Pedres vives: plantes que semblen roques

Si donessis una passejada per certs deserts, et trobaries amb unes pedres molt especials: “pedres” vives. Lògicament, roques i pedres són elements inerts, així que un cop d’ull des de més a prop et descobriria que en realitat, es tracta de plantes que han adoptat aspecte de pedra. Vols saber per què? 

Sota el nom popular de pedres vives o plantes pedra, trobem diferents gèneres de plantes suculentes. Com ja sabràs, les plantes suculentes o plantes crasses són totes aquelles que tenen una gran capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Algunes de les seves estructures, habitualment les fulles o tija, presenten un aspecte carnós a causa d’aquesta especialització per emmagatzemar aigua. D’aquesta manera, aquestes reserves els permeten sobreviure en ambients molt àrids o a períodes d’escassetat d’aigua. Un exemple molt conegut de suculentes amb fulles carnoses és el Aloe vera, i en el cas de tiges suculentes, els cactus.

Planta de Aloe vera, amb una fulla tallada en primer pla on es veu la part suculenta. Foto: Indianmart

Sota el nom de plantes pedra trobem diferents espècies de diferents famílies. Les més conegudes són les que pertanyen al gènere Lithops, originàries d’Àfrica, ja que es conreen com a plantes ornamentals. Altres plantes que semblen pedres són l’espècie Dioscorea elephantipes (peu d’elefant) i Fredolia aretioides, també africanes. Als Andes trobem la Azorella compacta. Vegem amb més detall aquestes quatre pedres vives.

Lithops camuflades entre pedretes. Foto: Xocolatl

LITHOPS SP. 

Dins del gènere Lithops trobem diverses espècies, totes amb aspecte de petites pedres o còdols.

Com ja sabem, per sobreviure en ambients àrids les plantes poden acumular aigua al seu interior. A més, redueixen la superfície de contacte de les seves fulles amb l’aire, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració. El cas més extrem el trobem en els cactus, amb fulles diminutes i molt dures: les punxes.

Las punxes dels cactus son, en realitat, fulles modificades, i la part verda correspon a la tija carnosa. Foto: freestockcenter

En el cas de les Lithops (del grec: “lithos” -pedra- i “ops” -forma-) , només tenen a l’exterior un parell de fulles suculentes de 2 a 5 centímetres, amb aspecte de petites pedres, ja que a més tenen unes petites taques blanques a la superfície. Aquest aspecte de pedra també contribueix a que passin desapercebudes pels seus depredadors. Aquesta estratègia (confondre’s amb l’entorn) es coneix com a  cripsi.

Lithops en un test en diferents estadis de creixement. S’observen les dues fulles de cada planta. Foto: yellowcloud

En realitat, aquestes taques són zones translúcides, sense clorofil·la, perquè la llum pugui penetrar cap a la resta de la planta, que és plana i roman sota terra. Entre les dues fulles madures, trobem un teixit per on es dona el creixement del parell de fulles noves. Un cop les dues fulles noves han emergit del centre de la planta, les dues velles es marceixen i moren.

Tall longitudinal d’una Lithops. S’observa el teixit central per on creixeran les noves fulles, el teixit translúcid suculent, el teixit verd fotosintètic i el teixit translúcid per on entra la llum (epidermis superior). Foto: C T Johansson

REPRODUCCIÓ DE LES LITHOPS

Les Lithops es reprodueixen de manera asexual (esqueixos) i sexual (llavors). Tot i això, la reproducció per esqueixos només és possible si la planta s’ha dividit de maneral natural, de manera que si la tallem i plantem abans que s’hagi dividit, no es desenvoluparà com una nova planta. És per això que principalment la reproducció és mitjançant llavors, que produeix una flor molt vistosa que emergeix entre les dues fulles de la planta. Observa aquest time-lapse de 7 dies de la floració d’una Lithops:

El seu curiós aspecte, bellesa en època de floració i fàcil manteniment, han fet de les Lithops  una planta ornamental en cases i jardins. Si tens una i vols saber si li estàs donant les cures adequades, en aquesta pàgina trobaràs consells per el seu manteniment i reproducció.

Si encara vols saber més sobre Lithops i altres gèneres de plantes pedra, et recomanem aquest vídeo (en castellà).

PEU D’ELEFANT

Dioscorea elephantipes, coneguda com peu d’elefant, closca de tortuga o pa de Hottentot, és una planta enfiladissa de fulla caduca. La seva tija carnosa està parcialment enterrada, plena de fissures i coberta per una dura escorça. Això li dóna un aspecte rocós, similar a la pell d’un elefant o a la closca d’una tortuga, com el seu nom popular suggereix. A més, aquesta planta acumula en les seves reserves grans quantitats de midó, pel que també se la coneix com pa de Hottentot.

Tija de Dioscorea elephantipes a l’estiu. S’observen els brots secs al centre. Foto: Hectonichus

A l’hivern, apareixen brots verds amb flors grogues, que creixeran fins a morir a l’estiu, època de màxima aridesa (recordem que és de fulla caduca). En aquest moment la planta entra en un estat de latència o adormiment i pràcticament no tornarà a necessitar aigua fins a l’aparició dels següents brots.

Peu d’elefant a l’estiu. S’observen brots amb fulles a la part superior. Foto: Natalie Tapson

A diferència de les Lithops, el peu d’elefant pot arribar a un metre d’alçada i tres de circumferència, encara que el seu creixement és molt lent. Però igual que les Lithops, la seva forma tendeix a l’esfera. Això és perquè l’esfera és la forma geomètrica que tanca més volum oferint menor superfície a l’exterior. Amb això s’aconsegueix que la planta pugui créixer minimitzant la superfície de contacte amb l’aire, reduint així la pèrdua d’aigua per transpiració.

Si penses en la gran quantitat de formes aproximadament esfèriques que trobem en els éssers vius (ous, llavors, fruits, animals, etc.), possiblement es degui a aquesta raó: màxim volum (de reserves nutritives, de volum corporal) utilitzant una mínima superfície (menys transpiració, menys pèrdua de calor, menys superfície que oferir als depredadors…). Si vols aprofundir en el tema (i altres formes) es tracta d’una idea del desaparegut Jorge Wagensberg, que tracta en el seu llibre La rebel·lió de les formes i inspira una exposició permanent al CosmoCaixa de Barcelona.

FREDOLIA ARETIOIDES

Fraedolia aretioides passant desapercebuda en el sòl del Sàhara. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que viu al nord del Sàhara, utilitza la mateixa estratègia que la planta peu d’elefant: una forma pràcticament esfèrica per evitar al màxim la pèrdua d’aigua. A diferència de l’anterior no té una escorça dura, i a diferència de Lithops, té més de dues fulles. La planta consta de multitud de tiges i fulles endurides i de creixement compacte. Aquestes fulles són d’un color verd-grisós, el que li dóna un aspecte més rocós, que la confón entre les roques  del desert.

AZORELLA COMPACTA

Azorella compacta, llareta o yareta, és l’única planta pedra de les que tractem aquí que no viu a les zones àrida d’Àfrica. Es distribueix per Sud-amèrica, concretament pels Andes, de 3.200 metres a 4.800 metres per sobre del nivell del mar. Està perfectament adaptada a la gran insolació que rep el sòl a aquesta altitud, que a més, a la Puna andina és negre o gris causa del seu origen volcànic. Això vol dir que arran de terra la temperatura de l’aire és un grau o dos superior a la temperatura ambient.

Yareta als Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, tot i ser d’una altra família i créixer en un ambient diferent que Fredolia, l’evolució l’ha dotat de la mateixa estratègia per evitar la pèrdua d’aigua: forma arrodonida, tiges compactes i fulles petites i endurides. Igual que les anteriors espècies que hem vist, també es reprodueix per llavors i les seves flors són groc-verdoses.

CONCLUSIÓ

Per acabar, podem concloure que tot i amb d’orígens diferents, l’evolució ha portat a totes aquestes plantes a solucions semblants a l’escassetat d’aigua, a suportar elevades insolacions i a evitar perdre temperatura durant la nit: dotant-les de formes pràcticament esfèriques per reduir la seva relació entre la superfície i volum. A més, aquesta adaptació es complementa amb la reducció del nombre o grandària de les fulles i l’acumulació d’aigua i substàncies nutritives al seu interior.

 

Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

La importància de les col·leccions biològiques

Les col·leccions biològiques són una peça clau en l’estudi de la biodiversitat del nostre planeta i una font gairebé inesgotable d’informació científica. A les xarxes socials, moltes són les veus partidàries de l’eliminació de les col·leccions biològiques “clàssiques” per ser considerades eines obsoletes i causa directa de l’extinció d’espècies.

T’expliquem per què aquesta afirmació és incorrecta, quins tipus de col·leccions existeixen i quines són les seves principals funcions.

És normal que, en sentir a parlar de “col·leccions biològiques”, el primer que us vingui al cap a molts de vosaltres siguin les típiques caixes d’animals i plantes fixats i punxats a mans de fanàtics del col·leccionisme d’espècies. Sí, és cert que existeix aquest tipus de col·leccions. Però, i sense voler demonitzar-les (atès que moltes poden arribar a ser molt útils per a la ciència), no són el tipus de col·leccions a les quals ens referim i, ni molt menys, les úniques que existeixen.

Les col·leccions biològiques són repositoris sistematitzats (ben identificats, classificats i ordenats) d’algun tipus de material biològic. La majoria d’aquests repositoris es troben dipositats en museus de ciència, però també en universitats, centres de recerca i, fins i tot, total o parcialment en col·leccions privades.

Col·lecció Biològica de Referència del ICM (Institut de Ciències del Mar) del CSIC, a Barcelona. Imatge d’Alícia Duró al web del ICM.

Part de la col·lecció biològica de la Australian National Insect Collection. Imatge de la Australian National Insect Collection.

Tipus de col·leccions

Si bé el concepte de col·lecció biològica és força recent, l’emmagatzematge i classificació de material biològic es remunta diversos segles enrere amb les primeres col·lectes de plantes i animals a mans de zoòlegs i botànics.

Actualment, el concepte de col·lecció biològica és molt més ampli:

• Col·leccions criogèniques

Material biològic viu emmagatzemat a baixes temperatures sota el supòsit que aquest conservarà la seva viabilitat i funcionalitat a llarg termini un cop es descongeli. Les col·leccions criogèniques solen emprar-se per emmagatzemar cèl·lules, teixits i material genètic. Tot i que la ciència ficció ens ha donat moltes idees, la criogenització rares vegades s’usa per emmagatzemar organismes multicel·lulars complets.

• Col·leccions “clàssiques”

Formades, a grans trets, per les col·leccions de mostres zoològiques (animals sencers o les seves parts) i els herbaris (plantes), entre altres. Algunes d’aquestes col·leccions ja han superat els 200 anys d’antiguitat, essent considerades el tipus més antic de col·leccions i un dels més importants.

Col·lecció de cinípids o vespes de les gales inquilines. Font: Irene Lobato Vila.

La majoria es troba dipositada en museus o centres d’investigació i, llevat de rares excepcions, a l’abast de la comunitat científica per a la seva consulta i estudi. Molts col·lectors privats col·laboren amb aquestes entitats cedint els seus espècimens, cosa bastant habitual entre els col·leccionistes d’insectes.

Armaris del National Museum of Natural History a Washington D.C., Smithsonian Institution, on es troben dipositats milers d’exemplars d’insectes. Font: Irene Lobato Vila.

No està de més aclarir que la cessió de col·leccions està subjecta a una minuciosa revisió i a un contracte entre les parts, per la qual cosa no s’haurien d’acceptar espècimens obtinguts intencionadament pel col·lector de la caça furtiva o el tràfic il·legal d’espècies.

• Bases de dades en linia

Repositoris d’informació biològica a Internet. Aquest tipus de “col·leccions” ha assolit una gran importància en els darrers anys en permetre compartir informació biològica d’interès per a la ciència i la tecnologia de forma immediata arreu del món. Les més consultades són les bases de dades moleculars (proteïnes, ADN, ARN, etc.) per a l’elaboració de filogènies i els famosos “arbres de la vida”, com, per exemple:

• GenBank
• BOLD Systems
• Protein Data Bank

Altres webs molt consultades són les bases de dades en línia de les col·leccions dipositades en museus, també molt importants (si no, recordeu el cas recent de l’incendi del Museu Nacional del Brasil…), i les webs de participació ciutadana en què tant experts com aficionats aporten dades de les seves observacions, com Biodiversitat Virtual.

Les col·leccions biològiques també poden classificar-se segons la seva funció: col·leccions científiques (recerca), col·leccions comercials (cultius cel·lulars per a medicina, farmàcia, etc.) i col·leccions d'”estat” (les que es creen i mantenen pel bé de l’estat, com els jardins botànics, amb la finalitat de conservar la biodiversitat d’una regió i promoure’n l’estudi i divulgació).

El concepte de col·lecció biològica també engloba els biobancs, o col·leccions de mostres biològiques d’origen exclusivament humà emprades en estudis biomèdics. Tanmateix, no entrarem en més detall.

Per què són tan necessàries les col·leccions biològiques clàssiques?

Més enllà de suposadament calmar les ànsies de col·leccionisme que alguns atribueixen als científics i que malmeten seriosament la seva imatge, les col·leccions biològiques, i especialment les col·leccions “clàssiques”, són essencials per a la conservació de la biodiversitat. I no, no causen l’extinció d’espècies: el nombre d’organismes recol·lectats és irrisori comparat amb les pèrdues causades per la contaminació o la destrucció de l’hàbitat, i les captures es realitzen complint una sèrie de normatives, sempre respectant les poblacions i els seus hàbitats.

Tot i que és cert que les fotografies i les webs de biodiversitat són una eina útil per a l’estudi de les espècies del nostre planeta, desgraciadament no deixen de ser un complement de les col·leccions físiques clàssiques.

Així doncs, per què són tan importants aquestes col·leccions?

• Són una font molt valuosa de material genètic que pot ser extret de les mostres o espècimens emmagatzemats i emprar-se en estudis moleculars. Gràcies a aquests estudis, podem comprendre una mica millor els orígens i les relacions entre els éssers vius (filogènia), conèixer la seva diversitat genètica i els mecanismes d’especiació, o bé perfeccionar estratègies per conservar-los. Per ex., en els plans de reintroducció d’espècies s’han d’estudiar les poblacions genètiques per assegurar-se que els organismes reintroduïts puguin estabilitzar-se i establir poblacions viables en el temps.

• Són un referent perpetu per a futurs científics. Uns dels pilars bàsics de les col·leccions zoològiques i botàniques són els espècimens tipus o sèries típiques: aquells organismes que el descobridor d’una espècie va fer servir per descriure-la. Els espècimens tipus han d’estar degudament emmagatzemats i etiquetats, ja que són els més valuosos dins de les col·leccions. Aquests han de poder ser consultats per la comunitat científica i fer-se servir com a referent per a la descripció de noves espècies o en estudis comparatius, ja que les descripcions no sempre són suficients.

Insecte paratipus (espècimen de la sèrie típica) degudament etiquetat dipositat en el National Museum of Natural History a Washington D.C., Smithsonian Institution. Font: Irene Lobato Vila.

• En relació al punt anterior, les col·leccions clàssiques permeten estudiar la morfologia (externa i interna) i la variabilitat dintre de i entre espècies, cosa que moltes vegades resulta impossible mitjançant fotografies.

• Contenen organismes de diferents èpoques i hàbitats. Això inclou espècies extingides (tant des de fa molt de temps com recentment a causa de l’activitat humana) o representants d’ecosistemes actualment en perill. Davant l’actual destrucció d’hàbitats, no tindríem accés a nombroses espècies ni a la informació genètica i bioquímica que tant aquestes com els seus ecosistemes contenen si part d’elles no estigués dipositada en col·leccions biològiques. Aquesta informació és essencial per a investigar com frenar o mitigar els efectes negatius sobre espècies encara existents.

• Ens donen informació passada i present sobre la distribució geogràfica dels organismes, ja que cadascun s’emmagatzema juntament amb dades de localitat i biologia. Aquesta informació és essencial no només per a estudis d’ecologia i evolució, sinó també per a la gestió de recursos, els plans de conservació i els estudis sobre el canvi climàtic.

• Són una eina de divulgació molt potent, ja que permet experimentar directament amb les mostres. Les fotografies o els llibres són importants, però insuficients si no es complementen amb observacions directes. Tant les visites a museus com les sortides al camp són bàsiques per a una educació ambiental completa.

A final de curs, milers d’alumnes de totes les edats visiten les instal·lacions i les col·leccions del National Museum of Natural History a Washington D.C. Alguns, fins i tot, podran accedir a les col·leccions científiques. Font: Irene Lobato Vila.

.        .        .

Si crèieu que les col·leccions eren innecessàries, seguiu pensant-ho després de llegir aquest article? Podeu deixar els vostres comentaris!

La timidesa de la copa: arbres que no es toquen

Quan passeges pel bosc o la ciutat, acostumes a mirar cap amunt? L’habitual és mirar cap a on anem o a on posem els peus, però si et trobes en plena naturalesa, no oblidis observar els arbres, potser et trobes amb una imatge tan bella com la que il·lustra aquest article: estàs observant la timidesa de la copa.

UN FENOMEN BOTÀNIC

Fa menys de 100 anys, al 1920, es va observar per primera vegada un fenomen botànic que segueix deixant boniques i impressionants imatges de certs boscos. El 1955, el botànic Maxwell R. Jacobs, va descriure aquest fenomen com “timidesa de la copa” després d’estudiar diverses poblacions d’eucaliptus.

Els solcs de cel que deixa la timidesa de la copa. Foto: Tom Cowey

Aquest fenomen consisteix en un creixement limitat de les copes dels arbres, de tal manera que les fulles i branques d’arbres adjacents no arriben a tocar-se. Això produeix figures i patrons amb el cel de fons quan s’observen els arbres des del terra.

La timidesa de la copa, entre altres temes, s’explora en el documental Il était une fôret.

¿PER QUÈ ES PRODUEIX LA TIMIDESA DE LA COPA?

La comunitat científica encara no ha arribat a un consens que expliqui el mecanisme que dóna lloc a aquest fenomen. Un total de tres hipòtesis han intentat explicar la timidesa de la copa:

1. Hipòtesi de la fricció

La hipòtesi inicial de Maxwell R. Jacobs (actualment poc acceptada per la comunitat científica) explica que la fricció d’unes branques amb altres quan el vent les colpeja limitaria el creixement de les mateixes per evitar tocar els arbres veïns, a causa dels danys produïts per l’abrasió.

2. Hipòtesi de l’al·lelopatia

La hipòtesi més recolzada actualment indica que la timidesa de la copa té un origen al·lelopàtic.

En botànica, l’al·lelopatia és qualsevol efecte que una planta transmet a una altra a través de la producció de diferents compostos químics, ja sigui causant un efecte positiu o negatiu sobre l’altra planta. Aquests compostos són els anomenats al·leloquímics. En altres paraules, les plantes i arbres es comuniquen entre ells mitjançant senyals químics. Aquesta relació de produeix més freqüentment entre arbres i plantes de la mateixa espècie, encara que també es dóna entre espècies diferents. Per conèixer en profunditat el procés de la alelopatía, et convidem a llegir l’article Comunicació entre plantes: relacions al·lelopàtiques.

Foto: airwii

3. Hipòtesi dels fotoreceptors

A més de les senyals químics, els fotoreceptors fitocrom (sensors de llum capaços de detectar la zona de llum vermella llunyana) que posseeixen els arbres i les plantes els permet percebre la proximitat d’altres individus. Un altre tipus de fotoreceptors detecten la llum blava, el que produeix en les plantes i arbres l’evitació de les ombres produïdes per altres individus.

Longituds d‘ona dertectades per diferents fotorreceptors vegetals. Font: Assocació aquaròfila de Barcelona.

En conjunt, els senyals captats per aquests fotoreceptors provocarien a l’arbre la resposta de allunyar-se de l’adjacent, el que li permetria obtenir una major quantitat de llum, indispensable per fer la fotosíntesi.

¿TOTS ELS ARBRES SÓN TÍMIDS?

La timidesa de la copa s’ha observat en certes espècies de roures i pins europeus i espècies d’hàbitats tropicals i subtropicals, com alguns eucaliptus, espècies del gènere Dryobalanops, el pi Pinus contorta, Avicennia germinans, Didymopanax pittieri, Clusia alata, Celtis spinosa, Pterocymbium beccarii, Picea sitchensis i Larix kaempferi.

Dosser arbori de Dryobalanops aromàtica a Kuala Lumpur. Foto: Patrice78500

En altres espècies, les copes dels arbres arriben a tocar-se i a creuar fins i tot les seves branques, encara que el dosser arbori o canopia (hàbitat que inclou les copes i part superior dels arbres) no sol barrejar-se del tot.

HIPÒTESIS SOBRE ELS AVANTATGES DE LA TIMIDESA DE LA COPA

Relacionat amb cada hipòtesi, el sentit evolutiu de la timidesa de la copa segueix sense conèixer-se, tot i que la botànica ha llançat diverses hipòtesis:

• Permetre una major penetració de la llum en el bosc per a realitzar la fotosíntesi més eficientment.
• Evitar que es malmetin les branques i fulles quan es colpegen unes contra altres en cas de tempesta o ratxes de vent.
• Evitar que malalties, larves i insectes que s’alimenten de fulles es propaguin fàcilment d’un arbre a un altre.

Les formigues construeixen estructures amb els seus propis cossos per passar d’una fulla a una altra. Foto: Rose Thumboor

De moment, sembla que la timidesa de la copa obeeix més a una relació de col·laboració entre espècies per la supervivència, enlloc de a una competició (la popularment coneguda com la “llei del més fort”). Caldrà esperar a futurs estudis que llancin una mica més de llum a aquest encara desconegut fenomen.

Arbres, de Piotr Socha, un llibre per enamorar-se dels arbres

Tens un/a fill/a que li agrada la natura però no li agraden els llibres? Tens un/a fill/a que li agraden els llibres però no la natura? Aleshores Árboles, de Piotr Socha i Wojciech Grajkowski, de l’editorial MAEVA Young, és la combinació perfecta!

Pels amants de la natura i dels llibres, Árboles, de Piotr Socha i Wojciech Grajkowski, és la combinació ideal. Amb textos breus i fàcilment comprensibles, el llibre és una obra d’art per si mateix, amb il·lustracions que ajuden a comprendre el que s’està llegint. De fet, l’un sense l’altre no tindrien sentit.

Tot i que a vegades es fa una mica complicat localitzar la il·lustració del què estan explicant (el que pot també despertar encara més la curiositat), la majoria d’il·lustracions vénen acompanyades del nom del que es tracta (en altres casos són nombres que coincideixen amb el text), de manera que facilita encara més la comprensió del text.

A les 76 pàgines que conformen el llibre, un pot aprendre des de conceptes bàsics de botànica (com la distinció entre el què és un arbre i el que no, de les seves diferents parts, la seva propagació per l’espai…) i fins i tot de zoologia, fins als diferents usos que l’ésser humà li ha donat a la fusta al llarg de la història (com ara la construcció de vehicles, instruments o cases en els arbres).

El més interessant és que, pàgina a pàgina, el lector va aprenent algunes curiositats que mai abans n’haurà sentit a parlar. Sabies que a l’Índia hi ha un banià compost per 3.700 troncs la copa comú del qual té gairebé mig quilòmetre de diàmetre? Sabies que l’arbre més alt (115,6 m) és una sequoia vermella anomenada Kyperion que viu a Califòrnia? Sabies que l’arbre més vell és un trèmol Pando d’uns 80.000 anys?

El llibre, com no pot ser d’altra manera, no s’oblida de la simbologia associada als arbres i als boscos. Els arbres sagrats, les llegendes i les criatures fantàstiques del bosc també tenen el seu lloc en el llibre.

El llibre, pàgina a pàgina, t’ensenya a estimar els arbres i la vida que viu als boscos que formen. Les últimes pàgines, amb el títol “Arbres per als nostres fills”, posen el punt final al viatge pel món dels arbres. I no podria acabar d’una altra manera. El llibre, quan ja estàs fascinat per aquests éssers vegetals, fa una crida a la conservació dels boscos i la natura.

Les seves últimes paraules no podrien ser millors: “Necessitem fusta per a les cases dels nostres fills. Però els nostres fills necessiten també boscos que proporcionin fusta a les següents generacions, boscos que els sorprenguin amb la seva varietat de plantes i animals. Plantem, doncs, arbres i abans de tallar un arbre pensem-nos-ho dues vegades. els nostres fills mereixen gaudir dels boscos dels nostres avantpassats, boscos plens de sequoies mil·lenàries.”

Tot i que el llibre l’ha produït una editorial (MAEVA Young) amb un públic marcadament juvenil, al meu entendre és un llibre per a totes les edats. Mentre que els més petits de la casa que encara no saben llegir gaudiran de les magnífiques il·lustracions, els adults, que també es meravellaran amb les imatges, podran adquirir nous coneixements o curiositats que podran explicar als seus fills, nebots o néts. I qui sap si això despertarà la curiositat dels més petits!

Dit això, recomano encaridament que en totes les llars amb nens o amb adults amants dels llibres hi hagi un llibre com aquest perquè, com diu la mateixa editorial, ÁRBOLES, de Piotr Socha, és un llibre per als que estimen els llibres i jo diria també, és un llibre per als que estimen la natura.

Les flors al plat

Tot i que poden formar part de la nostra dieta, les flors són les parts de les plantes més poc considerades en gastronomia. A part d’aportar un toc de color i estètica als nostres àpats, les flors poden enriquir la nostra alimentació amb nutrients i textures diferents. En aquest article parlem sobre les flors més usades en la cuina de diferents cultures i quins beneficis ens poden portar.

MENJAR ARREL, TIJA O FULLA?

Potser no t’has plantejat mai quina part de la planta estàs ingerint quan menges una patata, un enciam, un tomàquet o una pipa però tots els vegetals citats són òrgans diferents de les plantes amb propietats i funcions ben diferenciades. Les patates, pastanagues, moniatos, mandioques i remolatxes són arrels o tubercles i aporten a la nostra dieta molts nutrients. Una de les funcions de les arrels és acumular reserves per al desenvolupament de les fulles i flors, així aquests òrgans constitueixen una gran aport de glúcids amb gran valor energètic i també vitamines. D’altra banda, els vegetals més verds i cruixents de la nostra dieta com són enciams, espinacs i bledes són fulles i la seva funció a la planta és la de fer la fotosíntesi. La seva contribució a la dieta és molt beneficiosa ja que ens aporten un toc fresc, amb molta fibra, vitamines i minerals. Seguint el nostre recorregut per la planta continuem pels fruits, que normalment anomenen fruites però a vegades també se’n diuen verdures com són els tomàquets, carbassons, pebrots, albergínies o llegums. Els fruits incorporen nutrients altament rics al nostre organisme ja que també tenen la funció d’acumular nutrients per a la germinació de les llavors. Contenen fibra, sucres, minerals i un gran aport de vitamines. I per últim, també consumim moltes llavors i fruits secs com són per exemple les pipes, ametlles, anous, pinyons i cacauets. Aquests ens nodreixen amb greixos molt beneficiosos per al nostre organisme i també aminoácids essencials, fibres i vitamines.

Hi ha altres parts de les plantes que consumin amb menys freqüència, tot i que tots els òrgans s’aprofiten! La tija o tronc sol ser una part massa fibrosa i dura per consumir tot i que en algunes plantes s’usa com a espècie, per exemple la canyella (Cinnamomum verum).

I les flors? Quin paper juguen a la nostra dieta? Les parts més efímeres i vistoses de les plantes s’han utilitzat al llarg de la història i les cultures per a alimentar-nos o els seus usos es limiten a l’ornamentació?

MENJAR FLORS

De fet, de manera habitual consumim flors tot i que potser no ens n’adonem. A la dieta mediterrània una de les verdures més apreciades és una flor: la carxofa (Cynara scolymus), una inflorescència  de la qual es consumeixen les bases de les bràctees i el receptacle floral quan encara no és madura. També les tàperes (Capparis spinosa) són botons florals que s’usen curtides en vinagre en l’elaboració de molts plats d’arrel mediterrània. Quan mengen bròcoli o coliflor (Brassica oleracea) també estem menjant les flors inmatures d’aquestes plantes.

Botó floral per a  consumir i flor oberta de la tàpera. Font: PresidenciaRD via Flickr.

Una altra flor molt comuna al mediterrani i que té un gust ben especial és la jonça (Aphyllanthes monspeliensis). Les seves flors són ben dolces i és una delícia menjar-ne mentre passeges pel camp. També les flors del saüc (Sambucus nigra) s’utilitzen a casa nostra per fer uns bunyols dolços deliciosos i ben aromàtics. Les flors de saüc tenen propietats antiinflamatòries, diürètiques i antisèptiques, van bé contra els refredats, la febre i la bronquitis.

En d’altres cultures, les flors s’usen per aromatitzar postres i dolços com és a Iran i Turquia, on s’utilitza l’aigua de roses (Rosa sp.) per confeccionar les famoses delícies turques o lokum.

Delícies turques aromatitzades amb roses. Font: pinterest.

Un altre flor que s’utilitza en infusió és la flor de l’hibisc (Hibiscus sabdariffa). S’usen només els sèpals i normalment se’n fa un té gelat amb propietats  diürètiques molt popular a Jamaica però també habitual a Mèxic o altres països de Centre Amèrica.

Sèpals assecats d’hibisc. Font: Commons Wikimedia.

La flor de la violeta (Viola odorata) també és ben dolça i aromàtica. S’utilitza per fer uns famosos caramels madrilenys que es fabriquen des del 1915 i tenen diverses propietats calmants. També se’n poden fer pastissos, gelees i gelat.

Caramels de violeta típics de Madrid. Font: morenisa.blogspot.com.

Les flors de carbassó (Cucurbita pepo), després de retirar-ne els estams, s’utilitzen a Itàlia per fer unes pizzes ben originals. De manera semblant, a Grècia i Turquia es mengen les flors de carbassa (Cucurbita maxima) farcides o arrebossades i fregides. També s’empreen a Mèxic en l’elaboració de quesadillas.

Pizza de flors de carbassó. Font: Gourmand Asia.

L’ús de flors no és cosa de la cuina moderna, ja grecs i romans n’utilitzaven en amanides, com per exemple la flor de la malva (Malva sylvestris), amb propietats calmants i cicatritzants o en decoccions i infusions per guarir-se. Fins i tot a l’Odissea parlen de l’ús de la flor de lotus (Nelumbo nucifera) a la cuina.

Les flors, a part d’afegir un toc de color, textura i estètica al plat també ens poden aportar contrastos de gustos i és que no sempre les flors són dolces i suaus. Per exemple les flors del blavet (Centaurea cyanus) i la caputxina (Tropaeolum majus), totes dues comestibles, tenen un toc picant i la de la borratja (Borago officinalis) recorda al cogombre i es pot utilitzar en amanides, sopes o begudes. La flor del porradell (Allium schoenoprasum) també s’utilitza sovint i aporta un gust d’all ben especial.

Flor de la caputxina. Font: David Goehring via Flickr.

Flor de la borratja. Font:Commons Wikimedia.

Algunes espècies venen de flors o òrgans de les flors. El safrà (Crocus sativa) és la part femenina (pistil i estigmes) de la flor d’aquesta espècie, que aporta color i gust a la paella i altres plats. El seu cultiu és extremadament delicat i costós: es necessiten 200 mil flors o 600 mil pistils per produir 1 kg de safrà. Espanya n’és el primer productor mundial. El clau d’olor (Syzygium aromaticum), originari d’Indonesia, és de fet el botó floral sec d’aquest arbre que pot arribar a fer 12 m d’alçada. Pel seu olor tant fort, es pot utilitzar com a insecticida  natural fent-ne una infusió amb aigua destil·lada i alcohol.

Flors del safrà amb els seus característics pistils vermells. Font: Pixabay.

Potser no totes les flors que em citat estan a l’abast de la mà però us animem a incorporar flors als vostres plats i aprendre una mica més sobre les plantes tot i gaudint cuinant-les.

REFERÈNCIES

Graziano, X. 2010. Almanaqueo do Campo. Panda Books, Sao Paulo, Brasil.

Plantes hiperacumuladores de metalls pesants

Durant milions d’anys l’evolució ha portat a les plantes a desenvolupar diferents estratègies per defensar-se contra els enemics naturals, donant lloc a una lluita d’armament evolutiva en la qual la supervivència d’uns i altres depèn de l’habilitat per fer front a les adaptacions dels altres. I és en aquest escenari on la acumulació de metalls pesants a alts nivells en les plantes juga un paper molt important.

 INTRODUCCIÓ

Segons Boyd (2012), la defensa de les plantes pot tractar-se sota diferents punts de vista:

• mecànica: espines, cobertures rígides, etc.
• química: diferents compostos inorgànics i orgànics.
• visual: cripsis i mimetisme.
• comportament: relacionat amb modificacions en la fenologia.
• i associativa: simbiosis amb altres organismes, com és el cas del gènere Cecropia que estableix simbiosi amb les formigues del gènere Azteca, les qual protegeixen aquestes plantes – per saber-ne més: Plantes i animals també poden viure en matrimoni – .

Defensa mecànica amb espines (Autor: Karyn Christner, Flickr, CC).

S’ha vist que la defensa química és ubiqua, i, per tant, moltes interaccions entre organismes s’explicarien sota aquest punt de vista. A més a més, algunes plantes contenen grans quantitats de certs elements químics, freqüentment metalls o components metàl·lics, que juguen un paper defensiu important, són les anomenades plantes hiperacumuladores.

Plantes hiperacumuladores i les seves característiques principals

Aquestes plantes pertanyen a diferents famílies, per tant la hiperacumulació és una adquisicuió independentment que ha sorgit distintes vegades durant l’evolució, però que en tots els casos genera l’habilitat per créixer en sòls metal·lífers i acumular altes quantitats extraordinàries de metalls pesants en els òrgans aeris, a diferència dels nivells trobats en la majoria d’espècies. Se sap que les concentracions d’aquests elements químics pot ser entre 100 – 1000 vegades majors que les presents en espècies no hiperacumuladores.

Generalment la química defineix els metalls pesants com aquells metalls de transició amb una massa atòmica superior a 20 i una densitat relativa al voltant de 5.  Però, sota un punt de vista biològic, els metalls pesants són aquells metalls o metal·loides que poden ser tòxics en baixes concentracions. Tot i així, les plantes hiperacumuladores aconsegueixen ser tolerants, hiperacumulen aquests metalls pesants sense patir efectes fitotòxics (toxicitat expressada en la planta).

En aquest sentit, hi ha tres característiques principals que defineixen les plantes hiperacumuladores:

• Fort augment de la taxa d’absorció de metalls pesants.
• Arrels que duen a terme la translocació més ràpidament.
• Gran habilitat per detoxificar i segrestar metalls pesants a les fulles.

Per tant, les plantes hiperacumuladores estan ben preparades per a l’assimilació, translocació a fulles i segrest de grans quantitats de metalls pesants en vacuoles o parets cel·lulars. En part, això és degut a una sobrexpressió constitutiva dels gens que codifiquen per a transportadors en membrana.

Els valors llindars que permeten distingir una planta hiperacumuladora d’una altra que no ho és estan relacionats amb la fitotoxicitat especifica de cada metall pesant. Segons aquest criteri, les plantes hiperacumuladores són plantes que quan creixen en sòls naturals acumulen en les parts aèries (en grams de pes sec):

• > 10 mg·g^-1 (1%) de Mn o Zn,
• > 1 mg·g^-1 (0,1%) de As, Co, Cr, Cu, Ni, Pb, Sb, Se o Ti
• ó > 0,1 mg·g^-1 (0,01%) de Cd.

Minuartia verna, hiperacumuladora de coure (Autor: Candiru, Flickr, CC).

L’APARICIÓ DE PLANTES HIPERACUMULADORES I LES SEVES IMPLICACIONS

Fins al moment s’ha plantejat diferents hipòtesis per explicar per què certes plantes han esdevingut hiperacumuladores de metalls pesants:

• Tolerància i disposició de metalls.
• Resistència a la sequera.
• Interferència amb les plantes veïnes.
• Defensa contra els enemics naturals.

La hipòtesis que rep més suport és l’anomenada “Elemental defence” (defensa per elements), que indica que certs metalls pesants poden tenir un rol defensiu en la planta contra els enemics naturals, com els herbívors i els patògens. Aquests organismes al consumir la planta presentarien efectes tòxics, els quals els portarien a la mort o a la reducció del consum d’aquesta planta en un futur. Tot i això, encara que els metalls pesants poden actuar a través de la seva toxicitat, això no garanteix que la planta no sigui danyada o atacada abans que l’enemic natural sigui afectat per aquests. En aquest sentit segueix essent necessari una defensa més efectiva que permeti evitar l’atac.

D’altra banda, d’acord amb una hipòtesi més moderna, “Joint effects” (efectes conjunts), els metalls pesants poden actuar juntament amb els compostos orgànics de defensa donant lloc a una major defensa global. Els avantatges dels elements inorgànics, incloent aquí als metalls pesants, és que no són sintetitzats per la planta, s’absorbeixen del sòl directament i per tant no hi ha tanta despesa energètica invertida en la defensa, i a més no poden ser biodegradats. Tot i així, alguns enemics especialistes poden quelar els metalls pesants, gracies als quelat (substàncies que s’uneixen a aquests metalls pesants per a reduir la seva toxicitat) o segrestar-los dins d’òrgans d’acumulació on es reduiria la seva activitat. Aquesta nova hipòtesi justificaria la presència simultània de diferents metalls pesants i compostos orgànics de defensa en la mateixa planta, amb la finalitat d’aconseguir una defensa major que afecti a més enemics naturals, els quals s’esperaria que no fossin capaços de tolerar els diferents elements tòxics.

Thlaspi caerulescens, hiperacumuladora de zinc (Autor: Randi Hausken, Flickr, CC).

D’altra banda, s’ha vist que certs herbívors tenen habilitats per evitar alimentar-se de plantes amb alts nivells de metalls pesants fent el que s’anomena “taste for metals” (“tasta dels metalls”). Tot i saber que això succeeix, encara no es coneix el mecanisme exacte de tot aquest procés d’alerta i evitament.

Solanum nigrum, hiperacumuladora de cadmi (Autor: John Tann, Flickr, CC).

A més a més, tot i les elevades concentracions de metalls pesants que assumeixen aquestes plantes, alguns herbívors aconsegueixen sobrepassar aquesta defensa essent tolerants, és a dir, la seva dieta permet ingerir altes dosis de metalls i per tant alimentar-se de la planta. Això porta a pensar que certs herbívors podrien esdevenir especialistes en alimentar-se d’aquestes plantes, i que, per tant, aquest tipus de defensa quedaria reduït als organismes amb dietes variades, els anomenats generalistes. Tot i així, s’ha vist que algunes vegades els herbívors generalistes presenten una preferència i tolerància superior per les plantes hiperacumuladores que no pas els especialistes.

Per tots aquests motius es pot dir que l’evolució continua jugant un paper molt important en aquesta lluita d’armaments.

REFERÈNCIES

• Boyd, R., Davis, M.A., Wall, M.A. & Balkwill K. (2002). Nickel defends the South African hyperaccumulator Senecio coronatus (Asteraceae) against Helix aspersa (Mollusca: Pulmonidae). Chemoecology 12, p. 91–97.
• Boyd, R. (2007). The defense hypothesis of elemental hyperaccumulation: status, challenges and new directions. Plant soil 293, p. 153-176.
• Boyd, R. (2012). Elemental Defenses of Plants by Metals. Nature Education Knowledge 3 (10), p. 57.
• Laskowski, R. & Hopkin, S.P. (1996). Effect of Zn, Cu, Pb and Cd on Fitness in Snails (Helix aspersa). Ecotoxicology and environmentak safety 34, p. 59-69.
• Marschner, P. (2012). Mineral Nutrition of Higher Plants (3). Chennai: Academic Press.
• Noret, N., Meerts, P., Tolrà, R., Poschenrieder, C., Barceló, J. & Escarre, J. (2005). Palatability of Thlaspi caerulescens for snails: influence of zinc and glucosinolates. New Phytologist 165, p. 763-772.
• Prasad, A.K.V.S.K. & Saradhi P.P. (1994).Effect of zinc on free radicals and proline in Brassica and Cajanus. Phytochemistry 39, p. 45-47.
• Rascio, N. & Navari-Izzo, F. (2011). Heavy metal hyperaccumulating plants: How and why do they do it? And what makes them so interesting?. Plant Science 180 (2),p. 169-181.
• Shiojiri, K., Takabayashi, J., Yano, S. & Takafuji, A. (2000) Herbivore-species-specific interactions between crucifer plants and parasitic wasps (Hymenoptera: Braconidae) that are mediated by infochemicals present in areas damaged by herbivores. Applied Entomology and Zoology 35, p. 519–524.
• Solanki, R. & Dhankhar, R. (2011). Biochemical changes and adaptive strategies of plants under heavy metal stress. Biologia 66 (2), p. 195-204.
• Verbruggen, N., Hermans, C. & Schat, H. (2009). Molecular mechanisms of metal hyperaccumulation in plants. New Phytologist 181 (4), p. 759–776.
• Wenzel, W.W. & Jockwer F. (1999). Accumulation of heavy metals in plants grown on mineralised soils of the Austrian Alps. Environmental pollution 104, p. 145-155.

Les illes com a laboratori de l’evolució

Les illes són laboratoris naturals on estudiar l’evolució en viu. Ja siguin d’origen volcànic o continental, el fet d’estar aïllades del continent pel mar fa que molts dels éssers vius que s’hi desenvolupen presentin adaptacions espectaculars, de vegades originant-se espècies gegants o nanes en comparació amb els seus congèneres continentals. En aquest article, descrivim quins són els mecanismes evolutius que expliquen aquest fenomen i posem alguns exemples ben sorprenents.

L’origen de les illes pot ser volcànic, que implica l’aparició de terres verges les quals que poden ser colonitzades per uns pocs individus i produir-se noves adaptacions a les noves condicions, o bé continental, que implica la separació del continent per processos tectònics, amb el que la fauna i flora abans connectada, s’aïlla i acaba diferenciant-se amb els pas de les generacions.

Aspecte d’un con volcànic a Hawaii. Font: Steve Juverston, via Flickr.

MECANISMES EVOLUTIUS QUE ACTUEN EN ILLES

La generació de noves espècies provocada per l’aparició d’una barrera geogràfica, com pot ser l’aparició d’una serralada, canvis en el nivell del mar o creació de noves illes per moviments tectònics, s’anomena especiació al·lopàtrica i és el principal procés que actua en illes. Pot ser de dos tipus:

1. Especiació vicariant: quan dues poblacions de la mateixa espècie són separades en el nostre cas per separació d’un tros de terra del continent. Un exemple d’aquest cas és l’illa de Madagascar, que quan es va separar del continent africà va deixar la biota de l’illa desconnectada de la del continent pel mar.

2. Especiació peripàtrica: quan una petita població d’una espècie es separa de la població original per l’aparició d’una barrera geogràfica. És el cas de la colonització d’una terra verge com són les illes oceàniques. En aquest cas, els individus que colonitzen el nou ambient poden no representar l’espècie ancestral i amb el pas del temps i l’aïllament reproductiu, originar-se una espècie nova pel que s’anomena efecte fundador.

El gran naturalista britànic i creador de la teoria de l’evolució, Charles Darwin, va inspirar-se en les seves troballes a l’arxipèlag d’origen volcànic de les illes Galàpagos, per desenvolupar la seva gran teoria, paradigma de la ciència actual.

Les illes oceàniques es formen per explosió de volcans submarins o moviments de la dorsal oceànica. Degut a l’activitat volcànica, es formen conjunts d’arxipèlags, on cada illa té una història pròpia, amb un clima, relleu i geologia diferenciat. Això crea un escenari perfecte per observar com funciona l’evolució, ja que cada població que arriba a una nova illa es veu afectada per pressions ecològiques diferents i potser mai més entrarà en contacte amb les poblacions d’altres illes, formant-se espècies úniques, endèmiques de cada illa. Molts naturalistes i científics han estudiat l’evolució en viu en arxipèlags d’aquestes característiques, com les illes de Hawaii, Seychelles, Illes Mascarenyes, arxipèlag de Juan Fernández o les nostres Illes Canàries. Una de les últimes illes aparegudes a l’oceà Atlàntic és l’illa de Suerty que es va formar l’any 1963 30 km al sud d’Islàndia i des de llavors l’arribada de vida hi ha estat documentada i estudiada per comprendre una mica més els mecanismes ecològics i evolutius que hi actuen.

Illa de Suerty en erupció, al Sud d’Islàndia. Font: Wikimedia

ADAPTACIONS EN ILLES: GIGANTISME I LLENYOSITAT

Moltes vegades, les illes oceàniques, al ser verges, no tenen depredadors i això desencadena l’aparició d’adaptacions ben curioses. Un dels processos més sorprenents és el gigantisme, en animals o adquisició de condició llenyosa, en plantes.

L’adquisició de llenyositat en illes per part de plantes herbàcies al continent ha estat força documentat en diverses famílies i arxipèlags d’arreu del món. La causa d’aquest fenomen seria l’absència d’herbívors i competidors en illes, que permetria un desenvolupament major en alçada en la busca de llum.

Per exemple, a Hawaii trobem l’exemple de l’aliança de les espases platejades de Hawaii. Compren 28 espècies en tres gèneres (Argyroxiphium, Dubautia i Wilkesia), tots membres llenyosos de la família dels gira-sols o Asteraceae. Els seus parents més propers són herbes perennes de Nord Amèrica.

Aspecte d’una espasa platejada del gènere Argyroxiphium (esquerra) i els seus parents més proers al continent (dreta), del gènere Raillardella. Font: Wikimedia.

A les Illes Canàries trobem molts exemples d’aquest fenomen. El gènere Echium de la família de les borratges o Boraginaceae, conté unes 60 espècies, de les quals 27 es troben a diferents arxipèlags d’origen volcànic de la Macaronèsia (Canàries, Madeira i Cap Verd). Gairebé tots els membres d’aquest gènere que trobem a la Macaronesia són arbusts, que formen una inflorescència que pot arribar fins als 3 m d’alçada i són el símbol del Parc Natural del Teide (els coneguts tajinastes), mentre que els seus parents més propers, euroasiàtics, són herbes, com per exemple la llengua de bou (Echium vulgare).

Aspecte d’un tajinaste vermell (esquerra) a Tenerife i els seu parent continental (Echium vulgare) a la dreta. Font: Wikimedia.

També a la Macaronèsia, trobem un un altre exemple dins la família de les Euphorbiaceae o lleterasses. És el cas de les espècies Euphorbia mellifera, endèmica de Canàries i Madeira i E. stygiana, endèmica de Azores. Es tracta d’arbres en perill d’extinció o críticament amenaçats, segons la IUCN, que poden arribar a fer fins a 15 m d’alçada i que formen part de la vegetació de laurisilva, el bosc subtropical humit típic macaronèsic. Els seus ancestres més propers són plantes herbàcies del Mediterrani.

Euphorbia mellifera a Maderia (esquerra) i un dels seus parents més propers herbàcies del Mediterrani (dreta, E. palustris). Font: esquerra Laia Barres González i dreta Wikimedia.

Dins el regne dels animals, també trobem adaptacions peculiars en illes Els animals herbívors que habiten illes no solen tenir grans depredadors ni competidors i això facilita que apareguin espècies de dimensions més grans que al continent, on la presència de grans carnívors evitaria l’aparició d’aquest tipus de característiques per la incompatibilitat amb amagar-se o fugir de la presa.

Un dels exemples més famosos de gigantisme insular és el cas de les tortugues gegants de les Galàpagos (complex Chelonoidis nigra), que engloba unes 10 espècies diferents, moltes endèmiques de una única illa de l’arxipèlag. Són les tortugues més grans i longeves del món. Poden arribar als 2 m de llarg i als 450 kg de pes i poden viure més de 100 anys.

Tortuga gegant de les Galàpagos. Font: Wikipedia.

D’entre els rèptils, també hi ha el cas dels llangardaixos gegants del gènere Gallotia de les Illes Canàries. Són diverses espècies endèmiques de cada una de les illes: G. auaritae de La Palma, que es creia extinta fins el descobriment de diversos individus l’any 2007, G. bravoana de La Gomera, G. intermedia de Tenerife, G. simonyi d’El Hierro i G. stehlini de Gran Canaria, d’entre d’altres. D’entre els llangardaixos gegants de les Canàries hi ha l’extint Gallotia goliath, que podia arribar fins a 1 m de llarg i del qual actualment es pensa que s’inclou dins la circumscripció de G. simony.

Gallotia stehlini de Gran Canaria. Font: El coleccionista de instantes Fotografía & Vídeo via Flickr.

Un altre exemple el trobem a l’illa de Flores, a Indonèsia, on existeix una espècie de rata gegant (Papagomys armandvillei) que arriba a fer el doble que una rata comú. Curiosament, en aquesta illa es van trobar fòssils d’un homínid que va experimentar el procés contrari, ja que es tractava de primats enans, en comparació amb les mides actuals del ser humà. Es tracta de l’Homo floresiensis, que només feia 1 m d’alçada i pesava 25 kg. Es va extingir fa uns 50000 anys i va conviure amb l’Homo sapiens.

Rata gegant (Papagomys armandvillei) de l’illa de Flores. Font: Wikimedia.

El nanisme és un altre dels processos evolutius que es poden donar en illes. Provocat per l’absència de recursos en algunes illes, en comparació al continent d’on provenen les poblacions originals.

Malauradament, les illes, per albergar una biota tan peculiar i exclusiva, són també testimonis de molts casos de sobreexplotació i extinció d’espècies. La biologia de la conservació en illes ens ajuda a entendre i conservar aquest patrimoni natural tan ric i únic.

REFERÈNCIES

Barahona, F.; Evans, S. E.; Mateo, J.A.; García-Márquez, M. & López-Jurado, L.F. 2000. Endemism, gigantism and extinction in island lizards: the genus Gallotia on the Canary Islands. Journal of Zoology 250: 373-388.

Böhle, U.R., Hilger, H.H. & Martin, W.F. 2001. Island colonization and evolution of the insular woody habit in Echium L. (Boraginaceae). Proceedings of the National Academy of Sciences 93: 11740-11745.

Carlquist, S.J. 1974. Island biology. New York: Columbia University Press.

Foster, J.B. 1964. The evolution of mammals on islands. Nature 202: 234–235.

Whittaker, R.J. & Fernández-Palacios, J.M. 2007. Island biogeography: ecology, evolution, and conservation, 2nd edn. Oxford University Press, Oxford.

Les epífites, les plantes que no necessiten sòl

Sovint es diu que les plantes epífites viuen de l’aire i realment sembla així, ja que són plantes que no necessiten gairebé sòl per desenvolupar-se, aprofiten troncs per créixer i enfilar-se en busca de la font d’energia més buscada als boscos tropicals: el sol. En aquest article descrivim les adaptacions de les epífites i els grups més comuns i espectaculars d’aquestes plantes increïbles.

Adaptacions de les epífites

Les plantes epífites són aquelles que viuen sobre una altra planta sense parasitar-la, sense afectar negativament cap dels seus òrgans o funcions. Les epífites aprofiten l’estructura d’altres plantes com a suport físic, per créixer cap al dosser dels boscos ombrejats, aprofitant els troncs i branques d’arbres més vells per arribar a més alçada i captar la llum del sol. Les epífites mai toquen el terra, estan adaptades a viure de l’aire!

Espècies de Cactaceae, Bromeliaceae i falgueres epífites creixent al llarg del tronc en un bosc del Brasil. Font: Barres Fotonatura.

Són plantes que presenten adaptacions sorprenents a aquest hàbit de vida, com:

• La capacitat de captar l’aigua i els nutrients de l’aire, la pluja i de la petita quantitat de sòl o restes orgànics que poden quedar-se presos al tronc dels arbres on arrelen.
• Les arrels que desenvolupen no tenen la funció de captar nutrients sinó la de subjectar-se.
• Freqüentment, desenvolupen estructures per tal d’acumular la humitat.

Tot i que les epífites depenen del seu hoste per aconseguir els seus nutrients i no tenen l’objectiu de parasitar-lo, de vegades creixen tant que acaben sobrecarregant-lo i matant el seu suport. Aquest és el cas d’alguns Ficus (Moraceae), anomenats “estranguladors”, que desenvolupen les seves arrels aèries al voltant d’altres troncs fins a no deixar-lo créixer més.

Estructura que deixen les arrels d’un Ficus estrangulador quan el seu hoste mor. Font: Wikipedia.com.

Gràcies a la contribució de les epífites podem dir que el bosc tropical humit està organitzat en un gradient vertical al llarg dels troncs dels arbres, on trobem la diversitat d’organismes organitzada segons la distància al sòl. Les epífites són responsables en gran part de la biodiversitat extremament rica que fa que els boscos humits tropicals siguin un dels ecosistemes més complexes de la Terra. A més de proporcionar diferents estrats de vegetació en alçada, les epífites proporcionen refugi i nutrients a diverses espècies d’insectes i amfibis, que aprofiten l’aigua acumulada en les seves fulles o l’aixopluc que generen al mig del tronc per fer-hi niu.

Les plantes epífites es troben majoritàriament en boscos tropicals humits, on s’han registrat arbres amb dotzenes d’epífites a sobre. Tot i així, en climes temperats o fins i tot deserts, també trobem espècies epífites tolerants a la sequera.

Diversitat d’epífites

Al voltant de 25000 espècies tenen actualment aquesta forma de vida. Les epífites més conegudes i comuns són les famílies Bromeliaceae, Orchidaceae i el grup de les falgueres. L’epifitisme ha aparegut diverses vegades al llarg de l’evolució i en trobem exemples en d’altres famílies d’espermatòfits (plantes amb tronc i llavor) tropicals com són les Ericaceae, Gesneriaceae, Melastomataceae, Moraceae i Piperaceae i en plantes sense llavor (líquens, molses i hepàtiques) en climes temperats.

Orquídies

La família de les orquídies és on trobem més espècies d’epífites, amb més de 20 gèneres tropicals exclusivament epífits, d’entre els quals destaca pel nombre d’espècies els gèneres Bulbophyllum (1800) i Dendrobium (1200). El gènere d’orquídies epífites Phalaenopsis (60 espècies) és cultivada arreu per la seva bellesa. De fet, moltes plantes usades en jardineria d’interior són epífites pels pocs requeriments en nutrients i aigua.

Diverses orquídees epífites del gènere Epidendrum. Font: Barres Fotonatura.

Però d’entre les orquídies, en volíem destacar una altra coneguda per motius ben diferents: la Vainilla (Vanilla planifolia), originària de Mèxic i Amèrica central, on es consumia barrejada amb el cacau. Es va importar a l’Illa de Reunió i Madagascar (actualment, primers productors mundials) pels espanyols quan van descobrir el seu aroma. Els cultius de vainilla imiten la seva forma natural de créixer, sobre els arbres, i no planten la vainilla al terra, sinó sobre troncs.

Cultiu de Vainilla. Font: pixabay.com.

La part que es consumeix de la vainilla és el fruit encara immadur, que passa per un procés de curació.

Les orquídies tenen un dels sistemes de pol·linització més complexes de tot el món vegetal, amb diversos casos de coevolució monoespecífica lligada a insectes o colibrís. La vainilla no en deixa de ser un exemple, ja que és pol·linitzada per abelles i colibrís natius de Mèxic, així que la pol·linització no es dona de forma natural en les àrees de cultiu i s’ha de fer a mà. Normalment dones i nens encara practiquen aquesta tècnica artesanal de pol·linitzar cada una de les flors de vainilla per obtenir-ne el fruit tan preuat. De fet, al pes, és el cultiu més car del món i no és per menys!

Flor de Vainilla planifolia. Font: Wikipedia.com.

Bromèlies

Les Bromeliàcies o clavells de l’aire inclouen més de 3000 espècies neotropicals, la majoria d’elles de forma epífita. Els gèneres més rics en espècies són Tillandsia (450), Pitcairnia (250), Vriesia (200), Aechmea (150) i Puya (150). Les fulles de les bromèlies creixen en roseta i tenen una forma imbrincada, característica que facilita l’acumulació d’aigua dins aquesta estructura. El cultiu de bromèlies s’ha arribat a prohibir al Brasil (on en són natives un 43% d’espècies d’aquesta família) per desconeixement, ja que es pensava que aquesta aigua afavoria la reproducció del mosquit Aedes aegypt, transmissor dels virus de la zika, chikungunya i dengue. Quan en realitat les bromèlies tenen compostos secundaris que precisament eviten la proliferació d’ous i larves d’aquest mosquit alhora que l’aigua que queda presa a l’interior de les fulles crea un microhàbitat que acumula nutrients que alimenten altres insectes, amfibis i ocells natius que ajuden a combatre’l.

Aigua acumulada a l’interior d’una Bromèlia. Font: Otavio Nogueira Creative Commons.

Les seves flors tenen colors molt vius i són acompanyades per bràctees també ben vistoses per atreure l’atenció dels pol·linitzadors, principalment colibrís i rat-penats. Moltes bromèlies s’usen molt com a plantes ornamentals, especialment del gènere Tillandsia i Guzmania.

Bromèlies del gènere Tillandsia. Font: Barres Fotonatura.

Epífites de climes temperats

D’entre les falgueres epífites, una de les més conegudes és la banya de cèrvol (Platycerium bifurcatum), molt usada com a planta ornamental. La banya de cérvol és nativa d’Austràlia però es troba en totes les àrees humides tropicals pel seu ús en horticultura. Desenvolupa dues formes de fulla: la primera té forma de ronyó i no produeix espores, la seva funció és adherir-se al tronc. Aquestes fulles amb el temps adquireixen una coloració marró i formen una base des d’on creixen es altres tipus de fulles, que són fèrtils i per tant produeixen espores. Són llargues i bifurcades i poden créixer fins a 90 cm de llargària. Les espores d’aquesta falguera són produïdes a l’àpex de les fulles fèrtils, que adquireixen una aparença vellutada.

Aparença dels dos tipus de fulla de la banya de cérvol. Fonnt: Barres Fotonatura.

A boscos temperats, les epífites més comuns són líquens. D’entre els líquens, destaquem el gènere Usnea o barba de caputxí. És un gènere de líquens cosmopolita que creix sobre coníferes i arbres caducifolis. Aquests líquens de coloració grisenca, creixen en forma de cortines que pengen dels arbres. Curiosament, hi ha una espècie de bromèlia epífita que recorda molt a les Usnea per aquesta particular forma de créixer. El seu nom és molsa espanyola (Tillandsia usneoides) però no és ni una molsa ni un liquen, sinó una bromèlia també d’hàbit epífit, de fulles molt petites que van creixent de forma encadenada cap al terra. Tampoc es troba a Espanya, sinó que viu al continent americà.

Creixement en forma de barbes o cortines del líquen Usnea articulata (esquerra) i la Bromèlia Tillandsia usneoides (dreta). Font: Barres Fotonatura.

Les plantes epífites encara són poc conegudes perquè les tècniques d’escalada sobretot al mig del bosc humit tropical, fa poc temps que s’han desenvolupat i el seu estudi és més aviat recent comparat per exemple amb les plantes carnívores o paràsites. Encara n’hi ha moltes per descobrir!

REFERÈNCIES

Benzing, D.H. 1990. Vascular Epiphytes: General Biology and Related Biota. Cambridge: Cambridge University Press.

Smith N., Mori S. A., Henderson, A., Stevenson D. W. & Heald, S. V. 2004. Flowering Plants of the Neotropics. New Jersey, USA: The New York Botanical Garden, Princeton university press.

http://www.kew.org/science-conservation/plants-fungi/vanilla-planifolia-vanilla

https://www.anbg.gov.au/gnp/interns-2004/platycerium-bifurcatum.html

Els ancians dels oceans

T’has preguntat alguna vegada quins són els organismes més longeus dels mars i oceans de la Terra? Les tortugues marines són ben coneguts per tenir una vida llarga. Però, quin és l’organisme més ancià de l’oceà (i el planeta)?

BALENA DE GROENLÀNDIA

Les balenes de Groenlàndia (Balaena mysticetus), també anomenades balenes franques àrtiques, viuen la major part de l’any associades amb el gel marí a l’oceà Àrtic. Aquests mamífers marins es troben entre els animals més grans de la Terra, amb un pes de fins a 75-100 tones i amb una longitud de 14-17 m en els mascles i de 16-18 m en les femelles.

Balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus) (Foto: WWF).

Fa més de 20 anys, al 1993, es va descobrir per casualitat que les balenes de Groenlàndia tenen una vida més llarga de la que es pensava. La seva esperança de vida es considerava que era d’uns 50 anys, però el descobriment inesperat va permetre saber que viuen més de 100 anys. De fet, se sap que algunes han viscut durant uns 200 anys.

Quin va ser aquest descobriment fortuït? Un esquimal d’Alaska va caçar un individu amb la punta d’un arpó a l’interior del seu greix. Aquest arpó va ser creat amb una tècnica que no s’utilitzava des de feia 100 anys.

Es troben entre els mamífers que arriben a més edat, fins i tot entre altres balenes. L’explicació a aquest fet es troba a l’extrem fred del seu hàbitat: han d’invertir tanta energia en el manteniment de la temperatura del cos que el seu primer embaràs és en general als 26 anys i, per tant, tenen una esperança de vida llarga.

* * *

Si ets bussejador/a, t’importaria respondre a aquesta breu enquesta per saber si t’agrada saber el que estàs veient mentre busseges i com ho fas per saber-ho? Són només 2 minuts. Pots fer clic a la imatge o accedir-hi amb aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

TORTUGUES MARINES

A la famosa pel·lícula de Disney Buscant en Nemo, Marlin, el pare de Nemo, coneix a Crush, una tortuga marina de 150 anys d’edat. No obstant això, és cert que visquin tant?

Vols descobrir la increïble vida de les tortugues marines? Vols saber per què les tortugues marines estan amenaçades?

Les tortugues marines tenen vides llargues, però la seva edat és desconeguda (Foto: Key West Aquarium).

És ben conegut que les tortugues marines tenen una llarga vida, però les seves edats són poc conegudes. S’ha confirmat que les línies de creixement en alguns ossos de tortuga són anuals, però a causa de que creixen a diferents velocitats depenent de l’edat, això no pot ser utilitzat per estimar la seva edat.

No obstant això, els científics creuen que aquests impressionants rèptils poden viure molt de temps, com les balenes. Les tortugues que sobreviuen a les primeres etapes de la vida poden esperar viure almenys 50 anys. A més, l’envelliment biològic està gairebé suspès en aquests animals.

Tot i desconèixer l’edat de la tortuga marina més anciana en estat salvatge, una tortuga en captivitat a la Xina es diu que té uns 400 anys d’edat.

L’ANIMAL MÉS ANTIC CONEGUT

Els coralls negres són els animals més antics coneguts a la Terra. No obstant això, no són els organismes més antics del planeta.

Leiopathes sp. és un gènere de coralls negres que poden viure varis mil·lenis  (Foto: CBS News).

Aquests coralls d’esquelet carbó fosc creixen molt menys d’un mil·límetre per any, com el corall vermell de la Mediterrània. Malgrat el seu nom, en general mostren colors grocs, vermells, marrons i verds. Encara que es consideren corals d’aigües profundes, es troben per tot el món i en totes les profunditats.

Una investigació de 2009 va demostrar que un corall negre de Hawaii inclòs en l’espècie Leiopathes glaberrima havia estat vivint i creixent des de la construcció de les piràmides d’Egipte; fa 4.600 anys.

Igual que les tortugues marines, en el cas que un individu sobrevisqui al primer segle d’edat, és molt probable que visqui un mil·lenni o més.

LA MEDUSA IMMORTAL

És un fet de la vida que tots els éssers vius moren; a excepció de Turritopsis nutricula, la medusa immortal. Aquesta petita (4,5 mm) medusa en forma de campana és immortal a causa del fet que posseeix la capacitat de “invertir la seva edat”.

La medusa immortal, Turritopsis nutricula (Foto: Bored Panda).

Aquesta espècie comença la seva vida essent una massa de pòlips que creixen al fons del mar, que en algun moment produeixen meduses que desenvolupen gònades per crear la següent generació de pòlips, i després moren. Això no té res especial en comparació amb altres meduses. Més informació sobre aquests bells animals aquí.

Aquesta espècie de cnidari, sota la presència d’un factor d’estrès o lesió, transforma totes les seves cèl·lules en formes larvals, és a dir, que canvia d’adult a larva. Llavors, cada larva pot transformar-se en un nou adult. Aquest procés és anomenat transdiferenciació. De tota manera, els científics saben poc sobre aquest procés en animals salvatges.

Transdiferenciació en Turritopsis nutricula: (A) Una medusa ferida s’enfonsa cap el fons de l’oceà, (B) el seu cos es replega sobre sí mateix i es reabsorveix, (C) es forma un pólip i (D) el nou pólip forma una mesua (Foto: Bored Panda).

L’ORGANISME MÉS VELL DE LA TERRA

L’organisme més antic de la Terra no és ni un animal, ni una alga ni un microorganisme. L’organisme més ancià del planeta és una planta. En concret, una planta marina coneguda com a Posidonia oceanica. Vols saber la raó per la qual els ecosistemes de Posidonia es consideren les selves marines?

Praderia de Posidonia oceanica (Foto: SINC).

Investigadors espanyols van descobrir que a Formentera hi ha un clon de Posidonia de 100.000 anys d’edat. Això vol dir que aquest és l’organisme més longeu de la biosfera.

La clau per entendre la seva edat és el creixement clonal: es basa en la divisió constant de cèl·lules col·locades en els meristemes i en l’extremadament lent creixement de la seva tija (rizomes).

* * *

Recorda que em pots ajudar contestant a l’enquesta sobre els teus gustos a l’hora de bussejar tot accedint a aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

REFERÈNCIES

• Arnaud-Haond S, Duarte CM, Diaz-Almela E, Marba` N, Sintes T, et al. (2012) Implications of Extreme Life Span in Clonal Organisms: Millenary Clones in Meadows of the Threatened Seagrass Posidonia oceanica. PLoS ONE 7(2): e30454. doi:10.1371/journal.pone.0030454
• NOAA: Black corals of Hawaii
• Palumbi, S.R & Palumbi, A.R (2014). The extreme life of the sea. Princepton University Press
• Reference: The oldest sea turtle
• Rugh, D.J. & Shelden, K.E.W. (2009). Bowhead whale. Balaena mysticetus. In Perrin, W.F; Würsig, B & Thewissen, J.G.M. Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Schiffman, J & Breen, M (2008). Comparative oncology: what dogs and other species can teach us about humans with cancer. The Royal Society Publishing. DOI: 10.1098/rstb.2014.0231
• WWF: How long do sea turtles live? And other sea turtle facts
• Foto de portada: Takashi Murai (Bored Panda)

El gran viatge del coco

Cocos nucifera L., la palma cocotera, és una de les palmeres més emblemàtiques dels països tropicals: fotografiada per turistes en platges bucòliques; base de la gastronomia i cultura de molts països i font d’inspiració de molts artistes, és encara un enigma pels científics. D’on és originari el coco? La resposta a aquesta qüestió ha vist una mica més de llum gràcies a un estudi filogeogràfic, una disciplina que integra la genètica de poblacions amb la biogeografia. En aquest post, desvelarem aquesta i altres preguntes sobre aquesta palmera icònica.

CARACTERÍSTIQUES DEL COCOTER

El coco pertany a les Arecàcies, la família de plantes monocotiledònies de port arbori coneguda com palmeres. Sí, heu llegit bé! Totes les palmeres són més properes a les gramínies (cereals) que als arbres caducifolis. De fet, el seu tronc no és un tronc verdader ja que no té teixits que permetin el creixement en diàmetre i per tant tampoc branques. Si us fixeu bé el tronc de qualsevol tipus de palmera sempre té el mateix gruix, només creix en vertical. Aquest fals tronc s’anomena estípit i es forma per la sobreposició de la base de les fulles. Els senyals que es poden observar a l’estípit són les marques que deixen els pecíols de les fulles antigues que han caigut. Si algun cop podeu observar un estípit tallat podreu fixar-vos que no presenta la típica estructura d’anells de creixement, sinó que és com una massa de fibra. Aquesta estructura, de fet és òptima per sobreviure als vents huracanats dels països tropicals ja que és resistent i alhora flexible, el que facilita l’elasticitat necessària per no trencar-se amb les batzegades del vent tropical i alhora mantenir-se ferm.

Detall de l’estípit d’una palmera (Font: Public Domain Pictures).

La funció de l’estípit és suportar el pes de les fulles, les flors i els fruits; que hi creixen al capdamunt. Les fulles de les arecàcies són pinnatipartides. Tenen flors en inflorescències que creixen en panícula i fruits normalment en drupa, com el dàtil o el coco.

Al Mediterrani només hi ha dues espècies de palmeres autòctones. Una es troba a casa nostra ja que el seu límit nord de distribució és a les costes del Garraf. Es tracta del margalló (Chamaerops humilis). L’altre palmera pròpiament mediterrània és endèmica del sud de Grècia, Turquia i Creta, la palmera de Creta (Phoenix theophrastii).

Margalló (Chamaerops humilis) a les costes del Garraf (Font: Wikimedia).

ELS USOS DEL COCOTER

La família de Arecàcies té aproximadament 2600 espècies classificades en uns 202 gèneres. El cocoter és monotípic perquè és l´única espècie del gènere Cocos. Es troba a 89 països tropicals i és considerat l’arbre de la vida ja que proporciona recursos com a:

• Aliment: el coco és un fruit altament nutritiu, ric en greixos (és la fruita més calòrica que existeix), sals minerals (destaca l’alta contingut de potassi) i fibra. De l’endosperma sec (la “polpa” blanca o copra, que en realitat és el pinyol) també se’n extreuen la llet i l’oli de coco, molt usats per cuinar, per la indústria cosmètica i fins i tot com a biofuel. La saba ensucrada de la inflorescència també es consumeix com a vi després d’una fermentació alcohòlica.

Coco assecant-se per fer copra (Font: Peter Davis / AusAID).

• Aigua potable: el coco verd conté aigua potable i dolça dins la seva polpa amb forces sals minerals. És consumida a molts països tropicals com a beguda isotònica.

• Material per a la construcció: la fibra del mesocarp del fruit és una fibra molt usada per a fabricar cordes, estores, substrat per a plantar, etc. L’endocarp, la capa que recobreix la polpa, s’usa com a recipient per a menjar i beure, en decoració o com a instrument musical. Les fulles també s’usen per a elaborar artesania (estores, joguines, cistells…), per a recobrir sostres i com a combustible. La fusta s’ha usat tradicionalment per a la construcció de cases.

• Element religiós: el coco forma part de diferents manifestacions espirituals pels hindús i algunes comunitats filipines.

Esquema amb les parts del coco.

DISPERSIÓ OCEÀNICA

El coco està adaptat a la dispersió hidrocora, és a dir, per l’aigua. És dels poc fruits que es coneix adaptat a la dispersió pels oceans. L’aigua que conté el coco permet que suri i facilita la dispersió a llargues distàncies. A més, el fruit és resistent a la salinitat i no es podreix. Quan arriba a les platges, pot germinar havent navegat 110 dies (o 4000 km). Tot i així, la seva distribució pantropical no es deu només a la seva adaptació a recórrer llargues distàncies pel mar sinó també està lligat al seu cultiu pels humans. Les migracions humanes al sud-est asiàtic no haurien estat possibles sense el cultiu del coco i a l’invers, el coco no s’hauria dispersat de manera tant extensa si no fos pel seu valor.

ORIGEN DEL COCOTER

És doncs força probable que la gran varietat d’usos hagi condicionat la història de la migració del cocoter. Hi ha diverses hipòtesis sobre el seu origen. Ja De Candolle al 1886, va proposar que el coco era americà, basant-se en que tots els membres de la tribu Cocoseae (unes 200 espècies repartides en 20 gèneres), exceptuant la palmera d’oli de Guinea (Elaeis guineenses, d’on s’extreu l’oli de palma), són nadius americans. Altres hipòtesis (Beccari, 1963) afirmen que té un origen asiàtic ja que la variació morfològica a la regió és major, els noms populars i usos són més diversos en aquest continent i a més existeix un cranc ermità (Brigus latro) que només pot viure en simbiosis amb el cocoter que només es troba a l’Àsia. Així doncs, des de l’Àsia i amb l’ajuda dels humans, haurien migrat direcció est cap a l’oceà Pacífic i direcció oest cap a l’oceà Índic.

Distribució del cocoter (Font: Gunn et al., 2011).

Els estudis més recents han fet noves troballes usant el DNA com a font d’informació. Sembla que tot i la gran varietat de cultivars i la manipulació humana, hi ha una estructura força marcada en dos grups genètics, un a l’oceà Índic (incloent les poblacions de l’Índia i l’Àfrica), i l’altre al Pacífic (incloent les poblacions del sud-est asiàtic, el carib i sud Amèrica). Així, totes les poblacions actuals de cocoter provenen d’algun d’aquests dos grups, demostrant-se l’origen asiàtic del cocoter.  Per exemple, les poblacions caribenyes i brasileres provenen del grup índic i les poblacions americanes de la costa del Pacífic provenen del sud-est asiàtic.

Mapa amb els grups genètics del cocoter descoberts per Gunn et al. (2011).

Per tant, sembla que el cocoter és nadiu tant a les costes del Pacífic com a les de l’Índic i el cultiu de coco va sorgir de manera independent en les dues regions.

REFERÈNCIES

• Beccari, O. 1963. The origin and dispersal of Cocos nucifera. Principes 7: 57–69.
• de Candolle, A. 1886. Origin of cultivated plants. New York: Hafner. 468 p.
• Cook, O.F. 1911. History of the Coconut Palm in America. American Journal of Sciences 31(183): 221-226.
• Gunn, B.F. 2004. The phylogeny of the Cocoeae (Arecaceae) with emphasis on Cocos nucifera. Annals of the Missouri Botanical Garden 91: 505–522.
• Gunn, B.F., Baudouin, L. & Olsen, K. M. 2011. Independent Origins of Cultivated Coconut (Cocos nucifera L.) in the Old World Tropics. PLoS ONE 6(6): e21143.
• Meerow, A.W., Noblick, L., Salas-Leiva, Dayana E., Sanchez, V., Francisco-Ortega, J., Jestrow, B. & Nakamura, K. 2015. Phylogeny and historical biogeography of the cocosoid palms (Arecaceae, Arecoideae, Cocoseae) inferred from sequences of six WRKY gene family loci. Cladistics 31: 1096-0031.
• Scientific American: Coconuts: not indigenous, but quite at home nevertheless