18 aplicacions mòbils imprescindibles per les teves sortides de camp

ATENCIÓ! AQUEST ARTICLE HA QUEDAT OBSOLET.

LLLEGEIX LA VERSIÓ ACTUALITZADA I AMPLIADA AQUÍ

Enrere han quedat els temps en què havíem de carregar amb guies i guies d’identificació d’espècies per gaudir del mar o muntanya. Tot i la nostàlgia d’aquestes guies impreses, avui, gràcies a les aplicacions mòbils qualsevol aficionat a la natura pot portar a la butxaca tota aquesta informació i més que no ens poden brindar els mètodes clàssics.

Com a persona amant de la biologia o natura en general, no et perdis aquestes 18 aplicacions per identificar i aprendre de tot el que t’envolta. en necessites més? No et perdis la segona part. 

BIODIVERSITAT I CARTOGRAFIA

MAP OF LIFE

Comencem amb un plat fort: aquesta meravellosa aplicació et permet conèixer quina flora i fauna tens al voltant arreu del món. Marcant en un mapa la nostra ubicació, ens indicarà quines espècies es poden trobar a la zona on som classificades per grups (aus, amfibis, insectes, arbres, plantes, peixos …) en una base de dades de més de 900.000 espècies.

Entrant a la fitxa de l’espècie que ens interessi, a més de la descripció, fotografies… podem marcar si hem fet algun albirament, contribuint així a aportar dades sobre la freqüència d’aparició de l’espècie i tenint un registre de les nostres observacions.

També podem trobar directament la fitxa d’una espècie amb el cercador.

BIOGUIDE – GUIA DE CAMP MUNDIAL

Bioguide ens permet tenir al nostre Android mamífers, aus, rèptils, amfibis, peixos, papallones, arnes, plantes i bolets. En iniciar l’aplicació et dóna a triar quines dades descarregar d’un total de 100.000 fotos i 1.000 sons, per usar-los després offline a la natura. A més de castellà, està disponible en multitud d’idiomes.

Permet fer cerques per color, regió, nom, estat de conservació, dieta, tipus de floració… Dins de la fitxa de cada espècie, ens trobarem amb tot tipus de característiques, com l’hàbitat, estat de conservació, dieta, locomoció, sistemàtica, morfologia i fisiologia, rastres, espècies semblants… Una app molt completa a tenir en compte.

BV MÒBIL

Aquesta aplicació ens permet pujar fotografies de les nostres observacions, ja siguin animals, plantes, líquens o roques a una base de dades de fotografies georeferenciades. Al poc temps l’espècie serà identificada i podràs guardar la teva foto amb el nom correcte. D’aquesta manera a més, podrem col·laborar en el coneixement de la biodiversitat i en la conservació del medi ambient.

iNATURALIST

iNaturalist és una altra aplicació que ens permetrà pujar les nostres observacions a la base de dades Global Biodiversity information Facility , per contribuir a un millor coneixement de la biodiversitat aportant dades als científics.

Es tracta d’un projecte de ciència ciutadana en el qual pots començar el teu propi projecte o unir-te a un d’iniciat, contactar amb els experts que identifiquen els organismes que observes i ampliar el teu coneixement intercanviant experiències amb altres naturalistes.

PEAKFINDER EARTH

Com es diu la muntanya que tens davant? Amb només enfocar el teu mòbil cap a ella, podràs saber el nom de qualsevol cim d’arreu del món, ja que la seva base de dades compta amb 250.000 referències. L’aplicació té un cost de 3,39 € i funciona offline.

PUNTOS GEODÉSICOS

Si busques una alternativa gratuïta, Punts geodèsics ens informarà sobre el nom, altitud del cim que estem mirant i a quina distància està. Ha de instal·lar-se conjuntament amb l’app de realitat augmentada Layar i només ens informa sobre cims espanyols.

Font

BOTÀNICA I MICOLOGIA

ARBOLAPP

Es tracta d’una guia d’arbres silvestres de la Península Ibèrica i Balears. Amb ella podràs identificar qualsevol arbre que et trobis.

A la cerca guiada, pots anar descrivint en forma de clau dicotòmica com és l’arbre fins que arribis a la seva espècie, on obtindràs una descripció del mateix, fotografies i distribució. També hi ha la cerca oberta, on a partir de la localització, fulles, fruits, flors i altres característiques l’app et portarà a l’arbre desitjat. També disposa d’un glossari amb més de 80 paraules i el més important, no requereix connexió a Internet per al seu ús.

Si el que necessites és una guia de camp d’arbres d’Europa i Amèrica del Nord prova amb IKnow Trees 2 LITE, amb una base de dades de més de 200 espècies (només per Android).

Pl@ntNet

El “Shazam” de les plantes. Pujant fins a 4 fotos de la planta que vols identificar i indicant si és una flor, fruit, tija… aquesta aplicació buscarà entre les més de 4.000 espècies que té registrades i t’indicarà de quina planta es tracta. Si no es troba a la base de dades, pots registrar-la perquè la resta de la comunitat la identifiqui i entri a formar part de la base de dades.

FUNGIPEDIA

Aplicació per a la identificació de bolets amb 250 espècies en la seva versió gratuïta. A més d’informació sobre el bolet i la seva possible toxicitat, en les espècies susceptibles de ser confoses s’inclou la descripció dels errors més comuns, per evitar així la recol·lecció d’espècies innecessàries permetent que segueixin complint la seva funció a la natura. L’aplicació permet treballar sense connexió si prèviament ens hem descarregat les llibreries amb les fitxes i fotografies.

Font

Amb la versió Pro (6,99 €), podrem guardar la localització GPS dels bolets que haguem trobat. si alguna espècie no està referenciada, la podrem afegir a la base de dades.

ZOOLOGIA

AVES DE ESPAÑA

Si ets aficionat a l’ornitologia no pot faltar al teu smartphone aquesta aplicació desenvolupada per SEO Birdlife. Es divideix en dos apartats:

• La guia d’aus pròpiament dita, amb fitxes de les 563 espècies d’aus que estan presents o han estat citades a Espanya. A cada fitxa trobaràs la distribució, dibuixos, fotos, vídeos, els cants i una breu descripció, així com els mesos d’albirament.
  

  

Itineraris ornitològics: ens informa de les zones d’Espanya on realitzar les nostres observacions, amb informació sobre la importància ecològica de la zona i quines aus podem trobar.

AVES ACUÁTICAS

SEO Birdlife disposa a més de l’app específica Aves acuáticas per informatitzar censos d’aus aquàtiques, identificar les zones humides més properes a la nostra ubicació i consultar les fotografies i censos actuals de cada zona humida.

WARBL , TWIGLE I MERLIN BIRD ID

Aquestes tres apps ofereixen funcions similars. A Warbl ens trobem amb el “Shazam” de les aus. Amb només fer que el mòbil escolti el cant d’un ocell, el reconeixerà i ens donarà informació de l’espècie sense estar connectats a la xarxa. Tot i que reconeix 220 aus de UK, el podrem fer servir també a Espanya. Té un cost de 5,29 €.

Twigle Birds Field Guide (només per iPhone) és una altra app que no només ens permet identificar els ocells pel seu cant, com Warbl, sinó que permet pujar fotos de qualsevol au que haguem albirat i reconeixerà l’espècie a partir de la nostra imatge. Identifica espècies d’Amèrica del Nord, Irlanda, UK i Sud-àfrica.

Si no disposem d’iPhone, Merlin Bird ID a la seva versió web també permet reconèixer a partir d’una foto centenars d’espècies d’ocells d’Amèrica del Nord. També disposa d’aplicació a Android i iOS per a la identificació de les aus a partir d’unes senzilles preguntes.

INSECT ORDERS

Si ets un apassionat dels insectes, amb aquesta aplicació podràs identificar ordres d’insectes, això sí, australians. Tot i així, es tracta d’una bona manera d’aprendre a distingir les característiques que defineixen cada ordre, presents també a Espanya (exceptuant-ne tres) .

iFelix – WOLF

Els quaderns de camp de l’emblemàtic Félix Rodríguez de la Fuente revisitats. Si ets un apassionat dels llops, amb aquesta app (2,20 €) gaudiràs d’il·lustracions, animacions 3D, fotografies, mapes dinàmics, sons, utilitats (càmera amb geolocalització d’albiraments i altres) i una àrea de pràctiques de dibuixos de camp .

De moment només està disponible el quadern del llop, però s’estan preparant els quaderns de l’àguila imperial i el linx ibèric.

ANIMALS TIME: ENCYCLOPEDIA

Tot i que la descripció d’aquesta aplicació (disponible només en anglès i per Android) indiqui que està dirigida a nens, la veritat és que ens trobem davant moltíssima informació sobre centenars d’espècies animals. Curiositats, distribució, hàbitat, comportament, alimentació …

També disposa d’apartats específics per a espècies en perill i fins i tot extintes. Una aplicació a tenir en compte si domineu l’anglès.

Fins aquí la selecció de All You Need is Biology d’apps mòbils per a utilitzar al camp. En futurs articles completarem la llista amb més aplicacions de mapes, brúixoles i altres utilitats imprescindibles per a qualsevol naturalista. També descobrirem altres tipus aplicacions relacionades amb la biologia.

I tu, quines altres aplicacions coneixes per completar aquesta llista? Les afegeixes més baix als comentaris?

REFERÈNCIES

• Foto de portada
• La resta de fotografies, si no s’indica el contrari, obtingudes de les stores corresponents.

Existeix el Monstre del Llac Ness i el Ieti?

El Monstre del Llac Ness, el Ieti, el Chupacabras, el Bigfoot, el Kraken… tothom hem sentit a parlar d’ells alguna vegada i fins i tot hem dubtat de seva (in)existència. Què hi ha de cert sobre aquestes criatures? Són reals? Si no ho són, quines respostes dóna la ciència per rebatre-ho? Descobreix-ho en aquest article.

LA CRIPTOZOOLOGIA

La criptozoologia és una pseudociència, és a dir, utilitza termes suposadament científics però es basa en creences enlloc de en evidències i no utilitza el mètode científic. S’encarrega de buscar animals que no han estat confirmats per la ciència, anomenats críptids. Habitualment es tracta d’éssers apareguts en mites i llegendes, però també d’espècies extintes de les que s’assegura que han estat vistes en l’actualitat, com el llop marsupial o els dinosaures (no avians). Només cal una recerca a internet per trobar fotos trucades que no enganyarien ni al més crèdul (o si?), però quan es tracta d’històries instal·lades a la memòria col·lectiva, el nombre de seguidors i defensors de la criptozoologia es dispara.

La sirena de Maracaibo, un clàssic críptid que corre per internet. Tot i ser una escultura de Juan Cabana, alguns encara creuen en la veracitat d’aquests éssers. Foto: desconegut

La criptozoologia sol intentar afegir trets d’animals reals als críptids per fer-los més creïbles, i fins i tot s’apropia de les espècies descobertes per la biologia (zoologia), com quan diu que el Kraken en realitat és un calamar gegant.

EL MONSTRE DEL LLAC NESS

Nessie és el críptid més famós, un animal aquàtic gegantí que se suposa que viu al Llac Ness, a Inverness, Escòcia. Com passa amb tots els éssers criptozoològics, les proves de la seva existència són fotos borroses i testimonis d’albiraments. Segur que has vist alguna vegada la foto més famosa del monstre :

La primera foto de Nessie, presa el 1934 es va considerar (i es considera) una prova de la seva existència. 60 anys després Chris Spurling va confessar que era un frau. Foto: Marmaduke Wheterell

Aquesta, igual que la resta de fotos del monstre , s’ha demostrat que han estat muntatges i fraus. Tot i això, segueixen alimentant el mite: els guanys anuals d’aquesta zona d’Escòcia són de diversos milions d’euros. Així doncs, no és d’estranyar que molts llacs al voltant del món tinguin seu monstre, com el Nahuelito, Caddy, Camp, Manipogo, Ponik…

PER QUÈ NO POT EXISTIR EL MONSTRE DEL LLAC NESS?

• La seva edat: la primera referència d’un ésser en aquest llac data de l’any 565. És a dir, que actualment tindria … 1451 anys, molt més que l’animal més longeu conegut, la cloïssa Ming amb 507 anys. O fins i tot més, ja que alguns criptozoòlegs defensen que podria tractar-se d’un plesiosaure o un animal semblant (extingits fa més de 65 milions d’anys) d’uns 20 metres de llarg i entre 10-20 tones.

  

  O potser només era una llúdriga… Foto: Jonathan Wills

• El seu origen: si fos un animal de l’època dels dinosaures, o els seus descendents, és impossible que hagi viscut sempre al llac, que va estar congelat des de l’última glaciació fins fa uns 12.000 anys. No hi ha cap via que comuniqui el llac amb la mar ni cap albirament fora del llac, per la qual cosa cal descartar que el monstre pugui entrar o sortir a buscar aliment, per exemple. Presumint a més que fos un rèptil aquàtic, la seva preferència serien les aigües subtropicals, no les fredes aigües de Inverness (6°C de mitjana).
  

• Família de Nessies: l’única possible explicació que segueixi existint durant milers o milions d’anys, és que no hi hagi un, sinó com a mínim 100 individus com Nessie perquè la població fos viable, segons l’ecologia de poblacions. La població mínima viable és la població aïllada més petita que tingui el 99% de probabilitat de mantenir-se durant 1000 anys tot i l’atzar (Shaffer, 1981). A més, tenint en compte que el llac Ness té 56,4 km² i 226 m de profunditat, és evident la manca de territori per a tots ells (a més de que els albiraments serien constants).
  

• Manca de cadàvers: en el cas que existís un grup de plesiosaures, tard o d’hora haurien d’aparèixer cadàvers a la riba i no obstant això mai s’ha trobat cap resta, ni de Nessie, que amb l’auge de les càmeres digitals cada vegada es deixa veure menys.

  

  Elefant nedant. L’any amb més albiraments, 1933, un circ va recórrer la zona. Pel que sembla el seu elefant es va banyar al llac diverses vegades. Foto: Jeremy Tucker

• Insuficient aliment: el llac és profund, llarg i estret (32 km x 1,6 km). Igual que la base de la cadena alimentària a la terra són les plantes, en les zones aquàtiques ho són el fitoplàncton, algues i plantes que puguin sostenir a herbívors i carnívors. El llac Ness té poca superfície exposada al sol, de manera que no rep prou insolació perquè es pugui fer la fotosíntesi massivament. A més, les seves aigües són fosques per tenir torba en suspensió, impedint que entre llum a partir de pocs metres de profunditat. És tan poc productiu, que no podria sobreviure en ell un depredador de més de 300 quilos. Òbviament, els pocs animals que hi ha són totalment insuficients per alimentar un o més animals de 20 tones.

  

  cadena tròfica d’un sistema d’aigua dolça. Les fletxes indiquen la direcció de l’energia d’una baula a una altra. Autor desconegut

• Manca de proves amb les últimes tecnologies: la BBC ha rastrejat el llac diverses vegades amb sonars i tecnologia de navegació per satèl·lit amb resultats negatius. Ni els minisubmarins ni les càmeres web 24 hores han trobat ni rastre del monstre.
  

EL IETI, L’ABOMINABLE HOME DE LES NEUS

El segon críptid més famós és un simi gegant bípede que habita a l’Himàlaia. O a Amèrica del Nord (Bigfoot), Canadà (Sasquatch), Almasty (Rússia), Hibagón (Japó), Yowy (Austràlia)… com passa amb Nessie, el Yeti mou milions d’euros i cada país té el seu propi. També se suggereix que és alguna espècie d’homínid extinta, un neandertal, un Homo erectus o un Gigantopithecus .

Fotografia que va revifar la llegenda del Yeti (1951). Foto: Eric Shipton

Com succeeix amb els críptids, la proves es basen en testimonis oculars, fotos trucades o de dubtós origen. Però en aquest cas hi ha més: mostres de pèl que s’assegura que pertanyen al Yeti. Què hi diu la ciència?

ANÀLISI D’ADN

El coneixement actual de la genètica ha permès establir amb més precisió les relacions de parentiu i identificar els éssers vius mitjançant els anàlisis d’ADN. Així que Bryan Sykes (Oxford University) va liderar un estudi en el qual van analitzar més de 30 mostres de pèl que es conserven en temples budistes, museus i col·leccions privades. Resultat: pèl de cavall, bisó, humà, ós rentador, vaca, llop, coiot… però cap del Yeti.

La bona notícia per a la zoologia és que dues mostres de pèl corresponen amb l’ADN d’un fòssil d’ós polar, pel que podrien pertànyer a una espècie d’ós desconeguda fins ara o una varietat d’ós polar d’un altre color (daurat-rogenc).

La foto més famosa del Bigfoot és una captura d’un video enregistrat per Patterson-Gimlin

EL CHUPACABRAS

El Chupacabras se suposa que és una criatura que mata i xucla la sang d’animals de corral, sense vessar ni una gota. Les definicions són diverses, que si ulls vermells brillants, escates, bípedes, punxes a l’esquena… fins i tot es reporten casos de Chupacabras trobats morts:

Els suposats cadàvers de chupacabras solen ser cànids amb sarna que han perdut el pèl, óssos rentadors o en aquest cas una guineu voladora. Foto: desconegut

El Chupacabras té la particularitat d’actuar en països llatins: Veneçuela, Puerto Rico, Mèxic, Argentina, Espanya, Xile… El presumpte hàbitat del chupacabras xoca amb la biogeografia: una branca de la ciència que estudia la distribució dels éssers vius sobre el nostre planeta.

Tenint unes nocions bàsiques d’evolució biològica, climàtica i de masses continentals i aquàtiques, fins i tot nosaltres podem pensar com a biogeògrafs: les espècies es distribueixen segons el seu hàbitat i presenten adaptacions als diferents territoris i climes. Ningú pensaria en una granota vivint al desert del Sàhara, per exemple. En canvi al chupacabras sembla que li és igual: habita en gran varietat de paisatges entre dos continents i diverses illes, però això sí, presenta predilecció pels llocs de parla castellana. Res a veure amb la biologia: és producte d’una llegenda de tradició oral, en aquest cas, hispana.

ZOOLOGIA VS CRIPTOZOOLOGIA

En conclusió, la zoologia és la branca de la biologia que per certificar que s’ha descobert una nova espècie ha de:

• Presentar un holotip (un exemplar de l’animal) davant la comunitat científica (museu de ciències naturals, universitat…) a disposició dels interessats.
  
• L’holotip ha de superar una anàlisi d’ADN.
• El descobriment s’ha de publicar en una revista científica amb arbitratge o revisió per parells -peer review- (mètode per validar els resultats de la recerca)
• Després de la seva validació es classifica seguint les normes de la taxonomia i sistemàtica .

No cal inventar estranyes criatures i desacreditar la biologia: la naturalesa és prou sorprenent com per meravellar-nos amb noves espècies tangibles que la zoologia segueix descobrint i descrivint. Animals increïbles com els tardígrads , els pirosòmids , els calamars gegants i les espècies abissals, els ornitorincs i rates verinoses… i molts altres que queden per descobrir.

REFERÈNCIES

• Chordá, Carlos, 2007. El yeti y otros bichos ¡vaya timo! Ed. Laetoli
• Monstruo del Lago Ness: ¿Qué hay de verdad tras el mito?
• Photos of the Loch Ness Monster, revisited
• Is Loch Ness monster dead?
• El monstruo del lago Ness en Magonia
• El Yeti, ¿Una leyenda tirada por los pelos?
• Imatge de portada: figura del monstre del llac Ness a Escòcia, foto de Mireia Querol Rovira

La homosexualitat és molt animal

Afortunadament pel col·lectiu LGTB, cada vegada són més el països i societats que entenen que la homosexualitat és quelcom natural i que no és cap malaltia. De totes maneres, tot i que això és cert, també ho és que encara falta molta feina per aconseguir la igualtat de drets de les lesbianes, gais, transexuals i bisexuals i per eliminar la falsa creença de que la homosexualitat és antinatural. Ja que en les properes setmanes es celebraran en ciutat com Barcelona i Madrid les festes més reivindicatives d’aquest col·lectiu, aquest article pretén mostrar clars exemples de que la homosexualitat no és quelcom exclusiu dels humans, sinó que molts animals presenten relacions d’aquest tipus. Així que ja saps, ja no hi ha cabuda per l’argument de que la homosexualitat és antinatural! 

SI ETS NOU, POTS SEGUIR-NOS A FACEBOOK I TWITTER! 

INTRODUCCIÓ

La homosexualitat és un fet present en moltes espècies animals. De fet, s’ha documentat en 1.500 de les més d’un milió d’espècies animals descrites fins a la data (Bagemihl, 1999). Sense anar més lluny, un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que en totes les espècies analitzades hi havia alguns exemplars (repeteixo, només alguns!) amb trets o comportaments homosexuals, incloent a cucs, mosques, aus, dofins i ximpanzés, entre altres.

Al regne animal, el concepte “homosexualitat” es refereix a qualsevol comportament sexual entre organismes del mateix sexe, ja sigui la còpula, el flirteig, l’aparellament, l’estimulació genital o la cria dels joves. En el cas dels humans, és molt més complex que això, doncs hi ha molts més factors i no es simplifica només a això, ja que també hi intervenen els sentiments en mig de tot plegat.

Des del punt de vista biològic, si se suposa que l’objectiu de tota espècie és la seva perpetuació en el temps, de què serveix la homosexualitat? Hi ha moltes teories al respecte, i no són excloents ja que per cada espècie hi ha una explicació o altra. Anem a veure’n tres. Marlene Zuk, professora de biologia de la Universitat de Califòrnia, proposa que al no produir la seva pròpia descendència, els homosexuals podrien ajudar a criar i educar als seus parents, el que contribueix també al pool genètic. Per a la biòloga i psicòloga Janet Mann de la Universitat Georgetown, és una forma de crear vincles i aliances entre individus. Finalment, pel cas de la mosca de la fruita i altres insectes, segons el biòleg evolutiu Nathan Bailey, s’explica pel fet de que els manca el gen que permet discriminar entre els sexes. També hi ha la possibilitat de que la homosexualitat no tingui cap funció concreta. Sigui com sigui, la conducta homosexual pot tenir conseqüències evolutives, però s’està començant a estudiar.

PINGÜINS

Al febrer de 2004, el diari New York Times informava de que Roy i Silo, dos pingüins de cara blanca (Pygoscelis antarctica) mascles del Central Park Zoo, enroscaven els seus colls, es vocalitzaven l’un a l’altre i tenien sexe entre ells. Quan se’ls va exposar a femelles, no mostraven cap interès per elles. A més, els cuidadors els van donar un ou fèrtil perquè l’incubessin i quan va néixer la jove pingüí la van alimentar fins que va poder valdre’s per ella mateixa. Però aquest no és un cas aïllat, doncs ha tingut lloc més vegades en aquest i altres zoos, com per exemple al Bremerhaven Zoo (Alemanya), Faunia (Madrid) i Dingle Ocean World (Irlanda).

Però això no només es produeix en animals captius. Un estudi realitzat en pingüins d’Adèlia (Pygoscelis adeliae) de l’Antàrtidava trobar comportaments homosexuals en alguns dels seus individus joves. Un altre cas és el pingüí reial (Aptenodytes patagonicus), en els quals s’observa flirteig entre el 28,3% dels mascles segons un estudi, tot i que sembla ser que les parelles homosexuals són de curta durada. El motiu en aquests últims sembla ser un excés de mascles o alts nivells de testosterona. De totes maneres, es van trobar dues parelles (mascle-mascle i femella-femella) en les quals l’altre havia après la vocalització de la seva parella.

Els pingüins són un clar exemple d’aus amb comportaments homosexuals (Foto de Listverse).

BONOBOS

Els bonobos (Pan paniscus), primats molt propers als humans, són també un gran exemple de comportaments homosexuals. Es tracta d’animals molt sexuals. S’ha observat que, ja sigui en llibertat o en captivitat, la meitat de les seves relacions sexuals són amb espècimens del seu mateix sexe. S’ha vist, a més, que les femelles de bonobo tenen sexe amb altres femelles quasi cada hora. Sembla ser que la funció principal és la d’enfortir les vincles entre els individus. Entre els mascles, amb la finalitat de reduir la tensió després d’una baralla, té lloc la lluita de penis, que consisteix en fregar els genitals entre si.

En els bonobos, les relacions amb individus del mateix sexe podrien servir per fer els vincles més forts (Foto de BBC).

ORQUES

Les interaccions homosexuals entre els mascles d’orques (Orcinus orca) són una part important de la seva vida social. Quan els grups residents s’uneix a l’estiu i tardor per alimentar-se, els mascles mostren comportaments de flirteig, carinyosos i sexuals entre ells. Normalment, les interaccions es produeixen un a un i tenen una duració d’una hora, tot i que poden allargar-se més. En aquestes interaccions, es freguen, es persegueixen i s’empenyen amb cura. Un comportament a destacar és el conegut com a orientació morro – genital, tot i que també es produeix entre individus de diferent sexe. Just per sota de la superfície de l’aigua, un mascle neda per sota de l’alta amb la panxa amunt, tocant la zona genital amb el seu morro. Després, els dos es submergeixen conjuntament formant una espiral de doble hèlix. Això es repeteix vàries vegades intercanviant-se les posicions. No és rar observar els seus penis erectes durant aquesta interacció. Malgrat té lloc en totes les edats, és especialment abundant entre els joves.

Les orques (Orcinus orca) són cetacis amb comportaments homosexuals (Foto de WorldPolicy)

Vols saber més sobre els cetacis? Realitza el curs Tursiops: Introducció als cetacis amb un 40% de descompte només fins a finals de mes (fes clic a la imatge per beneficiar-te del cupó): origen i evolució, adaptacions, diversitat, comportaments, amenaces i molt més. Més info aquí. 

GUPPIS

En un estudi realitzat en guppis Poecilia reticulata) es va demostrar que la manca de femelles en l’ambient durant llargs períodes de temps produeix que els mascles prefereixin altres mascles fins i tot quan després hi ha femelles a l’ambient. No només això. Quan els mascles que havien estat amb femelles durant un període llarg de temps van ser privats d’elles per un temps curt (dues setmanes) aquests preferien als mascles enlloc de les femelles.

Els mascles de guppi preferien altres maslces quan no hi havia femelles al seu ambient durant períodes llargs de temps (Foto de GuppyFish).

LIBÈL·LULES

Vàries investigacions han posat de manifest que hi ha una taxa molt alta d’aparellaments entre individus del mateix sexe en les libèl·lules. Els motius podrien ser la manca de disponibilitat d’individus del sexe oposat o que els enganys de les femelles per evitar les insinuacions sexuals dels mascles podrien causar que aquests busquin individus del seu mateix sexe. Les femelles del cua blau comú (Ischnura elegans) presenten tres tipus de coloracions i formes. Quan els mascles eren allotjats només amb mascles, preferien els individus del seu mateix sexe quan s’exposaven a les femelles, mentre que si eren allotjats en grups mixts després tenien preferència pels tres tipus de femella. Per tant, la manca de femelles feia que les libèl·lules mascle preferissin a altres mascles. De totes maneres, el 17% dels mascles de les poblacions salvatges prefereixen als individus del seu mateix sexe.

Els mascles del cua blau comú (Ischnura elegans) prefereixen a altres mascles quan són allotjats en absència de femelles (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).

ALGUNS EXEMPLES MÉS

• Estudis en gavina occidental (Larus occidentalis) en estat salvatge mostren que entre el 10 i el 15% de les femelles són homosexuals. S’ha vist que mostren rituals de flirteig entre elles i que munten els nius juntes. Només puntualment copulen amb mascles per produir ous fèrtils, però després tornen amb la seva parella inicial.
• En ovelles domesticades, el 8% dels mascles d’un remat prefereix a un altre mascle de per vida malgrat que hi hagi disponibilitat de femelles. Això podria beneficiar als altres mascles (que poden tenir els mateixos gens que els homosexuals) i poden passar-los a la següent generació. Però també fa que les femelles siguin més fèrtils.
• El rei de la sabana, el lleó, també presenta comportaments homosexuals. S’han observat tant lleons com lleones salvatges amb comportaments d’aquest tipus, arribant a muntar-se.

• En algunes espècies de cavallet de mar, sobretot entre femelles, les relacions sexuals homosexuals poden arribar a ser molt més freqüents que les heterosexuals.

CONCLUSIÓ

Com has pogut llegir, els comportaments homosexuals no són exclusius de l’ésser humà, tot i que són molt més complexos en aquests últims. Els motius que condueixen al desenvolupament de conductes homosexuals en animals poden ser vàries: la poca disponibilitat de femelles, enfortir vincles… tot i que hem pogut veure que en alguns el comportament és permanent. A més, s’ha vist que no és quelcom artificial degut a la captivitat dels animals, com podria passar en humans en presons, sinó que això també té lloc en animals lliures. Així doncs, la homosexualitat té lloc en molts animals, pel que hauria de fer plantejar a aquells que hi van en contra si no es tracta de quelcom molt natural. A més, si no és una elecció sinó el resultat de forces naturals, el debat sobre si és immoral hauria de ser abandonat. 

REFERÈNCIES

• ABC: Los pingüinos gay de Madrid, a punto de ser padres
• Bagemihl, B (1999). Biological Exuberance: Animal Homosexuality and Natural Diversity, New York: St. Martin’s Press, 752 pp.
• Bailey, NW & Zuk M (2009). Same-sex sexual behaviour and evolution. Trends Ecol Evol. 24 (8): 439-46 
• BBC: ¿Existen realmente los animales homosexuales? 
• BBC: Penguins flirt with homosexuality 
• BBC: Todos los animales son homosexuales
• Field, K & Waite TA (2004). Absence of female conspecifics induces homosexual behaviour in male guppies. Animal Behaviour, 68, 1381-1389
• Hay una lesbiana en mi sopa: Conoce a Missy y Penélope, las pingüinas lesbianas de Irlanda 
• National Geographic: Damselfly Mating Game Turns Some Males Gay
• Quo: Relaciones homosexuales en el reino animal
• The New York Times: Love that dare not squeak its name
• WayBack Machine: Gay Penguins Resist “Aversion Therapy”
• WorldPolicy: Homosexuality in Marine Mammals 

Amfioxos: animals que volien ser vertebrats

L’article d’aquesta setmana té per objectiu els amfioxos, animals situats en el grup dels Cefalocordats, dins el fílum dels Cordats. Els Cefalocordats són un grup d’animals marins situats a la frontera entre els animals invertebrats i els vertebrats, sense arribar a ser vertebrats. Aquí s’explicarà la importància d’aquests animals en la Zoologia i s’explicarà la seva biologia. 

INTRODUCCIÓ

Els amfioxos, situats al subfílum dels Cefalocordats, són animals marins situats en el grup dels Cordats. Els Cordats inclouen, a més d’aquest grup, als urocordats (entre els quals hi ha els pirosòmids), a les mixines i als vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers). Tot i que representen només un 4% del total dels éssers vius de la Terra (que correspon a unes 55.000 espècies), els Cordats han tingut un èxit evolutiu molt important.

La importància en Zoologia dels amfioxos és que presenten totes les característiques dels Cordats visibles, doncs altres cordats les han perdut posteriorment o les han modificat. Aquestes característiques són:

• Notocorda: vareta dorsal per sota del sistema nerviós i de funció esquelètica.
• Epinèuria: disposició dorsal del tub neural.
• Endostil: solc faringi ventral que secreta mucus per captar l’aliment i compostos iodats, i que acaba donant a la tiroides.
• Cua post – anal: apèndix locomotor.

Característiques bàsiques dels Cordats representades en un cefalocordat (Foto extreta i modificada de Asturnatura)

ELS CEFALOCORDATS: ELS AMFIOXOS

Els cefalocordats, coneguts com a amfioxos o llancetes, són un grup de 25 espècies d’animals marins de cos prim, comprimit lateralment i transparent, que mesuren entre 5 i 7 cm de longitud.

Brachiostoma lanceolatum (Foto: Hans Hillewaert, Creative Commons)

ANATOMIA GENERAL

La pell dels cefalocordats està constituïda per una única capa de cèl·lules prismàtiques i amb glàndules mucoses que secreten mucus, seguida per una làmina basal connectiva i una dermis senzilla.

El teixit més característic és el notocordi. Està format per cèl·lules disposades una al costat de l’altra longitudinalment i rodejades per una beina conjuntiva, constituïda per actina i paramiosina. Aquestes cèl·lules estan innervades per neurones que surten del tub neural, permetent la seva contracció en diàmetre.

Anatomia general d’un cefalocordat. 1: globus pseudocerebral – 2: notocordi – 3: corda nerviosa dorsal – 4: cua post-anal – 5: ànus – 6: tub digestiu – 7: sistema circulatori – 8: porus abdominals – 9: cavitat superfaríngea – 10: solcs branquials – 11: faringe – 12: cavitat bucal – 13: mimosa – 14: obertura bucal – 15: gònades (ovaris/testicles) – 16: sensor de llum – 17: nervis – 18: plec abdominal – 19: sac hepàtic (Imatge: Piotr Michał Jaworski, Creative Commons)

Es tracta d’animals nedadors, amb una sèrie d’aletes: tenen una aleta dorsal, suportada per vesícules situades una al darrera de l’altra; una aleta caudal i una d’anal, que s’estén des de la caudal fins a l’atrioporus, l’orifici per on surt l’aigua que circula per la faringe. Aquesta anal es bifurca en dues làmines i dóna lloc a dos plecs per estabilitzar-los lleugerament, coneguts com a plecs metapleurals.

Tenen una sèrie de fascicles musculars anomenats miòmers, que no són continuats sinó que presenten metamerització, i tenen forma de V amb el vèrtex cap endavant.

La regió bucal presenta un vel amb tentacles per discriminar les partícules que entren, l’òrgan de Wheel (genera moviments d’aigua) i un diafragma per regular el pas d’aigua a l’interior. La faringe està perforada per unes 80 fenedures, amb l’endostil a la base, productor de mucus i que es recull a la làmina dorsal, on hi ha unes petites varetes que formen unes trabècules, i es dirigeix a l’esòfag.

FUNCIONS

Per alimentar-se, l’aigua li entra per la boca carregada de partícules, és impulsada pel vel i passa a través de les fenedures branquials a la faringe, on hi queda atrapat l’aliment gràcies al mucus produït per l’endostil, fins que finalment passa a l’intestí. Un cop aquí, les partícules alimentàries passen a un cec hepàtic i són fagocitades i digerides intracel·lularment. Un cop s’ha filtrat l’aigua, aquesta passa a la cavitat interna del cos (coneguda com a atri) i surt per un porus (atrioporus). L’aparell digestiu està constituït per l’aparell bucal, la faringe amb endostil, l’esòfag i un tub digestiu senzill sense musculatura; format per un intestí, el cec hepàtic (secreta enzims i absorbeix nutrients) i l’anus, situat a la part esquerra del cos. El seu moviment es deu a un anell de cilis.

El circulatori està mancat de cor i el circuit ventral va de la cua a la part cefàlica i el dorsal del revés. El líquid circulatori va cap a les fenedures faríngies per oxigenar-se, recollint-se gràcies als bulbils de l’aorta dorsal. Arriba a la part posterior a través d’un sinus venós. El líquid circulatori té amebòcits, però no pigments respiratoris, de manera que la respiració és per difusió gràcies a la faringe.

L’excretor està constituït per solenòcits, cèl·lules filtradores de la sang que els arriba gràcies a les artèries, situades a la cresta nefrítica, que connecta amb l’atri a través d’un canal, de manera que això permet que els productes d’excreció s’expulsin amb la corrent d’aigua de l’atri.

El sistema nerviós consisteix en un autèntic tub neural senzill amb una vesícula senzilla a la part anterior. Aquest tub neural, en cada metàmer, emet dos nervis dorsals mixtes, és a dir, amb fibres sensorials i fibres motores; que es bifurca en dues branques: una de dorsal sensitiva i una de ventral mixta. Aquesta ventral es ramifica cap a les vísceres, el tegument i a la musculatura. El sistema sensorial està constituït per receptors que analitzen les característiques del medi; com ara una taca pigmentària, que connecta amb una vesícula del tegument que detecta la intensitat de llum, i quimioreceptors a tota la epidermis.

Pel que fa a la reproducció, cada animal té un únic sexe (animals dioics), tot i que la seva anatomia és molt semblant. Tenen entre 25 i 38 parells de gònades i quan han de fer la posta, es trenca la paret de l’atri.

HÀBITAT

Els amfioxos viuen semienterrats als fons arenosos de les aigües costaneres poc profundes i en estuaris de tot el món.

Llanceta comuna (Branchiostoma lanceolatum) (Foto extreta de UniProt)

REFERÈNCIES

• Apunts de l’assignatura Cordats de la Llicenciatura en Biologia de la Universitat de Barcelona
• Brusca & Brusca (2005). Invertebrates. Ed. Mc Graw Hill (2 ed)
• Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Integrated principles of Zoology. Ed. Mc Graw Hill (13 ed)
• Foto de portada: Ricardo R. Fernandez

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Aquesta publicació està subjecte a una llicència Creative Commons:

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

La vida secreta de les abelles

De ben segur que, en pensar en una abella, et vingui al cap la imatge d’una colònia d’insectes molt ben organitzada, voleiant al voltant d’una bresca formada per cel·les de cera ben delimitades i plenes de mel.

Però el cert és que no totes les abelles de les que es té coneixement avui en dia s’organitzen en societats jerarquitzades ni totes elles fabriquen mel. Tot el contrari: la major part de les espècies desenvolupen formes de vida solitàries totalment contràries a la imatge clàssica de l’abella de la mel, tan apreciada pels apicultors.

Al llarg d’aquest article, tractaré de resumir les diferents formes de vida de les abelles amb la finalitat d’esclarir una mica tot aquest assumpte.

INTRODUCCIÓ

Les abelles configuren un grup d’insectes molt divers dins l’ordre dels Himenòpters, el qual també inclou les vespes i les formigues. Avui en dia es coneixen al voltant de 20.000 espècies d’abelles arreu del món, encara que es sospita que n’hi podria haver moltes més sense classificar. La seva distribució és quasi planetària, doncs a excepció de l’Antàrtida es poden trobar en tots els continents del món i pràcticament en tots aquells hàbitats on hi creixen plantes amb flors.

Les abelles tenen un gran interès ecològic ja que, al marge de presentar diferents formes de vida, gairebé totes viatgen de flor en flor recollint nèctar i pol·len per nodrir-se tant elles com a les seves larves, el que al seu torn propicia el fenomen de la pol·linització; així doncs, la seva activitat contribueix a potenciar la biodiversitat floral de la zona.

Exemplar d’Apis mellifera o abella de la mel (Foto de Leo Oses en Flickr)

Ara bé, encara que en general comparteixin una alimentació basada en nèctar i pol·len, no totes les espècies d’abelles desenvolupen els mateixos hàbits de vida.

FORMES DE VIDA DE LES ABELLES

ABELLES SOLITÀRIES

La majoria d’espècies d’abelles a escala mundial, al contrari del que és habitual pensar, són solitàries: neixen i es desenvolupen soles, es reprodueixen en un moment molt concret de la seva vida en trobar-se grups de mascles i femelles i, finalment, moren soles. Si bé es cert que algunes d’aquestes abelles viuen en grups, en cap cas cooperen entre elles com sí ho fan les abelles colonials.

En les formes solitàries, són les femelles les que construeixen, sense ajuda de cap altre exemplar, un niu format per una o vàries cel·les separades (o no) per envans de diferents materials (fang, material vegetal mastegat, fulles, etc.); posteriorment, proveeixen aquestes cel·les amb pol·len i nèctar (l’aliment perfecte per les larves) i, finalment, hi dipositen els ous. Aquests nius, a diferència dels ruscs, tendeixen a ser molt discrets, essent difícils de reconèixer a simple vista.

Niu d’abella solitària; s’aprecien els envans, 
el pol·len i els ous a dins de cada cel·la (Foto de USDA)

El lloc on les abelles solitàries construeixen el niu és molt variable: sota terra, dins de fulles recargolades, a l’interior de closques de cargol buides o, fins i tot, en cavitats preestablertes (artificials o construïdes i abandonades per altres animals), entre d’altres.

Aquestes abelles no es generen massivament a l’interior d’un rusc ni fabriquen mel, essent aquests els motius principals i més probables pels quals gaudeixen de menys fama que l’abella de la mel o Apis mellifera, la qual sí construeix ruscs. La majoria d’estudis relacionats amb abelles es focalitzen en aquesta espècie, deixant en segon pla l’estudi i protecció de les formes de vida solitàries, tot i ser aquestes les majors contribuents a la pol·linització degut al seu elevat número i diversitat; algunes, fins i tot, són pol·linitzadores exclusives d’una única espècie de planta, fet que revela una estreta relació entre ambdós organismes.

Existeix una gran varietat d’abelles solitàries de diversa morfologia:

1) Exemplar d'Andrena sp. (Foto de kliton hysa a Flickr); 
2) Exemplar de Xylocopa violacea, l'abella fustera o abellot negre (Foto de Nora Caracci fotomie2009 a Flickr); 
3) Exemplar d'Anthidium sp. (Foto de Rosa Gambóias a Flickr).

Dins les abelles solitàries també existeixen formes paràsites: abelles que s’aprofiten dels recursos d’altres insectes (fins i tot d’altres abelles), és a dir, dels hostes, causant-los un greuge. Aquest és el cas de les abelles del gènere Nomada sp., les espècies del qual dipositen els ous dins els nius d’altres abelles; en néixer, les larves paràsites s’alimenten del nèctar i el pol·len del niu que parasiten, deixant a les abelles parasitades sense recursos. Aquest tipus concret de parasitisme es coneix com a cleptoparasitisme (klepto = robar), atès que les larves paràsites roben, literalment, l’aliment de les larves de l’espècie hoste.

Exemplar de Nomada sp. (Foto de Domingo Roldan a Flickr)

ABELLES PSEUDOSOCIALS

Deixem de banda les formes solitàries i, avançant en complexitat, ens trobem amb les formes pseudosocials: abelles que formen grups relativament organitzats i jerarquitzats, però sense arribar mai a l’alçada de les formes verdaderament socials, com és el cas d’Apis mellifera.

Possiblement, l’exemple més famós és el de l’abellot (Bombus sp.). Aquestes abelles formen colònies en les que la o les reines (femelles fecundades) són els únics exemplars que sobreviuen a l’hivern; la resta, mor degut al fred. Gràcies a elles, però, les colònies tornen a revifar durant la primavera següent.

Exemplar de Bombus terrestris o borinot (Foto de Le pot-ager "Je suis Charlie" a Flickr).

ABELLES EUSOCIALS

Finalment, les abelles més evolucionades en quan a complexitat de la seva estructura social són les abelles eusocials o verdaderament socials. L’únic cas reconegut avui dia és el de l’abella de la mel o Apis mellifera.

Donat que l’objectiu d’aquest article era desmentir el mite que “totes les abelles formen colònies, construeixen ruscs i fabriquen mel”, només diré que aquestes abelles formen complexes estructures socials jerarquitzades (un fenomen molt rar, també observat en tèrmits i formigues) liderades normalment per una única reina, construeixen grans ruscs formats per bresques de cera i produeixen mel, un producte d’elevat contingut calòric molt apreciat per l’ésser humà.

Exemplars d’Apis mellifera sobre una bresca plena de mel (Foto de Nicolas Vereecken a Flickr).

Com hem pogut veure, les abelles solitàries juguen un rol vital en termes de pol·linització, motiu pel qual haurien d’estar molt més protegides. En canvi, continuen sent les abelles de la mel les que s’enduen la major part de l’atenció degut, sobretot, als recursos directes que aquestes aporten a l’ésser humà.

REFERÈNCIES

• Apunts i memòria personals de les pràctiques acadèmiques del grau en Biologia Ambiental realitzades al curs 2013-2014 al CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Universitat Autònoma de Barcelona.
• O’toole, C. & Raw A. (1999) Bees of the world. Ed Blandford
• Pfiffner L., Müller A. (2014) Wild bees and pollination. Research Institute of Organic Agriculture FiBL (Switzerland).
• Solitary Bees (Hymenoptera). Royal Entomological Society: http://www.royensoc.co.uk/insect_info/what/solitary_bees.htm
• Stevens, A. (2010) Predation, Herbivory, and Parasitism. Nature Education Knowledge 3(10):36

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.