Les Reines del Jardí; flors amb corona

Si creies que les corones eren només pels reis i les reines, estaves ben equivocat. En aquest article podràs veure que algunes flors, com els narcisos, també són portadores de corones i en són ben dignes d’elles! A més no totes porten la mateixa, sinó que n’hi ha de ben diferents, de totes mides i colors. I són aquestes estructures tan peculiars les que han ocasionat que moltes d’aquestes plantes siguin cultivades per a la jardineria.

INTRODUCCIÓ 

En primer lloc, cal presentar les amarilidoidees (Subfamília Amaryllidoideae, Fam. Amaryllidaceae) perquè és on trobarem aquestes flors reials portadores de corona.

Els membres d’aquesta subfamília són plantes herbàcies perennes o biennals amb bulbs o rarament amb rizomes (tiges subterrànies habitualment allargades i de creixement horitzontal, semblants a arrels i que sovint emmagatzemen substàncies de reserva). Aquestes acostumen a presentar fulles allargades i estretes, que envolten una part de la tija, amb els nervis paral·lels, sense pèls, caduques, planes i amb el marge sencer, llis.

Foto d’un narcís (Narcissus) com a exemple d’un membre d’Amaryllidoideae.

LES SEVES FLORS

Ara que ja ens fem una idea de com són les plantes, hem de conèixer les característiques de les flors. És a dir, com són:

• Hermafrodites: contenen òrgans reproductors tan masculins com femenins.
• Bracteades: cada flor consta d’una fulla especialitzada que l’acompanya i que s’origina a la seva axil·la.
• Poden créixer solitàries o en conjunt.
• Sense diferenciació entre sèpals i pètals. Per tant, en aquest cas no es distingeix entre una corol·la i un calze, sinó que es tracta d’un periant format per dos verticils de tèpals petaloides. En cada verticil trobem 3 tèpals i en total 6 per flor. Aquests poden estar lliures o units entre ells. Quan es troben soldats poden formar corones, tal i com s’explica a l’apartat següent.

Parts de la flor: 1. tèpal petaloide; 2. corona; 3. bràctea floral (Modificació foto de Miguel Ángel García).

DIVERSITAT DE CORONES

El grup Amaryllidaceae es composa de 59 gèneres diferents. Però no tots són dignes de portar corona. I, a continuació, podràs veure quins sí que ho són i a on apareixen.

PARACOROL·LES

A Europa, regió mediterrània i a l’oest d’Àsia trobem unes de les flors amb corona més conegudes. Es tracta del narcis (Narcissus), una de les plantes més utilitzada en jardineria i segurament la reina del jardí més habitual. Aquest gènere consta d’una corona llarga amb forma de copa o embut. El seu origen és petaloide, és a dir, part dels tèpals es fusiona per donar lloc a aquesta estructura. A aquest tipus de corona se la denomina paracorol·la.

Narcissus (Autor: Blondinrikard Fröberg).

CORONES ESTAMINALS

D’altra banda, dins del mateix territori trobem al gènere Pancratium. Però aquest llueix una corona totalment diferent; en aquest cas l’origen és estaminal, és a dir, les bases dels estams s’han eixamplat i fusionat entre elles per formar l’embut.

Pancratium illyricum (Autor: Tigerente).

Des del centre fins al est d’Àsia i a Austràlia trobem els gèneres Calostemma i Proiphys, els quals porten una corona estaminal  (com al cas anterior).

Calostemma luteum (Autor: Melburnian).

Proiphys amboinensis (Autor: Tauʻolunga).

ALTRES CORONES

A més, dins la mateixa distribució que els dos exemples anteriors, apareix Lycoris. Però, aquest llueix una corona més petita, ja que esta formada només per la unió de la base dels 6 tèpals que donen lloc a petit tub.

Lycoris aurea (Public Domain).

Finalment a Amèrica és on trobem una gran varietat de gèneres i de corones ben diverses, formades de diferents maneres; algunes com en els casos anteriors. Els gèneres d’aquest territori són: Clinanthus, Pamianthe, Paramongaia, Hieronymiella, Placea, Hymenocallis, Ismene, Leptochiton, Eucrosia, Mathieua, Phaedranassa, Rauhia i Stenomesson

Pamianthe peruviana (Autor: Col Ford and Natasha de Vere).

Placea amoena (Autor: Dick Culbert).

Phaedranassa tunguraguae (Autor: Michael Wolf).

Ismene amancaes (Autor: Mayta).

Hymenocallis caribaea (Autor:Tatters ❀).

Eucrosia bicolor (Autor: Raffi Kojian – http://www.gardenology.org).

Clinanthus variegatus (Autor: Melburnian)

Ara que ja coneixes les diferents corones reials, quina seria la reina del teu jardí?

REFERÈNCIES

• Aguilella & F. Puche. 2004. Diccionari de botànica. Col·leció Educació. Material. Universitat de València: pp. 500.
• Bolòs, J. Vigo, R. M. Masalles & J. M. Ninot. 2005. Flora manual dels Països catalans. 3ed. Pòrtic Natura, Barcelona: pp. 1310.
• W. Byng. 2014. The Flowering Plants Handbook: A practical guide to famílies and genera of the world. Plant Gateway Ltd., Hertford, UK.
• Apunts de Fanerògames, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• Guía de Consultas Diversidad Vegetal. FACENA (UNNE). Monocotiledoneas- Asparagales: Amaryllidaceae.

Com sobreviuen les plantes al fred?

Aquesta setmana parlaré sobre com les plantes sobreviuen al fred en els seus ambients més límits. Els dos biomes on el fred és la limitació principal de la vegetació són la tundra i l’alta muntanya. En aquests dos biomes les temperatures poden estar per sota de 0⁰C. Per tant, com ho poden fer les plantes per sobreviure?

INTRODUCCIÓ

El fred és un factor que limita el creixement de les plantes i pot ser causat per dos factors principals: l’altitud i les latituds elevades. Quan incrementa l’altitud incrementa el fred ja que aproximadament per cada 100 metres es refreda 1ºC la temperatura. I en les latituds elevades el fred és causat per la baixa insolació (es rep poca escalfor del Sol). Fins a uns certs límits les plantes poden arribar a viure en l’alta muntanya i fins i tot en l’hemisferi nord formen ecosistemes per sobre del cercle polar, les denominades tundres. Per tant, d’alguna manera les plantes sobreviuen al fred en aquestes ecosistemes. Però, quin tipus de plantes són i com ho fan?

A l’esquerra, zona de tundra; i a la dreta, zona d’alta muntanya (Imatge de Terpsichores).

ESTRUCTURA DE LA VEGETACIÓ

En primer lloc, cal saber quin tipus de plantes creixen en aquests dos biomes.

Els arbres tenen un creixement molt limitat en aquests biomes. De fet, els arbres són absents en les tundres i només es poden trobar en l’estatge subalpí de l’alta muntanya, entre 1.600 i 2.400 m; tot i que l’altitud màxima fins la qual poden aparèixer depenen de diferents factors climàtics i morfològics del relleu. Un cop no hi ha arbres, per tant no hi ha bosc, comença l’estatge alpí de l’alta muntanya.

Arbres en l’estatge subalpí de l’alta muntanya (Foto de Jo Simon on Flickr).

D’altra banda, l’estrat arbustiu és pobre en tots dos biomes, la majoria d’arbustos tenen una forma rastrera i són petits, protegint-se així de les fortes glaçades i dels vents gràcies a que queden coberts de neu durant l’època desfavorable. Com a exemple trobem al nabiu roig (Vaccinium vitis-idaea).

Nabiu roig (Vaccinium vitis-idaea) (Foto de Arnstein Rønning).

Les herbes, juntament amb els briòfits (per exemple les molses) i líquens, són la vegetació més dominant d’aquests dos biomes, ja que són més abundants.

A l’esquerra, tundra de Sibèria (Foto de Dr. Andreas Hugentobler); a la dreta, zona d’alta muntanya del Mont Blanc (Foto de Gnomefillier)

ADAPTACIONS DE LA VEGETACIÓ

Degut al fred i altres factors limitants d’aquests biomes, les plantes s’han hagut d’adaptar de diferents maneres. En aquests biomes l’estiu és l’època favorable i és quan es desenvolupen les plantes. En canvi, a l’hivern, època desfavorable, subsisteixen en estat latent, en forma de llavors o reduint la seva activitat fins als mínims, evitant el consum d’energia pròpia.

Degut a això, són plantes que produeixen òrgans de reserva sota el sòl, on queden protegits de les baixes temperatures. Com ara rizomes (tiges subterrànies, normalment allargades i de creixement horitzontal, amb aspecte de rel) o bulbs (tija curta i engruixida, recoberta de fulles carnoses més o menys desenvolupades). Aquests òrgans de reserva garanteixen energia suficient durant l’època desfavorable. A més, les seves arrels són gruixudes i també acumulen reserves.

A l’esquerra, rizoma en iris (Iris) (Foto de David Monniaux); a la dreta, bulb en lliri (Lilium) (Foto de Denis Barthel).

D’altra banda, la seva capacitat per arribar a noves zones on viure, nous hàbitats, depèn més de la reproducció vegetativa o asexual, és a dir, de l’emissió de gemmes, òrgans subterranis, etc. I, en particular, es veu afavorida per la producció d’un elevat nombre de gemmes (òrgan vegetal que, en desenvolupar-se, origina una tija, una branca o una flor).

Gemma (Foto de Sten Porse)

Una adaptació ben curiosa, i que a més protegeix en front el vent, és la morfologia en forma de coixí. Algunes plantes semblen coixins; això fa que la humitat i la temperatura dins de la planta siguin majors, i per tant estimula el seu desenvolupament i facilita la fotosíntesi.

Planta amb forma de coixí (Minuartia arcica) (Foto de Σ64).

Com que el període favorable és curt, les plantes acostumen a ser perennifòlies, és a dir, tenen fulles tot l’any i així no destinen energia a regenerar-ne de noves. També, per tal que la planta no es congeli a nivell intern, es produeix una elevada concentració de monosacàrids (glúcids més senzills), el que dificulta la congelació de les parts perennes (les que viuen durant tot l’any) de la planta.

Glòria de les neus  (Chionodoxa luciliae) (Foto de Ruhrfisch)

D’altra banda, el seu cicle vital també s’ha vist afectat. El període favorable és tan curt que sovint és impossible créixer, formar les flors i fructificar en un mateix any. Per això, les plantes acostumen a viure més d’un any i a fer només una d’aquestes tres funcions durant el període favorable. Després romanen en latència durant el període desfavorable. Per tant, el seu cicle es veu alterat i és dificulta molt l’existència de plantes anuals.

Gràcies a totes aquestes adaptacions, les plantes han aconseguit viure en llocs tant extraordinaris com aquests biomes, essent unes increïbles supervivents. Recorda que si t’ha agradat aquest article no oblidis compartir-lo. Moltes gràcies pel seu interès.

REFERÈNCIES

• Apunts de Botànica, Fanerògames, Ciències de la Biosfera i Anàlisi de la Vegetació, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• Enciclopedia Catalana 1993-98. Biosfera. Volums. 9 Tundra i insularitat V. Krvazhimskii; A. N. Danilov. 2000. Reindeer in tundra ecosystems: the challenges of understanding System complexity. Publicat a tundra ecosystems: the challenges of understanding system complexity, V. 19, 107-110 pp.
• Walter H. 1998 Vegetació i zones climàtiques del món. L’estructuració ecològica de la geobiosfera. 2ªed cat. Promocions i Publ Univ SA, Barcelona
• http://161.116.68.143/website/geoveg/docs/Carrillo_06.pdf
• http://www.apicat.com/web/apiflora_1b.htm

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.