Barcelona fue criado en un piso durante los 11 primeros meses. Luego se trasladó al Zoo de Barcelona donde se convirtió en un símbolo de la ciudad y vivió el resto de su vida.

Copito de Nieve en una instalación interior. Foto tomada del blog Sigur Rós.

Los pequeños primates también son víctimas del comercio ilegal, que ha aumentado con la presencia de vídeos en internet sobre lo “adorables” que son los titís o loris (Nycticebus) según un estudio publicado en PLoS ONE. Además de que muchas especies están en peligro de extinción, como vimos en un artículo anterior los loris perezosos son los únicos primates venenosos del mundo, por lo que son mutilados sin anestesia (se les cortan dientes, garras…) antes de su venta, cosa que en ocasiones les provoca infecciones mortales. Según este estudio, sólo en Indonesia 15.000 loris entran en el mercado ilegal al año, sin contar los que mueren antes. A estos datos hay que sumar la muerte de la madre y/o familias enteras. Son vendidos con pocos meses de vida,  cuando en libertad pasan los primeros 14 meses con su madre, por lo que sus necesidades afectivas y nutricionales nunca serán cubiertas.

Loris de Sumatra para vender hacinados en una jaula sin agua ni alimento, a plena luz del día (son de hábitos nocturnos). Foto de The Little Fireface Project.

Se estima que el comercio ilegal de animales salvajes mueve más de 19 billones de dólares anuales, cifras equivalentes o superiores al comercio ilegal de drogas y armas. Además de mascotas, muchos primates que viven en zoológicos provienen de decomisos, como la gorila Coco del Zoo de Barcelona.

El orden Primates está protegido por CITES (Convención sobre el comercio internacional de especies amenazadas de fauna y flora silvestres), por lo que su comercio está prohibido o muy regulado. En España por ejemplo, sobre el papel no se pueden tener en instalaciones particulares.

SON MUY INTELIGENTES Y PUEDEN HACER COSAS COMO NOSOTROS

Otro claro caso de humanización es obligar a los primates a representar situaciones tomándolas como algo natural y fácil de aprender para ellos, como caminar de pie, montar en bici y otras acrobacias que afortunadamente se ven cada vez menos en circos, películas, anuncios o platós de televisión.

Ya hemos tratado sobre el origen y condiciones de vida (casi siempre insalubres) de estos animales. No entraremos en detalle sobre como son entrenados, a base de refuerzos negativos (privación de alimento, compañía, golpes, palizas, encierro…) ni a los niveles de estrés a los que son sometidos entre focos, personas y ruidos. La primatóloga Sarah Baeckler realizó un estudio en 2002 sobre el estado y condiciones de estos animales. ¿Qué pasa con ellos cuando no sirven para actuar? Son abandonados, y recuperados en el mejor de los casos en santuarios o centros de recuperación para primates, como la Fundació Mona en Catalunya o el Centro de Rehabilitación de Tchimpounga , el santuario para chimpancés más grande de África promovido por la Dra. Jane Goodall. Este vídeo de la emotiva liberación e historia de la chimpancé Wounda por parte de Rebeca Atencia y Jane Goodall se volvió viral:

CONSECUENCIAS ANTES Y DESPUÉS DE LA “FAMA”

Los chimpancés son los simios más usados para este tipo de espectáculos. Según los estudios, como el de la Universidad de Kent (2011), terminan con problemas psíquicos como:

• Autolesiones y mutilaciones
• Fracturas óseas y heridas
• Déficit psicomotor
• Malnutrición
• Problemas de desarrollo
• Conductas anormales como ingesta de heces y orina
• Movimientos repetitivos sin ninguna función (estereotípia)
• Disminución de los gestos para comunicarse entre ellos
• Hiperagresión
• Fobia social, miedo, agorafobia (fobia a espacios abiertos y aglomerados)
• Apatía
• Transtorno por estrés post-traumático
• Despresión
• Incapacidad para su desarrollo en condiciones de libertad

Campaña “Los animales no son payasos” de Acção Animal y Liga Portuguesa dos Direitos do Animal (LDPA).

Son pues las mismas consecuencias que puede sufrir cualquier humano en la misma situación. Compartimos el 96.9% de nuestro ADN con los orangutanes, el 98.4% con los gorilas, el 98.8% con los chimpancés y el 99.9% con el resto de humanos.

Su rehabilitación y socialización, no es imposible en algún caso, pero supone años y miles de euros de esfuerzo, lo que no justifica su utilización en espectáculos o tenencia como animales de compañía.

¿QUÉ PUEDES HACER TÚ PARA LA CONSERVACIÓN DE LOS PRIMATES?

En junio de 2015, después de años de lucha de Jane Goodall y otras instituciones, los chimpancés cautivos gozan de la misma protección en EE.UU que los salvajes, es decir, son considerados en peligro de extinción. Dos chimpancés también han sido reconocidos como personas legales en un juicio sobre su encarcelamiento obligatorio. Los primatólogos coinciden en que la inteligencia de un chimpancé es equivalente a la de un humano de 4 años y el debate sigue vivo sobre la inclusión de los grandes simios en los Derechos Humanos. Algo está cambiando en la consideración de nuestros parientes más próximos, pero todavía es, a todas luces, insuficiente. ¿Qué está en nuestras manos?

• Infórmate y comparte con tus hijos, familiares y conocidos las capacidades y problemáticas de estos maravillosos animales.
• No compres ni aceptes un primate como regalo o souvenirs hechos con ellos, sobretodo si viajas a países extranjeros, donde la compra-venta es barata y fácil. Puedes acabar en la cárcel.

Un simple llavero lleva muchas muertes detrás. Foto de WWF

• No asistas a espectáculos circenses o des audiencia a programas de televisión donde utilizan animales y participa en campañas en contra de esto.
• No consumas carne de primate, “carne de selva” (bushmeat)
• Evita visitar zoológicos y otros centros que mantengan primates en cautividad con ánimo de lucro.
• No utilices productos testados en animales, especialmente cosméticos.
• No compres madera tropical o busca la certificación FSC de tala sostenible.
• Alarga la vida útil de los aparatos electrónicos, especialmente los teléfonos móviles y recíclalos, ya que se usa coltán y casiterita para su fabricación.
• Denuncia la compra y venta de primates.
• Haz donativos a centros de recuperación de primates o apadrina alguno de ellos, también aquí.
• No utilices productos que lleven aceite de palma, reponsable de la muerte de decenas de orangutanes al día.

Orangután (Pongo sp.) (literalmente, “hombre de la selva”) víctima de la deforestación para la indústria del aceite de palma. Foto: crédito desconocido

REFERENCIAS

• Potts, Richard. Sloan, Christopher (2010). What does it mean to be Human? Ed. National Geographic Society.
• Bloom, Steve (1999). Dedicado a los primates. Ed. Köneman Verlagsgesellschaft mbH.
• Instituto Jane Goodall
• Fundación Mona
• FAADA
• Somos Primates
• Proyecto Gran Simio
• Investigación de los zoos en España
• CITES
• Demuestran que es posible rehabilitar y resocializar chimpancés utilizados en espectáculos y como mascotas
• ¿Es verdad que no se debe mirar fijamente a los gorilas?
• Gorilapedia
• Zoo de Barcelona
• Youtube pone en riesgo los únicos primates venenosos del mundo

Reasons to watch marine mammals in captivity (or maybe not)

The topic we are discussing this week is marine mammals in captivity, a very controversial subject. While some people totally agree with this practice because they defend that are beneficial (not only economical), others are against it.

INTRODUCTION

In the discussion about marine mammals in captivity; zoos, aquaria and and dolphinaria maintain that their shows have such a great value in conservation, people learn a lot and that marine mammals have a good life. On the contrary, animal protection groups and more and more scientists defend their lives are impoverished, people don’t receive a good information of the species and that captures of wild animals negatively impacts populations and habitats.

CAPTIVITY OF MARINE MAMMALS IS EDUCATIONAL (OR MAYBE NOT!)

Despite in some countries is compulsory to offer educational values in their shows, there is less evidence that the industry spreads information about marine mammals and their habitats. There are more than 1,600 centres in United States and just a negligible part are actually involved in educational and conversational issues, since most of them just aspire to entertain their visitors.

Tricks performed by sea lions, dolphins or whales are exaggerated variations of their natural behaviours and cause the audience loose the notion of the place they are: inside pools confined by Plexiglas. In a survey of 1,000 US citizens, the respondents overwhelmingly preferred to see captive marine mammals expressing natural behaviours rather than performing tricks and stunts.

Contrast of the behaviour between a killer whale (Orcinus orca) and a sea lion. In the right, the natural behaviour, which consists on a killer whale capturing a sea lion (Picture: Daniel Bianchetta). In the left, artificial behaviour in which a sea lion gives food to a killer whale.

In general, almost nothing is explained  about natural behaviours, ecology, demographics or population distribution during the shows. In addition, it has been demonstrated that the information is sometimes incorrect of distorted. For example: SeaWorld doesn’t use the word “evolution” as many visitors consider the theory of evolution to be controversial, they fool in the explanation of the drooping fin syndrome in killer whales or about their life span in captivity.

Another example is that many actions performed by dolphins in shows or observed being directed toward visitors or trainers that are portrayed as play or fun (such as the rapid opening and closing of the mouth and the slapping of the water surface with the tail flukes or flippers) are actually displays that in wild animals would usually be considered aggressive.

Aggressive behaviour of a dolphin, slapping the water surface with the tail flukes(Picture from Sara's Cetacean Stories).

So, the exhibition of marine mammals does exactly the opposite of what the industry rhetoric claims: instead of sensitizing visitors to marine mammals and their habitats, it desensitizes humans to the cruelty inherent in removing these animals from their natural habitats and holding them captive.

ZOOS HELP TO THE CONSERVATION OF SPECIES (OR MAYBE NOT)

Zoos, aquaria and dolphinaria have increasingly promoted themselves as conservation centres, emphasizing their role as Noe ark. In fact, they do no more than produce new individuals of a limited group of species and do not maintain true conservation programs.

While several zoos have programs to breed endangered species in captivity with the intention that these animals be used in restocking depleted populations, this is not the case with dolphins. Only one facility attempted a captive breeding program for baiji or Yangtze river dolphins (Lipotes vexillifer).

Baiji or Yangtze river dolphin (Lipotes vexillifer) (Picture: Mark Carwardine, Arkive).

Moreover, the number of centres that invest money in conservation programs are few in number and the amount of money is less that 1% of their benefits. Fewer than 5 to 10 percent of zoos, dolphinaria and aquaria are involved in conservation programs, either in natural habitat (in situ programs) or in captive settings (ex situ).

Nevertheless, in Europe these centres are obliged for law to develop conservation programs to free the animals breeding in captivity to the nature. The truth is that the overwhelming majority of marine mammal species currently being bred in captivity is neither threatened nor endangered. In addition, the success of these programs would be in the capability to introduce the animals in the nature, what has been done in few chances.

What is worse is that many dolphinaria and aquaria are buying animals directly captured in the wild populations.

CAPTURE OF WILD ORGANISMS

All cetacean capture methods are invasive, stressful and potentially lethal, despite the method generally considered the better consists on chasing them by small boats and then herded together and encircled by a net. The process is so traumatic that mortality rates shoot up six-fold in the first five days of confinement. The dolphins not selected and released from the net may experience a similar risk of dying once the capture operators have left the area.

Capture of dolphins in Japan during a seine-net capture (Picture: Adrian Mylne, Reuters)

The most violent and cruel method of collecting cetaceans for dolphinaria is the drive fishery, used primarily in Taiji and Futo, Japan. A fleet of small ships produce underwater noise with metal pipes to force the dolphins to go into shallow water. Some of the animals are set aside for the public display facilities, while the rest are killed for human and pet food and other products.

Dolphin slaughter in Taiji (Japan) (Picture: unknown author).

ZOOS, AQUARIA AND DOLPHINARIA HAVE PROGRAMS TO HELP STRANDED ANIMALS (OR MAYBE NOT)

The one area of activity in which dolphinaria and aquaria can legitimately claim to serve a conservation function is work involving rescue, rehabilitation and release of stranded marine mammals. Indeed, there are some very good stranding rehabilitation programs, but the interests are not always clear.

Usually, the real interest is to promote a good reputation of themselves, so they promote themselves as altruists centres that care for marine mammals in the wild. In addition, they use a stranding as proof that marine mammals’ natural habitat is a dangerous place full of human-caused and natural hazards. The public receives a skewed picture in which an animal’s natural environment is hostile and captivity is a benign alternative.

Also disturbing is the fact that these industries appear to evaluate each animal in terms of display potential. Species that are highly desirable or rarely observed in captivity may be determined to be unsuitable for release.

MARINE MAMMALS IN CAPTIVITY ALLOW RESEARCH (OR MAYBE NOT)

Almost always, dolphinaria and aquaria claim that they foster research and scientific study of marine mammals, thereby contributing to both education and conservation. However, much of what can be learned from captive marine mammals has in fact already been learned (reproductive physiology length of gestation, visual acuity and general physiology). Moreover, most of the results given by studies made on captivity animals have been demonstrated to not be correct, specially those related with behaviour.

There may be some research questions that the study of captive animals can answer most directly, but due to advancements in technology such as biopsy darts, electronic tags and underwater video, as well as improvements in capture and release techniques, it can be studied in wild animals.

Use of a metabolic dome to study the metabolism of sea lions (Picture from Vancouver Aquarium).

REFERENCES

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

If you find it interesting, we really appreciate that you share this post in the Social Networks to allow more people to read it, so the goal of the blog is the science dissemination.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Motivos para ver mamíferos marinos en cautividad (o puede que no!)

El tema que tratamos esta semana es la cautividad de los mamíferos marinos, un tema realmente controvertido. Mientras que unos están totalmente a favor de esta práctica porque dicen que aporta ciertos beneficios (no sólo económicos, que en este caso está claro que son altísimos), otros están totalmente en contra. Aquí iremos desgranando los diferentes motivos.

INTRODUCCIÓN

En el debate sobre la cautividad de mamíferos marinos; los zoos, acuarios y delfinarios mantienen que sus espectáculos tienen un gran valor de conservación, la gente aprende mucho sobre ellos y que los animales tienen una buena vida. Por otro lado, los grupos de protección animal y cada vez más científicos argumentan que sus vidas están empobrecidas, la gente no recibe información correcta de las especies y las capturas de animales salvajes tienen un impacto negativo sobre las poblaciones naturales y sus hábitats.

LA CAUTIVIDAD DE MAMÍFEROS MARINOS TIENE VALOR EDUCATIVO (O PUEDE QUE NO!)

A pesar de que algunos países obliguen a estos centros a ofrecer valores educativos en sus espectáculos, hay poca evidencia de que la industria difunda información sobre los mamíferos marinos y sus hábitats. En Estados Unidos hay más de 1.600 centros y sólo una ínfima parte se involucra realmente en el valor educativo y de conservación, pues la mayoría tienen por objetivo el entretenimiento de sus visitantes.

Los espectáculos de animales como por ejemplo leones marinos y cetáceos son simples exageraciones de su comportamiento natural y hacen que los espectadores pierdan la noción del lugar donde están: dentro de piscinas confinadas por Plexiglas. En una encuesta a 1.000 ciudadanos de los Estados Unidos, los encuestados respondieron casi por unanimidad que prefieren ver a los animales cautivos mostrando su comportamiento natural más que haciendo peripecias artificiales.

Contraste del comportamiento entre una orca (Orcinus orca) y un león marino. A la derecha, el comportamiento natural, en el cual las orcas capturan a los leones marinos (Foto: Daniel Bianchetta). A la izquierda, comportamiento artificial en que un león marino alimenta a una orca.

En general, casi no se explica nada sobre los comportamientos naturales, la ecología, la demografía y la distribución geográfica en los delfinarios durante los espectáculos. Además, cuando se da esta información, a menuda es incorrecta o distorsionada. Por ejemplo: en SeaWorld no se utiliza la palabra “evolución” ya que muchos visitantes consideran la teoría de la evolución controvertida o se engaña sobre el motivo de la caída de la aleta dorsal de las orcas y su esperanza de vida.

Un último ejemplo es que muy a menudo los delfines presentan comportamientos que en libertad serían considerados agresivos, como por ejemplo el hecho de abrir y cerrar muy rápidamente la boca o hacer golpes de cola o de aletas pectorales contra la superficie del agua. Estos centros le dan la vuelta a la tortilla y dicen que se trata de un comportamiento de diversión y juego.

Comportamiento agresivo de un delfín, consistente en dar golpes de cola contra la superficie del mar (Foto extrahída de Sara's Cetacean Stories).

Así pues, la exposición de mamíferos marinos cautivos tiene un efecto contrario al que argumentan: en vez de sensibilizar a los visitantes, los desensibiliza a la crueldad que suponen sus espectáculos.

Si quieres aprender cuáles son los comportamientos naturales de los cetáceos, éste es tu curso: 

LOS ZOOS AYUDAN A LA CONSERVACIÓN DE LAS ESPECIES (O PUEDE QUE NO!)

Los zoos, acuarios y delfinarios, cada vez más, se venden como centros de conservación, como si se tratasen de un arca de Noé. De hecho, muchos centros sólo se limitan a producir nuevos individuos de unas pocas especies y no presentan ningún programa de conservación.

Cierto es que algunos zoos tienen programas de cría de algunas especies en peligro de extinción en cautividad con la intención de repoblar las poblaciones naturales afectadas, pero entre estas especies no hay ninguna de cetáceos. Una de las muchas instalaciones de los EUA tiene, pero, un programa para criar defines del río Yangtze (Lipotes vexillifer).

Delfín del río Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

Además, el número de centros que dan fondos en programas de investigación es limitado y de cuantías bajas (no llega al 1% de sus beneficios). Menos de un 5-10% de los zoos, delfinarios y acuarios están involucrados en programas de conservación, ya sean éstos en la naturaleza (programas in situ) o en cautividad (ex situ).

De todas formas, en Europa están obligados por ley a tener programas de conservación para liberar los animales criados en cautividad en la naturaleza. Si realmente su objetivo fuese la conservación, los programas se dedicarían a especies que realmente están en peligro de extinción, cosa que no pasa. Además, el éxito de estos programas estaría en la capacidad de introducir estos animales en la naturaleza, lo que se ha conseguido en muy escasas ocasiones.

Lo peor de todo es que muchos centros compran animales capturados directamente de las poblaciones naturales, lo que tiene un impacto muy negativo en las poblaciones.

CAPTURA DE ORGANISMOS SALVAJES

Los métodos de captura de cetáceos son invasivos, estresantes y potencialmente letales, a pesar de que la técnica mejor considerada consiste en capturarlos con redes de cerco: los delfines son perseguidos con pequeñas embarcaciones y luego se rodean grupos enteros. El proceso es tan traumático que causa la muerte de una séptima parte de los delfines capturados en los cinco primeros días. Los delfines que no han sido seleccionados sufren un riesgo similar a morar una vez se abandona la zona.

Captura de delfines en Japón utilizando la captura en cerco (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Algunas practicas son aún más crueles, especialmente las que se realizan en Taiji y Futo, Japón. Una flota de pequeñas embarcaciones producen ruido bajo el agua con barras de hierro para obligar a los delfines a salir del agua y después los capturan. Algunos se venden vivos para los espectáculos y otros se matan para consumo humano o de animales o para otros productos.

Captura y matanza de delfines en Taiji (Japón) (Foto: autor desconocido).

Si quieres aprender cuál es el estado de conservación de los cetáceos y qué amenazas tienen que afrontar, éste es tu curso: 

LOS ZOOS, ACUARIOS Y DELFINAROS TIENEN PROGRAMAS PARA TRATAR LOS ANIMALES VARADOS EN LA COSTA (O PUEDE QUE NO!)

Un aspecto en que la actividad de los delfinarios, zoos y acuarios podría tener un papel importante es en el rescate, rehabilitación y liberación de animales marinos varados en la costa. Ciertamente, hay programas muy buenos, pero los intereses no siempre están claros.

Muy a menudo, el interés real es crear una buena imagen de ellos mismos, de manera que se venden como centros altruistas que se preocupan de los mamíferos marinos en la naturaleza. Además, utilizan estos rescates para hacer creer a la gente que el medio natural está lleno de peligros antropogénicos y naturales, de manera que el público recibe una imagen sesgada de la realidad.

También es preocupante el hecho que evalúen a los animales por su potencial de exhibición. Cada animal es evaluado por su potencial de éxito en la liberación, de manera que se ha visto que para las especies que más les interesa o los organismos más extraños su liberación es inadecuada.

TENER MAMÍFEROS MARINOS EN CAUTIVIDAD PERMITE LA INVESTIGACIÓN (O PUEDE QUE NO!)

Muchas veces, los delfinarios y acuarios declaran que fomentan la investigación de los mamíferos marinos, de manera que contribuyen tanto en la educación como en su conservación. De todas formas, todo lo que se puede conocer de los mamíferos marinos en cautividad ya se sabe (fisiología reproductiva, agudeza visual, duración de la gestación y fisiología general). Además, muchos resultados se ha visto que no son válidos debido a las condiciones no naturales y atípicas a las cuales son sometidos, especialmente los relacionados con su comportamiento.

Por otro lado, aunque hay aspectos como la cognición y los impactos del ruido que se podrían estudiar en cautividad, actualmente la tecnología, los dardos de biopsia, el seguimiento vía satélite, el vídeo subacuático y las mejoras en las técnicas de captura y liberación permiten estudiarlo también con los animales en libertad.

Uso de una cúpula para estudiar el metabolismo de los leones marinos (Foto de Vancouver Aquarium).

REFERENCIAS

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has encontrado interesante esta publicación, te animo a que la compartas en las redes sociales para que más gente la pueda leer, pues el objetivo del blog es la divulgación de la ciencia y que llegue al máximo de gente posible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Motius per anar a veure mamífers marins en captivitat (o potser no!)

El tema que tractarem aquesta setmana és la captivitat dels mamífers marins, un tema realment controvertit. Mentre que uns estan totalment a favor d’aquesta pràctica perquè diuen que aporta certs beneficis (no només econòmics, que en aquest cas està clar que són altíssims), uns altres hi estan totalment en contra. Aquí anirem desgranant els diferents motius.

INTRODUCCIÓ

En el debat sobre la captivitat de mamífers marins; els zoos, aquaris i dofinaris mantenen que els seus espectacles tenen un gran valor de conservació, la gent aprèn molt sobre ells i que els animals tenen una bona vida. Per altra banda, els grups de protecció animal i cada vegada més científics argumenten que les seves vides estan empobrides, la gent no rep informació correcta de les espècies i les captures d’animals salvatges tenen un impacte negatiu sobre les poblacions naturals i els seus hàbitats.

LA CAPTIVITAT DE MAMÍFERS MARINS TÉ VALOR EDUCATIU (O POTSER NO!)

Malgrat alguns països obliguen a aquests centres a oferir valors educatius en els seus espectacles, hi ha poca evidència de que la indústria difongui informació sobre els mamífers marins i els seus hàbitats. Als Estats Units hi ha més de 1.600 centres i només una ínfima part s’involucra realment en el valor educatiu i de conservació, doncs la majoria tenen per objectiu l’entreteniment dels seus visitants.

Els espectacles d’animals com ara lleons marins i cetacis són meres exageracions del seu comportament natural i fan que els espectadors perdin la noció del lloc on estan: dins de piscines confinades per Plexiglas. En una enquesta a 1.000 ciutadans dels Estats Units, els enquestats van respondre quasi per unanimitat que preferien veure als animals captius mostrant el seu comportament natural més que fent peripècies artificials.

Contrast del comportament entre una orca (Orcinus orca) i un lleó marí. A la dreta, el comportament natural, en el qual les orques capturen als lleons marins (Foto: Daniel Bianchetta). A l'esquerra, comportament artificial en que un lleó marí alimenta a una orca.

En general, quasi no s’explica res sobre els comportaments naturals, l’ecologia, la demografia i la distribució geogràfica en els dofinaris durant els espectacles. A més, quan es dóna aquesta informació, molt sovint és incorrecta o distorsionada. Per exemple: a SeaWorld no s’utilitza la paraula “evolució”  ja que molts visitants consideren la teoria de l’evolució controvertida o s’enganya sobre el motiu de la caiguda de l’aleta dorsal de les orques i la seva esperança de vida.

Un últim exemple és que molt sovint els dofins presenten comportaments que en llibertat serien considerats agressius, com ara el fet d’obrir i tancar molt ràpidament la boca o de fer cops de cua o d’aletes pectorals contra la superfície de l’aigua. Aquests centres li donen la volta a la situació i diuen que es tracta d’un comportament de diversió i joc.

Comportament agressiu d'un dofí, consistent en fer cops de cua contra la superfície del mar. (Foto extreta de Sara's Cetacean Stories)

Així doncs, l’exposició de mamífers marins captius té un efecte contrari al que argumenten: enlloc de sensibilitzar als visitants, els dessensibilitza a la crueltat que suposen els seus espectacles.

Si vols aprendre quins són els comportaments naturals dels cetacis, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS AJUDEN A LA CONSERVACIÓ DE LES ESPÈCIES (O POTSER NO!)

Les zoos, aquaris i dofinaris, cada vegada més, es venen com a centres de conservació, com si es tractessin d’una arca de Noè. De fet, molts centres només es limiten a produir nous individus d’unes poques espècies i no presenten cap programa de conservació.

Cert és que alguns zoos tenen programes de cria d’algunes espècies en perill d’extinció en captivitat amb la intenció de repoblar les poblacions naturals afectades, però entre aquestes espècies no n’hi ha cap de cetacis. Una de les moltes instal·lacions dels EUA tenen, però, un programa per criar dofins del riu Yangtze (Lipotes vexillifer).

Dofí del riu Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

A més a més, el nombre de centres que donen fons en programes de recerca és limitat i de quanties baixes (no arriba a l’1% dels seus beneficis). Menys d’un 5-10% dels zoos, dofinaris i aquaris estan involucrats en programes de conservació, ja siguin aquests a la naturalesa (programes in situ) o en captivitat (ex situ).

De tota manera, a Europa estan obligats per llei a tenir programes de conservació per tal d’alliberar els animals criats en captivitat a la natura. Si realment el seu objectiu fos la conservació, els programes es farien sobre espècies que realment estan en perill d’extinció, cosa que no passa. A més, l’èxit d’aquests programes estaria en la capacitat de introduir aquests animals a la natura, el que s’ha aconseguit en molt escasses ocasions.

El pitjor de tot és que molts centres compren animals capturats directament de les poblacions naturals, el que té un impacte molt negatiu en les poblacions.

CAPTURA D’ORGANISMES SALVATGES

Els mètodes de captura de cetacis són invasius, estressants i potencialment letals, malgrat la tècnica millor considerada consisteix en atrapar-los amb xarxes de cèrcol: els dofins són perseguits amb petites embarcacions i després s’encerclen grups sencers. El procés és tan traumàtic que causa la mort d’una sisena part dels dofins capturats en els cinc primers dies. Els dofins que no han estat seleccionats pateixen un risc similar de morir un cop s’abandona l’àrea.

Captura de dofins al Japó utilitzant la captura en cèrcol (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Altres pràctiques són encara més cruels, especialment les que es duen a terme a Taiji i a Futo, Japó. Una flota de petites embarcacions produeixen soroll sota l’aigua amb barres de ferro per obligar als dofins a sortir de l’aigua i després els capturen. Alguns es venen vius pels espectacles i altres es maten per consum humà o d’animals o per altres productes.

Captura i matança de dofins a Taiji (Japó) (Foto: autor desconegut).

Si vols aprendre quin és l’estat de conservació dels cetacis i a quines amenaces han de fer front, aquest és el teu curs: 

ELS ZOOS, AQUARIS I DOFINARIS TENEN PROGRAMES PER TRACTAR ELS ANIMALS AVARATS A LA COSTA (O POTSER NO!)

Un aspecte en que l’activitat dels dofinaris, zoos i aquaris podria tenir un paper important és en el rescat, rehabilitació i alliberació d’animals marins avarats a la costa. Certament, hi ha programes molt bons, però els interessos no sempre estan clars.

Molt sovint, l’interès real és crear una bona imatge d’ells mateixos, de manera que es venen com a centres altruistes que es preocupen dels mamífers marins a la natura. A més, utilitzen aquests rescats per fer creure a la gent que el medi natural està ple de perills antropogènics i naturals, de manera que el públic rep una imatge esbiaixada de la realitat.

També és preocupant el fet que avaluïn els animals pel seu potencial d’exhibició. Cada animal és avaluat pel seu potencial d’èxit en l’alliberament, de manera que s’ha vist que per les espècies que més els interessa o els organismes més estranys la seva alliberació és inadequada.

TENIR MAMÍFERS MARINS EN CAPTIVITAT PERMET LA RECERCA (O POTSER NO!)

Moltes vegades, els dofinaris i aquaris declaren que fomenten la recerca dels mamífers marins, de manera que contribueixen tant a l’educació com a la seva conservació. De tota manera, tot el que es pot conèixer dels mamífers marins en captivitat ja se sap (fisiologia reproductiva, agudesa visual, durada de la gestació i fisiologia general). A més, molts resultats s’ha vist que no són vàlids degut a les condicions no naturals i atípiques als quals són sotmesos, especialment els relacionats amb el seu comportament.

Per altra banda, tot i que hi ha aspectes com la cognició i els impactes del soroll que es podrien estudiar en captivitat, actualment la tecnologia, els dards de biòpsia, el seguiment via satèl·lit, el vídeo subaquàtic i les millores en les tècniques de captura i alliberament permeten estudiar-ho també amb els animals en llibertat.

Ús d'una cúpula per estudiar el metabolisme dels lleons marins (Foto extreta de Vancouver Aquarium).

REFERÈNCIES

• Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
• Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.