Les Reines del Jardí; flors amb corona

Si creies que les corones eren només pels reis i les reines, estaves ben equivocat. En aquest article podràs veure que algunes flors, com els narcisos, també són portadores de corones i en són ben dignes d’elles! A més no totes porten la mateixa, sinó que n’hi ha de ben diferents, de totes mides i colors. I són aquestes estructures tan peculiars les que han ocasionat que moltes d’aquestes plantes siguin cultivades per a la jardineria.

INTRODUCCIÓ 

En primer lloc, cal presentar les amarilidoidees (Subfamília Amaryllidoideae, Fam. Amaryllidaceae) perquè és on trobarem aquestes flors reials portadores de corona.

Els membres d’aquesta subfamília són plantes herbàcies perennes o biennals amb bulbs o rarament amb rizomes (tiges subterrànies habitualment allargades i de creixement horitzontal, semblants a arrels i que sovint emmagatzemen substàncies de reserva). Aquestes acostumen a presentar fulles allargades i estretes, que envolten una part de la tija, amb els nervis paral·lels, sense pèls, caduques, planes i amb el marge sencer, llis.

Foto d’un narcís (Narcissus) com a exemple d’un membre d’Amaryllidoideae.

LES SEVES FLORS

Ara que ja ens fem una idea de com són les plantes, hem de conèixer les característiques de les flors. És a dir, com són:

• Hermafrodites: contenen òrgans reproductors tan masculins com femenins.
• Bracteades: cada flor consta d’una fulla especialitzada que l’acompanya i que s’origina a la seva axil·la.
• Poden créixer solitàries o en conjunt.
• Sense diferenciació entre sèpals i pètals. Per tant, en aquest cas no es distingeix entre una corol·la i un calze, sinó que es tracta d’un periant format per dos verticils de tèpals petaloides. En cada verticil trobem 3 tèpals i en total 6 per flor. Aquests poden estar lliures o units entre ells. Quan es troben soldats poden formar corones, tal i com s’explica a l’apartat següent.

Parts de la flor: 1. tèpal petaloide; 2. corona; 3. bràctea floral (Modificació foto de Miguel Ángel García).

DIVERSITAT DE CORONES

El grup Amaryllidaceae es composa de 59 gèneres diferents. Però no tots són dignes de portar corona. I, a continuació, podràs veure quins sí que ho són i a on apareixen.

PARACOROL·LES

A Europa, regió mediterrània i a l’oest d’Àsia trobem unes de les flors amb corona més conegudes. Es tracta del narcis (Narcissus), una de les plantes més utilitzada en jardineria i segurament la reina del jardí més habitual. Aquest gènere consta d’una corona llarga amb forma de copa o embut. El seu origen és petaloide, és a dir, part dels tèpals es fusiona per donar lloc a aquesta estructura. A aquest tipus de corona se la denomina paracorol·la.

Narcissus (Autor: Blondinrikard Fröberg).

CORONES ESTAMINALS

D’altra banda, dins del mateix territori trobem al gènere Pancratium. Però aquest llueix una corona totalment diferent; en aquest cas l’origen és estaminal, és a dir, les bases dels estams s’han eixamplat i fusionat entre elles per formar l’embut.

Pancratium illyricum (Autor: Tigerente).

Des del centre fins al est d’Àsia i a Austràlia trobem els gèneres Calostemma i Proiphys, els quals porten una corona estaminal  (com al cas anterior).

Calostemma luteum (Autor: Melburnian).

Proiphys amboinensis (Autor: Tauʻolunga).

ALTRES CORONES

A més, dins la mateixa distribució que els dos exemples anteriors, apareix Lycoris. Però, aquest llueix una corona més petita, ja que esta formada només per la unió de la base dels 6 tèpals que donen lloc a petit tub.

Lycoris aurea (Public Domain).

Finalment a Amèrica és on trobem una gran varietat de gèneres i de corones ben diverses, formades de diferents maneres; algunes com en els casos anteriors. Els gèneres d’aquest territori són: Clinanthus, Pamianthe, Paramongaia, Hieronymiella, Placea, Hymenocallis, Ismene, Leptochiton, Eucrosia, Mathieua, Phaedranassa, Rauhia i Stenomesson

Pamianthe peruviana (Autor: Col Ford and Natasha de Vere).

Placea amoena (Autor: Dick Culbert).

Phaedranassa tunguraguae (Autor: Michael Wolf).

Ismene amancaes (Autor: Mayta).

Hymenocallis caribaea (Autor:Tatters ❀).

Eucrosia bicolor (Autor: Raffi Kojian – http://www.gardenology.org).

Clinanthus variegatus (Autor: Melburnian)

Ara que ja coneixes les diferents corones reials, quina seria la reina del teu jardí?

REFERÈNCIES

• Aguilella & F. Puche. 2004. Diccionari de botànica. Col·leció Educació. Material. Universitat de València: pp. 500.
• Bolòs, J. Vigo, R. M. Masalles & J. M. Ninot. 2005. Flora manual dels Països catalans. 3ed. Pòrtic Natura, Barcelona: pp. 1310.
• W. Byng. 2014. The Flowering Plants Handbook: A practical guide to famílies and genera of the world. Plant Gateway Ltd., Hertford, UK.
• Apunts de Fanerògames, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• Guía de Consultas Diversidad Vegetal. FACENA (UNNE). Monocotiledoneas- Asparagales: Amaryllidaceae.

Orquídies: colors i formes diferents per a tots els gustos

La família de les orquídies consta d’un gran nombre d’espècies, aproximadament unes 20.000. Tot i estar distribuïdes per gairebé tot el món, la majoria d’espècies es troben en llocs tropicals i són epífites, és a dir, viuen sobre d’altres plantes. Actualment un dels factors que ha fet augmentar la seva diversitat ha sigut el seu interès comercial. Per tal de trobar noves característiques i colors diferents molts horticultors i aficionats han generat noves varietats creuant orquídies d’espècies diferents, és a dir, han fet híbrids artificials. Tot i que a la natura la hibridació també és procés habitual.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES

La flor de les orquídies té una estructura única. La part més representativa és la columna o ginostem, que és el resultat de la fusió de la part reproductora femenina i la masculina. El periant, conjunt del calze (és l’embolcall de la flor i està format pels sèpals) i corol·la (conjunt de pètals), consta de peces lliures entre elles i té una simetria zigomorfa (un sol pla de simetria). Trobem un pètal molt diferenciat al altres dos, el label, ja que adopta una forma diferent atraient i pot presentar màcules (taques que resulten atractives als pol·linitzadors). El label, a més, està adaptat a captar l’atenció dels pol·linitzadors i pot constar d’una prolongació anomenada esperó i contindria nèctar. Les fors, a més, poden estar acompanyades d’una bràctea, òrgan foliaci.

Parts d’una flor d’orquídia (Foto de Gisela Acosta).

El creixement de la flor també és molt particular en algunes orquídies. Algunes flors comencen capgirades i quan van madurant l’ovari es torsiona 180⁰ per a que la flor quedi en la posició adequada, sent el propi ovari qui actua com a peduncle, unint la flor amb la tija. Aquest tipus de creixement florífer s’anomena resupinat. Les flors poden ser solitàries o agrupar-se en inflorescències.

Creixement resupinat de les flors(Orchis mascula) (Foto de Jonathan Billinger).

Les orquídies són entomòfiles, és a dir, són pol·linitzades per insectes. I depenent de l’espècie serà pol·linitzada per un tipus d’insecte o un altre. Tot i això, aquesta relació o la forma de pol·linització (la posició en que es posen les abelles, els borinots i altres himenòpters per copular) no es pot utilitzar per descriure com s’ha donat l’evolució en les orquídies; a vegades s’havia usat aquest mecanisme de pol·linització per classificar les espècies, però segons anàlisis moleculars s’ha vist que no és vàlid.

Una característica particular de les espècies tropicals és el velamen radicum: una capa pluriestratificada que cobreix les arrels i que funciona com una esponja. En moments de dessecació fa una coberta protectora i evita que es perdi aigua. I en el moment que plou s’infla i acumula aigua per a les arrels. A més, com que són espècies epífites, estan adaptades a ambients secs.

Orquídia epífita damunt un arbre (Pleione limprichtii) (Foto de Adarsh Thakuri)

Les orquídies viuen en mutualisme amb fongs, és a dir, estableixen una relació en la qual tots dos organismes extreuen benefici quan conviuen junts. Les llavors de les orquídies requereixen de l’ajut de fongs per a la germinació. Hi ha diversos tipus de fongs que estimulen la seva germinació, però predomina sobretot Rhizoctonia (Basidiomycota). El fong degrada la testa de la llavor i la treu de la dormició. A continuació la llavor comença a germinar i emet uns filaments, els òrgans subterranis, i s’estableixen unes micorrizes orquidioides. La llavor en estat de latència pot estar 20-30 anys sense germinar, però sense el fong no pot germinar.

DIVERSITAT

Dins de la gran diversitat d’orquídies, algunes flors de diferents espècies donen lloc a formes tan originals que a vegades semblen animals, com és el cas de la flor del simi (Orchis simia), o insectes, com ara el gènere Phalaenopsis; les seves flors tenen una suposada semblança a una papallona i per això aquest gènere es coneix com a orquídies papallona.

A l'esquerra, flor del simi (Orchis simia) (Foto de Ian Capper); A la dreta, orquídia semblant a una papallona (Phalaenopsis schilleriana) (Foto de Amos Oliver Doyle).

Les orquídies abelleres (Ophrys), per exemple, consten d’un label modificat que resulta molt atractiu per als himenòpters mascles, ja que té forma i colors que recorden a les femelles. A més, desprenen olors semblants a les feromones que desprenen les femelles, fent així molt eficaç la seva pol·linització.

Orquídia abella (Ophrys apifera) (Foto de Hans Hillewaert).

D’altra banda, també trobem casos molt curiosos com el de l’orquídia de Darwin (Anagraecum sesquipedale). Aquesta és característica pel seu llarg esperó d’entre 25 i 35 cm de llargada. Darwin va dir que era necessària l’existència d’un tipus de papallona que aprofites el nèctar situat al esperó i que alhora pogués pol·linitzar aquesta flor. La Xanthopan morgani és capaç de pol·linitzar-la i és l’única, donant peu a un cas de coevolució.

A l'esquerra, flor de Darwin (Anagraecum sesquipedale) (Foto de Michael Wolf); A la dreta, Xanthopan morgani. (Foto de Esculapio).

A més, trobem espècies amb un alt valor ornamental, essent la majoria d’origen asiàtic o americà. Per exemple, el gènere Cattleya té un alt valor florístic, ja que dona lloc al conjunt d’orquídies denominades “Cattleyas unifoliades” que és molt apreciat pels aficionats i cultivadors. Un bon representat n’és la flor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae).

Flor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae) (Foto de KENPEI).

Quan es parla de valor florístic no es pot passar per alt a l’orqudia Rothschild’s Slipper (Paphiopedilum rothschildianum). És l’orquídia més cara del món i està entre les primeres flors més cares. És una planta endèmica del Mt. Kinabalu, a l’illa de Borneo, i és considerada una de les orquídies més rares a la natura dins del grup de les orquídies “sabatilles de dama asiàtiques” (Asian Slipper orchids).

Rothschild's Slipper Orchid (Paphiopedilum rothschildianum) (Foto de Orchi).

D’altra banda, les orquídies també han tingut importància dins del món de l’alimentació, essent segurament Vanilla planifolia la més destacada. És una planta originària de Mèxic i dels seus fruits s’obté la vainilla.

Vainilla (Vanilla planifolia) (Foto de Michael Doss).

REFERÈNCIES

• Bolòs, J. Vigo, R. M. Masalles & J. M. Ninot. 2005. Flora manual dels Països catalans. 3ed. Pòrtic Natura, Barcelona: pp. 1310.
• Apunts de l’assignatura de Fanerògames, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• http://orquideastropicales.com/images/Web%20Preview%20OrqTrop%20Optimizado%20codificado.pdf
• http://tailandia.galeon.com/images/orquid1.gif
• http://www.biodiversidad.gob.mx/Biodiversitas/Articulos/biodiv49art3.pdf
• http://www.lt-wasserthal.de/page8/page18/page18.html
• http://www.theorchidcolumn.com/2013/02/all-hail-paphiopedilum-rothschildianum.html

Com s’ha vist, les orquídies tenen una importància a diferents nivells i és per això que cal seguir coneixent la seva diversitat i biologia. Si t’ha agradat aquest article no oblidis compartir-lo. Moltes gràcies pel teu interès.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.