Esther Peñarrubia (Barcelona, 10 de desembre de 1980), coneguda per ser la traductora del llibre Residu Zero a Casa, de Bea Johnson, i ambaixadora de la filosofia Residu Zero al nostre país, és Doctora Enginyera Agrònoma per la Universitat de Lleida, a més d’aficionada als jardins històrics i al cicloturisme.
El RESIDU ZERO: VIURE SENSE GENERAR RESIDUS – ENTREVISTA A ESTHER PEÑARRUBIA
Esther, moltes gràcies per acceptar aquesta entrevista per compartir amb nosaltres i els nostres lectors la teva experiència amb la no generació de residus. Essent enginyera agrònoma, què et va portar a traduir el llibre Zero Waste Home?
Buscant una recepta a Google per fer dentífric casolà vaig veure un vídeo de Bea Johnson, l’autora del llibre. Molts dels exemples que citava per reduir residus ja els fèiem a casa, sense que ho anomenéssim Residu Zero, però encara n’hi havia alguns que no ens havíem plantejat mai. Vaig veure que el llibre no estava disponible en català ni en castellà, així que vaig animar-me a contactar amb ella per traduir-lo.
El llibre Zero Waste Home va ser traduït al català per Esther Peñarrubia (Foto: Zero Waste Home).
Veig que la pràctica del residu zero ja la duies a terme abans fins i tot de conèixer el concepte pròpiament. Què et va impulsar a viure sense generar residus?
Ha estat una passió des de l’adolescència i ara s’ha convertit en una filosofia de vida.
Quins canvis vareu realitzar en la vostra vida?
Vam aprendre a reduir moltes coses, vam perdre la vergonya a l’hora de demanar objectes o eines que necessitem puntualment a amics, vam adoptar la bicicleta com a mitjà de transport familiar diari, intentem compartir vehicle en desplaçaments llargs…
El Residu Zero és un tema d’actualitat. És realment possible viure sense generar cap residu?
Es clar que no, no vivim aïllats a dins d’una cova! El zero absolut és gairebé impossible, sempre ens caldrà un medicament, per exemple, que va dins un envàs. Però sí que és molt fàcil viure sense generar gaire residus… Fa anys que ho intentem i no és gens difícil, tan sols has de tenir ganes de canviar d’hàbits.
Imagino que al principi deu ser una mica complicat i que has d’estar sempre en alerta i vigilant. És així?
Una mica sí, sobretot has d’aprendre a rebutjar, com ara els petits objectes que es volen colar a la teva vida i que no haurien de passar del llindar de l’entrada: obsequis de propaganda o mostres de nous productes…
Fa unes setmanes, la Unió Europea va aprovar la prohibició de diversos objectes de plàstic d’un sol ús a partir del 2020. Què n’opines d’aquesta mesura?
És perfecte, tan de bo ho instauressin des de demà mateix! Si la gent necessita que els prohibeixin determinats aspectes de la seva vida per haver de modificar els seus hàbits, quan aquests no són beneficiosos ni per a ells ni per al medi ambient, com ara fumar a llocs públics fa uns anys o l’actual ús indiscriminat de plàstics d’un sol ús, les legislacions han de ser les que marquin les directrius.
Imagina’t per un moment que tens el poder de prendre decisions de caràcter polític. Quines mesures impulsaries per evitar la generació de brossa?
Incentivaria a les empreses perquè invertissin en I+D, tenint en compte aspectes sobre sostenibilitat i l’economia circular. També intentaria fomentar el comerç responsable i de segona mà en diversos àmbits i l’intercanvi de béns entre persones i col·lectius, com ara els tallers de reparació, biblioteques d’eines, llibres lliures…
Segur que quan expliques que vius sense generar residus, et trobes amb tot tipus d’excuses per part de la gent per no posar-s’hi. Jo mateix, que encara estic molt lluny del Residu Zero, m’hi he trobat.
Una de les més recurrents és la falta de temps i una altra la manca de legislació que eviti la generació de residus. Sovint em diuen: “Fins que els governs i les grans empreses no actuïn jo no puc fer res”. Cap de les dues és certa! Està clar que com a consumidors tenim un poder que de vegades oblidem, i comprar equival a votar, així que individualment sí que podem fer, i molt! El temps és el mateix per tots, el que cal és aprendre a prioritzar, tot i que no és una tasca fàcil i, sobretot valorar si el nostre temps lliure el podem dedicar a coses interessants que ens omplin i ens facin feliços o senzillament el destinem a accions banals.
Una de les excuses que jo m’he trobat és que aquesta manera de viure és més cara. Què hi diu la teva pròpia experiència?
És cert que hi ha productes relacionats amb el Residu Zero que comparats amb els convencionals d’un supermercat comú són més cars, com ara alguns que puguin provenir del Comerç Just, l’Agricultura Ecològica o disponibles a granel. Però, en conjunt, si consumim menys, compartim més, comprem a granel, de segona mà i productes locals i de temporada podem estalviar diners, sense tenir en compte d’altres beneficis col·laterals.
Ara anem a la part pràctica. Algú que es plantegi viure segons el Residu Zero en una gran ciutat com Barcelona, ho té més fàcil per trobar botigues que venguin tot tipus de producte a granel. Ara bé, en poblacions més petites, com es pot dur a terme?
Cercant i comprant a productors locals, que segur que n’hi ha! Comprant de manera cooperativa, conjuntament amb d’altres famílies (formant part o no d’una cooperativa de consumidors) i aprofitant els viatges per diversos motius a d’altres poblacions on sí que disposen d’aquests productes que no trobes a prop de casa. No hi ha excuses! Ara estem a l’era de la informació i per sort comencen a sortir webs i apps que ens poden ajudar molt a fer-nos la vida més fàcil i sostenible.
Un armari Residu Zero està format per pots de vidre amb tots els productes comprats a granel (Foto: Esther Peñarrubia).
Comprar aliments a granel és fàcil si ens ho plantegem. Ara bé, com ho fem amb productes de neteja personal i de la llar?
Per netejar casa nostra n’hi ha prou amb només bicarbonat sòdic, comprat a granel, i vinagre blanc concentrat, que a vegades es pot trobar a granel. Al llibre hi ha tot un capítol que parla de “La màgia del vinagre”, amb receptes bàsiques per realitzar diverses tasques de neteja i altres d’higiene personal. A casa preferim comprar els productes de neteja personal a granel a productors locals, com ara el desodorant, el tònic, el xampú, la pasta de dents i la crema del cos.
Jo mateix intento reduir els residus que genero duent a terme petites accions, però aquest estiu vaig anar a Indonèsia de vacances i em va ser realment complicat. Què podem fer quan estem de viatge?
Podem fer moltes coses! Per exemple, en termes d’higiene personal, podem portar els nostres sabons, pastes de dents, xampús, etc. en petits pots de vidre o metall, evitant així haver d’agafar els que hi ha disponibles als hotels, que sovint porten embolcall de plàstic. També es poden portar bosses de tela, que no pesen gairebé res, per comprar tot el que puguem a granel i, fins i tot, portar ampolles que es puguin reomplir. Per altra banda, podem utilitzar els pots de vidre que haguem comprat, com ara una melmelada, com a envàs per portar menjar, per no haver de carregar una carmanyola des de casa.
Hi ha molts productes que permeten evitar la generació de residus i, alguns d’ells, ens poden ser útils mentre viatgem (Foto: Esther Peñarrubia).
Algun consell més pels nostres lectors?
Que no tinguin por de rebutjar el que no necessiten, sempre i quan ho facin de manera educada, i que portin sempre a sobre una bossa de roba.
Potser a nivell domèstic és relativament més fàcil d’aconseguir el Residu Zero. Ara bé, a nivell de les empreses, administracions públiques… què els aconsellaries?
Doncs els aconsellaria seguir els mateixos passos que hem fet a casa: analitzar quins residus generen i buscar alternatives que en generin menys.
En el cas d’empreses privades els aconsellaria que adjudiquessin una persona delegada Residu Zero, imprescindible que estigui motivada, per tal de gestionar els dubtes que sorgeixin al respecte i, sobretot, per animar a que la gent canviï els hàbits generadors de residus. Pel que fa a les administracions públiques es podria crear un departament sencer al respecte, és un tema prou important com per invertir part dels pressupostos.
I amb tot aquest esforç que tu i la teva família feu, heu trobat cap millora en la vostra vida?
A nivell personal estem molt satisfets amb les alternatives que hem anat trobant als productes o maneres de fer convencionals, tot i que a vegades han requerit de cert temps. Una altra millora és que ens ha permès gaudir de més temps per dedicar a les nostres passions.
Com a regal físic una bona ampolla d’aigua feta d’acer inoxidable o de vidre. D’altres regals igual de bons són les experiències, com ara una entrada de cinema o teatre, sense imprimir-la.
Algun altre consell per aquestes festes?
Reflexionar una mica abans de consumir o comprar. Regalar productes locals i de primera necessitat (un lot d’aliments locals i comprats a granel és igual d’acceptable que la millor joia); regalar experiències; comprar de segona mà (sense por a dir-ho); embolicar els regals amb un tros de roba, seguint els passos de la tècnica Furoshiki, i sense paper de regal ni cinta adhesiva…
Esther, moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència. N’estic segur que hauràs posat una mica més de llum en aquest camí cap al Residu Zero a moltes persones que fins ara no s’han atrevit a fer el primer pas.
Volem compartir amb vosaltres els esforços que un jove conservacionista de la vida silvestre, Pungky Nanda, està fent a Sumatra, Indonèsia, per crear consciència sobre la importància de protegir el patrimoni natural. El seu treball es basa en l’educació ambiental per a nens, sota el nom de The Jungle Library Project.
THE JUNGLE LIBRARY PROJECT – ENTREVISTA A PUNGKY NANDA
Pungky Nanda (Tegal, Java, 1992) va estudiar Aqüicultura a la Universitat de Diponegoro. Després dels seus estudis, ha treballat en projectes de conservació, com ara projectes de manglars i tortugues marines a Java Oriental. També ha estat treballant per a l’ONG Animals Indonèsia fins al passat mes de novembre com a Educador Ambiental. Ara està fent el seu millor esforç en el seu propi projecte, The Jungle Library Project, en col·laboració amb l’Agència de Conservació de la Naturalesa i la Biodiversitat de Sumatra del Sud. Pots seguir-lo a Facebook i Instagram!
La tasca que Pungky està fent al sud de Sumatra és tan gran que volem difondre el seu treball al món i ajudar-lo en la recaptació de fons per al seu projecte.
Hola Pungky, un plaer conèixer-te! El projecte The Jungle Library Project va sobre educació i conservació ambiental. Pots explicar-nos més coses?
The Jungle Library Project promou l’educació ambiental per als nens que viuen en àrees molt deforestades amb conflictes entre humans i vida silvestre. Amb aquest projecte, fem el nostre millor esforç per crear consciència a través de la nostra història i fotografia al sud de Sumatra.
El projecte va començar en 2017. Per què vas crear-lo?
La primera vegada que vaig conèixer els nens indígenes en un poblat local, em van robar el cor. El seu esperit i entusiasme per aprendre sobre la natura i la flora i fauna em va sorprendre i em va inspirar a seguir treballant amb ells de forma independent. Aquesta és la raó per la qual vaig decidir crear el projecte.
Tinc la sensació de que tractes de canviar la forma de pensar de la gent. És així? Quina és la teva tasca, el teu principal objectiu?
A través d’un programa d’educació ambiental, ensenyem als estudiants de primària quines són les espècies natives de Sumatra, la funció de l’ecosistema i la destrucció del medi ambient. L’objectiu és que les generacions futures prenguin mesures sostenibles que no posin en perill la seva vida. En altres paraules, tractem de canviar la ment i el cor dels infants dels oblats per tal que no practiquin la tala il·legal i el comerç il·lícit de vida silvestre, activitats a les quals estan exposats tots els dies.
Treballant amb nens, The Jungle Library Project promou la conservació de la natura (Foto cedida per Punkgy Nanda).
Durant aquest període de temps, quina és la situació més divertida que has viscut?
No és divertida, però sí que em va robar el cor. Durant el primer mes, vaig ensenyar en una classe de nens que em van fer plorar. Van dir “Moltes gràcies, kakak”. Kakak en indonesi vol dir germà. Després d’això, també em van agrair per ajudar-los a aprendre a escriure i llegir. No puc contenir les llàgrimes quan hi penso. Van pensar que estava plorant per un error d’ells… Quan surto de l’escola, els nens sempre volen sostenir les meves mans i puc passar més de 30 minuts fins que els mestres els aconsellen que parin.
I la pitjor?
Va ser després d’ensenyar a un grup de nens. Vaig patir un accident amb la moto i realment vaig pensar que no podria tornar a ensenyar perquè no podia caminar. No vaig poder caminar durant dos mesos, tenia la cara inflada i el cos estava ple de ferides. Els nens que em van veure estaven plorant. Mai li vaig dir a la meva família fins que vaig estar completament recuperat.
Des de que va començar el projecte, has vist algun resultat positiu?
La mentalitat dels nens està canviant… Entenen quin tipus d’animals nadius de Sumatra que viuen al seu voltant estan en perill i protegits per la llei. Entenen 5 idees bàsiques sobre animals protegits:
No els podem disparar.
No podem matar-los.
No podem vendre’ls.
No podem menjar-nos-els.
No podem mantenir-los com a mascota.
Coneixen i entenen la funció de l’ecosistema i la relació entre els humans i la natura.
Gràcies al projecte, els nens entenden les 5 idees bàsiques sobre les espècies protegides (Foto cedida per Pungky Nanda).
Carai!
Són guardians de la naturalesa que difondran informació clara als seus pares, amics i persones del poble. El resultat sembla petit, però espero que facin que altres persones ho pensin dues vegades abans de prendre activitats il·legals com la tala o la caça furtiva.
No crec que els resultats siguin petits. Són fabulosos, de fet. Estàs sol en aquest projecte o tens ajuda?
A més de mi, el meu bon amic Joshua Parffit, que també és periodista ambiental independent a Holanda, m’ajuda en el projecte. Col·laborem per crear aquest projecte junts. Jo treballo en el projecte i ell s’encarrega de tots els aspectes online. Alguns dels meus amics repartits per tot el món a vegades també m’ajuden, com és el teu cas. Aquest projecte no es crea només de nosaltres dos; es crea a partir del suport de totes les persones que es preocupen i estimen la natura.
Heu començat una recaptació de fons a GoFundMe. Quants diners necessiteu i per a què serviran?
Amb aquesta recaptació de fons, podrem continuar el programa durant sis mesos. Necessitem 5.500 euros per comprar una motocicleta i combustible, aliments i allotjament, un ordinador portàtil i material d’ensenyament, una càmera i vols i viatges per participar en reunions, tallers i esdeveniments. Si obtenim fons addicionals, donarem suport a altres programes de conservació, com la Llei de Conservació de Flora.
Després de saber més sobre el projecte, vull fer una donació. Què he de fer?
Et desitjo tota la sort del món. Explica’ns una mica els plans de futur de The Jungle Library…
Establirem un projecte d’ecoturisme a finals d’aquest any. Treballaré juntament amb el govern per començar un pla científic i ecoturístic en una de les reserves naturals a Sumatra del Sud. En fer-ho, els vilatans tindran més ingressos amb el turisme que fent activitats il·legals i els encoratjarà a deixar de fer això. També establirem una Estació de Recerca i allotjament ecològic dins de l’àrea protegida. Aquest any també començarem un projecte de restauració.
Ara que comprenem millor el projecte i la teva tasca; m’agradaria preguntar-te sobre la biodiversitat a Indonèsia. Indonèsia és un punt calent de biodiversitat, oi?
Indonèsia és el tercer país més ric en megabiodiversitat del món. És un punt amb més de 17.300 illes amb diferents característiques geogràfiques i ecosistemes. Aquest és un lloc perfecte per a milions d’espècies. Indonèsia és un país amb moltes espècies endèmiques de flora i fauna que mai trobaràs en altres parts del món. Tenim tres tipus de flora i fauna: les espècies asiàtiques (part occidental), les espècies de wallecea (part central) i les espècies australis (part oriental).
Indonèsia és un punt calent de biodiversitat (Foto cedida per Pungky Nanda)
A la part occidental, podem trobar grans mamífers, com grans simis, elefants, rinoceronts, tigres i orangutans, i moltes espècies asiàtiques. La part de Wallacea és una barreja de flora i fauna d’Àsia i Australis i té la majoria de les espècies endèmiques, com els dracs de Komodo, Tarsius i els didelfimorfs. Finalment, a la part oriental podem trobar espècies com el cangur d’arbre i els ocells del paradís.
Pungky amb la flor més gran de la Terra, Rafflesia arnoldii (Foto cedida per Pungky Nanda)
Em temo que tota aquesta sorprenent biodiversitat està amenaçada per les activitats humanes. Quins són els principals problemes que afronta la biodiversitat?
La tala, la caça furtiva i les plantacions estan matant al cor verd del meu arxipèlag tropical. Fins i tot dins dels Parcs Nacionals, on les selves verges haurien de florir, els animals salvatges estan sota la pressió del comerç il·legal de mascotes. Enfront dels costos de vida més alts, els pobles indígenes que viuen a la frontera d’alguns dels últims espais verds d’Indonèsia es veuen obligats cada vegada més a vendre la seva riquesa natural. Si els nens creixen amb això, es convertirà en la norma.
Quina creus que és la solució a aquestes amenaces?
La modernització ha empès a les persones a trobar majors fonts d’ingressos, de vegades il·legalment. El problema amb això és que els nens creixen mirant als seus pares i comencen a prendre la naturalesa per fet. Una de les solucions és l’Educació! L’educació és la clau per contrarestar algunes de les pràctiques destructives que amenacen la salut del medi ambient.
Estic segur que després de llegir la teva entrevista, hi haurà moltes persones que desitjaran viatjar a Indonèsia. Quins consells els donaries perquè siguin més sostenibles i responsables durant la seva estada?
Triar activitats ecològiques i el turisme sostenible durant el seu viatge a Indonèsia que involucri a la gent local.
Ser part de voluntariat per ajudar les activitats de conservació.
Mai alimentar animals salvatges.
Mai prendre selfies amb animals en captivitat o en perill d’extinció en àrees públiques o zoològics, ja que farà que més animals en perill d’extinció siguin capturats del seu hàbitat només per plaer.
Mai pujar a elefants o altres animals. Això és abús d’animals.
Comprar coses fetes per indígenes per recolzar la seva economia.
Moltes gràcies, Pungky! Crec que hi hauria d’haver més persones com tu que senten un gran amor per la seva terra i anhelen protegir-la.
Més de 100 persones han fet una donació. Recorda que tu també pots ajudar a costejar The Jungle Library Project!
Feia temps que tenia ganes de fer una entrevista a Associació Cetàcea, una associació de Catalunya dedicada a l’estudi dels dofins i balenes que habiten al mar català. Aquesta associació, fundada a l’agost del 2012, recentment ha publicat els resultats del seu estudi de foto-identificació.
ESTUDI DE CETACIS A CATALUNYA: ENTREVISTA A ASSOCIACIÓ CETÀCEA
Hola, què tal? Abans de començar a parlar sobre els resultats del vostre estudi en cetacis, expliqueu-nos què és Associació Cetàcea. Amb quina finalitat va sorgir?
L’Associació Cetàcea és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectius principals augmentar el coneixement que tenim sobre les comunitats de cetacis que freqüenten el litoral català central i promoure’n la seva conservació i la dels hàbitats en els que viuen. Un altre dels objectius de l’associació és el de fer arribar aquest coneixement a tota persona interessada, amb la intenció final de despertar consciències sobre la importància de protegir els ecosistemes marins.
Ara sí, comencem a parlar del vostre estudi, el qual es centra en la costa del Garraf. Per què aquesta zona i no una altra?
Quan vàrem iniciar el projecte al 2013 sabíem que a la costa del Garraf es podien albirar cetacis, especialment balenes durant la primavera. Cercant informació bibliogràfica, ens vàrem adonar que no n’hi havia molta. Va ser aleshores quan vàrem decidir iniciar l’estudi actual, centrant-lo en un primer moment en el rorqual comú, i fent-lo extensiu a les demés espècies posteriorment.
La nostra intenció inicial era veure quines comunitats de cetacis freqüenten aquesta zona, quina distribució hi presenten i si es poden considerar residents o no. A més a més, també ens preocupava el fet de la proximitat del port de Barcelona, amb un intens tràfic marítim comercial, i quin efecte podia tenir sobre les diferents espècies.
Hi ha moltes maneres diferents per estudiar els cetacis, però vosaltres els heu estat estudiant des del 2014 mitjançant la foto-identificació. Ens podeu explicar en què consisteix aquest mètode d’estudi?
La foto-identificació és una tècnica de recerca no invasiva que consisteix en fotografiar les característiques de identificació individual de cada un dels animals per a poder-los reconèixer al llarg de la seva vida. Aquestes característiques de identificació individual han de complir tres requisits per a poder ser utilitzades per al reconeixement dels individus. En primer lloc han de ser permanents, és a dir, que no desapareguin amb el pas del temps; han de ser úniques, és a dir, que no es repeteixin en més d’un individu; i, finalment, han de tenir la mateixa probabilitat de realbirament.
I en els cetacis, que estan quasi sempre sota l’aigua, com s’hi aplica?
Com que els cetacis són espècies marines i passen la major part del seu temps sota l’aigua, les marques de identificació individual han d’estar situades en parts del cos que es puguin observar des de fora de l’aigua. De fet, aquests trets varien d’una espècie a l’altra, i es localitzen en àrees tan variades com el cap, l’aleta dorsal o l’aleta caudal dels individus. En el nostre cas, emprem aquesta tècnica per estudiar el dofí mular, el cap d’olla gris i el rorqual comú. En totes tres espècies utilitzem la forma de l’aleta dorsal i les ferides del seu marge posterior com a característiques principals de identificació, ja que es mantenen en el temps. A més a més, també emprem les ferides als laterals de l’aleta dorsal i en altres parts del cos com a mecanisme secundari de identificació, que resulta molt útil sobretot quan comparem fotografies d’un mateix albirament o d’un mateix any.
L’ús d’aquesta tècnica ens ha permès la creació de dos catàlegs de foto-identificació, un de centrat en el dofí mular i l’altre en el cap d’olla gris. Actualment estem treballant en la creació d’un tercer catàleg per al rorqual comú.
Imagino que de cada sortida en deuen sortir centenars de fotografies. Què fa que una fotografia pugui ser inclosa als catàlegs de les espècies?
Tens raó, en cada sortida podem arribar a realitzar centenars de fotografies. L’arribada de les càmeres digitals i, sobretot, amb l’augment progressiu de la seva capacitat d’emmagatzematge ens ofereix la possibilitat de realitzar tantes fotografies com vulguem en cada un dels albiraments. Nosaltres hem arribat a realitzar entre mil i dues mil fotografies només d’un albirament.
Un dels membres d’Associació Cetàcea prenent fotografies, que posteriorment seran incloses al catàleg de l’espècie (Foto: Associació Cetàcea).
Carai…
Al fet de que estudiem espècies altament mòbils, s’hi ha d’afegir el moviment de l’embarcació des de la que realitzem l’estudi i, a més, que els cetacis només passen un curt espai de temps fora l’aigua. Això fa que moltes de les fotografies no tinguin la qualitat suficient per a ser incloses en el catàleg o que les característiques de identificació individual no es vegin en la seva totalitat. Per a escollir quines tenen la qualitat suficient, utilitzem set criteris tècnics que valoren, entre altres l’enfocament, la llum, la posició de l’animal respecte la càmera, i que ens permeten seleccionar només aquelles aletes amb la màxima qualitat, per incloure-les als catàlegs de foto-identificació.
I amb les fotos escollides, què feu?
El primer que fem amb les fotografies seleccionades de cada una de les temporades es comparar-les entre si, per determinar si hi ha algun individu que hagi estat vist en més d’una ocasió. Posteriorment, comparem les fotografies amb les que ja formen part del catàleg, per veure si els individus albirats havien estat observats anteriorment o no.
Aquest procés no seria possible sense la dedicació dels voluntaris, que ens ajuden en cada una de les seves etapes.
Des del 2014, imagino que heu tingut la ocasió de veure força espècies diferents de cetacis. Tot i així, quines són les principals que heu observat?
Des de que vàrem començar el projecte, han sigut quatre les espècies que hem observat amb més freqüència. Les més habituals són el dofí llistat i després el rorqual comú.
El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) és el cetaci més habitual del mar Mediterrani (Foto: Associació Cetàcea)
De forma menys habitual hem vist dofins mulars i també caps d’olla grisos. Tant els dofins mulars com els llistats els hem observat en diferents èpoques de l’any. Per altra banda, el rorqual comú el solem albirar entre els mesos de març i juny, que coincideix amb la seva migració anual cap a les àrees d’alimentació i els caps d’olla només els hem albirat a la primavera. A més a més, també vàrem tenir un albirament de dofins comuns de musell curt, fet poc habitual al Mediterrani nord-occidental i també vàrem enregistrar un possible albirament de dofí rostrat (Steno bredanensis), fet altament inusual, ja que és una espècie restringida a l’est del Mediterrani, en aigües properes al canal de Suez.
I a part de cetacis, durant les vostres aventures al mar, imagino que haureu albirat aus marines i tortugues. Es així?
A banda dels cetacis, hi ha altres espècies que podem observar relativament sovint. Abans de les sortides mai assegurem que veurem cetacis, però sempre diem que podrem veure aus marines. De fet, és força comú observar diferents espècies de gavines, xatracs, baldrigues, ocells de tempesta i paràsits, i a l’època hivernal mascarells, frarets atlàntics i gavots. A més a més, en determinades èpoques també es poden observar peixos lluna, tortugues, tonyines, peix espasa i alguns invertebrats com ara l’hidrozou Velella velella. Cada sortida és una experiència diferent i el mar acostuma a sorprendre’ns!
Llegint els resultats del vostre estudi, he vist que heu arribat a catalogar 90 individus diferents. De tota manera, no hi ha gaire individus que hagueu tornat a veure en anys diferents. Pot voler dir que els individus ja no tornen a passar?
Hi ha diferents factors que podrien explicar el baix nombre de realbiraments en aquesta fase de l’estudi. Un primer factor seria que ens trobem en una fase molt inicial de l’estudi, durant la qual el nombre de realbiraments sol ser força baix. Examinant l’evolució del nombre d’individus catalogats en estudis de foto-identificació, aquest sol seguir una corba exponencial. Aquesta distribució s’explica pel fet que en etapes inicials és més fàcil fotografiar individus nous i a mesura que l’estudi avança i el catàleg creix, augmenta la probabilitat de que es produeixin realbiraments.
En segon lloc, cal diferenciar però, que aquests 90 individus pertanyen a dues espècies diferents i cal valorar els resultats separadament. En el cas del cap d’olla gris per exemple, les fotos provenen d’un total de 5 albiraments, i si bé només s’ha produït un realbirament interanual, cal destacar que hi ha fins a 6 individus que s’han observat en més d’una ocasió en un mateix any. Així doncs, en aquest cas, el baix nombre de realbiraments es podria deure al baix nombre d’albiraments.
El cap d’olla gris (Grampus griseus) es caracteritza per tenir el cos ple de marques, que adquireix amb el temps degut a les interaccions amb altres individus (Foto: Associació Cetàcea).
En el cas del dofí mular, hi ha fins a 6 individus que han estat albirats en anys diferents, fet que podria indicar certa residència o certa freqüència d’utilització d’aquest hàbitat.
Els dofins mulars (Tursiops truncatus) són els més coneguts, degut a la seva presència en zoos i altres parcs (Foto: Associació Cetàcea).
Finalment m’agradaria destacar, que en tots dos casos es tracta d’espècies de cetacis que poden tenir un rang de distribució força gran. Un exemple és el cas de Dofina, un dofí mular que hem fotografiat en dues ocasions, però que també ha estat vist anteriorment en zones properes a l’Estret de Gibraltar. Aquesta espècie, precisament, forma poblacions molt estables en àrees concretes, i estudis de foto-identificació duts a terme al llarg de molts anys han pogut determinar-ne la seva composició. Nosaltres esperem que en un futur proper, gràcies a la feina duta a terme en el marc del nostre estudi, puguem arribar a definir més exactament les diferents comunitats de cetacis que freqüenten l’àrea d’estudi i establir-ne el seu grau de residència.
Els resultats mostren que el dofí llistat i el cap d’olla gris tenen una distribució més allunyada de la costa, mentre que el dofí mular és més aviat costaner. En canvi, el rorqual comú estaria situat en una posició intermèdia. Què creieu que explica aquesta distribució en l’espai?
Com molt bé dius, les quatre espècies que hem albirat més sovint presenten una distribució diferent en l’espai. En aquest sentit, el dofí mular el solem trobar en aigües poc profundes, properes a la costa i lligades a la plataforma continental. Per altra banda, els dofí llistat i el cap d’olla gris solen freqüentar aigües més profundes, lligades al talús continental i els seus canons submarins, tot i que al dofí llistat també se’l pot veure en aigües menys profundes. Per últim, el rorqual comú presenta una distribució més àmplia, ja que l’hem vist en aigües poc profundes, fins a aigües amb profunditats superiors als mil metres.
Mapa de distribució dels albiraments realitzats per Associació Cetàcea (Foto: Associació Cetàcea).
Amb l’excepció del rorqual comú, que en altres zones del Mediterrani es troba en zones d’aigües molt més profundes, la distribució de les diferents espècies segueix el mateix patró que en altres àrees del Mediterrani.
En general, un dels fets que té una gran influència sobre la distribució d’animals com els cetacis és la seva dieta. Així doncs, espècies com el cap d’olla gris, que basen la seva alimentació en diferents tipus de calamars, es troben distribuïts principalment en àrees on la seva presa és abundant. Per altra banda, espècies amb una dieta més generalista, com ara el dofí llistat, presentaran una distribució més àmplia. En el cas del rorqual comú, podria ser que s’apropés a aigües més superficials per alimentar-se aprofitant els pics de producció primària primaveral.
El rorqual comú (Balaenoptera physalus) es la segona balena més gran del món, i viu al Mediterrani (Foto: Associació Cetàcea).
Després de tot aquest temps d’estudi, quines són les principals conclusions a les que heu arribat?
Aquests primers anys d’estudi ens han servit per a poder desenvolupar una metodologia de treball que s’adapti a les nostres necessitats i tenir una primera idea de les espècies de cetacis que freqüenten la zona.
En aquest sentit, valorem molt positivament la feina realitzada, ja que ens ha permès desenvolupar una metodologia de treball molt satisfactòria que assegura una presa de dades meticulosa. A més a més, també hem estat capaços d’entendre la distribució de les diferents espècies, fet que ens permet poder dirigir amb certa fiabilitat les sortides d’albirament en funció de l’espècie que volem estudiar. Finalment, valorem molt positivament la creació dels dos catàlegs de foto-identificació, ja que ens permeten tenir un major coneixement sobre la residència dels individus d’aquestes dues espècies.
De totes maneres, cal destacar que encara queda molta feina per a fer per a poder tenir un coneixement més gran sobre les diferents comunitats de cetacis, la seva distribució i el seu grau de residència.
L’àrea d’estudi del vostre projecte de foto-identificació és la costa del Garraf. Ara bé, heu creuat les vostres dades amb altres bases de dades de la mateixa zona o d’altres zones del mar català per tenir una visió més àmplia de tota la costa catalana?
De moment encara no hem comparat les nostres fotografies amb altres bases de dades de la costa catalana, ja que desconeixem si hi ha alguna base de dades d’aquestes característiques que sigui de domini públic. Creiem que aquesta seria una tasca molt important de cara a conèixer la situació de les comunitats de cetacis que freqüenten el nostre litoral. En aquest sentit, hem donat accés a tota persona que així ho desitgi a consultar els nostres catàlegs i els nostres resultats a través de la pàgina web.
Ens agradaria destacar que, tot i que no hem dut a terme cap comparació amb altres bases de dades de la costa catalana, si que hem comparat, i estem comparant, totes les fotos dels individus catalogats amb catàlegs de foto-identificació realitzats per altres entitats a les zones del mar d’Alborán, el golf de Vera, l’Estret de Gibraltar i el golf de Cádiz i que estan recollits en un conjunt de catàlegs de domini públic anomenat CetIDMed.
Quins factors creieu que poden arribar a afectar negativament a les poblacions de les especies de cetacis del vostre estudi?
Els factors que afecten als cetacis que estudiem els podríem extrapolar a les poblacions de cetacis en general. Així, podríem dir que els factors que més els afecten són els d’origen antròpic. Hi ha diversos estudis que demostren que depenent de l’espècie es poden veure més o menys afectats, en general, per: la contaminació, tant visible com de micro partícules que entren dintre de la xarxa tròfica, així com la contaminació acústica produïda per l’augment de transit marítim, atropellaments, sobrepesca, captures incidentals i captures directes (en altres països).
En aquest sentit, una de les amenaces més importants a les que han de fer front moltes espècies de cetacis són el desenvolupament costaner, la construcció de parcs eòlics marins o les prospeccions petrolíferes. A més a més, els dos últims exemples porten associades una sèrie d’activitats prèvies amb alts nivells de contaminació acústica submarina, fet que pot afectar molt negativament a espècies de cetacis com ara els catxalots, els zífids i alguna espècie de dofins que basen la seva alimentació en la ecolocalització, o dit d’una altra manera, la detecció de preses i objectes per mitjà de la producció de sons. Així doncs, iniciatives com la presentada per Alianza Mar Blava, sobre la creació del Corredor de Migració de Cetacis, una zona especialment protegida a la demarcació marina llevantina-balear del Mediterrani, són molt positives de cara a preservar àrees d’importància per a aquestes espècies.
Veig que des del 2014 heu fet molta feina en l’estudi. Ara us voldria fer una pregunta més general, deixant de banda una mica l’estudi. L’observació de cetacis des de les embarcacions, una activitat en augment, pot arribar a afectar el comportament d’aquests individus?
L’observació de cetacis ha augmentat, sobretot des dels anys 80, i en alguns llocs constitueix una indústria molt important d’ingressos. La presència d’embarcacions pot tenir efectes adversos sobre els cetacis i com dius, alterar el seu comportament, fins i tot podria tenir implicacions a llarg termini com la disminució d’embarassos com a conseqüència de la reducció del temps dedicat a la socialització, o també, afectant al seu balanç energètic, ja sigui mitjançant la disminució d’energia (menys alimentació), o mitjançant l’augment de la despesa energètica.
Les raons anteriorment esmentades, haurien de ser suficients perquè tothom que es dediqui a l’observació, investigació de cetacis, o simplement es trobi fortuïtament amb aquest grup d’animals compleixi les mesures establertes de l’espai mòbil de Protecció de Cetacis, descrit al Real Decret 1727/2017, del 21 de desembre, on s’estableixen tres zones superficials al voltant dels cetacis (la zona d’exclusió, la zona de permanència restringida i la zona d’aproximació), una zona aèria i una altra de submarina, en funció de la distància de l’embarcació respecte al grup.
L’Associació Cetàcea considera fonamental el compliment de la normativa de navegació respectuosa amb cetacis, a fi de minimitzar al màxim la interacció amb aquest grup d’animals per evitar qualsevol efecte negatiu que es pugui produir. És més, ens oferim a fer xerrades informatives referides a aaquet tema per fomentar el respecte d’observació vers aquests animals.
Ara voldria fer-vos algunes preguntes més perquè la gent us pugui conèixer una mica. La vostra activitat principal són les sortides d’albirament. Si bé no es pot assegurar que en totes les sortides es veuran cetacis, amb quina freqüència n’heu vist vosaltres?
Aquesta és una pregunta molt important. El primer que fem abans de sortir de port és recordar a tots els assistents que no podem assegurar l’albirament de cetacis. És fonamental recordar que es tracta d’animals molt mòbils, que es troben en el seu hàbitat natural i que, per tant, pot ser que no siguin a prop de l’embarcació durant el transcurs de la sortida. Dit això, hem d’admetre que el percentatge de sortides en les que hem vist cetacis és força alt, situant-se molt a prop del 80%.
I, a part de les sortides d’albirament, quines altres activitats dueu a terme?
Les sortides d’albirament són les activitats principals que realitza l’associació, ja que s’emmarquen en el projecte de Foto-Identificació. A banda d’això, l’associació realitza altres activitats formatives i de divulgació com ara xerrades formatives, xerrades informals o taules rodones. També, de forma puntual, realitzem activitats educatives per nens i famílies amb la intenció de mostrar que la nostra costa és un tresor de biodiversitat i que podem col·laborar en protegir-la. Tots podem contribuir a cuidar el nostre mar amb petits gestos diaris (reciclar, reutilitzar i reduir).
Quins plans de futur té Associació Cetàcea?
L’activitat de l’associació es basa en la feina que fem dia a dia. De totes formes, el futur proper passa per continuar duent a terme l’estudi de foto-identificació i les altres activitats que hem anat realitzant.
Segur que ara que us coneixen millor, hi haurà alguns dels nostres lectors que tindrà interès en col·laborar amb vosaltres. De quina manera ho pot fer?
Actualment tenim un equip de voluntaris i voluntàries que col·laboren amb nosaltres en el projecte de foto-identificació i ens ajuden en les tasques de valoració i catalogació de fotografies. De fet, s’ha de tenir en consideració que els membres de Cetàcea realitzen la seva tasca sense rebre cap mena de compensació econòmica i durant el seu temps lliure i, tot i que ens agradaria poder dedicar molt més temps a la nostra tasca d’estudi de cetacis, no ens és possible. Per aquest motiu els voluntaris i voluntàries són fonamentals en aquest estudi ja que, sense la seva col·laboració desinteressada, la valoració i comparació de fotografies avançaria molt més lentament.
Una altra forma de col·laborar amb nosaltres i gaudir d’un dia de navegació és acompanyant-nos en una de les sortides de l’estudi. Tota la gent que surt a navegar amb nosaltres ens ajuda a finançar el lloguer de l’embarcació que utilitzem per a l’estudi i, a més, tenen la possibilitat de veure com es realitza la presa de dades i fotografies al camp i poden observar vàries espècies marines.
Una tercera via de col·laboració amb nosaltres és apadrinant un dofí dels nostres catàlegs o esdevenint membre del nostre equip de teaming.
Per a més informació en qualsevol dels tipus de col·laboració, animem a tothom a que es posi en contacte amb nosaltres al correu info@associaciocetacea.org.
Moltes gràcies per accedir a que us fes aquesta entrevista, la veritat és que en tenia moltes ganes. Amb vosaltres vaig realitzar la meva primera sortida d’albirament en aigües mediterrànies. Si els voleu conèixer millor, podeu accedir al seu web, Facebook i Twitter.
En aquest blog ja hem parlat dels taurons en diverses ocasions, però aquesta vegada ho fem per entrevistar a Mónica Alonso, membre de Alianza Tiburones Canarias. Tot i que és enginyera, porta més de 15 anys formant-se sobre biologia marina i, especialment, elasmobranquis; el que la va motivar a crear el blog Protejamos las maravillas del mar.
Mónica, moltes gràcies per accedir a que et féssim aquesta entrevista per compartir el teu coneixement i experiència en el món dels elasmobranquis. Essent enginyera, com va sorgir el teu interès pels taurons i altres elasmobranquis?
Fa més de 15 anys que vaig començar a bussejar, i immediatament em vaig interessar pel medi marí, del qual ho desconeixia gairebé tot. Vaig fer una sèrie de cursos de biologia marina i el tema em va apassionar.
Mónica Alonso bussejant
Estudiant als taurons, em vaig adonar que eren uns éssers fascinants, i sobretot quan vaig començar a ser conscient del precari estat de conservació de moltes de les seves espècies: el tema del finning i de la pesca abusiva.
Ets la directora de continguts i comunicació de Alianza Tiburones Canarias. Què és? Per què a les Canàries?
Segons anava avançant en el meu interès pels elasmobranquis (taurons i rajades) i anava aprenent més sobre ells, més m’adonava que a les Canàries tenim un tresor: l’angelot (Squatina squatina), un tauró que pertany a una de les famílies més amenaçades d’entre tots els taurons, i la espècie està declarada per la IUCN com críticament amenaçada, a un pas de l’extinció.
Alianza Tiburones Canarias és una associació de persones preocupades pel medi marí canari, i especialment pels elasmobranquis que hi viuen, i en particular per l’estat de conservació de l’angelot.
En l’actualitat no hem aconseguit encara que es deixin de pescar angelots, malgrat estar prohibit i el nivell de crítica amenaça de l’espècie, però almenys hem aconseguit del Govern Canari una mesura “educativa”. Creiem que els turistes que contracten els serveis d’aquestes empreses de pesca no saben que quan pesquen un angelot estan contribuint a la seva extinció (tot i que el deixin anar després de patir greus danys), ni que és una cosa prohibida. Per això, des de fa més d’un any, és obligatori que aquestes empresa exhibeixin clarament visible un cartell amb les espècies d’elasmobranquis que no es poden pescar.
Per a la nostra associació, que no tenim interès en enfrontar-nos amb aquestes empreses, sinó col·laborar amb elles en les tasques educatives, ha estat un gran recolzament per a la nostra tasca educativa.
Quina és la missió d’Alianza?
La “visió”, com a objectiu a llarg termini, de la nostra associació és fer de Canàries un paradís del busseig amb elasmobranquis. Més a curt termini, la nostra “missió” és la promoció, difusió i educació ambiental i conservacionista de la biodiversitat marina canària, amb especial incidència en els elasmobranquis.
Per això, tant els meus companys a Canàries, com l’equip de Madrid, ens dediquem a canviar la mala imatge que tenen els taurons, i a participar en tot allò relacionat amb la seva protecció.
Quines activitats realitzeu per a la conservació dels taurons?
És a Canàries precisament on realitzem més activitats. Els meus companys que hi viuen estan contínuament movent-se per totes les illes, impartint xerrades educatives en col·legis, universitats, confraries de pescadors, fòrums de bussejadors, participant en fires de biodiversitat, en mercats solidaris … Una tasca ingent de difusió i educació enfocada en particular a la gent més jove, que creiem que a poc a poc va donant els seus fruits.
Allà també, i a través de les xarxes socials, rebem molta informació sobre albiraments de taurons per part dels bussejadors. La nostra pàgina de Facebook mostra totes les setmanes fotografies d’angelots i altres elasmobranquis, realitzades per bussejadors, que ens donen dades de l’animal albirat, la seva talla, sexe, profunditat de l’albirament, lloc (que no publiquem per evitar que hi vagin els furtius), i altres dades rellevants per a l’estudi estadístic que estem realitzant.
Ara que ja coneixem una mica més a l’Alianza, m’agradaria saber si hi ha moltes espècies de taurons i rajades en les aigües espanyoles, ja que la majoria de gent pensa que no n’hi ha en les nostres costes.
Espanya té molts quilòmetres de costa, tant mediterrània com atlàntica. Tant el Mar Mediterrani com l’Atlàntic alberguen moltes espècies de taurons. Per això hem d’eradicar la idea de que a les nostres costes no hi ha taurons. Pel que fa al nombre d’espècies, ja que això us ho deixo a vosaltres, als biòlegs, alguns informes parlen de que a la Mediterrània hi ha 90 espècies de taurons. I l’Atlàntic n’alberga moltes més.
Jo crec que els bussos tenim clar que en tots els mars i oceans hi ha taurons, però que és molt rar trobar-ne algun, especialment perquè ells ens detecten abans que nosaltres a ells, i fugen. I perquè cada vegada n’hi ha molts menys, per la sobrepesca i el “finning”.
Noranta espècies només al Mediterrani en són unes quantes… Quin paper juguen els taurons als ecosistemes marins?
Hi ha més de 500 espècies de taurons a tot el món, amb formes, mides i formes de vida molt variades, pel que no es pot generalitzar per a tot el grup tot el que es parli de taurons. Tenim el peix més gran de tots, el tauró balena, que s’alimenta de plàncton, i per contra, taurons molt petits funcionen com a depredadors al seu nivell.
Però en general els taurons són superdepredadors que se situen a la part alta de la cadena alimentària. Per això compleixen un important paper en l’ecosistema oceànic, mantenint l’equilibri ecològic. En general actuen com a carronyers ajudant a eliminar de les aigües els animals morts, impedint-se així la propagació de malalties i enfortint la composició genètica de les poblacions de preses. Com a depredadors ajuden a mantenir els nivells d’individus del nivell inferior de la cadena alimentària marina.
Xarxa tròfica marina, en la que es pot observar que el tauró està a la seva part superior (Imatge: Transformación del Entorno).
Malgrat la seva importància, segur que están amenaçats. Quins són els principals problemes que han d’afrontar?
Les majors amenaces, segons la FAO, són la sobrepesca i el finning.
Pels que no conegueu el terme finning, cal dir que les aletes dels taurons són molt valuoses (al voltant de 20 € / kg), molt més que la seva carn (entre 1 i 2 € el kg), atès que s’han posat de moda a la Xina com a ingredient en un plat tradicional, la sopa d’aleta de tauró, que és una delicatessen, que pot arribar a costar gairebé 100 € el plat de sopa. El ràpid creixement de la classe mitjana a la Xina ha provocat que el preu del quilo d’aleta s’hagi disparat en el mercat internacional d’aletes. Així, els vaixells d’altura prefereixen tenir emmagatzemades en les seves bodegues moltes aletes i poca carn. Per això agafen al tauró viu, li tallen les aletes i el tornen moribund al mar, on s’asfixia i es dessagna; tal com mostra durament aquest vídeo:
Aquesta macabra activitat està prohibida en moltes parts del món, però no en tots els llocs. A la Unió Europea està prohibida des de 2003, però el reglament que es va aprovar permetia certes descàrregues d’aletes amb una autorització. Les flotes d’Espanya i Portugal, potències pesqueres europees, utilitzaven aquesta escletxa en la llei, recolzades pels governs espanyol i portuguès i practicaven l’aleteig impunement.
I aquesta escletxa encara es segueix usant per descarregar aletes sense els seus cossos?
Fa uns anys, hi va haver un moviment europeu per eliminar les escletxes d’aquesta llei, i nombroses organitzacions conservacionistes, així com els governs de molts països europeus, es van unir per a aprovar la mesura de “aletes adherides”, és a dir, quan es pesca un tauró, no es poden desembarcar cos i aletes per separat. Aquesta és una mesura que ha tingut molt èxit per eradicar el finning en moltes zones del món, i evita que els cossos dels taurons es “perdin” abans de ser desembarcats. La nova llei antifinning europea es va aprovar el 2012 i va entrar en vigor el 2013, amb la mesura de “aletes adherides” aplicable a les aigües internacionals de la UE i per a tots els vaixells europeus a tot el món.
Això no vol dir que capturar taurons sigui il·legal, i ni tan sols vendre les seves aletes en un mercat global que és molt opac i que genera molts beneficis a nombrosos països, entre els quals es troba el nostre.
Quin paper juga Espanya en tot això?
A Espanya es pesquen molts taurons, i l’espècie més pescada és sens dubte la tintorera. El Port de Vigo, el port pesquer més important d’Europa, és l’únic port que publica cada any la seva estadística pesquera, detallant les espècies. L’any 2014, es van descarregar gairebé 10.000 tones de taurons de tot tipus, essent la major part tintorera. I la carn de tintorera, a Galícia anomenada Quenlla o Caella està veient incrementat el seu consum a Espanya, fonamentalment per la campanya que les grans empreses pesqueres estan fent. I és molt fàcil veure que la tintorera es ven fresca o congelada en els principals supermercats espanyols.
Veient tot això, imagino que no deuen estar molt protegits els taurons. És així?
Malauradament, a Espanya i a la resta del món, el nivell de protecció dels taurons és molt baix.
Els oceans són desgraciadament una zona del planeta molt poc protegida. Potser és perquè gran part de la seva superfície “és de tots”: les denominades aigües internacionals.
A Espanya i a Europa hi ha una sèrie d’espècies per a les quals està prohibit, no només la seva pesca, sinó fins i tot pujar-les al vaixell per poder llevar-los els hams i retornar-les al mar. És el cas de l’angelot, els taurons guineu, els martell, el tauró pelegrí, el blanc, el marraix sardiner i algunes ratlles.
Des de l’any passat s’han protegit noves espècies de taurons a Espanya, però només en l’àmbit de la Mediterrània. Són el caçó, el marraix comú i el marraix, i diverses espècies de ratlles, com els peixos guitarra. Això vol dir que si trobem en una carta d’un bar “caçó” en adob, només serà il·legal si la seva pesca prové de la Mediterrània, però nosaltres mai sabrem, com a consumidors, si l’animal ve de l’Atlàntic o del Mediterrani. El millor en aquest cas és no menjar-lo.
Així doncs, ¿al mercat actual, hi ha algun producte il·legal?
Les aletes de tauró no són il·legals al nostre país si provenen d’espècies no protegides, com la tintorera.
En l’àmbit internacional, només està prohibit comercialitzarr amb aletes de martells, tauró balena, blanc, marraix, pelegrí i longimanus (i d’algunes rajades i totes les mantes). Aquest és el veritable drama: el mercat d’aletes no és il·legal, tot i que per a molts de nosaltres és immoral.
Hi ha un moviment internacional denominat “Fin Free”, al qual s’han sumat algunes ciutats, i en elles no es permet la venda i el consum d’aletes.
Ja ho veig; és realment molt complicat tot això. Canviant de tema … Tots hem vist multitud de pel·lícules en les que el tauró és el dolent, l’assassí. ¿Es tracta de realitat o de ficció?
És molt cert que el cinema ha fet molt de mal a la conservació dels taurons ja que tots, fins que no comencem a aprendre coses de taurons, hem experimentat por fins i tot davant la mateixa paraula tauró.
Les pel·lícules en les que els taurons són uns assassins són abundants i són responsables en gran mesura de la mala imatge que aquests tenen en la societat (Foto: Misterios).
No obstant això, cada vegada hi ha més bussejadors que es submergeixen amb ells i no tenen problemes. Hi ha moltes formes de bussejar amb taurons i tan sols un grup d’espècies més agressives per la seva naturalesa són objecte de precaucions especials, com és el cas del tauró blanc, el tigre o el camús. El que està clar és que no estem en el seu menú.
Els accidents amb aquest tipus d’animals, encara que de gran transcendència mediàtica, són molt escassos en comparació amb les persones que moren, per exemple, per atacs d’hipopòtams o de cocodrils.
Donada la seva importància i el seu grau d’amenaça, què pot fer la societat per salvar aquestes espècies?
Doncs la veritat és que molt. El simple fet de conèixer la situació ja ajuda molt, ja que el que passa és que la població en general, i fins i tot els governs, desconeixen moltes de les coses de les que hem parlat avui. Sens dubte una major conscienciació i la pressió popular són les millors armes per aconseguir que els governs actuïn. Per això el camí de la difusió i educació és el que vam triar molts de nosaltres per poder aportar alguna cosa a la conservació d’aquestes espècies.
I després també no comprar els productes dels que hem parlat, formar part de totes les oportunitats de participació ciutadana en l’elaboració de lleis que es pugui. L’actual llei antifinning és el resultat de la pressió de molts grups conservacionistes europeus, que van poder ser escoltats i gràcies als quals es van establir les iniciatives reguladores.
Moltes gràcies per dedicar-nos el teu temps. Segur que els nostres lectors i lectores agrairan tot aquest coneixement que ens has brindat.
Si estàs estudiant biologia o altres estudis superiors, en algun moment potser et planteges continuar-los amb un doctorat. Val la pena? Quant temps i esforç hi hauràs de dedicar? Coneix de primera mà l’experiència d’escriure una tesi i doctorar-se amb aquesta entrevista a la primatòloga Mireia Olivé.
L’INTERÈS PER LA PRIMATOLOGIA
Mireia, gràcies per dedicar el teu temps a All You Need Is Biology per compartir la teva experiència. Comencem pels inicis: quan vas saber que volies estudiar biologia? Per què vas escollir aquesta carrera i no una altra?
La veritat és que l’elecció no va ser gens fàcil perquè sempre m’han agradat moltes coses i em va costar decidir-me. Per escollir la carrera, un dels criteris que vaig seguir va ser pensar quin camp m’obriria més portes, el que em permetria ser més interdisciplinar. El que també va acabar de decantar la balança va ser la part emocional: em motivava molt saber que, algun dia, podria saber coses que sempre m’havia preguntat (en l’àmbit dels primats, especialment).
Per què vas fer un doctorat? Tenies algun futur professional en ment, va sorgir la oportunitat sense tenir-ho meditat…?
És ben curiós que acabés fent el doctorat perquè no hi havia pensat mai. Alguns companys de la Universitat tenien claríssim que es dedicarien a fer recerca, però jo estava participant en altres projectes que no estaven relacionats amb la investigació i no ho havia tingut mai en compte. M’ho va proposar el tutor del meu treball del Màster en Cognició i Evolució de Primats, i després de valorar-ho molt (i de saber que podria seguir compaginant-ho amb els altres projectes) vaig acceptar la proposta.
Sobre quina temàtica és el doctorat que vas fer? Quines investigacions vas dur a terme?
El meu doctorat estudiava la relació entre la jerarquia i el groomingen un grup de macacos de Barbaria (Macaca sylvanus). Per a integrar aquests dos conceptes i veure com s’interrelacionaven, la investigació va tenir diverses vessants:
Una primera, de tipus bibliogràfic, sobre la jerarquia i el grooming.
Una segona sobre els models computacionals i la simulació (pertanyo al GCAI – Grup de Conducta Adaptativa i Interacció-, que estudia la conducta adaptativa i la psicologia computacional).
Una tercera, d’empírica, sobre el terreny, observant els individus del grup de macacos.
Macacos de Barbaria durant el grooming. Foto: Mireia Olivé Obradors
EL TREBALL DE CAMP
Parlem ara sobre la vessant empírica: en quina zona vas dur a terme les teves observacions?
La part empírica va ser una mica complicada d’iniciar perquè ens costava trobar un grup que fos prou representatiu, ja que havia de tenir un mínim d’individus de cada gènere i classe d’edat, i havia de ser d’una família de primats determinada. Finalment, i després d’alguns intents fallits (ja havíem començat la observació d’un grup però la vam haver d’aturar perquè hi va haver problemes amb els individus), vam escollir un grup d’un parc francès prop de Poitiers que es diu La Vallée des Singes, on el grup de macacos de Barbaria complia tots els requisits que havíem establert. A més a més, el grup estava en condicions de semillibertat, i això ens oferia força avantatges respecte a altres opcions que havíem considerat.
Macacos de Barbaria dalt dels arbres de la Vallée des Singes a la primavera. Foto: Mireia Olivé Obradors
Així que vas haver de fer part de la recerca a l’estranger. Com valores l’experiència?
Va ser una experiència molt interessant, que em va permetre conèixer estudiants, tècnics i professionals del sector “animalier” (no sé si animalístic és una bona traducció) i del camp de la primatologia, ampliar el cercle d’amics i millorar el nivell de llengües estrangeres.
Era dura la feina de camp?
La feina de camp va ser molt intensa, perquè vaig voler aprofitar molt l’estada per recollir tantes dades com pogués (fins i tot, pensant en posteriors investigacions per desenvolupar en acabar el doctorat). Sortir a observar els animals és una tasca que requereix molta constància i dedicació: un cop establerta la dinàmica de les observacions cal mantenir-la en tot tipus de condicions, això vol dir que anava a fer registres tant si plovia, com si la temperatura era inferior als 4ºC, en dies laborables i en cap de setmana, i en qualsevol moment del dia. La part empírica, però, va ser la millor de tot l’estudi.
El paisatge i les condicions d’observació durant l’hivern eren totalment diferents. Foto: Mireia Olivé Obradors
Vas passar por en algun moment?
Habitualment les sessions eren tranquil·les, però en dues ocasions vaig passar força por. El lloc on feia les observacions era directament sobre el territori dels macacos, una extensió de 3’3 hectàrees de bosc, per on els animals circulaven lliurement. En moments puntuals hi havia personal del parc que passava a controlar que tot estigués en ordre, però jo podia estar a l’altra punta del territori i, sovint, no veia ningú en tot el dia. Al grup hi havia diverses femelles juvenils, amb moltes ganes de jugar i de posar-me a prova.
Alguns integrants del grup de macacos objecte de l’estudi. Foto: Mireia Olivé Obradors
Una de les vegades en què vaig patir una mica va ser perquè el grup de les quatre femelles més joves em van envoltar, se m’acostaven i m’estiraven la roba (era una manera de jugar una mica agressiva). La situació era complicada perquè en aquell moment jo ja havia estat més o menys acceptada pel grup com a observadora i em podia acostar força als animals, però si les espantava perquè em deixessin marxar no només m’arriscava a perdre aquesta confiança i, conseqüentment, la capacitat d’observar les seves conductes de ben a prop, sinó també perquè els adults les haguessin vingut a ajudar (i els adults tenen molta força i uns ullals molt llargs) i m’haurien atacat (no s’ho haguessin pensat dues vegades).
L’observació dins l’hàbitat dels animals té els seus riscos: cal conèixer perfectament les pautes d’actuació en cas de perill. Foto: Mireia Olivé Obradors
CONSELLS PRÀCTICS SOBRE EL DOCTORAT
La dedicació és molt gran, és possible compaginar el doctorat amb una feina? Pots donar una idea a futurs estudiants del que suposa la càrrega de feina?
Tant si compagines el doctorat amb una feina com si fas la tesi de manera exclusiva, la càrrega és considerable i cal molta constància per poder anar avançant. Per a mi era important no deixar de treballar i anar participant en altres projectes que no eren de recerca, i per això vaig assumir que tardaria més en acabar el doctorat. Estar mentalitzada era important per poder seguir treballant en tots els fronts oberts.
Exemple d’una sola pàgina de la llibreta de camp de la Mireia. Després, totes aquestes dades cal analitzar-les en el moment de redacció de la tesi. Foto: Mireia Olivé Obradors
En el meu cas, durant la major part del doctorat vaig fer un horari laboral que em permetia ser a casa entre les 17h i les 18h, i llavors em posava a treballar (ja fos llegint articles, estudiant, redactant o fent càlculs) fins les 21h o les 22h, i els caps de setmana hi dedicava entre 4 i 6 hores diàries. Els amics que treballaven fent la tesi a la universitat hi destinaven unes 8 hores cada dia, de dilluns a divendres, tot i que també depenia de l’etapa en què es trobessin (l’etapa final de redacció és bastant més intensa).
Però també té la seva vessant positiva oi?
I tant que té coses bones!! Per començar, investigues un tema que t’apassiona i t’intriga i en fas algun descobriment. A més a més, aprens, de primera mà, què vol dir fer recerca, què suposa (organització, hipòtesis, resultats, etc.).
També coneixes un munt de gent, que comparteix els mateixos interessos i motivació que tu, i estàs a l’última de tot el que passa en el teu camp. Tant a l’última i descobrint tantes coses sobre el tema, que acabes essent el que en sap més: és el teu tema!
La Mireia durant l’observació del grup de macacos. La part empírica és la millor de l’estudi. Foto: Mireia Olivé Obradors
Vas pensar en deixar-ho alguna vegada? Per què?
Sí, com deia abans, és un procés llarg i intens. A més a més, en investigació sovint no surten els resultats que esperes, i cal anar reconduint la situació, plantejant-se noves hipòtesis o enfocant-les des de diferents punts de vista… En aquests moments cal ser capaç de mirar una mica més enllà: o bé cap als inicis i veure des d’on sorties i on ets en aquell moment, o bé intentar veure cap a on vas, el que vols acabar descobrint…
Per això és important que t’agradi el que investigues, perquè sinó és fàcil no implicar-s’hi i acabar desistint.
Què et va animar a seguir?
Vull afegir que, a més a més d’aquesta motivació personal, el recolzament de família i amics és molt important: són els que t’animen, et tornen a animar i et segueixen animant, i quan estàs en un moment baix et convencen que allò que fas val la pena, i que cal seguir treballant.
Ho tornaries a fer?
Crec que sí, que tornaria a fer un doctorat. Això sí, ara, gràcies a l’experiència, tant el plantejament de la tesi com el personal serien ben diferents.
Per finalitzar, ens alguna recomanació per a persones que vulguin fer un doctorat?
El que els recomanaria és que, si poden, canviïn d’universitat perquè és molt interessant conèixer altres maneres de fer i d’enfocar la recerca.
També els diria que escullin un tema que realment els motivi: durant el doctorat hi ha moments de desànim, en què tens ganes d’engegar-ho tot a rodar (és inevitable, perquè és una tasca d’esforç continu i força llarg) però si el tema t’il·lusiona, es fa més fàcil trobar energia per continuar.
La teva tesi sona molt interessant, ens pots facilitar un enllaç a la publicació?
Una de les conclusions de la meva tesi ha estat l’elaboració d’uns indicadors que permeten conèixer l’estat d’un grup de macacos de Barbaria, fet que pot facilitar-hi les possibles intervencions (reintroducció a l’hàbitat natural, migracions d’individus…).
En aquest vincle es pot llegir el resum de la tesi i descarregar-la.
Macacos de Barbaria. Foto: Mireia Olivé Obradors
Mireia, moltes gràcies pel teu temps i experiència, que de ben segur serà una bona orientació pels futurs investigadors.
Gràcies a vosaltres per oferir-me l’oportunitat de divulgar la importància de la investigació científica.
L’octubre del 2015 el món es va assabentar, tard i malament, de la que seria catalogada com la crisis ecològica més gran del s. XXI. Els boscos tropicals humits i boscos de torberes del sud-est asiàtic a Indonèsia van cremar durant cinc mesos seguits provocant l’afectació de dos milions d’hectàrees que van fer augmentar el nivell de partícules contaminants a l’aire fins als 2000 PSI (nivells de més de 300 PSI es consideren tòxics). Quaranta tres milions de persones es van veure afectades, de les quals 500.000 van patir malalties respiratòries. La biodiversitat d’aquesta àrea s’ha vist greument compromesa, afectant moltes espècies endèmiques i amenaçades, entre elles un dels primats més emblemàtics i vulnerables del món: els orangutans, que només viuen a les illes de Sumatra i Borneo (Indonèsia), de les més afectades pels incendis.
Arrel d’aquesta crisis ambiental, hem volgut parlar amb Joana Aragay i Soler, biòloga que actualment treballa a Kalimantan (a la part Indonèsia de Borneo) amb l’ONG anglesa OuTrop (The Orangutan Tropical Peatland Project) perquè ens expliqui quines funcions desenvolupa a l’associació i també encuriosits per la terrible experiència que va viure durant l’estiu de 2015. A través d’algunes preguntes volem comprendre com ho va viure ella en primera persona i aprofundir en com es van originar aquests focs i quines conseqüències ecològiques i socials van tenir.
Hola Joana! Com estàs? Des de AYNIB (All You Need Is Biology), crèiem que la teva experiència com a biòloga a la associació OuTrop pot interessar molt als nostres lectors. Quina és la teva feina a l’ONG?
Hola, moltes gràcies per donar-me la oportunitat de compartir amb vosaltres la meva experiència a Borneo.
A OuTrop tinc dos rols molt diferents però alhora complementaris, que fan que la feina sigui molt diversa i enriquidora. Per una banda, sóc Cap d’Àrea del programa de Biodiversitat (Biodiversity Scientist) i per l’altra coordino el projecte d’Educació (Education Manager). Com a Biodiversity scientist, coordino el camp de tots els projectes de recerca en biodiversitat (excloent els projectes de primats). Outrop va començar a fer recerca a Borneo el 1999 seguint només les poblacions d’orangutans i estudiant-ne el comportament. Pocs anys després es va establir també el projecte de gibons i de langurs vermells. Finalment, amb l’arribada de nous investigadors es van iniciar els mostrejos de papallones, formigues, ocells, granotes, aranyes, etc., amb l’objectiu de fer un seguiment de l’estat de la selva a través d’espècies indicadores de qualitat. També tenim el projecte de càmeres trampa, amb sensors de moviment, que permeten fer seguiments d’espècies elusives com ossos o panteres nebuloses.
Com a Education manager estic desenvolupant el projecte d’educació, que hem començat aquest any ja que creiem que una part molt important per poder fer conservació és l’educació. De moment, hem començat a realitzar activitats d’educació ambiental a escoles, alhora que també estem desenvolupant un projecte d’educació per els infants que no poden anar a l’escola, que consisteix en ensenyar els nens i nenes a llegir, escriure, sumar etc., a través d’activitats relacionades amb la natura.
Activitat d’educació ambiental de OuTrop (Foto: Carlota Collazos, OuTrop)
Finalment, també convidem escoles locals i internacionals, a passar uns dies a la selva tot fent activitats científiques i de conservació per poder viure en primera persona com treballen els científics a la selva.
Com és el teu dia a dia treballant a Borneo?
El meu dia és molt variat en funció de en quin projecte treballo. Si estic coordinant els projectes de biodiversitat, visc al campament que tenim al mig de la selva. Cada dia a la selva és diferent, tot i que caminis pels mateixos transsectes no saps mai què et trobaràs; orangutans menjant tèrmits, ossos enfilats als arbres, insectes de formes estranyes o gibons per sobre teu gronxant-se d’arbre en arbre com acròbates.
Dragonet tropical de les selves de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop)
Quan treballo en el projecte d’educació estic a la oficina de la ciutat, a Palangkaraya. Allà em reuneixo amb la Riethma, una noia indonèsia que també forma part del l’equip educatiu. Amb ella programem les activitats, visitem escoles i anem a realitzar tallers per infants sense escolaritzar. Quan sóc a la ciutat també busco temps per posar-me al dia amb el correu electrònic ja que a la selva no tenim accés a internet.
Quina experiència de la teva feina com a biòloga destacaries?
Hi ha molts aspectes apassionants de la meva feina i encara més quan treballes immersa en una cultura diferent a la teva. Poder viure envoltada de selva i estar en contacte constant amb la natura és un privilegi, sobretot a la zona de Borneo on treballem. Sabangau, és la selva més gran del sud de Borneo que conté la població més gran d’orangutans del món (uns 7.000 individus). Investigar la biodiversitat d’aquestes selves i poder col·laborar amb la gent local per protegir aquests hàbitats és molt satisfactori professionalment.
Vista aerea de la selva de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).
Gràcies! Ara que ja ens podem imaginar la teva rutina, ens agradaria molt que compartissis amb nosaltres la teva visió sobre els incendis de l’any 2015. Com ho vas viure a nivell professional i personal?
Primer de tot posem-nos en context. Des de juny fins octubre del 2015 es van declarar més de 125.000 incendis a Indonèsia, cremant més de dos milions d’hectàrees (per fer-nos una idea – representaria 2/3 parts de la superfície de Catalunya o tres milions de camps de futbol). Kalimantan, la part Indonèsia de Borneo, va partir els pitjors efectes a tots nivells: ecològics, econòmics ¡ socials. Hi havia tant de fum que alguns dies no es veia res a més de 20 m de distància. Els incendis i els efectes derivats del fum afecten a molts nivells: l’aeroport, escoles i negocis van tancar durant setmanes; les pèrdues en l’agricultura han estat enormes; milers de persones han tingut o tindran problemes de salut a mig o llarg termini; els danys ecològics són de dimensions inimaginables i encara s’han d’avaluar. Els focs han emès 1.6 bilions de tones de carboni a l’atmosfera (equivalent a la suma de les emissions anuals de Carboni d’Espanya, Alemanya, Regne Unit i França juntes), contribuint substancialment al canvi climàtic.
Van ser uns mesos complicats, emocionalment molt colpidors i laboralment molt intensos. Molts del projectes de recerca de l’ONG es van reduir a mínims, per tal de dedicar el màxim dels esforços a l’extinció d’incendis.
Personalment, vaig decidir marxar uns dies de Kalimantan ja que sentia que la meva salut estava compromesa. Vaig dedicar els dies a fer divulgació, conscienciació i recol·lecta de fons per poder subvencionar material per l’extinció d’incendis. Gràcies a la col·laboració d’un munt de gent i associacions vam poder comprar molt material: bombes d’aigua, mànegues, màscares, etc. i repartir-los a diferents equips d’extinció d’incendis i comunitats. També vam fer molts esforços per tal de visualitzar el problema, contactant amb alguns mitjans de comunicació i així donar una mica de ressò a la problemàtica.
Van ser incendis provocats o naturals? Quines són les seves causes?
Els incendis van ser provocats. La majoria són per aclarir terres, molts d’ells associats al desenvolupament econòmic de la regió, tant per requalificar terres com per plantar monocultius (principalment oli de palma). Durant l’època seca normalment hi ha molts incendis però aquest any, degut al fenomen del Niño, s’han intensificat. Tot plegat és una suma de factors, no hi ha un únic motiu que expliqui el problema. Hem de mirar enrere per entendre la complexitat del problema i la vulnerabilitat dels ecosistemes. Al llarg dels últims 20 anys, s’han construït milers de canals a les terres baixes de Borneo, tant per extreure’n fusta com per desenvolupar l’agricultura. En condicions normals les torberes tropicals no haurien de cremar ja que són com esponges que mantenen la humitat però els canals han pertorbat la hidrologia de les torberes tropicals; l’aigua es drena cap als rius i s’alteren els nivells d’aigua al sòl, incrementant el risc d’incendis.
Bosc tropical humit a Indonèsia devastat pels incendis (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).
Un altre problema estructural és la falta de recursos per lluitar contra els incendis, n’hi havia tants que els equips de bombers no donaven l’abast, ni tenien els recursos necessaris per apagar-los.
Quines van ser les conseqüències ecològiques?
Les conseqüències ecològiques són desatrosses i es trigarà anys a quantificar-les: es calcula que s’ha perdut gairebé un milió d’hectàrees de selva i conseqüentment les espècies que hi habiten. El foc ha incrementat la pressió sobre les selves primàries i les espècies amenaçades, com els orangutans. Es van cremar les zones forestals on quedaven les poblacions més grans d’orangutans i es d’esperar que experimentin una davallada substancial al llarg dels propers anys.
Vista aerea dels incendis a Borneo (Foto: OuTrop).
Les selves de torba, encara que no són gaire conegudes, són uns dels ecosistemes més importants del món. Tot i representar només el 3% de la superfície forestal del planeta, contenen una tercera part del carboni, actuant com a reservoris de carboni i jugant un paper molt important en la prevenció de l’escalfament global. La seva biodiversitat és enorme i contenen diverses espècies emblemàtiques i amenaçades com el gibó del Sud de Borneo, els orangutans, la pantera nebulosa o la cigonya de Storm.
I les socials? Com va afectar això als habitants de Borneo?
Un dels efectes més immediats que van patir va ser degut al fum. Durant setembre i octubre es recomanava portar màscara amb el filtre de carboni 24h al dia, però aquestes màscares només estaven disponibles en alguns establiments de grans ciutats i eren molt cares. Molta gent portava màscares de paper que no serveixen per a filtrar les partícules del fum, només minimitzaven la percepció del risc. Moltíssima gent es va posar malalta i les conseqüències de salut a llarg termini són imprevisibles. Indonèsia haurà de fer front a pèrdues econòmiques d’uns 30 bilions de dòlars.
Imatge dels focs provocats a Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).
La pèrdua de recursos ecològics està implícitament lligat a l’economia local. Moltes comunitats depenen dels serveis que els ecosistemes proveeixen. Si desapareix la selva també es posen en risc els recursos que mantenen moltes famílies.
Per què creus que la premsa estrangera va reaccionar tant tard?
Els mitjans de comunicació internacionals van trigar molt a reaccionar i la veritat és que els espanyols i catalans gairebé no se’n van fer ressò. Des d’OuTrop vam enviar notes de premsa, i se’n van publicar algunes, però els mitjans de comunicació excepcionalment informen de temes ambientals i quan ho fan sempre és de manera secundària. Dia rere dia vèiem notícies irrellevants publicades a diaris nacionals, mentre que a Indonèsia es vivia un dels problemes ecològicosocials més importants de les últimes dècades. No podem obviar que els mitjans de comunicació informen del que “ven”, no del que succeeix.
Com es podria evitar que torni a passar de nou?
La legislació i la gestió del territori són elements clau per tal d’impedir que les zones forestals es puguin convertir fàcilment en camps de cultiu. També s’ha de restaurar la hidrologia de les zones pertorbades, dotar de recursos, conscienciar a la població, pensar en desenvolupament sostenible i sobretot informar i educar, per tal que la gent entengui que l’ús del foc per aclarir terres és molt perillós i perjudicial per a tothom.
Ara que ja fa uns mesos que han tornat les pluges, creus que l’entorn es podrà recuperar? Heu pogut anar al camp per conèixer l’afectació de l’àrea?
Ara que els incendis estan apagats hem començat a fer seguiments de la població de primats i mapatge de la zona cremada. Encara no sabem com afectarà ja que els efectes trigaran anys a manifestar-se. A OuTrop estem desenvolupant projectes de recerca associats a zones cremades que ens donaran respostes al llarg dels anys; la paciència és la mare de la ciència, diuen.
També hem incrementat els esforços en programes de reforestació, començant a replantar arbres a les zones cremades. Estem fent varis experiments per descobrir la millor manera d’accelerar la regeneració forestal d’aquestes zones.
Cria d’orangutà a Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).
Però sobretot esperem que la experiència viscuda el 2015 hagi fet reaccionar les persones i que no es tornin a repetir uns incendis com aquests. La prevenció és la millor resposta, però haurem d’estar preparats!
Bé Joana, moltes gràcies per explicar-nos aquesta experiència i per ajudar-nos a entendre els orígens d’aquest fenomen dels incendis del sud-est asiàtic. Esperem que la vostra tasca, junt amb la d’altres entitats que treballen allà, evitin que es tornin a repetir desastres com aquests i que la població sigui cada cop més conscient dels efectes de la crema de boscos.
La Joana ens deixa uns links amb fotos i un documental per qui vulgui aprofundir en el tema:
Blog professional sobre Biologia · Blog profesional sobre Biología · A professional blog about Biology
All you need is Biology 