Què passaria en un món sense abelles?

En els darrers anys, la idea d’un món sense abelles ha transcendit nombroses esferes socials; així, el que abans preocupava únicament els científics ha passat a ocupar un lloc de rellevància entre els temes d’actualitat. Tant és així, que a finals del 2017 la Unió Europea va decidir intervenir per tal d’evitar aquest tràgic desenllaç.

Per què seria problemàtic que desapareguessin les abelles? I quines mesures ha pres la Unió Europea envers aquesta problemàtica?

Sobre el DDT i Rachel Carson

L’ús de pesticides ha format part de les pràctiques agrícoles des de fa milers d’anys. Inicialment, era comú l’ús de substàncies orgàniques i inorgàniques sense adulterar, com els compostos de sulfurs, mercuri o arsènic. Tanmateix, la seva elevada toxicitat els va dur al desús. A mitjans del segle XX, concretament en la dècada de 1950, es disparà l’aplicació de pesticides sintètics, essent el DDT la màxima expressió de l’ús indiscriminat d’un insecticida fins a dia d’avui. Donada la seva acció generalista i la seva suposada baixa toxicitat directa en plantes i mamífers, es feia servir en tot tipus d’àmbits: per eliminar els insectes a la llar, fumigar jardins o controlar plagues agrícoles.

Adalt, portada d’un tríptic sobre el DDT publicat l’any 1947 pel Departament d’Agricultura dels EUA (font). A sota, nens en una piscina ruixats amb DDT com a estratègia per combatre la pòlio, la qual es creia que era trasmessa per un mosquit (font).

El DDT resultava molt efectiu envers insectes vectors de malalties mortals com la malària, la febre groga o el tifus, fet que el va convertir en un membre més de la família.

L’ús indiscriminat d’aquest i d’altres pesticides, però, va començar a generar problemes greus de salut en humans i en el medi ambient, ja que molts d’ells es bioacumulaven i contaminaven el sòl, les plantes i les seves llavors, i impactaven finalment a nivells superiors de les xarxes tròfiques (mamífers, aus, peixos, etc.). L’ús indiscriminat de pesticides i les seves terribles conseqüències van ser denunciats per Rachel Carson en la seva publicació “Silent Spring” (Primavera Silenciosa), distribuïda l’any 1962.

Silent Spring, de Rachel Carson (font).

Des de Carson als neonicotinoides

Des què Rachel Carson denunciés l’ús abusiu de pesticides, el món ha presenciat el naixement de noves substàncies per combatre les plagues agrícoles. Des d’aleshores, el rumb de les investigacions ha estat obtenir productes menys tòxics i més selectius per tal de minimitzar els impactes sobre la salut humana i ambiental. Podríem dir que ha estat un èxit?

Sí … i no. Si bé el seu ús va deixar de ser tan indiscriminat i s’apostava per l’ús de productes més selectius, encara hi havia alguns fronts oberts. Fronts que seguirien presents fins a l’actualitat.

Entre 1980 i 1990, les empreses Shell i Bayer van començar a treballar en la síntesi d’un nou assortit de pesticides per donar solució a les resistències que els insectes havien generat a certes substàncies emprades fins al moment: els neonicotinoides. Els neonicotinoides són una família d’insecticides amb una estructura molecular similar a la nicotina que actuen directament sobre el sistema nerviós central dels insectes, revolucionaris per la seva elevada especificitat sobre aquests organismes i la seva baixa toxicitat en mamífers i aus en comparació als seus predecessors més famosos (organoclorats, com el DDT, i carbamats). El neonicotinoide més usat a nivell mundial és l’imidacloprid, sent a més a més un dels pesticides més emprats actualment.

Tanmateix, més enllà de fer-se famosos per la seva efectivitat, els neonicotinoides van començar a aixecar polseguera per la seva suposada relació amb la desaparició de les abelles.

Com afecten aquests pesticides a les abelles?

Des de fa ja alguns anys (aprox. 2006 fins a l’actualitat) que els neonicotinoides es troben en el punt de mira dels científics en tractar-se d’uns dels principals sospitosos de la desaparició de les abelles. No obstant això, no ha estat fins a l’actualitat que s’ha  reconegut un fet que la comunitat científica portava denunciant des de fa anys: que els neonicotinoides causen un impacte major del que es creia.

Abelles mortes davant d’un rusc. Imatge de domini públic.

A diferència d’altres pesticides que romanen en la superfície de les plantes, diversos estudis afirmen que els neonicotinoides són assimilats pels seus teixits, acumulant-se en arrels, fulles, flors, pol·len i nèctar; d’altra banda, les llavors tractades amb aquests productes alliberen residus en forma de pols que es dispersen per l’aire i les plantes que deriven d’aquestes acumulen una major quantitat de pesticida (tal com comenta Nature en aquesta publicació). Això fa que les abelles (entre d’altres insectes pol·linitzadors) estiguin exposades a elevats nivells de residus, tant en els propis camps com en les zones circumdants on s’alimenten. Aquests mateixos estudis han revelat, encara que amb menys suport, que aquests productes poden arribar a persistir i acumular-se en el sòl, podent afectar futures generacions de cultius.

Els efectes negatius sobre les abelles que s’han associat als neonicotinoides són, entre altres:

• Alteració del sistema immune, menor capacitat per sobreviure a l’hivern i menor capacitat reproductiva (tant individual como colonial), afectant especialment l’èxit reproductiu en abelles solitàries (segons aquest estudi recent publicat a Science).
• Possible alteració sobre els hàbits i les rutes de cerca d’aliment (desorientació) tant en abelles solitàries com colonials, així com sobre la comunicació entre membres d’abelles colonials.
• Efectes negatius potenciats per interacció amb altres pesticides.
• Contribució al CCD (Colony Collapse Disorder). Aquest fenònem es caracteritza por la desaparició massiva de les abelles obreres d’una colònia, les quals deixen enrere la reina juntament amb aliment, les seves larves i algunes abelles que cuiden d’elles. Aquest fenòmen ha estat registrat nombrosos cops al llarg de la història, l’últim dels quals als EUA l’any 2006, quan una gran quantitat de colònies d’abelles de la mel (Apis mellifera) van començar a col·lapsar (fins el 2013, s’estima la pèrdua de fins a 10 milions de ruscs, quasi 2 cops més del que és considerat normal). El CCD és un fenòmen multifactorial, en el que l’acció dels pesticides només seria un de tants.

Als efectes negatius dels pesticides se li uneixen el canvi climàtic (canvis en els règims hídrics i de temperatura), menor quantitat d’aliment i els canvis en l’ús del sòl.

Què passaria si desapareguessin les abelles?

Les abelles colonials són les més famoses entre les abelles; tanmateix, només suposen un modest percentatge dins de la gran diversitat d’abelles conegudes, moltes de les quals són formes solitàries que construeixen nius en petites cavitats. La importància ecològica de les abelles solitàries és igual o més gran que la de les abelles de la mel i, no obstant això, l’efecte dels neonicotinoides sobre elles està molt poc estudiat. En conjunt, les abelles es troben entre els organismes pol·linitzadors més eficients.

Abella solitària entrant al seu seu niu. Imatge de domini público.

Segons aquest estudi realitzat en territori alemany i publicat en PLOS One a la fi del 2017, gran part de la diversitat i fins a un 75% de la biomassa d’insectes voladors (incloent nombrosos pol·linitzadors) hauria disminuït en les últimes tres dècades a causa de la interacció de nombrosos factors, valors que podrien extrapolar-se a nivell mundial.

Què passaria si les abelles, tant colonials com solitàries, desapareguessin?

• Desaparició de cultius. La producció de molts cultius, como la d’arbres fruiters, fruits secs, espècies i alguns olis, depèn completament dels pol·linitzadors. Dins d’aquests, les abelles en serien els més importants.
• Disminució de la diversitat i biomassa de plantes salvatges. Fins a un 80% de plantes salvatges depenen de la pol·linització per insectes per reproduir-se, com és el cas de moltes aromàtiques. La disminució de la superfície vegetal conduiria a greus problemes d’erosió i desertització.
• Menor reciclatge de nutrients del sòl. Amb la desaparició de les plantes, el rentat i deposició de nutrients del sòl aniria a la baixa.
• Menor control biològic de plagues. Algunes abelles solitàries són parasitoids d’altres abelles solitàries i d’altres grups d’insectes (enemics naturals); la seva absència podria disparar la recurrència de certes plagues.
• Efectes negatius sobre nivells tròfics superiors. Possiblement, la desaparició de les abelles es traduiria en una disminució de la diversitat i biomassa d’algunes aus que inclouen les abelles dins la seva dieta. Això sense comptar amb el consegüents efectes en cadena dins les xarxes tròfiques.
• Desaparició de productes derivats, com la mel o la cera.

La UE prohibeix l’ús de neonicotinoides

Donada aquesta situació, diferents governs han intentat limitar des de fa alguns anys l’ús de pesticides com a part de les accions per frenar el declivi de les poblacions d’abelles i les consegüents pèrdues econòmiques. Per posar alguns exemples, des de l’any 2006 la biomassa d’abelles de la mel ha disminuït un 40% als EUA, un 25% a Europa des de l’any 1985 i un 45% al ​​Regne Unit des de l’any 2010, segons dades publicades per Greenpeace.

Fins a l’actualitat, les mesures més restrictives simplement limitaven l’ús dels neonicotinoides en certes situacions o èpoques de l’any. Però a principis de 2018, la UE, després de l’elaboració d’un minuciós informe basat en més de 1.500 estudis científics realitzat per l’EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària), va decidir prohibir definitivament l’ús dels tres neonicotinoides més usats en un període màxim de 6 mesos en tots els seus estats membres després de demostrar que afectaven a les abelles: imidacloprid, clotianidina i tiametoxam.

S’assoliran els objectius d’aquest informe? Caldrà esperar…

.           .           .

Tot i que lentament, la lluita contra l’ús abusiu dels pesticides va donant els seus fruits. Tanmateix, caldrà veure si el buit deixat per alguns productes és omplert per d’altres o si s’aposta per adoptar models agrícoles més amistosos amb el medi ambient.

Imatge de portada obtinguda de [link].

L’abella assassina: el cas que conmocionà Amèrica

A la dècada dels 60, la premsa americana va treure a la llum un cas que posà en alerta mig món: la hibridació entre dues abelles de la mel havia donat com a resultat a un nou organisme “imparable, agressiu i letal”. L’abella assassina havia arribat.

Durant molt de temps, aquest petit insecte va protagonitzar múltiples portades de diaris i revistes, arribant, fins i tot, a inspirar algunes pel·lícules de terror (com “The Swarm”, del 1978). Però en quin moment la ficció va superar la realitat? Què hi ha de verídic en aquesta història? T’ho expliquem en aquest article.

L’origen de l’abella assassina

Les abelles de la mel més famoses pertanyen a l’espècie Apis mellifera, àmpliament distribuïda arreu del món. Totes les seves subespècies són originàries d’Europa, Àfrica i part d’Àsia, tot i que moltes d’elles (sobretot les europees) han estat importades a moltes parts del món degut a la seva importància com a pol·linitzadores i productores de mel.

Pots llegir més sobre aquest tema al post “La vida en família de les abelles i l’apicultura“.

La cria d’abelles de la mel (apicultura) és una pràctica molt estesa arreu del món. A Amèrica, les abelles de la mel europees foren importades per aquesta finalitat. Autor: Emma Jane Hogbin Westby, CC a Flickr.

L’origen de les abelles assassines es troba en la subespècie A. mellifera scutellata o abella africana, originària de l’Àfrica subsahariana i del sud-est d’Àfrica. A diferència de les abelles europees, són molt agressives. A Amèrica, aquestes abelles van creuar-se amb abelles de la mel europees importades, generant uns híbrids coneguts com a abelles africanitzades o brasileres. Aquestes abelles híbrides, juntament amb les abelles africanes originals de la subespècie scutellata i els seus descendents al continent americà, són les que van rebre el sobrenom d’abelles assassines.

Distribució nativa de l’abella de la mel africana. Font: UF/IFAS, Universidad de Florida. Il·lustració original de Jane Medley, Universitat de Florida.

Com i per què es va expandir?

Als anys 50, la importació d’abelles europees a Amèrica era una pràctica habitual. Ara bé, mentre que l’apicultura funcionava bé als EUA, a Sud-Amèrica el rendiment era baix degut a la inadaptació de les abelles al clima tropical. Així va ser com l’any 1956, el científic brasiler Warwick Kerr proposà la importació d’abelles de la mel africanes a Sud-Amèrica degut a què els seus requeriments climàtics encaixaven perfectament amb el clima brasiler; quedava, però, solucionar el problema de l’agressivitat. La idea del Dr. Kerr era obtenir una varietat dòcil que fos productiva en climes tropicals mitjançant la selecció artificial i l’entrecreuament entre abelles africanes i europees.

Tot podria haver estat un èxit si no fos perquè algunes abelles experimentals van escapar durant el projecte, formant ràpidament noves colònies a la natura i hibridant-se amb abelles europees per donar lloc a les ja mencionades abelles africanitzades, més agressives i menys productives del que Kerr esperava obtenir. Així, els apicultors es trobaven amb què les seves abelles eren a poc a poc substituïdes per híbrids difícils de manipular i potencialment més perillosos.

Actualment, aquestes abelles es troben molt distribuïdes per tot el continent americà. Als EUA, el seu límit es troba als estats surenys, doncs el seu origen tropical va frenar la seva progressió cap al nord.

La progressió de l’abella assassina pel continent americà va ser molt ràpida, arribant fins els estats situats més al sud dels EUA. Font de la imatge original: Harvard University Press (86).

Les abelles assassines de prop

Morfologia

Un dels principals problemes amb què es trobaven els apicultors era distingir les abelles europees de les africanes i les africanitzades, doncs pràcticament no es diferencien a simple vista. El seu estudi, però, ha permès evidenciar dues diferències: tant abelles africanes com africanitzades són lleugerament més petites (aprox. 10%) i sensiblement més fosques que les europees. Tanmateix, continuen sent necessaris anàlisis morfomètrics per diferenciar-les correctament, sobretot quan els gens africans estan més diluïts.

A l’esquerra, Apis mellifera scutellata o abella africana; a la dreta, Apis mellifera mellifera o abella de la mel europea. Autor: Scott Bauer, USDA Agricultural Research Service, United States. Domini públic.

Comportament

Les abelles africanes presenten diferències en determinats trets del seu comportament que les fan potencialment més perilloses que les seves parents europees:

1. Més agressives. L’exposició a diferents pressions ambientals al seus hàbitats d’origen podria ser la causa d’aquesta diferència: a Europa, tradicionalment s’han seleccionat i criat varietats més manses i fàcils de gestionar, mentre que a Àfrica és habitual la recol·lecció directa dels ruscs salvatges. Aquesta pràctica, més la presència d’enemics naturals, podria haver seleccionat individus amb una major capacitat per defensar el niu.

2. Atac massiu. Mentre que les europees ataquen en números no superiors a 10-20 individus, les africanes ho fan en grups de centenars, podent causar entre 100-1000 picades. Existeixen evidències de la producció de feromones alliberades durant l’atac que incitarien a altres individus a unir-s’hi. Alhora, el territori que defensen al voltant del niu és molt superior i el nivell d’estímul que necessiten per iniciar un atac és molt més baix.

Els casos d’atacs massius d’abelles africanes i africanitzades són poc freqüents, però impactants. A dalt, els granjer Lamar LaCaze va ser atacat per una colònia de 70.000 abelles que s’havia instal·lat dins d’un antic escalfador d’aigua (Font: Inside Edition). A baix, el cas de l’escalador Robert Mackley, el qual va ser atacat durant més de 3 hores quan va quedar atrapat mentre efectuava una ascenció; va rebre al voltant de 1500 picades (Font: Phoenix New Times; autor: Robert Mackley) .

3. Facilitat per formar eixams. Les colònies d’abelles europees formen eixams (quan unes quantes abelles marxen amb l’abella reina per formar una nova colònia) d’1 a 3 cops l’any, mentre que les abelles africanes poden arribar a formar-ne fins a 10 cops l’any, més encara si se senten amenaçades.

Eixam d’abelles de la mel africanes. Autor: Michael K. O’Malley, University of Florida.

4. Selecció del lloc de nidificació. Les abelles africanes són molt poc selectives a l’hora d’escollir un lloc de nidificació, de manera que se’n poden trobar en una gran varietat d’espais, sobretot petits: canonades, cubells de les escombraries, esquerdes de cases, forats al terra, etc.

Una colònia d’abelles africanes establerta a l’interior d’un cubell. Autor: Michael K. O’Malley, University of Florida.

Niu d’abelles africanitzades instal·lat a les estructures d’un habitatge. Autor: Ktr101, CC.

5. Usurpació de nius d’abelles europees. Aquest és, possiblement, un dels aspectes més curiosos del seu comportament. El procés té lloc molt subtilment: les obreres d’un eixam d’abelles africanes que aterra al niu d’una colònia d’abelles europees comencen a intercanviar menjar i feromones amb les obreres europees; d’aquesta manera, les abelles europees deixen de veure-les com a intruses i les adopten dins del rusc. De cop, en algun moment del procés la reina de la colònia europea mor i és substituïda per la reina africana. Així, les abelles europees són substituïdes per abelles africanes i els seus híbrids.

Biologia

Tot i que la biologia reproductiva i el desenvolupament de les abelles de la mel és molt semblant, hi ha alguns trets de les africanes que els confereixen certs avantatges adaptatius respecte de les europees, fet que explicaria en bona part l’èxit de la seva dispersió a Amèrica:

1. Major producció de mascles haploides per partenogènesi (abellots). Aquests formen grans núvols durant el vol reproductor que superen amb escreix els dels mascles europeus. Així, la probabilitat que les reines europees entrin en contacte i copulin amb mascles africans és molt superior, fet que afavoreix els gens de la subespècie africana.

2. Desenvolupament molt més ràpid. Les colònies creixen i es dispersen ràpidament.

3. Major resistència a patògens i paràsits. Per exemple a la varroa, a l’escarbat dels ruscs Aethina tumida o a les bactèries del gènere Paenabacilis, els quals han acabat amb moltes poblacions d’abelles europees a Amèrica.

Varroa destructor sobre una nimfa d’abella de la mel europea. Autor: Gilles San Martin, CC.

La forma com s’expressen tots aquests trets en les abelles híbrides varia segons la proporció de gens europeus i africans que presentin, fet que depèn de la distància al focus original de dispersió. Així, per exemple, als EUA són genèticament més semblants a les europees i generalment resulten menys agressives.

Són realment un risc per a la salut pública?

Amb el número de picades que reben les seves víctimes (provocant reaccions anafilàctiques en persones no al·lèrgiques), la ferocitat de l’atac, la gran versatilitat a l’hora de seleccionar un lloc on nidificar (podent ser més pròximes a zones urbanitzades) i l’especial sensibilitat que presenten vers qualsevol soroll o vibració (podent desencadenar la formació d’eixams), n’hi ha prou per dir que constitueixen un risc per la salut pública.

Tanmateix, els casos més sonats d’atacs massius solen ser fets aïllats, i el que més preocupa a nivell de salut pública són els grups de risc (nens, persones grans i malaltes o incapacitades) i els animals domèstics, els quals tindrien més dificultats per fugir i sobreviure a un atac, encara que aquest no fos tant massiu.

Tot i el risc potencial que poden suposar, actualment la situació està molt controlada gràcies a què el seu estudi i seguiment han permès posar en marxa diferents mesures per tenir un bon control de les seves poblacions i, fins tot, treure’n profit. Per exemple, a Centre i Sud-Amèrica fa anys que les crien per produir mel i pol·linitzar conreus, havent-se convertit en uns grans productors a escala mundial. Per fer-ho, apliquen mesures de gestió dels nius una mica diferents a les habituals, com deixar que es desenvolupi una única colònia per rusc.

Cartell en el que s’alerta de la presència d’abelles africanitzades; d’aquesta manera, es minimitza el risc d’entrar en contacte amb les seves colònies. Aquesta mesura, juntament amb la detecció prematura d’individus i a l’eliminació d’espais potencialment colonitzables per evitar l’assentament de colònies, formen part de les mesures de prevenció per evitar la progressió i interacció amb aquests organismes. Font de la imatge: ALTHEA PETERSON/Tulsa World.

.          .          .

Tot i que l'”abella assassina” pot esdevenir perillosa donat el cas, no se l’hauria de considerar un mal major donat a l’enorme informació i control que existeix actualment sobre les seves poblacions. Tanmateix, un cop més es demostra que la interacció de l’ésser humà en els ecosistemes i la introducció d’espècies forànies pot jugar males passades…

REFERÈNCIES

• Calderón, R. A., Van Veen, J. W., Sommeijer, M. J., & Sanchez, L. A. (2010). Reproductive biology of Varroa destructor in Africanized honey bees (Apis mellifera). Experimental and Applied Acarology, 50(4): 281-297.
• Ellis J., Ellis A. (2012). Apis mellifera scutellata Lepeletier (Insecta: Hymenoptera: Apidae). Entomology and Nematology Department, University of Florida, USA [en linia].
• Evans, H. E. (1985). “Killer” Bees, The Pleasures of Entomology: Portraits of Insects and the People Who Study Them. Smithsonian Institution, Washington D.C. Pp 83-91.
• Ferreira Jr, R. S., Almeida, R. A. M. D. B., Barraviera, S. R. C. S., & Barraviera, B. (2012). Historical perspective and human consequences of Africanized bee stings in the Americas. Journal of Toxicology and Environmental Health, Part B, 15(2): 97-108.
• França, F. O. S., Benvenuti, L. A., Fan, H. W., Dos Santos, D. R., Hain, S. H., Picchi-Martins, F. R., Cardoso J. L., Kamiguti A. S., Theakston, R. D. & Warrell, D. A. (1994). Severe and fatal mass attacks by ‘killer’bees (Africanized honey bees—Apis mellifera scutellata) in Brazil: clinicopathological studies with measurement of serum venom concentrations. QJM, 87(5): 269-282.
• Neumann, P., & Härtel, S. (2004). Removal of small hive beetle (Aethina tumida) eggs and larvae by African honeybee colonies (Apis mellifera scutellata). Apidologie, 35(1): 31-36.
• O’Malley, M.K., Ellis, J. D., Zettel Nalen, C. M. & Herrera P. (2013). Differences Between European and African Honey Bees. EDIS.
• Winston, ML. (1992). Killer Bees: The Africanized honey bee in the Americas. Harvard University Press, Cambridge, Massachutes, USA. 176 pp.

Foto de portada propietat de Gustavo Mazzarollo (c)/Alamy Stock Photo.

Com es comuniquen els insectes?

Com saben les formigues quins camins han de seguir? Quins sistemes fan servir els mascles i les femelles d’algunes espècies d’arnes localitzades a quilòmetres de distància per reunir-se? Els insectes, com els humans, han desenvolupat nombrosos llenguatges i sistemes de comunicació al llarg de l’evolució.

Vols saber com i per a què es comuniquen els insectes a través dels sentits? Segueix llegint!

El llenguatge dels insectes

La comunicació es defineix com un intercanvi d’informació entre dos o més individus: els que emeten el missatge (emissors) i els que reben, processen i interpreten aquest missatge (receptors). Mentre que en l’ésser humà la comunicació passa per un llarg procés d’aprenentatge, en els insectes es tracta generalment d’un fenomen innat: cada individu neix amb un vocabulari distintiu que comparteix només amb els membres de la seva pròpia espècie.

D’altra banda, estem molt acostumats que la comunicació sigui un procés obvi (l’emissor dóna el “Bon dia” i el receptor li contesta amb un “Igualment”); en els insectes, així com en molts altres animals, la comunicació pot tenir lloc de manera que no sigui fàcil apreciar quan té lloc l’intercanvi d’informació.

Per tant, en aquest cas seria més correcte dir que la comunicació és una acció o condició d’una part de l’organisme que altera el comportament d’un altre organisme. Què vol dir això? Que l’insecte emissor envia un senyal a la resta d’organismes duent a terme alguna acció (p.ex. senyal acústic) o bé mitjançant el desenvolupament d’algun tret físic que informi d’alguna cosa a la resta d’individus (p.ex. coloració de les ales), amb la finalitat d’induir alguna resposta o canvi en els receptors que beneficiï a una o ambdues parts.

Per què es comuniquen els insectes?

Els insectes es comuniquen tant entre organismes de la mateixa espècie (comunicació intraespecífica) com directa o indirectament amb organismes d’altres espècies (comunicació interespecífica) per diversos motius:

• Un dels principals motius és la reproducció: cerca de parella, festeig, etc.
• Per identificar membres de la mateixa espècie i advertir de la pròpia presència a altres organismes (de la mateixa espècie o no).
• Per indicar la localització de fonts de recursos: menjar, llocs de nidificació, etc.
• Com a senyal d’alarma davant possibles perills.
• Per defensar el territori.
• Com a sistema de camuflatge o mimetisme (Vols saber més sobre el mimetisme animal? Fes click aquí!).

El llenguatge a través dels sentits

Els insectes utilitzen pràcticament tots els sentits per comunicar-se entre ells. Al llarg d’aquest apartat, analitzarem un a un els diferents sistemes de comunicació que els insectes desenvolupen mitjançant els sentits, així com alguns dels exemples més cridaners.

Comunicació tàctil: “tacte”

La comunicació tàctil equivaldria al sentit del tacte en els vertebrats. Encara que el sistema nerviós dels insectes no està tan desenvolupat, la comunicació tàctil es basa en el mateix principi: hi ha d’haver algun tipus de contacte físic entre l’emissor i el receptor del missatge (ja sigui de manera directa o indirecta).

• “Tandem running”: Seguim al líder!

Des de fa ja molts anys que sabem que les formigues caminen en fila gràcies al fet que algunes deixen rere seu un rastre químic que la resta d’individus segueix per no perdre’s. Però, a part d’emetre senyals químics, algunes estableixen contacte físic amb la que camina immediatament per davant d’elles per poder seguir el camí. A més, els científics van descobrir que les formigues que van per davant ensenyen a les que van just al darrere que han de seguir-les mitjançant un contacte antenal previ. Alhora, si la que va per davant deixa de notar el contacte de les antenes de la formiga que la segueix, es girarà per guiar-la de nou.

Passos del “tandem running” en les formigues (els quals s’han observat també en algunes espècies de tèrmits). Font de la imatge: veure link.

En aquest vídeo del canal de Stephen Pratt podem veure com dues formigues duen a terme aquest contacte en tàndem:

• Abelles ballarines
  

L’abella de la mel (Apis mellifera) realitza balls per indicar als altres membres de la colònia on hi ha nèctar (direcció i distància) i si aquest és de bona qualitat. Aquests balls es realitzen a l’interior del rusc, pel que tenen lloc en completa foscor. I us preguntareu: per què ballen si ningú pot veure-les? Perquè la vista és indiferent en aquest cas per transmetre la informació: allò que detecten la resta de membres no són els moviments en sí, sinó les vibracions que l’abella ballarina transmet en moure’s dins del rusc.

Mira com ballen les abelles de la mel en aquest vídeo del canal de Ilse Knatz Ortabasi!:

Comunicació química: “olfacte i gust”

La comunicació química és, probablement, la forma més estesa de comunicació entre els insectes. En aquest tipus de comunicació, l’emissor llança substàncies químiques al medi que són detectades per altres organismes. Es produeixen substàncies químiques de molts tipus diferents i amb objectius molt variats: feromones (per buscar parella), al·leloquímics (com a senyals d’alarma, sistema defensiu, repel·lents …), etc.

I com les detecten? Mitjançant receptors més o menys especialitzats localitzats en les antenes, les potes, etc. (Poden “assaborir i olorar” amb moltes parts del seu cos!).

• L’amor et dóna ales…i feromones!

Les femelles d’algunes espècies d’arnes emeten feromones que poden ser detectades fins i tot per mascles situats a quilòmetres de distància. Aquest és el cas de les femelles del petit paó de nit (Saturnia pavonia), les quals atreuen als mascles situats a distàncies de fins a 16km.

Mascle (adalt) i femella (abaix) de Saturnia pavonia. Imatge de Stephen Dalton ©.

• La teva olor et delata!
  

La comunicació pot donar-se entre organismes de la mateixa o de diferents espècies. Euclytia flava, un parasitoide de les xinxes (aprèn més sobre parasitoides aquí), detecta els seus hostes per la seva “olor”: més concretament, per les substàncies químiques que aquests emeten (aquest tipus de substàncies emeses que beneficien al receptor però no a l’emissor es coneixen com a kairomones).

Espècimen de Euclytia flava (Copyright © 2013 Christopher Adam).

Comunicació auditiva: “l’oïda”

Els insectes emeten sons molt variats amb diferent freqüència, amplitud i periodicitat, i cada espècie presenta uns patrons molt ben definits. De fet, únicament mitjançant el registre de sons i la seva posterior anàlisi, podríem arribar a identificar l’espècie que l’ha emès.

Mentre que l’ésser humà és capaç de detectar sons en un rang de 20-20.000Hz, els insectes poden emetre i detectar sons per sobre d’aquest rang (alguns saltamartins produeixen sons ultrasònics per sobre dels 80.000Hz).

• La música de l’estiu
  

Les cigales són sorprenents per molts motius: passen més de 17 anys en estadi de nimfa sota terra fins que emergeixen en la seva forma adulta i, a més, emeten un gran ventall de cants diferents a l’alba i al capvespre durant els mesos d’estiu. Aquests sons són emesos per un aparell estridulatori situat a l’abdomen i són captats per l’organisme receptor mitjançant uns òrgans auditius situats a les potes o al tòrax.

Escolta com canta una cigala en aquest vídeo del canal de Youtube Dangerous insects planet . Veus com vibra el seu abdomen?

Algunes cigales són capaces d’emetre sons que excedeixen els 120 decibels (s’aproximen al llindar de dolor de l’oïda humana!). Algunes espècies petites, en canvi, emeten sons a freqüències tan elevades que no poden ser detectades pels humans, però que resulten doloroses per a altres animals.

Els sons de les cigales tenen diversos objectius, tot i que els fan servir sobretot per buscar parella i delimitar el seu territori.

• “Sóc tot antenes”

Diversos estudis avalen que els mascles de diverses espècies de mosquits presenten una major sensibilitat en les seves antenes davant les vibracions emeses per la batuda de les ales de les femelles que són transmeses per l’aire.

Imatge de microscòpia electrònica de rastreig en la qual s’aprecien els pèls de les antenes d’un mascle de mosquit; aquests pèls augmenten la sensibilitat a les vibracions (Aquesta imatge ha estat presa amb EVO® MA10; imatge de ZEISS Microscopy, CC).

Comunicació visual: “vista”

La comunicació visual en els insectes es dóna, bàsicament, per mitjà de dos sistemes: el desenvolupament de patrons de coloració i l’emissió de llum (bioluminescència).

Cada espècie presenta uns patrons de color concrets, fet que pot ser útil per reconèixer els conspecífics; però també per atraure una parella o bé per alertar a un altre organisme de la seva perillositat (mimetisme aposemàtic; veure més aquí) o espantar possibles depredadors. D’altra banda, també hi ha espècies que emeten senyals lumíniques per atraure altres congèneres (cas típic de les cuques de llum o escarabats de la família dels lampírids).

• Ulls…o taques?

Caligo Memnon, amb les seves taques que recorden als ulls d’un mussol i les quals els serveixen per espantar els depredadors (Imatge d’Edwin Dalorzo, CC).

• Llums nocturnes

Les cuques de llum són el cas més típic de comunicació mitjançant senyals bioluminescents, però hi ha més insectes capaços d’emetre llum:

L’escarabat clic (Pyrophorus Noctilucus) presenta dos petits òrgans bioluminescents a la part posterior del cap. La llum augmenta en intensitat quan se senten amenaçats (Font de la imatge: firefly.org).

Les larves o femelles adultes larviformes del gènere d’escarabat Phrixothrix emeten dos tipus de llum: verda i vermella (aquesta última mitjançant uns òrgans situats al cap). La llum vermella és emesa quan l’animal és amenaçat o resulta ferit, probablement per alertar a la resta de la presència de depredadors (font de la imatge: firefly.org).

.            .            .

Com veieu, els insectes es comuniquen de moltes maneres diferents. T’animes a descobrir com es comuniquen els insectes que viuen a prop teu?

Referències

• Gopfert M.C; Briegel H; Robert D. (1999). Mosquito Hearing: Sound-Induced Antennal Vibrations in Male and Female Aedes Aegypti. The Journal of Experimental Biology. 202: 2727-2738.
• J.R. Aldrich, A. Zhang (2002). Kairomone strains of Euclytia flava (Townsend), a parasitoid of stink bugs. Journal of Chemical Ecology, Volume 28, Issue 8, pp 1565-1582.
• Nigel R. Franks, Tom Richardson (2006). Teaching in tandem-running ants. Nature 439, 153.
• Insectos: la mejor guía de bichos. Parragon Books Ltd.
• Hometrainingtools.com: insect communications
• www.cals.ncsu.edu/course/ent425/tutorial/Communication/
• Firefly.org

Imatge de portada per Radim Shreider © (National Geographic Photo Contest 2012).